Seriegem?

El futur que ens espera?

2012-01-28T13:33:00.016+01:00

Fa poc més d’un mes parlàvem del primer episodi de Black Mirror, tan original i destacable que no em vaig poder estar de fer-ne un article abans fins i tot de veure els altres dos episodis de què consta aquesta mini sèrie britànica. Ara és el moment de tancar el cercle.

Episodi 2: 15 Million Merits (15 milions de Merits)

El segon lliurament de la sèrie ens presenta un escenari futurista on la gent viu en cubicles minúsculs, amb només un llit i quatre parets totalment cobertes de pantalles de TV. Per tal de generar l’energia necessària per a tanta electrònica, els habitants es veuen obligats a pedalar en bicicletes estàtiques; una activitat que alhora els permet guanyar “Merits”, la moneda d’aquest món irreal. Si tens prou Merits pots saltar-te la publicitat que apareix contínuament a les pantalles del teu cubicle, entremig d’actuacions musicals, programes d’humor i pornografia. En cap moment se’ns dóna una explicació de com s’ha arribat a aquesta situació desoladora, ni sabem qui hi ha al darrera de tot això.

L’única opció per escapar-se d’aquest món de semi esclavitud és guanyar 15 milions de Merits i comprar la teva participació a Hot Shot (paròdia dels concursos de talents tipus “Operación Triunfo” o “Factor X”) on, si et trien, pots gaudir d’una vida lleugerament millor. Però fins i tot aquí hi ha trampes, i el jurat del concurs et pot acabar triant per fer una activitat bastant diferent d’aquella a la que et presentaves.

El panorama que planteja aquest episodi és altament depriment, sense l’humor àcid que sol caracteritzar les creacions de Charlie Brooker. Els habitants d’aquest món hipertecnològic no tenen cap mena d’esperança de futur, només acabar formant part dels continguts que apareixen a les pantalles. I fins i tot així la vida no és massa millor: s’han de conformar amb una habitació una mica més gran i una visualització virtual d’un paisatge. Fins i tot els que mostren rebel·lia per com funciona el sistema, acaben domesticats, reciclats i formant part de la cadena d’entreteniment.

L’episodi ens planteja moltes qüestions interessants, com ara la pèrdua d’intimitat i de llibertat individual, o la repressió de la persona i el control absolut de la vida diària (impossible no pensar en el “Gran Germà” de la novel·la 1984, de George Orwell). Però també veiem com a molts dels habitants ja els hi va bé aquesta abstracció de la realitat, s’abandonen voluntàriament a l’entreteniment continu i no fan res per canviar la seva situació. La realitat virtual ha substituït les relacions personals, i si mai arriba a sorgir un mínim indici d’història d’amor, acaba absorbida pel sistema i formant part d’una roda infinita i desesperançada.

Episodi 3: The Entire History of You (Tota la teva història)

En aquest tercer i últim episodi serem testimonis d’un món futur on la gran majoria de les persones porten implantat un xip de memòria que grava tot el que fan, diuen i veuen. Aquests continguts es poden reproduir posteriorment en una pantalla de televisor o bé en els ulls de la pròpia persona, així com també rebobinar-los, tirar-los endavant o esborrar-los.

Veurem, per exemple, com el protagonista recorda una entrevista de feina, repassa en quines respostes creu que ha encertat i en quines ha fallat, o bé fa un zoom sobre les cares dels entrevistadors per intentar saber si els ha convençut o no. Però en el sopar posterior a l’entrevista, comença a sospitar que la seva parella li ha estat infidel amb un dels convidats. Aquesta sospita, que en el nostre món es quedaria aquí i segurament no podríem demostrar mai, gràcies al xip resulta bastant fàcil de solucionar: només cal demanar-li a la parella que “rebobini” el temps necessari, ens ensenyi les imatges i així sortim de dubtes. Però, i si la parella es nega a rebobinar? Aleshores la sospita es fa més gran, de fet gairebé es confirma. I si accepta rebobinar i es confirma que realment ens ha estat infidel? Doncs segurament, adéu a la parella. És a dir, que en qualsevol cas hi sortim perdent.

El nostre protagonista viu la seva vida en forma de recerca contínua i malaltissa de records: rebobina contínuament buscant detalls, amplia les imatges, llegeix els llavis de les converses de la seva dona, entra en una espiral paranoica i obsessiva que només el pot portar a l’autodestrucció. Val la pena el xip? Realment compensa no poder oblidar? Les possibilitats de l’invent són múltiples i variades, positives i negatives; com tot, depèn de l’ús que se’n faci. La sèrie ens en mostra només dues, però les seves aplicacions poden ser tantes que gairebé fa por pensar-hi.

Els tres episodis de Black Mirror són una de les propostes més atrevides, originals i entretingudes que hem pogut veure aquests últims mesos. Ens ofereixen una visió una mica (a vegades molt) alarmista del futur que ens pot esperar si el progrés tecnològic no s’atura. Ens mostra els riscos que pot suposar, la despersonalització de l’individu, l’excessiva dependència i influència de la tecnologia sobre les persones i les conseqüències que tot plegat pot tenir per a la nostra vida quotidiana. Ara mateix el panorama que ens presenta Charlie Brooker es veu molt llunyà, però... qui sap?

La cara fosca de la política

2012-01-04T13:18:00.008+01:00

Ens ho plantejàvem fa poques setmanes, i s’ha confirmat: Boss és, sens dubte, una de les grans estrenes de l’any que acabem de deixar enrere. La història de l’alcalde de Chicago, víctima d’una malaltia cerebral incurable que acabarà amb la seva vida al cap de pocs anys, i els seus esforços per amagar-la al públic mentre també ha de lluitar contra el seu fosc passat polític, ens ha ofert alguns dels millors episodis dels últims mesos.

La sèrie es mou sempre entre dos àmbits molt diferenciats, però a la vegada relacionats entre sí: per una banda tenim la part “humana”, per dir-ho així, on veiem a una persona malalta que a més no té cap recolzament familiar, perquè la relació amb la seva dona és gairebé inexistent (només es veuen a nivell polític, perquè ella ocupa un càrrec de l’administració municipal) i amb la seva filla no és massa millor, tot i que arrel de la malaltia es produeix un cert acostament entre tots dos.

I després, evidentment, hi ha el vessant polític. Boss retrata sense cap mena d’amabilitat la cara fosca de la política, en aquest cas municipal però que fàcilment es podria extrapolar a esferes més elevades. El descobriment d’un antic cementiri indi en les obres d’ampliació de l’aeroport, unit a un vessament de productes tòxics que es va fer fa uns anys amb el consentiment de l’actual alcalde (aleshores regidor), són els desencadenants de tota una trama d’interessos ocults, d’ambicions amagades que surten a la llum i de les maniobres que s’han de fer per mantenir-se al poder a qualsevol preu. I tot això, a més, procurant en tot moment que ningú s’adoni dels primers símptomes de la malaltia (tremolors a les mans, al·lucinacions, etc.), que suposarien el final de la seva carrera si es fessin evidents.

Boss no és una sèrie fàcil de mirar ni d’acceptar. Si sou dels que creieu en la bondat dels polítics, us recomano que ni us la mireu perquè la decepció que us emportareu serà històrica. És una sèrie radical, que explica les coses com són i no com haurien de ser, una denúncia sobre el funcionament real del sistema democràtic, que no és fàcil d’acceptar però que a la vegada és necessari saber. Ja sé que no es pot generalitzar i que (com tot) hi ha bons i mals polítics; el que estic dient és que el que ens explica Boss per desgràcia no és ciència ficció, ni molt menys. I si no em creieu, només heu de fer que mirar les notícies.

Per acabar, no puc deixar d’esmentar a l’estrella absoluta de la sèrie, Kelsey Grammer. Als que no el coneixeu, us semblarà un grandíssim actor que aconsegueix transmetre tant la por i la inseguretat davant d’una malaltia greu i desconeguda, com una sensació de poder i de control absoluts quan s’asseu al seu despatx. Per als que ja el coneixíem, primer hem hagut de superar l’impacte de veure un canvi de registre tan radical (ni més ni menys que vint anys interpretant al doctor Frasier Crane, entre Cheers i Frasier); però un cop ens hi hem acostumat, la conclusió és que Grammer és Déu.

Resum seriòfil del 2011

2011-12-31T13:44:00.007+01:00

Un altre any que se’n va, i arriba el moment de fer una mica de resum de què ens ha deixat, televisivament parlant. Aquesta llista no pretén ser d’aquelles típiques de “el millor del 2011” (perquè algunes de les sèries que hi surten ni tan sols s’han estrenat aquest any), sinó senzillament un recordatori, absolutament personal i subjectiu, de les sèries que han marcat el meu any. I com que no hi ha ordre de preferència, igual que vaig fer l’any passat, les posaré per ordre alfabètic (podeu fer clic al títol per veure una explicació més detallada). Som-hi!

American Horror Story: acabada fa ben poc la primera temporada, la nova creació dels responsables de Nip/Tuck és encara més delirant, caòtica i enrevessada. Ambientada en una casa encantada, amb el seu soterrani misteriós i els seus fantasmes, és una mena de barreja esquizofrènica de bona part dels tòpics cinematogràfics del terror, i malgrat això és més original del que sembla. Una bona aportació a aquest gènere, no massa present a la televisió.

Boss: un cop passat el primer impacte de veure en Kelsey Grammer fent drama i no comèdia (qui no recorda al gran Frasier Crane, sol o en companyia), ens trobem sens dubte amb una de les millors estrenes de l’any. La història de l’alcalde de Chicago, víctima d’una malaltia cerebral incurable que ha de compaginar amb la responsabilitat del seu càrrec, ens ha permès veure (a més del drama humà) què s’amaga al darrera de la façana dels polítics: interessos, corrupció, enganys, ambició. Un retrat impecable i implacable del món polític.

Breaking Bad: la quarta temporada d’una de les sèries estrella de la cadena AMC ha estat, com a mínim, al mateix nivell que la tercera. En Walter White, en els primers episodis un home espantat en un món que no és el seu, s’ha anat transformant progressivament en un personatge fred, calculador, que no deixa res a l’atzar i que ha pres totalment el control de tot i de tothom que l’envolta. Fins i tot comencem a dubtar que sigui bona persona.

Crematorio: la demostració que, amb una mica de voluntat i de talent, la televisió espanyola es pot acostar a l’anglosaxona. Basada en la novel·la de Rafael Chirbes, la història de les estafes, enganys i corrupcions d’en Rubén Bertomeu (extraordinari José Sancho), un ambiciós constructor sense cap mena d’escrúpol, ens ha permès gaudir d’una mini sèrie com mai s’havia vist a la televisió ibèrica. Tindrà continuïtat, o serà l’excepció que confirma la regla?

Downton Abbey: la sèrie més cara de la història de la televisió britànica ens explica el dia a dia de la família aristocràtica Grantham i dels seus problemes per trobar un hereu a l’actual duc. Serem testimonis dels secrets i les intimitats tant dels senyors com dels servents, del passat fosc d’alguns, de les aspiracions d’altres, de les males arts dels que volen deixar la seva condició actual i pujar socialment. Malgrat que a vegades pren aires de culebron, una bona sèrie.

Game of Thrones: la cadena HBO li ha vist les orelles al llop, s’ha adonat que el seu regnat perilla degut a la competència, i ha decidit posar-se mans a l’obra i deixar-s’hi la pell (i els calés). L’adaptació de la nissaga literària de George R.R. Martin és absolutament espectacular, èpica, fantàstica en tots els sentits de la paraula, i dirigida no només al públic aficionat a la temàtica medieval. Deu episodis que ens preparen per al que vindrà, que sembla ser que serà molt, i molt bo.

Lights Out: la història d’en Patrick “Lights” Leary, un boxejador retirat que es planteja tornar al ring per fer front als deutes econòmics de la seva família, ha estat una de les sorpreses més agradables de l’any. Una història dura, humana, emotiva i amb tots els tòpics (bons i dolents) del món de la boxa. La seva cancel·lació al cap de només una temporada, que en un principi va saber greu, vista amb el temps es pot considerar com el millor final possible per a la sèrie.

Modern Family: entremig de tant drama, fantasia, terror i corrupció, una mica de comèdia és gairebé necessària. El retrat en format de fals documental de tres famílies molt diferents entre sí, unides totes elles per llaços familiars, ha estat una de les sorpreses més divertides de l’any. Ideal per riure una mica i desconnectar, sense haver-li de donar massa voltes al cervell.

Sherlock: què passaria si l’immortal detectiu de la lupa i la pipa visqués al Londres actual i fes servir el telèfon mòbil i Internet per solucionar els seus casos? La BBC s’ho ha plantejat, ens ho ha ensenyat i ens ha fascinat amb tres episodis que tindran continuïtat aquest proper any 2012. Una meravellosa actualització (però mantenint-ne l’essència) d’un dels personatges més famosos de la literatura universal.

The Corner: abans de crear la seva obra mestra The Wire, David Simon ens va deixar també aquesta mini sèrie sobre el món de la droga en un barri de Baltimore. Un retrat duríssim i tremendament realista sobre uns fets que sovint es volen amagar, o fer veure que no existeixen. Aquesta sèrie hauria de ser de visionat obligatori a tots els instituts de secundària; segur que l’impacte seria molt més gran que qualsevol xerrada sobre el tema.

The Killing: l’assassinat de l’adolescent Rosie Larsen és el punt de partida per a una investigació policial amb molts misteris, equívocs i personatges de les altes esferes que hi poden estar implicats. Ambientada a Seattle, la sèrie més fosca i plujosa de l’any va tenir un final amb una certa olor de trampa, que no va deixar indiferent a ningú. Veurem què passa a la segona temporada.

The Walking Dead: la segona temporada de la sèrie dels zombis no ha respost, de moment (està aturada fins el febrer), a les grans expectatives que havia creat. El primer i l’últim episodis van estar a l’alçada, però entremig hem estat testimonis de molt poca acció i molta xerrameca insubstancial entre els personatges. Esperem que la segona tongada remunti.

La televisió s’ha encarregat de demostrar-nos un any més que, a nivell de qualitat i de creació d’històries, no té res a envejar al millor cinema. És més, veient les estrenes setmanals de la cartellera podríem dir que moltes vegades el bon cinema està a la petita pantalla. Que no pari la festa televisiva, que el 2012 sigui com a mínim igual de bo a nivell de sèries, i que tots plegats puguem continuar gaudint d’aquesta autèntica edat d’or de la televisió.

Bon any a tothom!

Més que una casa encantada

2011-12-30T17:32:00.004+01:00

Encara no dos mesos després de la seva estrena, ja tenim la primera temporada de American Horror Story al sac (i ja ha estat renovada per a una segona). Podríem dir que Ryan Murphy i Brad Falchuk s’han superat a si mateixos i ens han portat una història encara més delirant i esbojarrada que la seva anterior creació, Nip/Tuck (que Déu n’hi do també).

La sèrie ens parla del matrimoni Harmon (en Ben i la Vivien) i de la seva filla Violet, que arriben a Los Angeles per començar una nova vida després que ella hagi patit un avortament i ell li hagi estat infidel amb una de les seves estudiants. Però la casa on van a viure (elegant i esgarrifosa alhora) amaga un passat de morts i violència, del qual sembla que la veïna del costat (la misteriosa Constance, interpretada per una excepcional Jessica Lange en el seu primer paper regular en una sèrie de televisió) coneix tots els detalls.

No es pot dir que American Horror Story sigui una proposta original, perquè de cases encantades (amb els seus soterranis i els seus fantasmes) n’hem vist un munt d’exemples, tant a la televisió com al cinema. Amb escenes que ens recorden inevitablement pel·lícules famoses, la sèrie agafa històries d’aquí i d’allà (assassins en sèrie, doctors embogits que fan experiments macabres, llegendes urbanes com la de l’assassí del mirall, fantasmes que no descansen en pau, ...), les ajunta totes en un mateix recipient, les passa pel turmix i ens ofereix un puré que no coneix límits ni barreres, que desafia les convencions del gènere, trenca motllos i va més enllà del que s’havia vist fins ara. És una delirant i caòtica barreja de terror (amb moments molt ben aconseguits), drama (a vegades tragèdia), violència (fins i tot entre fantasmes i humans), sexe (a vegades també entre fantasmes i humans) i humor (negre, per descomptat).

La sèrie és una bona aportació a un gènere com el terror, que no abunda massa en el món de la televisió. Això sí, s’ha d’agafar amb una mica de màniga ampla (molta, a vegades). No esperem massa lògica, ni massa continuïtat (què se n’ha fet del personatge de la cara cremada als últims episodis?), ni massa coherència. American Horror Story ens proposa un terrorífic viatge cap a l’anormalitat, la paranoia, l’esquizofrènia i la irrealitat més absoluta. Nosaltres hem de decidir si volem emprendre aquest viatge o no, però hem de saber què ens espera. No busqueu racionalitat, perquè no la trobareu. Deixeu-vos portar sense plantejar-vos el perquè d’això o d’allò. És l’única manera de gaudir plenament d’aquesta sèrie, quasi sempre excessiva, sovint tramposa, però també trepidant i entretinguda com poques.

“Black Mirror”, o el terrorisme 2.0

2011-12-18T14:05:00.009+01:00

Fa uns mesos vam parlar de Dead Set, una mini sèrie anglesa tremendament original i entretinguda que criticava ferotgement el món de les “teleescombraries” barrejant dos temes aparentment tan diferents com són els zombis i el programa “Gran Hermano”. Doncs bé, el seu creador Charlie Brooker torna a la càrrega amb Black Mirror, una altra mini sèrie que té, com a mínim, el mateix esperit crític que la seva predecessora.

A partir d'aquí s'expliquen certs detalls de l'episodi (però no el final). Esteu avisats.

Tot comença a altes hores de la nit, quan el Primer Ministre anglès rep una trucada telefònica que l’informa que la princesa Susannah, un membre estimadíssim de la família reial, ha estat segrestada. Reunit amb el seu gabinet de col·laboradors, veuen un vídeo que ha gravat el segrestador. La condició per salvar la vida de la princesa és que el cap del govern haurà d’aparèixer a les quatre de la tarda, en directe i per la televisió nacional, mantenint relacions sexuals... amb un porc. Passat el primer impacte, els esforços de la policia i dels serveis secrets britànics aniran encaminats a capturar el segrestador abans de l’hora límit. Però, i si no ho aconsegueixen? Què farà el Primer Ministre? Empassar-se la dignitat per alliberar la princesa, o no fer res i arriscar-se a que la matin, donant gairebé per acabada la seva carrera política?

A hores d’ara encara no tinc clar si el que vol fer la sèrie és mostrar la brutal influència que tenen actualment les noves tecnologies en la nostra vida, o criticar aquesta influència, o ensenyar-nos els efectes secundaris de la tecno-dependència que patim avui en dia, o una barreja de tot plegat. Els exemples són continus i ben familiars: per començar el segrestador ha penjat el vídeo a YouTube, amb la qual cosa resulta que milers de persones ja l’han vist fins i tot abans que el Primer Ministre conegui la notícia, i per tant és impossible mantenir el secret que seria desitjable en aquest cas; les xarxes socials, amb Facebook i Twitter al capdavant, bullen amb les opinions de la gent sobre què hauria de fer el cap de l’executiu, i les opinions van canviant a mesura que s’acosta l’hora prevista i canvien les circumstàncies; el segrestador s’adona que el volen enganyar gràcies a una foto feta per un ciutadà anònim i penjada a Internet; i moltes coses més que ens deixen ben clar l’enorme poder del “mirall negre” que dóna nom a la sèrie, ja sigui un telèfon mòbil, un monitor d’ordinador o una pantalla de televisió.

Caldrà veure si els altres dos episodis de la mini sèrie (de temàtica diferent) estan a l’alçada d’aquest primer, que ja es pot qualificar com una de les apostes més originals i atrevides dels últims mesos. Si és així, estarem parlant d’una de les grans sorpreses de l’any; i si no, com a mínim sempre ens quedarà aquest sorprenent primer episodi, que ja esteu tardant a mirar.

Adéu a “House”

2011-12-03T14:21:00.004+01:00

Ja feia mesos que corrien els rumors, però finalment s’ha fet oficial: Hugh Laurie deixarà la sèrie House al final de la vuitena temporada, malgrat que és l’actor més ben pagat del moment (guanya 700.000 dòlars per episodi). I no només això, sinó que també ha manifestat que no tornarà a protagonitzar cap més sèrie de TV (tot i que no descarta escriure, produir, dirigir, o alguna activitat similar).

I és que el cas de Laurie i el seu personatge del doctor coix i tremendament antipàtic i irreverent, és un dels exemples més clars d’encasellament que podem trobar: la sèrie ha tingut un èxit tan gran i el seu personatge s’ha fet tan popular, que faci el que faci a partir d’ara sempre més serà el doctor House. A més, considera molt difícil que en una altra sèrie pogués no tan sols superar, sinó igualar, l’èxit del seu personatge: “Crec que he estat molt afortunat de tenir l’oportunitat que he tingut, però no puc esperar que passi dues vegades”, ha manifestat.

I a partir d’ara, què? Doncs segurament continuarà amb la seva carrera musical, estrenada el passat mes d’abril amb un disc de blues anomenat Let Them Talk (recordem que, a més d’actor, Laurie toca el piano, la guitarra, la bateria, l’harmònica i el saxòfon, a més de cantar). També tindrà més temps per acabar la seva segona novel·la, després de The Gun Seller (traduïda aquí com a Noche de perros), o bé per fer anuncis com el que podem veure actualment de L’Oréal. En qualsevol cas, els fans del seu personatge televisiu segur que el trobaran a faltar.

Els zombis tornen a la Sexta

2011-11-23T18:25:00.003+01:00

Avui dimecres, per la Sexta i a les 22:30, s’estrena la segona temporada de The Walking Dead. En principi s’havia d’estrenar aquest divendres, però s’ha avançat a dimecres per no coincidir amb el retorn d’Aída a Tele 5 (la famosa contraprogramació). Conseqüències d’això: Person of Interest passa a emetre’s a les 23:30, i els últims episodis de The Killing (l’emissió de la qual va començar en prime time) es podran veure a dos quarts d’una de la matinada, amb la corresponent alegria dels seus seguidors. Una vegada més, les cadenes tracten a les sèries com una gran merda seca. I després es queixen que ens les mirem per Internet...

Pel que fa a la segona temporada de “la sèrie dels zombis”, cal dir que de moment està suposant una petita decepció (malgrat que l’episodi pilot és més que acceptable, fins i tot bo). Es nota moltíssim la diferència respecte de la primera temporada, que combinava molt bé el tema zombi amb les reflexions dels protagonistes davant d’unes circumstàncies tan dramàtiques. En canvi ara tenim uns diàlegs poc interessants i repetitius, i a sobre els zombis tenen molt poca presència. Tampoc es tracta d’anar matant constantment morts vivents com si fos un videojoc, però tampoc ens enganyem, són un dels principals atractius de la sèrie. Total, que entre la poca acció zombi i les converses constants dels protagonistes, fins i tot comença a circular la broma que la sèrie s’hauria de dir The Talking Dead.

Com a punts positius, en alguns episodis se’ns ofereixen uns flaixbacs on podem veure algunes escenes d’abans de l’epidèmia zombi, però això no és en cada episodi i per tant també en trobem a faltar més. En resum, que de moment la nova entrega d’una de les millors sèries de la temporada passada no està responent a les expectatives anunciades. Ara mateix als EE.UU. estan més o menys a la meitat de la temporada i encara queden episodis per remuntar, però els guionistes s’hauran de començar a posar les piles si no volen que els morts (d’avorriment) acabin sent els espectadors.

“Boss”, la sorpresa de l’any?

2011-11-19T13:17:00.003+01:00

Que l’HBO és la cadena reina i l’AMC és la seva més seriosa competidora, és una cosa que a aquestes alçades ja sabem tots els bons aficionats a les sèries. Però el que potser no sabem és que n’hi ha d’altres que no es volen quedar al marge i que estan intentant fer productes d’una qualitat que s’acosta a les dues reines del cable nord-americà. Aquest podria ser el cas de la cadena Starz i de la seva nova sèrie, Boss.

El primer que sorprèn als que ja portem uns quants anys davant de la petita pantalla és veure en Kelsey Grammer fent un paper dramàtic (entre Cheers i Frasier, l’actor va interpretar el mateix personatge durant vint anys, que es diu aviat). I quan dic dramàtic, ho dic amb totes les lletres. Grammer dóna vida ni més ni menys que a l’alcalde de Chicago, al qual només de començar la sèrie li donen la notícia que pateix una malaltia neurodegenerativa incurable, que l’anirà privant progressivament de les funcions cerebrals més bàsiques fins a provocar-li la mort al cap de no massa anys. Passat el primer xoc, els seus passos aniran dirigits a que la seva malaltia no transcendeixi al públic, ja que podria resultar fatal per al càrrec que ocupa. De fet només ho sap el seu principal col·laborador, perquè la relació amb la seva filla, i sobretot amb la seva dona, està lluny de ser la ideal.

És difícil treure conclusions definitives només havent vist l’episodi pilot (dirigit per Gus Van Sant), però les sensacions són d’allò més positives. El pas de la comèdia al drama no sembla massa traumàtic per a en Kelsey Grammer, que està impecable en el seu paper d’home acostumat a tenir més d’una cara segons les circumstàncies i a manejar els fils del poder al seu voltant, però que ara s’ha d’enfrontar amb un enemic desconegut i, a més, ha de fer-ho pràcticament sol i procurant que ningú més se n’adoni. Continuarem pendents d’una sèrie que promet ser una de les sensacions de la temporada.

Una de l’oest i una de por

2011-11-05T16:14:00.011+01:00

En el món de les sèries de televisió, el western i el terror no són precisament dos dels gèneres més habituals. De comèdies, drames, aventures policials i ciència ficció en tenim per donar i per vendre, però a vegades es troben a faltar altres alternatives. Això pot quedar resolt, almenys en part, amb dues noves estrenes:

American Horror Story: més del mateix o evolució?

El punt de partida de la nova sèrie de la cadena FX (que s’estrena el proper dilluns a la FOX espanyola) no pot ser més típic: una família que vol canviar d’aires es trasllada de ciutat i se’n va a viure a una casa que (oh, sorpresa!) resulta que està encantada i té una sanguinària història al darrera, a més dels seus corresponents fantasmes. De tota manera, pel que he pogut llegir (perquè encara no he començat de veure-la), sembla que a partir d’aquest inici tan vist i revist, la sèrie ofereix elements prou variats com per mantenir l’atenció, semblar fins i tot original i, el que és més important en el cas que ens ocupa, fer autèntica por. Està creada i produïda per Ryan Murphy i Brad Falchuk (responsables també de Nip/Tuck) i protagonitzada per Dylan McDermott i Jessica Lange.

Hell on Wheels: el western de l’AMC

Abans dèiem que de westerns no n’abunden gaires a la televisió, però els bons aficionats a les sèries podrien replicar que una de les moltes obres mestres de l’HBO està ambientada precisament al llunyà oest; parlo, evidentment, de Deadwood (una de les meves múltiples assignatures pendents). Ja fa temps que la cadena AMC sembla disposada a fer ombra a la seva totpoderosa rival, i a partir de demà també ens portarà la seva particular visió d’aquesta època tan típicament americana.

Hell on Wheels ens transporta fins a l’any 1865, just després de la Guerra Civil americana, per seguir la vida d’un antic soldat confederat que busca venjar la mort de la seva dona a mans dels soldats de la Unió. Això el portarà al poble que dóna nom a la sèrie, on s’està construint el ferrocarril transcontinental travessant les terres dels indis Xeiene, que intentaran sabotejar les obres. Si AMC manté el nivell al que ens té acostumats, ens podem trobar davant d’una nova joia de la televisió. Estarem molt atents.

Tardor zombi

2011-10-16T12:56:00.003+02:00

Fa un parell de mesos ho vam confirmar, i la data per fi ha arribat: avui diumenge 16 d’octubre, la cadena AMC estrena la segona temporada de The Walking Dead, molt esperada pels milers de fans (entre els quals m’incloc) que va aconseguir guanyar-se la sèrie només amb els sis episodis que formen la primera temporada.

Com vam dir en el seu moment, en aquesta segona temporada (que tindrà tretze episodis) els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. Pel que sembla les emocions fortes estan garantides, i algun dels actors de la sèrie ha manifestat que el públic es quedarà glaçat i que els guions “són al·lucinants”.

I atenció, perquè menys de 24 hores després de la seva emissió als EE.UU. ja es podrà veure la sèrie en territori ibèric (demà dilluns dia 17, a les 22:20 hores), gràcies a l’estratègia de la cadena Fox que l’estrenarà de manera gairebe simultània a més de 120 països. I si per aquelles coses us trobeu al País Basc, concretament a Barakaldo, podeu anar als cinemes Max Ocio d’aquesta localitat a les 20 hores per veure la pre-estrena.

Sigui quina sigui l’opció que trieu, ja sabeu que falten poques hores per tornar a gaudir (i a patir) amb una de les millors estrenes de l’any passat. Han passat més de deu mesos, però per fi han tornat els morts vivents. Refresquem una mica la memòria amb aquesta espectacular promoció de la segona temporada:

J.J. Abrams torna a una illa

2011-10-12T14:30:00.006+02:00

Cada vegada que sento el nom de J.J. Abrams em resulta inevitable pensar en Lost i en l’enorme decepció que va suposar (almenys per mi) el seu final, després de sis temporades d’anar acumulant misteris i preguntes que van acabar sense respondre en la seva gran majoria.

És per això que cada nou projecte d’aquest novaiorquès em provoca un cert recel. Actualment estic veient la tercera temporada de Fringe i de moment em distreu i m’entreté, però potser es comença a embolicar una mica massa i jo ja començo a témer per la “síndrome Lost”. Com ho acabaran això?

Ara, el nom d’Abrams apareix en els crèdits com a productor executiu d’una nova sèrie de televisió que estrenarà la cadena Fox l’any que ve, ambientada ni més ni menys que a la presó d’Alcatraz però amb els elements sobrenaturals sense els que sembla que no pugui viure aquest home. Potser vol afegir algun element innovador a un gènere com el carcerari, del qual s’han fet tantes sèries i pel·lícules que presentar-ne una altra sense cap més argument pot semblar innecessari i superflu.

Pel que sabem fins ara, veurem com la policia de San Francisco investiga un assassinat l’autor del qual sembla ser un ex presoner d’Alcatraz que va morir fa dècades. Més endavant es descobreix que, per molt inexplicable que sembli, aquest presoner no només està viu sinó que no ha envellit des que estava a la presó, i a més està deixant una onada de morts al seu pas. I el que és pitjor, podria ser que no fos l’únic presoner mort fa anys i que torna a reaparèixer a l’actualitat...

Sabem segur que la primera temporada d’Alcatraz constarà de dotze episodis de 45 minuts, tot i que encara no hi ha data segura d’estrena. Segons algunes fonts serà a mitjans de 2012, mentre que altres diuen que serà a principis d’any.

Miraré el pilot a veure quina pinta té, amb l’esperança que Abrams aquesta vegada resolgui els misteris que plantegi. Pel que sembla no estic sol en aquest desig i veig que tothom ja el comença a tenir clissat, perquè la Fox no va donar el vistiplau a la sèrie fins que els guionistes van confirmar, per escrit, que donarien resposta a l’enigma plantejat.

Us deixo amb les primeres imatges d’aquesta nova producció. La veritat és que no pinta malament:

Anem-la a buscar, la bola del drac!

2011-09-19T18:00:00.033+02:00

Normalment, si passes davant d’un bar i veus totes les cadires girades cap a la tele i la gent mirant fixament, el motiu només pot ser un: estan fent futbol. Fa vint anys, però, en alguns bars això passava no només el dimecres al vespre o el diumenge a la tarda, sinó també els dies de cada dia. El motiu no era altre que a TV3 havia començat Bola de Drac.

Aquesta anècdota reflecteix el fenomen social que va suposar l’emissió d’aquesta sèrie d’animació japonesa per la cadena catalana. Va enganxar als espectadors més petits però també a d’altres ja més crescudets, i no hi havia ningú que no se sabés la cançó, que no conegués qui era en Son Goku o per què servien les set boles màgiques. Entre la sèrie, el còmic en que està basada, les pel·lícules posteriors i la gran quantitat de merchandising que es va comercialitzar amb els personatges protagonistes, es pot afirmar tranquil·lament que Bola de Drac va ser la gran responsable del boom del manga i de l’anime que es va experimentar en aquells anys.

Per als despistats, direm que la llegenda explica que si s’aconsegueixen reunir les set boles, que estan repartides per tot el món, apareixerà el drac Xeron i et concedirà el desig que li demanis. En Son Goku, un nen d’una gran innocència, dotat d’una força sobrehumana, que menja moltíssim i que té una cua de mico, és només una de les persones que busquen les esferes màgiques; una altra és la Bulma, una noia de 16 anys que s’ha inventat un radar que permet localitzar-les. O en Iamxa, un bandit del desert que primer intentarà robar-los les boles però més endavant s’hi acabarà fent amic, i fins i tot mantindrà una relació sentimental amb la noia.

Però la recerca de les boles no són l’únic argument de la sèrie. També tenim les arts marcials, que a en Son Goku li agraden molt des que les va aprendre del seu avi a les muntanyes on vivien. Per millorar en aquest aspecte visita al mestre Follet Tortuga, un vell savi (i també un autèntic pervertit) que l’entrenarà per competir en el Gran Torneig Mundial d’Arts Marcials junt amb en Krilín, un altre alumne que compartirà classes i ensenyament amb en Son Goku i que es convertirà en el seu millor amic.

La història de Bola de Drac va anar evolucionant i es van anar incorporant una gran quantitat de personatges i de trames cada vegada més enrevessades i rocambolesques, que es van allunyar totalment del plantejament inicial i que, almenys en el meu cas, van fer que acabés perdent l’interès. A partir del moment en que neix el fill d’en Son Goku (quan la sèrie va passar a dir-se Bola de Drac Z), la història va anar deixant de banda les aventures inicials amb petits tocs de fantasia i es va anar decantant cap a la ciència ficció pura i dura; van començar a aparèixer éssers d’altres planetes, enemics extraterrestres, robots poderosíssims, súper guerrers de l’espai, lluitadors amb superpoders, personatges que es fusionen, etc., que van fer que (repeteixo, per mi) es perdés aquell feeling dels primers episodis, amb unes grans dosis d’humor, aventura i acció, i on tots els personatges, per secundaris que fossin, tenien la seva gràcia.

De les posteriors nissagues (Bola de Drac GT i Bola de Drac Kai) no en puc opinar, perquè no les vaig arribar ni a veure. Aquest vespre, pel Canal 3XL, podrem veure precisament aquest últim lliurament, inèdit al nostre país i que és una versió remasteritzada de Bola de Drac Z. Els episodis també estaran disponibles per Internet al web del canal, que ha adquirit els drets d’emissió de les quatre etapes de la sèrie. Cadascú tindrà la seva preferida, però a mi la que em fa aparèixer un somriure als llavis sempre que la recordo és sens dubte la primera, amb la seva ja mítica cançó:

El bar on tothom sap el teu nom

2011-09-12T16:07:00.005+02:00

Llegeixo amb horror i incredulitat que ahir a la nit Tele 5 (ni més ni menys) va estrenar una versió espanyola de la mítica comèdia Cheers. La veritat és que no acabo d’entendre a què ve aquesta decisió; de fet, és la primera vegada que una televisió estrangera es decideix a fer una nova versió del clàssic nord-americà. I si no s’ha fet mai, potser és per respecte a l’original, perquè es veu clarament que no es podrà arribar al seu nivell, o per no tacar-ne el record. Però una vegada més, Spain is different...

La Cheers original (l’única que m’importa, perquè no penso invertir ni un minut de la meva vida en la còpia ibèrica) està ambientada en un bar de Boston del mateix nom i ens explica el dia a dia dels cambrers del local, dels seus clients habituals i d’altres d’eventuals. Allà discuteixen de qualsevol tema mentre fan la cervesa, juguen a billar, miren partits de beisbol dels seus estimats Red Sox (l’ex equip de l’amo del bar, en Sam Malone), es discuteixen (o fins i tot es barallen), es tornen a fer amics, etc. Els personatges principals van ser bàsicament els mateixos al llarg de tota la sèrie, mentre que els nombrosos secundaris ajudaven a desenvolupar les trames que anaven sorgint.

Amb aquest punt de partida, podria semblar que la sèrie no pot donar gaire de si, i més si tenim en compte que l’acció rares vegades abandona el bar: uns quants clients fent canyes i xerrant amb els cambrers? Fins quan es pot aguantar això? Doncs no només s’aguanta, sinó que l’habilitat dels guionistes fa que sigui una sèrie tremendament divertida, que sempre surtin històries noves i que els peculiars habitants del bar passin a formar part, gairebé sense adonar-nos-en, de la nostra vida.

Malgrat que en la seva primera temporada va estar a punt de cancel·lar-se per baixa audiència, Cheers va acabar sent una de les sèries més llargues (onze temporades) i guardonades de la història de la televisió, amb 26 premis Emmy i 6 Globus d’Or. A més, un dels seus personatges habituals, el psiquiatre Frasier Crane, va passar a protagonitzar la seva pròpia sèrie (la genial Frasier, de la que prometo parlar algun dia) durant onze temporades més, amb la qual cosa Kelsey Grammer es va convertir en un dels actors que més temps ha interpretat a un mateix personatge a la televisió.

Una de les claus de l’èxit de la sèrie és, sens dubte, la facilitat amb que podem identificar la majoria dels seus personatges. Qui no coneix algú com en Sam Malone, un guaperes que intenta lligar-se tot el que es belluga al seu voltant? Qui pot dir que alguna vegada no s’ha topat amb l’equivalent del carter Cliff Clavin, un d’aquells que li sembla que ho saben tot i que aprofita la mínima oportunitat per donar lliçons als altres? O amb el comptable Norm Peterson i les seves penúries matrimonials degudes a la seva horrible dona (a la qual no es veu mai, però només de sentir com en parla ja ens la podem imaginar), a les quals intenta buscar refugi en la cervesa i els amics?

La televisió ha evolucionat molt des del 1982, any en que es va estrenar el primer episodi de Cheers, i avui en dia potser pot semblar una mica passada de moda pel que fa a decorats o a nivell de producció. Però del que no hi ha dubte és que es tracta d’una sèrie entranyable, terriblement entretinguda i amb uns personatges als quals t’acabes estimant com si els coneguessis de tota la vida, com si tu mateix fossis un dels clients que quan acaba la seva jornada va al bar a fer una cervesa i comentar la jugada amb els amics. I és que, com diu la famosa cançó que obre cada episodi, “a vegades vols estar on tothom sap el teu nom”.

Una família actual

2011-08-28T16:08:00.007+02:00

Malgrat que l’estiu pràcticament ja toca a la seva fi, i que la intenció era fer aquest article ben bé fa un mes, les circumstàncies obliguen i el que volia ser una recomanació estiuenca acabarà sent gairebé de post-estiu. En qualsevol cas, i com que també fa temps que no parlem de comèdies, avui m’agradaria recomanar Modern Family, una sèrie fresca, divertida i que es pot veure sense haver de forçar gaire les neurones, que amb la calor sempre estan més apagades del que ja és habitual.

La sèrie ens explica les vivències quotidianes d’una peculiar família (o potser no tant) resident a Los Angeles i formada per tres nuclis relacionats entre si:

En Phil i la Claire són els pares de dues nenes (la Haley, guapa i una mica curta, i l’Alex, intel·ligent i estudiosa) i un nen (en Luke, que no té massa llums), que formen el que podríem considerar com la família més típica i estàndard. En Phil vol ser “enrotllat” amb els seus fills sense acabar-ho d’aconseguir, mentre que la Claire, controladora i possessiva, lluita per mantenir-lo a ratlla i no permetre-li que concedeixi als nens massa capricis.

Per la seva banda, en Mitchell (germà de la Claire) i en Cameron formen una parella gai que acaba d’adoptar la Lily, una nena vietnamita que sovint serà font de moltes baralles, normalment derivades dels diferents punts de vista relacionats amb la manera com cal educar-la. En Mitchell no acaba de sentir-se còmode amb la seva condició sexual, mentre que en Cameron ho té plenament assumit i sovint li retreu a la seva parella aquesta covardia.

Finalment, en Jay (pare de la Claire i d’en Mitchell) és un home que gaudeix d’una plàcida existència gràcies als importants estalvis acumulats durant la seva vida laboral i a una colombiana (la Gloria) trenta anys més jove que ell, físicament espectacular, que parla en spanglish (imprescindible veure la sèrie en versió original) i que té un fill pre-adolescent fruit d’un tempestuós matrimoni anterior amb el també colombià Javier, que de tant en tant apareix per casa i ho capgira tot.

Com és lògic, aquest còctel d’edats, parentius, cultures i inclinacions sexuals fa que es produeixin tota mena de divertides situacions i peripècies, que tothom intentarà salvar com millor pugui: la incomprensió d’en Jay respecte a l’homosexualitat del seu fill, les baralles entre germans i germanastres, l’origen colombià de la Gloria i les diferències culturals que això suposa, etc. La sèrie està rodada en format de fals documental (semblant al de The Office), per la qual cosa és habitual veure com els personatges miren a la càmera o bé són entrevistats mentre seuen al sofà de casa.

Modern Family no inventa res, ja que de fet els seus creadors (Christopher Lloyd i Steven Levitan) la van idear mentre compartien històries relatives a les seves pròpies famílies i van pensar que podien ser la base per a una sèrie de televisió. Malgrat això, es tracta d’una bona comèdia, lleugera, entretinguda i amb prou elements per riure una estona, que bona falta fa.

La cantonada de la droga

2011-07-30T13:29:00.003+02:00

Com a bon aficionat a les sèries de televisió, tinc un seguit d’importants assignatures pendents que vaig intentant solucionar de mica en mica. Una de les més destacades és sens dubte The Wire, considerada per la crítica com una de les millors obres mai realitzades per a la petita pantalla. Doncs bé, he decidit posar-hi remei i començar a veure-la d’una vegada. Però per fer-ho bé, abans s’ha de veure The Corner, creada també per David Simon, ambientada igualment a Baltimore i considerada com una preqüela de la primera.

Abans de convertir-se en un dels creadors televisius més importants de la història, David Simon va treballar dotze anys com a periodista de successos precisament a Baltimore. Les experiències i vivències acumulades durant aquest temps li van proporcionar prou coneixements com per escriure un parell de llibres, un dels quals (titulat també “The Corner”) va servir de base per crear aquesta mini sèrie de sis episodis sobre el món de la droga en aquesta ciutat nord-americana, tot i que segur que és extrapolable a moltes ciutats del planeta.

Tot i tractar-se d’una obra de ficció, els noms dels protagonistes i els fets que explica són totalment reals, i David Simon els va viure en primera persona. De fet, la sèrie acaba amb una petita entrevista amb quatre dels personatges reals, que es fa a la mateixa cantonada que dóna nom a la sèrie, entre els carrers West Fayette i North Monroe de Baltimore.

Hi ha un bon nombre de protagonistes, tots ells marcats de manera directa o indirecta pel fantasma de la droga, però es fa un seguiment especial de la família McCullough. En Gary havia estat un empresari d’èxit i havia fet diners invertint en borsa, però després de casar-se amb la Fran tots dos van començar a consumir droga, primer per diversió i després per addicció, i la parella es va acabar trencant. Ara tots dos són drogoaddictes, i veuen com el seu fill adolescent DeAndre pot seguir el seu mateix camí (hi trafica i en consumeix de tant en tant), i com el petit DeRodd tampoc té un futur massa optimista vista la situació familiar i el barri on viuen.

La sèrie, doncs, és una dura història sobre el món de la droga, sobre els efectes de la drogoaddicció, sobre la gent que la consumeix, la que hi trafica, la que se’n vol sortir, la que ja li està bé com està, la que se’n surt i la que no, i també sobre la policia que intenta sense èxit acabar amb el tràfic al barri. També ens ensenya que darrera dels drogoaddictes i de la percepció que sovint en tenim, hi ha persones amb una vida i una família que moltes vegades s’hi han vist abocats per les circumstàncies (així ho diu, en un moment de la sèrie, un dels protagonistes: “Hi ha gent que es pensa que sempre hem estat així”). Amb un estil semi documental i un realisme extrem, aquesta obra hauria de ser de visionat obligatori a totes les escoles de secundària. Segur que l’impacte seria molt més intens que qualsevol xerrada que es pugui fer sobre el tema.

Més zombis a la tardor

2011-07-28T20:28:00.008+02:00

Fa unes setmanes ens lamentàvem que s’hagués acabat la primera temporada de The Walking Dead, i dèiem que l’espera es faria molt llarga. Per sort el temps va passant i ara ja podem confirmar la notícia de la seva tornada: serà el proper 16 d’octubre, amb una nova temporada de 13 episodis. I si sou dels que us estimeu més veure les sèries doblades, gràcies a la cadena FOX no haureu d’esperar massa dies respecte a l’estrena americana.

La cadena AMC ha programat cuidadosament la tornada d’una de les seves sèries estrella, ja que serà exactament quan s’acabi una altra de les seves joies: Breaking Bad, de la que ara mateix s’està emetent la quarta temporada. La notícia s’ha donat a conèixer aquest passat cap de setmana a la Comic-Con de San Diego (la convenció internacional de còmics que se celebra anualment a aquesta ciutat californiana).

Pel que sembla, en aquesta segona temporada els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta, escenari principal dels primers episodis, i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. L’actriu Laurie Holden, que interpreta l’Andrea a la sèrie, ha manifestat que “el públic es quedarà glaçat. Els guions són al·lucinants. Cadascun és una pura meravella”.

Les ganes de continuar veient la sèrie, doncs, són màximes. I més encara després de veure aquesta fantàstica promo-tràiler de gairebé cinc minuts amb les primeres imatges de la nova temporada. Això sí, compte que podria ser que es revelessin alguns detalls importants!

Torna “Dallas”!

2011-07-21T19:52:00.000+02:00

Sens dubte, una de les sèries de televisió que més han marcat la meva existència ha estat Dallas, una de les precursores dels actuals fulletons televisius i que va ocupar moltíssims dels meus vespres de diumenge. A més, va ser de les primeres sèries que es van poder veure en català gràcies a una TV3 que llavors començava a donar els seus primers passos.

Dallas ens explicava les peripècies de la família Ewing, uns multimilionaris poderosos i molt influents a l’estat de Texas gràcies al negoci del petroli, i en menor mesura també a la ramaderia. A part dels negocis, la sèrie també explorava les tempestuoses relacions entre els diferents protagonistes, ja fossin familiars o amoroses. Vista avui, l’estructura de la història paral·lela de vàries famílies, de trames entrellaçades i de personatges corruptes i assedegats de poder, diners i sexe no és precisament cap novetat, però als anys 80 va suposar una petita revolució que explica en part el seu impressionant èxit a nivell mundial. També va ser pionera en el tema dels cliffhangers, és a dir, les escenes finals de cada episodi que et deixaven amb l’ai al cor fins al següent, i que actualment ja s’han convertit en un clàssic.

Sens dubte, el paper principal de la sèrie i el que més popularitat va aconseguir va ser el de J.R. Ewing, un personatge tan famós que ha transcendit l’àmbit de la televisió i ha passat a formar part de la cultura popular com a sinònim de persona malvada, retorçada i sense cap mena d’escrúpol. Lògicament, l’actor que li va donar vida (Larry Hagman) ha quedat encasellat per sempre i per moltes sèries i pel·lícules que faci, sempre més el recordarem com el germà dolent dels Ewing. I això que al principi la sèrie estava enfocada en el “germà bo”, en Bobby, però molt aviat els productors es van adonar del terrible “ganxo” d’en J.R. i van readaptar la història per centrar-la en ell.

Al llarg de les seves 13 temporades, la sèrie va deixar molts moments memorables i que encara recordo perfectament: les barbacoes que celebraven els Ewing al seu ranxo de Southfork i que inevitablement acabaven amb baralles i algú a la piscina; l’intent d’assassinat que va patir en J.R. a les seves oficines, i la incertesa de saber qui li havia disparat; les tremendes dones que es lligava en Bobby quan es va separar de la Pamela; els whiskys que es bevien els Ewing només d’arribar de treballar; l’alcoholisme de la Sue Ellen, la dona d’en J.R. absolutament amargada per les infidelitats i el menyspreu constant del seu marit; la presumpta mort d’en Bobby que va resultar ser un somni de la seva dona; etcètera, etcètera. Moments mítics i entranyables de la història de la televisió.

Doncs bé, resulta que Dallas... tornarà l’estiu de l’any que ve! La cadena TNT ha decidit ressuscitar-la amb noves trames que tindran com a protagonistes els fills d’en J.R. i d’en Bobby, que estaran enfrontats com ho estaven els seus pares. El gran reclam d’aquest inesperat retorn serà sens dubte la presència dels personatges de Bobby i J.R. Ewing, tot i que aquest últim, degut als seus 79 anys i al seu delicat estat de salut (va rebre un transplantament de fetge l’any 1995), apareixerà només com a secundari ensenyant al seu fill les seves peculiars maneres de portar el negoci familiar.

La veritat és que em miro aquest retorn amb un ull tancat, perquè crec sincerament que totes les coses tenen un moment i una època. Dallas era una sèrie genial als anys 80, però avui en dia la televisió ha evolucionat moltíssim i dubto que les històries de corrupció i embolics sentimentals tan típiques de la sèrie puguin mantenir l’interès més enllà de la curiositat que segurament despertaran els primers episodis. No li pronostico un futur massa brillant, però això sí, només d’escoltar la banda sonora torno vint-i-tants anys enrere i se’m dibuixa un somriure a la boca:

Un joc de matar o morir

2011-07-03T16:16:00.015+02:00

Game of Thrones ens diu adéu fins l’any que ve, i ho fa satisfent de sobres les enormes expectatives que havia despertat i deixant enrere els petits problemes que plantejava l’episodi pilot, com per exemple la sensació que la història se’ns explicava una mica massa de pressa o bé la notable quantitat de personatges que hi apareixien, cosa que feia que anéssim una mica perduts. Doncs bé, a mesura que ha anat avançant la temporada això ha quedat solventat, i ara mateix ja sabem què busca i a què aspira cada família, i noms com Stark, Targaryen i Lannister han deixat de sonar-nos estranys.

Sí que és cert, però, que el nombre de personatges ha fet que aquesta primera temporada hagi estat una mica peculiar, perquè segurament molts espectadors, veient la temàtica de la sèrie, esperaven multitud de sang, lluites i batalles a l’estil Braveheart i en canvi s’han trobat amb més diàlegs que espases (tot i que també hem pogut veure decapitacions -humanes i equines-, amputacions, degollaments i extirpacions de llengües directament a través del coll). De tota manera, tampoc crec que això sigui el més important perquè Game of Thrones és sobretot una història de personatges. Aquesta primera temporada ha estat introductòria, se’ns han presentat els protagonistes i les seves motivacions, que majoritàriament són aconseguir el Tron de Ferro i el govern dels Set Regnes de Ponent. La temporada acaba amb totes les peces col·locades sobre el tauler, i es veu a venir una guerra a gran escala entre tots els implicats.

(A partir d'aquí, petits spoilers de la primera temporada)

Però que hagi estat una temporada introductòria no vol dir que no hagin passat coses, ni molt menys. Hem vist desaparèixer personatges que semblava que es convertirien en autèntics protagonistes de la sèrie mentre durés. Hem estat testimonis de com set famílies nobles lluiten pel control del regne de Westeros. Hem presenciat intrigues polítiques, traïcions i complots per prendre el poder. I hem vist com la Guàrdia de la Nit (una ordre paramilitar de desarrelats de la societat) podria ser l’única esperança dels humans per no haver-se d’enfrontar als éssers malignes que habiten a l’altre costat del Mur, al Nord llunyà i glaçat.

Lògicament cadascú de nosaltres prendrà partit per alguns personatges i agafarà mania a alguns altres (que difícil és no odiar profundament en Joffrey!), però el millor és no agafar massa estima a ningú, perquè pot ser que desaparegui del mapa quan menys ens ho esperem (penso concretament en un personatge, sens dubte la mort més sorprenent i inesperada que he vist mai). Mai saps què pot passar a continuació ni qui pot ser el següent a morir, i això fa que la sèrie sigui fascinant i mantingui l’interès en tot moment.

(Final dels spoilers)

La història, a més, se’ns explica amb una excel·lència visual com poques vegades hem vist en una sèrie de televisió. HBO, una vegada més, no ha escatimat en mitjans i ha aconseguit crear una producció que es mereixeria veure’s en una sala de cinema per poder apreciar plenament tota la seva majestuositat. La cadena ha demostrat una gran ambició a l’hora de traslladar a la petita pantalla la nissaga de novel·les de George R.R. Martin, i pel que diuen els que han llegit el primer volum (no és el meu cas), l’adaptació és gairebé perfecta.

Èpica, honor, lleialtat, traïció, poder, ambició, lluites, sexe, violència, sang, un pèl de fantasia... Qui pot dir que no a Game of Thrones? Que llarga es farà l’espera fins a la segona temporada! Pel que sembla, es començarà a rodar el 25 de juliol i la seva estrena està prevista per a la primavera de 2012. Massa temps per saber quines conseqüències portarà aquesta misteriosa imatge...

Tornarem a Seattle

2011-06-30T18:08:00.018+02:00

La síndrome de l’episodi pilot (també coneguda com a “pilotitis”) és un fenomen que s’observa no poques vegades en el món de les sèries de televisió. La primera presa de contacte amb una producció televisiva sovint està tan cuidada i ben feta que fa que les expectatives que desperta siguin altíssimes, sovint desmesurades, i pot passar que la resta d’episodis no estiguin a l’alçada.

Sense que sigui ni molt menys un cas tan exagerat com altres produccions recents (Flashforward o The Event, per exemple), sí que és veritat que The Killing nota el pes d’un primer lliurament gairebé perfecte: se’ns presenta el cas (l’assassinat de l’adolescent Rosie Larsen en estranyes circumstàncies, ja que el seu cadàver apareix en un dels cotxes de la campanya electoral d’un candidat a alcalde), els detectius que l’investigaran (la gèlida Linden i el misteriós Holder) i la família de la noia (pares, tia i dos germans petits), i també veiem les diverses línies d’investigació obertes i els primers sospitosos. Però a partir d’aquesta impecable arrencada, la sensació és que la sèrie es va apagant de mica en mica, que tretze episodis són molts i que la història es podria haver enllestit abans, sense jugar tant als falsos culpables ni allargar la investigació de manera innecessària (i sovint maldestra). Alguns fins i tot han arribat a dir que es podria passar directament dels dos primers episodis als tres finals, i no ens perdríem res important. Una afirmació una mica exagerada, però que té una part de raó.

Però això no ens ha de fer oblidar que la sèrie té molts aspectes positius. L’ambientació, per exemple, és perfecta per a la història que se’ns vol explicar; l’acció transcorre a Seattle, una ciutat on no deixa mai de ploure i això ajuda a crear un ambient fosc, trist i depriment, molt adequat per a la temàtica tractada. Per altra banda, seqüències com l’aparició del cadàver de la Rosie al maleter i el descobriment del (presumpte) autor del crim gràcies als correus electrònics que va rebent al seu ordinador, són moments magistralment aconseguits i amb una tensió acumulada excepcional.

The Killing també té l’honor de comptar amb algunes de les seqüències més impactants i emotives que recordo en molt de temps. Veient les excepcionals interpretacions de Michelle Forbes i Brent Sexton (els pares de la Rosie), m’imagino que l’impacte de la mort d’un fill ha de ser gairebé calcat a com ens el presenten en pantalla. Cal agrair que els creadors no hagin optat pel sentimentalisme fàcil, sinó que prefereixen mostrar-nos el dia a dia sense la filla desapareguda. Tot i que lògicament hi ha moments inevitables on apareixen les llàgrimes, la vida continua i s’ha de tornar a anar a comprar al supermercat, cal portar els dos petits a l’escola, i patir el dolor constant en silenci perquè tampoc trobes res millor a dir.

A Estats Units s’ha criticat moltíssim l’últim episodi, i la veritat és que la sorpresa final francament és molt poc creïble. A més, no sé per què però sempre havia cregut que el cas quedaria tancat i que a la segona temporada (ja confirmada) els detectius s’encarregarien d’un altre assumpte. En canvi, amb el gir final (i un pèl precipitat) dels esdeveniments, el cas no està ni molt menys resolt: el que sembla l’assassí podria no només no ser-ho, sinó que fins i tot podria ser la víctima innocent d’una conspiració. Ara caldrà veure si el misteri s’allarga molts més episodis a la segona temporada, o bé si el resolen a les primeres de canvi. També serà interessant veure l’evolució del personatge del detectiu Holder (vista la manera com aconsegueix la prova definitiva que presenta contra el presumpte culpable) i també com aquest fet segurament canviarà la seva relació amb la Linden.

En resum, que a pesar de certes situacions poc probables, d’algunes errades de guió, d’episodis innecessaris (en especial l’avantpenúltim) i del seu ritme sovint massa lent, hi ha alguna cosa que m’atrau poderosament d’aquesta sèrie, i em pica la curiositat veure com es resoldrà tot plegat. Crec que li donaré una oportunitat a la segona temporada de The Killing. Encara que només sigui per veure si a Seattle surt el sol alguna vegada...

“Crematorio”, oasi o punt de partida?

2011-06-05T13:40:00.007+02:00

He d’admetre que tinc prejudicis amb les sèries espanyoles. Les comèdies semblen copiades l’una de l’altra (amb Siete vidas com a principal referent), i a més tenen una durada per episodi totalment desmesurada. I les que no són comèdies, sense poder dir que són dolentes, no acaben de donar la talla: qualsevol episodi de Hospital central no li arriba a la sola de la sabata a Urgencias, i si parlem de El comisario podríem trobar dotzenes d’exemples de sèries americanes o britàniques de la mateixa temàtica que li donen mil voltes.

Per tot això no és estrany que no hagi parlat mai de les produccions del país veí. El temps no sobra precisament, i les hores que inverteixo a veure sèries m’estimo més dedicar-les a les que ja sé (gairebé) segur que m’agradaran. No obstant, tota regla té la seva excepció i per això em vaig decidir a veure Crematorio, en part animat per les bones crítiques que havia llegit i en part perquè només eren vuit episodis i no exigia un esforç de temps massa continuat. I el cas és que no me n’he penedit, ni molt menys.

La sèrie (adaptació televisiva de la novel·la homònima de Rafael Chirbes) ens explica la història de Rubén Bertomeu (interpretat per un excepcional José Sancho), un constructor sense escrúpols que ha arribat on és ara trepitjant a qui ha fet falta, subornant a qui ha convingut i fins i tot esborrant del mapa a qui li ha fet nosa. Els seus foscos assumptes surten a la llum arrel de l’accident de cotxe d’un dels seus col·laboradors. A partir d’aquí, la policia anirà estirant el fil per descobrir una trama de corrupció, favors personals, especulacions immobiliàries i fins i tot connexions amb la màfia russa.

Un dels principals motius de l’èxit de les sèries espanyoles és la facilitat amb la que l’espectador mig se sent identificat amb el que veu a la pantalla, ja sigui la recreació del bar de la cantonada, de la botiga de queviures del barri o de la seva comunitat de veïns. Crematorio també ens explica un tema amb el que hi estem familiaritzats, perquè no deixen de sortir nous casos cada dia a les notícies: la corrupció, l’ambició i els interessos que han portat a la creació de la bombolla immobiliària, i que en bona part ha estat la responsable de la crisi actual. D’aquesta manera, la sèrie no deixa de ser espanyola pel que explica i per com ho explica, però en canvi es diferencia clarament de la resta de produccions ibèriques.

Crematorio és una sèrie que no es conforma amb el de sempre, que arrisca i que no tira pel camí fàcil i d’èxit segur, aquestes sèries “per a tots els públics” als que ens tenen acostumats gairebé totes les cadenes. Representa un punt i a part, un abans i un després, una mena d’oasi enmig del desert de la ficció ibèrica, una sèrie tan ben feta i interpretada que sovint no semblaria ni espanyola si no fos perquè reconeixem algunes de les cares que hi surten. Ara només cal veure quin serà, a partir d’aquí, el futur de les sèries “Made in Spain”. Perquè el que està clar és que després de Crematorio, el nivell d’exigència de l’espectador espanyol no pot ser, i no ha de ser, el mateix.

Petita Gran Bretanya

2011-05-21T16:08:00.001+02:00

El Canal 3XL continua imparable amb les seves estrenes de sèries destacades, i aquesta nit a les 23 hores és el torn de Little Britain, un programa que va començar a la ràdio l’any 2001 i que dos anys més tard va passar a la televisió. Es tracta d’una comèdia d’esquetxos de curta durada, protagonitzats per un bon nombre de personatges cadascun amb les seves peculiaritats: l’ajudant gai del Primer Ministre, un paralític (o això sembla) i el seu cuidador, l’únic gai del poble (o això es pensa), un transvestit obsessionat amb fer “coses de dona”, una mare soltera adolescent llenguda i problemàtica, una empleada de banca mal educada, etc.

Matt Lucas i David Walliams són els creadors, guionistes, directors i protagonistes de la sèrie. Ells interpreten tots els personatges principals, i fan gala d’una gran habilitat i versatilitat per disfressar-se i donar vida a personalitats molt diferents entre sí. Si una cosa tenen els anglesos és que saben riure’s d’ells mateixos, i aquesta sèrie n’és un exemple claríssim. El seu èxit és tan gran a les illes que fins i tot se n’ha fet una versió americana i un videojoc, i moltes de les frases dels protagonistes ja formen part de la cultura popular britànica.

Lògicament, en una sèrie d’aquestes característiques cadascun de nosaltres tindrà els seus personatges favorits, i d’acord amb això trobarem més o menys graciosos els gags corresponents. La conseqüència directa és que pot passar que la sensació general sigui d’una certa irregularitat. I també cal dir que a mesura que passen els episodis i anem coneixent als personatges, cada vegada són més previsibles i al començament de cada gag pràcticament ja sabem com acabarà. Aquest, sens dubte, és el principal problema de la sèrie.

Malgrat aquest detall, si voleu una bona dosi d’humor àcid, irreverent i políticament incorrecte, val la pena que els doneu una oportunitat a aquest parell d’hereus de la més pura tradició de l’humor britànic.

“Game of Thrones” arriba al Canal+

2011-05-09T18:30:00.077+02:00

Molt pocs dies després de la seva estrena als EE.UU., i gràcies a l’acord entre la cadena nord-americana HBO i Canal+ (una de les cadenes que tracta realment bé les sèries), a partir d’avui i cada dilluns a les 10 de la nit podrem veure la que (diuen) pot ser la sèrie de l’any i fins i tot de la dècada: Game of Thrones, rebatejada per a l’ocasió com a Juego de tronos.

Després d’haver vist l’episodi pilot, la veritat és que hem de dir que la sèrie té potencial. Molt potencial, fins i tot. No cal ni dir que tot el que fa referència als aspectes visuals és absolutament espectacular: els castells on habiten les famílies protagonistes, els paisatges on es desenvolupa l’acció, el vestuari dels personatges, la fotografia, etc. HBO ha invertit molts diners i això es nota en tots aquests detalls. I la banda sonora, de caire medieval i èpic, també ajuda a posar-te en situació immediatament.

A més, tenim tot l’atractiu intrínsec de la temàtica medieval-cavalleresca, amb tots els seus components d’èpica, honor, lleialtat, i també traïcions, venjances i aliances per arribar al poder o per mantenir-s’hi. Sí, són temes que hem vist moltíssimes vegades, però tampoc es pot negar que resulten tremendament atractius. Game of Thrones, a més, inclou altres elements no tan habituals com per exemple les relacions incestuoses (i les greus conseqüències que tindrà, segur, el fet d’haver-les descobert).

Com a aspectes no tan positius, la gran quantitat de personatges i habitants dels Set Regnes de Ponent poden fer que estiguem una mica perduts amb els noms, el regne on habiten, qui és fill de qui, què defensen i contra qui lluiten, etc. De la mateixa manera, també hi ha una certa sensació que la història se’ns explica d’una manera una mica massa accelerada, sense presentacions, sense temps per poder saber les particularitats de cada família i de cada llinatge. L’episodi pilot ofereix unes pinzellades de tot plegat, tenim una idea general però potser un pèl confosa. Cal esperar que, a mesura que passin els episodis, aquest tema quedarà resolt.

I com passa sempre que parlem d’adaptacions de novel·les, una bona part de les crítiques a la sèrie s’han basat en el tòpic que “el llibre és millor”. Sens dubte que hi haurà detalls que variaran (per exemple, sembla ser que en l’obra de George R.R. Martin el lector té sempre present la perspectiva de cadascun dels personatges, cosa que no veiem a la sèrie). És la història de sempre: si el món que ens presenten a la pantalla no és el mateix que ens havíem format al nostre cap mentre llegíem, ens solem sentir decebuts. Però crec que val la pena ser conscients que el llenguatge literari i l’audiovisual són totalment diferents, el pas del primer al segon no és senzill i per força hem de prescindir de molts detalls (i més en un cas com aquest, on la novel·la s’acosta al miler de pàgines). A més, l’autor de les novel·les forma part de l’equip de la sèrie i cal suposar que dóna el seu vist-i-plau a aquests aspectes problemàtics de la història.

Com sempre després de veure un episodi pilot, és molt aviat per treure conclusions definitives. Cal esperar que els petits punts negatius s’aniran solucionant a mesura que avanci la història i ens anem familiaritzant amb els personatges. De moment, el que tenim és un autèntic espectacle visual amb un notable potencial de creixement, que recomano especialment a tothom que sigui amant de les històries fantasioses i de temàtica èpica-medieval.

“Lights Out”: llums i ombres de la boxa

2011-05-07T18:06:00.007+02:00

El fenomen de la boxa és realment curiós: és un esport clarament minoritari i que a més sol generar rebuig, però en canvi la majoria de pel·lícules que tracten sobre el tema tenen un gran èxit de públic. Sembla una incoherència que una cosa que a la vida real genera bastant desinterès, un cop traslladada a la gran pantalla es converteixi molt sovint en un autèntic èxit de taquilla. Només cal recordar el fenomen de masses de la saga Rocky, o una de les més grans obres mestres del setè art, Toro salvatge.

No sé què deuen tenir les pel·lícules de boxa que les fa tan atractives. Potser el seu marcat component d’èpica, l’intent dels boxejadors d’obrir-se pas a la vida només amb el seu esforç, l’esperança d’arribar a ser el millor en alguna cosa encara que el teu origen sigui humil... I evidentment també hi ha el costat fosc d’aquest món, que l’acosta als paràmetres més clàssics del cinema negre: els promotors corruptes, els gàngsters que volen guanyar diners fàcils, els foscos interessos que s’amaguen a darrera dels combats... Tots aquests factors, units, ajuden a explicar l’èxit d’un gènere que ja compta amb més de cent exemples a la cinematografia mundial.

Robert De Niro a “Toro salvatge”

En canvi, si parlem de televisió no hi havia cap sèrie sobre el tema fins que fa uns mesos van estrenar Lights Out, on podem trobar tots aquests tòpics que acabem d’esmentar. Patrick “Lights” Leary és un ex campió dels pesos pesats que, cinc anys després del seu èxit, veu com la seva fama comença a minvar. A més, una sèrie de males decisions econòmiques del seu gerent (i germà) el porten gairebé a la ruïna i a haver-se de guanyar la vida fent feines brutes per a gent poc recomanable. Tot plegat fa que es plantegi tornar als rings, però els cops rebuts durant desenes de combats li comencen a passar factura en forma de demència pugilística, cosa que fa que tornar a boxejar no sigui precisament el més adequat.

El gran avantatge que té la televisió sobre el cinema és, sens dubte, el temps que té per explicar les històries i per aprofundir en els personatges. Dues hores en una sala fosca no poden competir amb tretze hores al menjador de casa, i aquesta sèrie n’és un exemple perfecte. Perquè a Lights Out no només hi ha boxa, sinó que també hi ha una història molt ben escrita, uns diàlegs excel·lents i uns actors que compleixen perfectament amb els seus personatges. I quins personatges! Patrick Leary, marit i pare de família que veu com els seus no volen que torni a boxejar; el seu germà Johnny, amoral, incompetent i responsable de gran part dels problemes d’en Patrick; Robert, el pare d’ambdós (i entrenador d’en Patrick), que dubta sobre si l’ha de seguir entrenant o no; els promotors corruptes Hal Brennan i Barry K. Word, que només pensen a enriquir-se trepitjant a qui sigui. I sobretot, tenim sempre present una situació desesperada que requereix prendre una decisió, però també les terribles conseqüències que pot comportar prendre-la.

Lights Out ha estat cancel·lada per manca d’audiència, que ja sabem que és la jutgessa implacable de les sèries de televisió. A priori pot semblar una mala notícia, però jo no n’estic tan segur. Realment milloraria si continués? No ho crec. Sincerament em sembla que la trama ja no es podria estirar gaire més, i que la sèrie està perfecta tal com està i amb el final que li han donat, que tot i que es pot considerar lògic no deixa d’encongir-nos el cor.

El Canal 3XL estrena “Breaking Bad”

2011-04-28T19:21:00.001+02:00

El Canal 3XL incorpora avui a la seva graella (a partir de les 22:30) una sèrie d’autèntic luxe, de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió aquí mateix. Ni més ni menys que Breaking Bad, sens dubte una de les millors de la història de la televisió. I no exagero.

Per refrescar la memòria, direm que se’ns explica la història d’en Walter White, un professor de química al qual diagnostiquen un càncer de pulmó incurable i inoperable. Davant de les negres perspectives i de la seva pròxima paternitat, en Walter decideix aprofitar els seus coneixements per fabricar droga, vendre-la (amb l’ajuda d’en Jesse, un eixelebrat ex alumne seu) i intentar aconseguir els diners suficients per deixar a la seva família en una bona posició econòmica, davant de la seva més que probable absència futura.

Però la droga que fabrica en Walter és de tan alta qualitat que ben aviat els càrtels de la droga mexicana s’hi mostraran interessats. Això, unit al fet que en Walter amaga la seva segona ocupació a la família (especialment al seu cunyat, que pertany a l’agència antidroga), farà que la bola de neu sigui cada vegada més grossa i que els problemes es multipliquin.

Si us agraden les sèries de televisió de qualitat superlativa, no teniu cap excusa: cada dijous, pel 3XL.

Els Set Regnes de Ponent

2011-04-17T12:00:00.004+02:00

HBO és, sens dubte, la cadena que va impulsar l’actual “Edat d’Or” de la televisió. Això no ha impedit, però, que amb el temps vegi perillar el seu tron en el món de les sèries televisives, fins fa poc absolutament indiscutible: per exemple, gràcies a la bona feina de la cadena rival AMC, de la que hem parlat moltes vegades en aquest mateix bloc.

Per tal de no perdre la seva posició privilegiada i el prestigi adquirit, HBO va decidir posar-se les piles (després d’una època un pèl fluixa) i l’any passat va estrenar la mastodòntica Boardwalk Empire. Aquest any no es queda enrere i avui mateix presenta el que segurament serà l’esdeveniment televisiu de l’any, i segons part de la crítica fins i tot de la dècada: Game of Thrones.

Basada en el primer volum de la sèrie de novel·les fantàstiques A Song of Ice and Fire (“Cançó de gel i de foc”) de George R.R. Martin, que gaudeix d’una autèntica legió de seguidors a tot el món, la nova producció de la cadena reina ha convençut a la crítica des del primer moment, i alguns han arribat a afirmar que marcarà un abans i un després a la ficció televisiva. En principi, cada temporada de la sèrie correspondrà a un volum de la nissaga literària.

Game of Thrones és una fantasia èpica que transcorre en els Set Regnes de Ponent, una terra que recorda a l’Europa de l’Edat Mitjana i on les estacions duren anys, de vegades dècades. La història ens explica les violentes lluites entre vàries famílies de nobles, dirigides a aconseguir el control del Tron de Ferro del continent de Ponent. Aquestes terres estan habitades per diferents races, com ara els humans, els Altres del Nord o els dracs de l’Est.

No seria la primera vegada que unes expectatives massa elevades provoquen precisament l’efecte contrari i acaben jugant en contra de la sèrie. El públic se sol mirar amb uns ulls molt més exigents les produccions que han estat molt alabades per la crítica abans de la seva estrena. Aquest, precisament, pot ser el màxim perill que corri Game of Thrones. Però si em fessin apostar, jo crec que HBO s’apuntarà un èxit rotund. Mireu si no un parell de promos que ja fa dies que circulen:

Qui ha matat la Rosie Larsen?

2011-04-09T12:06:00.000+02:00

La cadena nord-americana AMC ataca de nou. Després de portar-nos sèries tan destacades com Mad Men, Breaking Bad o The Walking Dead, diumenge passat es van estrenar els dos primers episodis de The Killing, remake de la producció danesa Forbrydelsen que pretén donar una altra volta de cargol al gènere policial.

A priori, la sèrie d’original no en té res. Una agent de policia de Seattle, a punt de deixar el cos (tòpic 1), rep l’encàrrec d’investigar la misteriosa desaparició (tòpic 2) de la Rosie Larsen, una adolescent de la qual els seus pares no saben res des de fa un parell o tres de dies. Per ajudar-la hi ha l’agent que l’ha de substituir (tòpic 3), que a més té un caràcter molt diferent al seu (tòpic 4).

No desvelem cap secret si diem que la noia ha estat assassinada, perquè el mateix cartell de la sèrie ja ens ho deixa ben clar. A partir d’aquí, ja es veu a venir que la sèrie investigarà no només qui ha estat l’assassí, sinó també les conseqüències que tindrà aquesta mort per a la família de la noia i també per a un polític local que aspira a alcalde, ja que la Rosie apareix morta al maleter d’un cotxe de la seva campanya electoral.

La temàtica de la sèrie, i la pregunta que dóna títol a l’article, ha provocat inevitablement que molts fanàtics de les sèries ens recordem de la mítica Twin Peaks i de la pregunta que es feia tothom en aquella època: qui ha matat la Laura Palmer? Tot i que de moment és molt aviat per poder afirmar res, sí que és veritat que presenta certs punts en comú amb la genial creació de David Lynch, però no sembla que aquesta nova aposta hagi d’anar pels camins extravagants i sobrenaturals que prenia sovint l’altra.

Si per alguna cosa es caracteritza AMC és per haver establert el que podríem dir una marca d’estil. Alguns diran que les seves sèries són lentes, i no els faltaria una part de raó, però això s’hauria de matisar. Sens dubte el ritme és pausat, però en cap cas avorrit: a la pantalla sempre estan passant coses, i tens la sensació constant que qualsevol escena pot acabar tenint una importància cabdal en un futur. Això passa amb totes les sèries de la cadena, i The Killing no és una excepció.

Dos episodis són pocs per treure conclusions, però sí que hem pogut veure les línies mestres del que serà la sèrie. Els personatges estan ben perfilats, la història està molt ben explicada i la fotografia és sòrdida però alhora d’una estranya bellesa. Se’ns han presentat les peces del trencaclosques, segur que no encaixaran totes i tenim clar que hi haurà sorpreses. La història que ens expliquen l’hem vista mil vegades, però potser la manera com ens l’explicaran sí que serà original i diferent. Tenim 11 episodis per davant per descobrir-ho, i estarem molt pendents del desenvolupament. Sens dubte, AMC s’ha guanyat aquest dret.

“Downton Abbey” arriba a Antena 3

2011-03-14T22:20:00.002+01:00

Si últimament hem estat dient que el canal 3XL ha estrenat sèries de les quals hem parlat en aquest bloc, ara li toca el torn a Antena 3, una cadena que normalment no entraria precisament al Top 3 de les nostres preferències però que s’ha espavilat per adquirir els drets d’una de les millors sèries emeses l’any passat: Downton Abbey, que es podrà començar a veure demà dimarts dia 15 a partir de les 10 de la nit.

Tal i com ja vam dir fa pocs dies, en aquesta sèrie (la més cara de la història de la televisió britànica) podrem veure les vivències d’una família aristocràtica de principis del segle XX i també dels seus criats. El rerefons de la història és saber qui heretarà el títol de Duc de Grantham, ja que el futur hereu ha mort en el naufragi del Titanic, però això només és la punta de l’iceberg (perdó per l’acudit): també serem testimonis d’enveges, d’aspiracions, d’il·lusions i de la lluita contra el passat d’alguns personatges.

Antena 3 sembla que tractarà la sèrie com Déu mana pel que fa als aspectes audiovisuals, ja que l’emetrà amb possibilitat de veure-la en versió original subtitulada i també en alta definició. La part negativa, com sempre, les eternes pauses publicitàries que faran que una hora i mitja de metratge es converteixi en dues hores i quart. És el que té aquesta cadena...

“Fringe” no s’atura… i millora

2011-03-06T10:30:00.001+01:00

Contràriament al que sol ser habitual en el món televisiu, TV3 ha decidit no fer cap pausa entre temporades i continuar amb l’emissió de Fringe els diumenges al vespre, després del final de la primera temporada. Sens dubte una molt bona notícia per a tots els seus seguidors, ja que la sèrie cada vegada està més interessant i així no es perd el fil.

En l’últim episodi de la primera temporada vèiem com l’Olivia coneixia en William Bell (interpretat pel mític Leonard Nimoy, el senyor Spock d’Star Trek), antic company de laboratori d’en Walter i fundador de Massive Dynamic, l’empresa que sembla estar al darrera de tots els misteris que investiga la divisió Fringe. Aquesta coneixença fa que també es destapi l’existència d’un univers paral·lel, bàsicament igual que el nostre però amb alguns canvis (per exemple, a Nova York encara hi ha les Torres Bessones), i que a partir d’ara veurem amb més freqüència.

I aquest és, penso jo, un dels principals problemes d’aquesta sèrie: que ha tardat massa temps en introduir aquesta trama. Fins ara només se’ns havien donat petits detalls d’un misteri que s’endevinava que podia arribar a ser molt gran, però a cada episodi només vèiem la investigació d’uns casos concrets, cada cop més misteriosos i enrevessats. A partir d’aquesta segona temporada, en canvi, el tema dels universos paral·lels cada vegada tindrà més importància.

Així doncs, si pensàveu que la cosa no passaria mai de ser un típic procedimental de l’estil “un cas per episodi”, a partir d’aquest diumenge veureu com no es queda només aquí i que la recompensa a la nostra fidelitat haurà valgut la pena. Personalment estic seguint la sèrie a ritme americà (3a temporada) i és evident que no fa més que millorar episodi rere episodi. Sens dubte, una de les millors produccions de ciència ficció de la història.

Sherlock Holmes també parla català

2011-03-05T13:15:00.003+01:00

El canal 3XL i aquest petit bloc tenen una cosa en comú: ens agraden algunes de les mateixes sèries. Si fa encara no dos mesos van estrenar Misfits i el mes passat va començar The IT Crowd (rebatejada com Els informàtics), aquest diumenge a partir d’un quart d’onze de la nit podrem veure el detectiu més famós de la història resolent els seus casos en català.

La nova versió del clàssic de Sir Arthur Conan Doyle que ens presenta la BBC manté els trets bàsics del personatge però l’adapta a l’època actual. D’aquesta manera, veurem com fa servir el mòbil contínuament, com persegueix a l’assassí de torn fent servir el GPS, com té una pàgina web pròpia on explica els seus mètodes detectivescos, etc.

Aquesta primera temporada de Sherlock només té 3 episodis, d’una hora i mitja cadascun, i la qualitat i l’entreteniment estan garantits. S’espera una segona temporada per a aquest mateix any 2011 (com a mínim a Anglaterra). I si voleu més detalls de la sèrie, només heu de fer clic aquí.

Senyors i servents

2011-02-26T15:34:00.006+01:00

Poc temps després que es comencés a veure TV3 al meu poble (més tard que a la resta de Catalunya, com sempre), un bon dia fent zàping em vaig trobar amb una sèrie que explicava les vides d’uns aristòcrates i dels seus servents. Aleshores jo no era tan aficionat a les sèries com ara, ni segurament tenia els mateixos gustos, ni la mateixa paciència... vaja, que no en vaig fer ni cas. Temps després vaig saber que Upstairs, Downstairs (o tal com la vam conèixer nosaltres, A dalt i a baix) està considerada com una de les millors sèries de la història de la televisió.

Doncs bé, resulta que molts anys després ha aparegut una altra sèrie que d’alguna manera pot compensar aquella inicial indiferència: Downton Abbey. Es tracta d’una sèrie britànica creada per Julian Fellowes (Oscar 2002 al millor guió per Gosford Park, l’excel·lent pel·lícula de Robert Altman de temàtica similar) i emesa per la cadena ITV (no tot és BBC a les illes), que no ha reparat en despeses: és la sèrie més cara de la història de la TV britànica (cada episodi ha costat cap a un milió de lliures), i això es nota ja en l’espectacular castell que dóna nom a la sèrie, passant pels cuidadíssims decorats, els luxosos vestits, els fantàstics exteriors i qualsevol altre aspecte del disseny de producció, cuidat fins a l’últim detall. Tots els aspectes visuals de la sèrie són absolutament impecables, com la major part de les interpretacions. Veure-la, doncs, és un autèntic plaer.

La història comença amb el naufragi del Titanic l’any 1912 i amb la notícia que un dels morts és el futur hereu del títol de Duc de Grantham. Com que l’actual duc només té tres filles i en aquella època les dones no podien heretar per llei, els esforços familiars aniran dirigits a trobar algú que es vulgui casar amb la filla gran (l’atractiva però tibada Lady Mary), i evitar així que es perdi el llinatge i la fortuna familiar.

Entremig, lògicament, també serem testimonis de les vides respectives de senyors i criats, de les enveges i rancúnies entre ells, del fosc passat d’alguns personatges, de les aspiracions de la classe baixa que vol deixar de ser-ho, dels canvis socials de l’època, etcètera. Un dels aspectes més destacats de la sèrie és que, malgrat que en total hi ha cap a una vintena de personatges diferents, en molt pocs episodis serem capaços d’identificar-los i conèixer-los perfectament a tots, quines són les seves preocupacions i aspiracions, si són bones o males persones, etc. També s’ha de dir que la sèrie en alguns moments pren aires de culebron (historietes d’amor i demés), però això no impedeix ni molt menys gaudir-la com es mereix.

La primera temporada (set episodis) acaba amb el terrible anunci que Anglaterra ha entrat en guerra amb Alemanya. Amb això s’obre un ampli ventall de noves trames i possibles històries que continuaran, com a mínim, amb una segona temporada (de vuit episodis) que es començarà a filmar aquest proper mes de març i s’emetrà a la tardor. Si us agraden les històries corals d’aquesta època, si sou dels que heu vist i gaudit A dalt i a baix o Retorn a Brideshead, si us agraden pel·lícules com Gosford Park o El que queda del dia, aleshores no us podeu deixar perdre Downton Abbey.

“The IT Crowd”, en català

2011-02-13T13:16:00.004+01:00

Bones notícies pels amants d’aquesta sèrie, de la qual ja hem parlat moltes vegades en aquest bloc: dimecres vinent, 16 de febrer, el canal juvenil 3XL ens portarà les aventures dels nostres frikis preferits, que aquí han estat batejats amb el nom de Els informàtics.

Pels despistats, direm que la sèrie tracta de dos informàtics (en Roy i en Moss) que són tan hàbils amb els ordinadors com negats per a la vida social. Un bon dia reben la inesperada notícia que una autèntica inexperta en tecnologia (la Jen) és la seva nova cap. Com és lògic, als dos nois no els hi agrada gens que els mani algú que no té ni idea de la seva autèntica passió. Però la sort és que la Jen és una experta en relacions personals, per la qual cosa es podran ajudar mútuament a millorar en els aspectes respectius que menys dominen.

Humor anglès de tota la vida, amb tocs absurds i que sens dubte ens farà anar a dormir amb molt bon regust de boca. Alguns dels episodis d’aquesta sèrie m’han proporcionat els millors moments còmics dels últims mesos, amb un record especial pel primer de la segona temporada. No haureu d’esperar massa per veure’l, perquè com és habitual en els anglesos les temporades són molt curtes: només 6 episodis cadascuna. Gaudiu-la!

Coses que no entenc de “The Walking Dead”

2011-01-26T18:35:00.011+01:00

Ara que s’ha acabat d’emetre la sèrie per la Sexta, i que en teoria l’haurà pogut veure molta més gent que no pas quan només s’havia emès als EE.UU., em sembla que és un bon moment per plantejar-nos una sèrie de dubtes o de coses que no acaben de quadrar. No cal que us digui que si no us voleu assabentar de coses importants de la trama, no seguiu llegint. Som-hi:

Com és que en Rick no demana a ningú què ha passat?

No sé vosaltres, però jo si m’hagués trobat en la situació d’en Rick, m’hagués despertat d’un coma i hagués vist tot de zombis vagant per la ciutat i el món conegut en ruïnes, el primer que faria quan trobés a algun supervivent seria demanar-li què cony ha passat aquí. Ell no ho fa en cap moment de la sèrie. Tan normal ho troba?

Per què els protagonistes no ocupen alguna casa?

A l’episodi pilot queda clar que la gent ha fugit com ha pogut de la ciutat, i per tant de cases abandonades no en falten. Com és que els protagonistes no n’ocupen una i en canvi se’n van de càmping? No estarien més protegits en una construcció de maons i ciment? Fins i tot si acceptem que han volgut marxar de la ciutat, no hi havia cap casa al mig del bosc? O bé algun magatzem, una nau industrial, un graner...? Qualsevol d’aquestes opcions seria més segura que no pas una tenda de campanya o una caravana, tal com va quedar demostrat al final del quart episodi. Perquè, a més, si se’n volien anar de la ciutat trobo que encara es van quedar massa a prop...

Com és que no tenen més menjar?

En teoria, la gent va marxar a corre-cuita de la ciutat quan es va produir la plaga zombi. Aleshores, sembla lògic pensar que a les neveres o als rebosts hi ha de quedar menjar, això per no parlar dels supermercats. Com és que els campistes gairebé no en tenen, i s’han de refiar del que pesquen al llac o del que cacen al bosc?

Les distàncies no em quadren...

Quan en Rick i els altres tornen cap a Atlanta per recuperar les armes, etc., hi van a peu (ja hem dit que la distància entre el lloc d’acampada i la ciutat no és massa gran) i hi arriben en relativament poca estona. En canvi, quan decideixen anar cap al centre de control de malalties (el penúltim episodi), que també està a la ciutat, marxen EN COTXE a primera hora del matí i arriben quan ja es fa fosc. No ho entenc ni que em matin.

Per què els protagonistes no es plantegen unir-se als altres supervivents?

Quan en Rick i els altres tornen a la ciutat i es troben amb aquell grup de gent en un hospital abandonat, i malgrat que al principi semblen hostils, el més lògic seria que com a mínim es plantegés la possibilitat de si val la pena unir les seves forces contra els zombis. Doncs ni tan sols en parlen: uns tornen al campament i els altres es queden a la ciutat.

Per què els zombis només han corregut una vegada?

Durant tota la sèrie, els zombis han mostrat el típic caminar lent i insegur que els és tan característic. Amb una excepció: al segon episodi, quan la pluja neteja el particular “camuflatge” d’en Rick i en Glenn, els zombis els empaiten molt més ràpid, gairebé corrent. Per què només en aquesta ocasió? Tenien més gana del normal, potser?

Això és el que penso a hores d’ara, segurament d’aquí a una estona, o demà, o demà passat, em vindran al cap altres errades. I vosaltres què hi dieu? Hi ha coses que no us encaixen?

Els superherois involuntaris arriben al 3XL

2011-01-13T00:39:00.004+01:00

Fa uns dies parlàvem de Misfits, una original sèrie britànica que tractava sobre cinc joves inadaptats als quals els hi cau un llamp a sobre durant una tempesta elèctrica i, per sorpresa de tots, adquireixen una sèrie de superpoders. La sèrie barreja amb molt d’encert ciència ficció amb petites gotes de drama, alguna aventura romàntica entre els protagonistes, certs elements típics del cinema de terror i, sobretot, una bona dosi d’humor. A pesar d’aquesta mescla a priori tan heterogènia, la sèrie funciona i entreté.

Aquesta primera temporada de Misfits (a Anglaterra ja ha acabat la segona) només té sis capítols, llargada habitual de moltes temporades de sèries britàniques, de tres quarts d’hora de durada cadascun. Pel seu contingut, sembla molt adequada per l’enfocament juvenil que se li vol donar al canal 3XL de Televisió de Catalunya. Doncs ja ho sabeu, a partir d’avui mateix dia 13, cada dijous al voltant d’un quart d’onze de la nit.

Zombis i boxa

2011-01-10T19:08:00.008+01:00

Demà, 11 de gener de 2011, hi ha dues estrenes que val la pena destacar: una en territori ibèric i l’altra als EE.UU. Som-hi:

Els zombis arriben a la Sexta

A vegades, algun dels milions de lectors d’aquest bloc m’ha dit que em centro massa en les sèries que em baixo d’Internet i en canvi no paro prou atenció a les que fan per la tele, en les cadenes en obert. Tenen part de raó, no ho puc pas negar. Per variar, els diré que demà, a les 22:15 hores i per la Sexta, s’estrena The Walking Dead pocs dies després d’acabar-se la primera temporada als EE.UU.

Des d’aquí no puc fer altra cosa que recomanar una vegada més aquesta sèrie, per mi una de les estrenes més destacades (si no la que més) de l’any 2010, que ens explica les aventures d’uns quants supervivents d’un desastre apocalíptic que ha fet que el món estigui infestat de zombis desitjosos de carn humana. La primera temporada només té 6 episodis i ens haurem d’esperar fins a l’octubre d’aquest 2011 per veure com continua.

Per fi una sèrie de boxa

Si la meva memòria seriòfila no m’enganya, mai abans havíem pogut gaudir d’una sèrie que parlés sobre el tèrbol esport de la boxa i tot el que l’envolta. D’exemples cinematogràfics en tenim moltíssims i sovint insuperables, des de la nissaga de Rocky fins a la inoblidable Toro salvaje, però faltava una producció televisiva que ens acostés a aquest món.

Doncs bé, el moment ha arribat: demà s’estrena a EE.UU. Lights Out, una producció de la cadena FX que ens explica la història d’un antic campió de boxa que, un cop passada l’època de glòria, ha de lluitar per tirar endavant la seva família. Les dificultats per fer-ho faran que es plantegi una tornada al ring, o bé acceptar una perillosa feina com a violent cobrador de morosos; el problema és que els cops rebuts al cap durant molts anys comencen a cobrar-se el seu peatge en forma de demència. Us deixo amb el tràiler d’una sèrie que promet emocions fortes:

Sherlock Holmes, ara i aquí

2011-01-08T03:28:00.006+01:00

Que Sherlock Holmes és un dels personatges més populars de la ficció universal de tots els temps és tan innegable com que sempre l’hem associat a una època molt concreta, degut en bona part a que totes les adaptacions cinematogràfiques i televisives han respectat els cànons i l’original de Sir Arthur Conan Doyle. Tot plegat feia que plantejar-se una actualització del detectiu més famós de la història fos gairebé una boja utopia.

Per sort, els senyors de la BBC no deuen pensar el mateix perquè justament això és el que han fet: traslladar l’immortal personatge al Londres actual. El Sherlock del 2010 no fuma en pipa però es posa pegats als braços perquè la nicotina l’ajuda a pensar, manté intactes les seves impressionants capacitats deductives (i les explica en una pàgina web), envia SMS contínuament i fins i tot fa servir el GPS del mòbil de l’assassí de torn per localitzar-lo via Internet. Vaja, un Sherlock 2.0 explicat en 3 episodis de 90 minuts cadascun.

De tota manera, això no deixaria de ser una simple anècdota simpàtica i sense prou base com per fer una sèrie, si no fos per altres elements. Un dels principals, evidentment, són els casos que ha de desxifrar en Holmes (amb el seu inseparable Dr. Watson, per descomptat): un assassí en sèrie que fa que les seves víctimes es suïcidin, una sèrie d’assassinats amb el denominador comú d’uns misteriosos símbols xinesos, i un criminal que posa armilles explosives a les seves víctimes i dóna terminis a en Sherlock per tal que desxifri una sèrie d’enigmes abans no explotin.

Menció especial es mereix Benedict Cumberbatch, l’actor triat per fer de Sherlock. És cert que té una cara tan estranya com el seu nom, sembla una barreja impossible de vampir i cantant de rock alternatiu, però la solvència i la comoditat amb la que interpreta un personatge tan complicat com Sherlock Holmes és increïble. Espectacularment intel·ligent, egocèntric, asexuat, excèntric, poc amic de les relacions socials i de qualsevol aspecte que no tingui a veure amb la seva feina, el Sherlock modern respecta l’essència de l’original perquè en manté els trets bàsics. I la resta és simple habilitat i talent dels guionistes i productors.

Potser els puristes es posaran les mans al cap quan vegin el tractament que se li ha donat a aquest Sherlock i el comparin amb el clàssic. És el seu problema. L’adaptació que ha fet la BBC és absolutament espectacular i 100% entretinguda, la millor demostració que entreteniment i qualitat no tenen per què estar renyides. Els creadors de la sèrie expliquen que “altres detectius tenen casos, mentre que Sherlock Holmes té aventures”. I aquesta premissa es nota: acció, misteri, suspens, unes gotes del millor humor britànic... M’atreveixo a afirmar que cadascun dels 3 episodis de Sherlock és (molt) millor que qualsevol pel·lícula que pugueu trobar ara mateix en cartellera.

Resum seriòfil del 2010

2010-12-31T01:49:00.013+01:00

S’acaba l’any i toca fer una mica de balanç. No faré una llista d’aquelles típiques de “les 10 millors”, sinó que senzillament n’esmentaré unes quantes que han marcat el meu any seriòfil. No totes s’han estrenat el 2010, ni estan per ordre de preferència, simplement les recordo perquè aquest any les he vist. Per fer-ho amb un cert ordre, les posaré alfabèticament. Espero no deixar-me’n cap...

Boardwalk Empire: darrera d’un embolcall majestuós, lluent i impecable, i d’un Steve Buscemi que gairebé es converteix en el personatge que interpreta, ens hem trobat amb una sèrie de desenvolupament irregular, amb massa episodis que no han acabat d’estar a l’alçada de les altíssimes expectatives generades. De tota manera, els episodis finals permeten tenir esperances que la cosa remunti de cara a la segona temporada.

Breaking Bad: tot i que abans he dit que no volia parlar de preferències, em sembla que si em fessin triar només una de les sèries que he vist aquest any, seria aquesta. La fugida endavant de Walter White, professor de química malalt de càncer i reconvertit en fabricant d’una metamfetamina tan perfecta que fa trontollar els poderosos càrtels mexicans de la droga, m’ha donat tants moments gloriosos aquest any (especialment en la seva tercera temporada), que compto els dies que falten per a l’estrena de la quarta (i última?).

Dexter: l'únic assassí en sèrie que em cau simpàtic. Ja que té la necessitat de matar, com a mínim esborra del mapa als criminals que han aconseguit fugir de la justícia per algun error administratiu, policial o judicial. Estic gaudint com un camell de la 4a temporada, fins ara la millor; i mira que les 3 anteriors ja eren molt bones.

Fringe: el que semblava que seria una sèrie més d’un cas per capítol ha acabat desembocant, sense que gairebé ni ens n’adonem, en una trama fascinant i misteriosa d’universos paral·lels, de viatges entre ambdós i dels éssers (iguals però diferents) que els habiten. Una obra imprescindible per a qualsevol amant de la ciència ficció, però que malgrat tot veu com l’ombra de la cancel·lació plana per sobre del seu cap.

Lost: ho vaig advertir i malauradament es va acabar complint: els guionistes van obrir tantes portes que al final no van saber tancar-les, i el regust final va ser decebedor. La reina absoluta dels debats i de les teories, tan seguida per televisió com (sobretot) per Internet. Ha estat un viatge llarg, enrevessat, brillant durant moltes estones, addictiu (no ho negaré), confús i misteriós, però aquest final tipus El sexto sentido, què voleu que us digui... que no, cony, que no!

Mad Men: l’única que li podria discutir el graó més alt del podi a Breaking Bad. Una visió de la societat americana dels anys 60 a través de les vivències dels treballadors d’una de les agències publicitàries de l’Avinguda Madison de Nova York. Ambientació perfecta, actors extraordinaris, guions mil·limètrics, la falsa sensació que no passa mai res (quan en realitat passen moltes coses) i, per sobre de tot i de tots, Don Draper; els productors de la sèrie mai podran agrair prou a Jon Hamm que es presentés al càsting...

Sèries britàniques: qualsevol que segueixi mínimament aquest bloc sabrà que sóc bastant fan de les produccions que ens arriben de les illes. La qualitat està sempre garantida, i si creuen que per explicar una història només calen 3 episodis, doncs aquí ho deixen (cosa que sovint els americans no saben fer). Aquest any n’he pogut gaudir unes quantes de notables: Luther, Misfits, Red Riding, etc. Actualment estic amb Sherlock, que de moment em sembla extraordinària. Segurament serà el primer post de l’any que ve...

The Walking Dead: o com donar una nova volta de cargol a un tema tan vist com els zombis, i aconseguir que sembli fins i tot una obra original. Amb només 6 capítols ha aconseguit tenir un estil propi i definit, amb un argument centrat en els supervivents d’un món devastat i en les decisions que han de prendre (sovint extremes) per tal de continuar vius un dia més.

Com ja he dit moltes vegades, la televisió està vivint una edat d’or que com a aficionat em sento afortunat d’haver tingut l’oportunitat de viure. Davant de la sequera que cada setmana pobla les cartelleres de cinema, la petita pantalla (o hauríem de dir la gran, ja?) ens ofereix contínuament històries originals, brillants, addictives i que fan que les hores que hi invertim tinguin un regust gairebé de recompensa. Espero que el 2011 les coses continuïn, televisivament parlant, com a mínim igual.

Bon any a tothom!

Fins aviat, Atlantic City

2010-12-20T22:37:00.006+01:00

Més finals de temporada: ara toca parlar de Boardwalk Empire, la mastodòntica producció que parteix del moment que neix la llei seca i que ens explica el negoci soterrat que prospera a Atlantic City amb els contrabandistes d’alcohol, a més dels interessos polítics que s’amaguen darrera d’aquest panorama general.

Les expectatives no podien estar més altes: per una banda Terence Winter, una de les ments pensants (escriptor i productor) que hi havia al darrera de The Sopranos (segurament la millor sèrie que he vist mai a la meva vida), per l’altra Martin Scorsese (director de l’episodi pilot i productor executiu de la resta de la sèrie, controlant i guiant a l’equip de guionistes) i finalment Steve Buscemi encapçalant el repartiment i passant d’etern secundari en el cinema a protagonista absolut (i brillant) a la televisió. Per si tot això fos poc, teníem també la solvència contrastada que qualsevol aficionat a les sèries associa a les sigles HBO, i una morterada de calés invertits en recrear, de la manera més fidel possible, la ciutat del pecat americana als anys 20 (una mica el precedent de Las Vegas).

I els resultats? Desiguals, pel meu gust. És evident que la milionària inversió es nota, i molt: qualsevol aspecte relacionat amb el disseny de producció (la ciutat, els casinos, els restaurants, els hotels, el vestuari, etc.) és absolutament brillant i no se li pot posar ni un però. I la història? Aquí ja no podem ser tan contundents. Després d’un episodi pilot molt ben aconseguit, el segon particularment em va deixar totalment fred i descol·locat, i els posteriors no tant però quasi. La sèrie ha donat massa sovint la sensació de no saber gaire per on havia de tirar, i només cap als episodis finals ha recuperat el to i el pols que havíem intuït en la seva notable introducció.

A més, un dels seus principals atractius (Scorsese) resulta que també és un dels seus majors llasts, perquè resulta que el mestre ja ens ha parlat altres vegades d’aquests temes amb molta més força i brillantor, per exemple en pel·lícules tan inoblidables com Casino o Uno de los nuestros. Evidentment el llenguatge cinematogràfic i el de la televisió és diferent, el temps per explicar les històries no té res a veure, però també és veritat que és molt difícil lluitar contra uns records audiovisuals tan extraordinaris.

Atlantic City, la seva corrupció, el seu vici i el seu alcohol amagat (però tampoc gaire) ens deixen fins a la segona temporada amb una sèrie d’amenaces penjant sobre el cap d’en “Nucky” Thompson (Buscemi), tresorer de la ciutat i polític destacat (i corrupte) que realment és qui remena les cireres de tot el que passa: el seu germà despitat, el seu antic protegit Jimmy Darmody i el seu predecessor i mentor planegen conjuntament fer-li pagar les seves males passades. La trama promet, però seria desitjable que no hi haguessin tants episodis buits de contingut, per molt maco que sigui el seu embolcall. Hi ha talent de sobra per aconseguir-ho, i segur que els fanàtics del món mafiós estarem aquí per veure-ho.

La cara fosca de la justícia

2010-12-14T22:04:00.011+01:00

No sé com s’ho fan els anglesos, però la veritat és que tenen l’habilitat d’aconseguir que una temàtica que s’ha vist mil vegades resulti atractiva i acabi semblant fins i tot original. Perquè estarem tots d’acord que parlar de segrestos, assassinats, corrupció policial i (també) dels individus que volen descobrir què s’amaga al darrere de tot plegat, no és a priori un argument massa innovador.

Doncs bé, ho han tornat a fer. En aquest cas amb Red Riding, una mini sèrie de només 3 episodis (això sí, d’una hora i mitja cadascun) i que és l’adaptació televisiva de les novel·les homònimes de David Peace. La trama, ambientada respectivament als anys 1974, 1980 i 1983, ens explica els intents d’un jove periodista primer i d’un advocat després per intentar treure l’aigua clara d’una sèrie de segrestos i assassinats de nenes al comtat anglès de Yorkshire. També veurem el cas d’un perillós assassí de dones, i en aquesta ocasió serà un policia vingut expressament de Manchester qui intentarà esbrinar què està passant.

Tot i que els guions són ficticis, els fets criminals que detalla la sèrie són reals; el més famós és el cas de l’esbudellador de Yorkshire, nom amb el que era conegut Peter Sutcliffe, que l’any 1981 va ser condemnat per l’assassinat de 13 dones durant els anys 70 al nord-oest d’Anglaterra (actualment encara compleix cadena perpètua). A la sèrie també queda reflectit un altre fet real relacionat amb aquest cas, ja que un home va fer-se passar per l’autèntic assassí enviant cartes i cintes gravades on assegurava que ell era l’esbudellador.

Però si hi ha un tema que sobresurt per damunt de tots els altres i que està present als 3 episodis, és l’anarquia moral i l’enorme corrupció que regna a la policia de Yorkshire. La sensació és que tothom qui vol ascendir en el cos ha de conèixer les regles i jugar d’acord amb elles. És especialment reveladora la frase que un policia li deixa anar al periodista Eddie Dunford després d’haver-lo apallissat per “recomanar-li” que no fiqui el nas on no toca: “Això és el nord, i fem el que volem!”. Igualment, al segon episodi també veurem com la mateixa policia de Yorkshire amaga informació a la policia de Manchester perquè tenen part de culpa en el cas i s’han de cobrir les espatlles. No sé si la policia d’aquest comtat anglès és o no així en realitat, però la simple possibilitat ja posa els pèls de punta.

La distribució dels episodis pot resultar un pèl confusa, ja que els casos de les nenes desaparegudes es tracten en els episodis 1 i 3, mentre que en el segon es planteja el cas de l’esbudellador, la qual cosa pot portar a oblidar alguns detalls importants del primer episodi quan mirem el tercer. Malgrat això, també cal dir que al final del segon se’ns aclareixen alguns fets del primer, i que el tercer acaba de lligar tots els caps gràcies a uns quants flashbacks, de manera que al final tots tres episodis queden perfectament interconnectats.

Una vegada més, i com ja ve sent habitual amb les produccions angleses, ens trobem amb un producte d’una factura impecable, amb una ambientació perfecta (que ens mostra el típic paisatge anglès plujós i gris, que augmenta encara més la sordidesa de l’argument), uns actors increïbles i uns guions que no ens deixaran apartar els ulls de la pantalla en cap moment. Sembla ser que Ridley Scott ha adquirit els drets per fer-ne un remake nord-americà. S’haurà de veure el resultat, però francament dubto que superi a l’original.

Amb ganes de més zombis

2010-12-10T22:31:00.013+01:00

Ja m’ho imaginava abans de començar, i s’ha acabat confirmant: la primera temporada de The Walking Dead deixa amb ganes de més, de molt més. Sis episodis són molt pocs, i si a sobre tenen la qualitat que han demostrat i obren tants interrogants sobre el futur dels seus protagonistes, la conseqüència no pot ser cap altra que només d’acabar-se l’últim episodi ja voldríem veure el següent. Doncs paciència, perquè sembla que haurem d’esperar fins a l’octubre de 2011...

El que ha aconseguit aquesta sèrie en la seva primera i breu temporada és molt destacable. Si hi ha un gènere vist, revist, fet, refet i fins i tot parodiat, aquest és el dels zombis. Des de finals dels anys 60, quan George A. Romero va aterrir els espectadors dels cinemes de tot el món amb La nit dels morts vivents, les successives versions i interpretacions del tema han estat tan abundants (i no sempre reeixides) que la veritat és que, en principi, gairebé feia mandra posar-se a veure una sèrie sobre zombis.

Doncs seria un gran error. Tot i que evidentment ens trobem amb molts dels elements comuns del gènere (els humans obligats a conviure en un espai reduït, la lluita per sobreviure, un món devastat i dominat per morts famèlics de carn humana -o animal-, l’origen incert de l’apocalipsi, etc.), The Walking Dead té un to i una personalitat propis, i està enfocada d’una manera tan especial que pràcticament no ens adonarem d’aquests tòpics.

Tot i que a cada episodi surten zombis (als quals, curiosament, no s’esmenta amb aquest nom ni una sola vegada), la història se centra sobretot en els humans i en com afronten la seva situació desesperada, com intenten veure començar un nou dia, com n’hi ha que tenen l’esperança de sortir-se’n i com d’altres la van perdent, i com intenten no oblidar-se de qui són, ja que no volen perdre l’esperit i l’ànima humana: per exemple, als humans que han mort se’ls enterra, mentre que als zombis se’ls crema. O quan en Rick Grimes, abans d’esquarterar a un zombi, li agafa la cartera dels pantalons i llegeix el seu nom en veu alta davant dels altres, com per recordar-los que no fa massa temps era un home exactament igual que ells.

Aquests primers sis episodis, de fet, gairebé es poden considerar una introducció un pèl allargada, una mena de pròleg del que serà l’aventura de veritat. Tot i que el ritme és desigual al llarg de la temporada (i això, com que és tan curta, és un punt criticable), i que es nota el pes de l’extraordinari episodi pilot, la sèrie és coherent, la qualitat és màxima, l’ambientació espectacular, les actuacions convincents i la matèria prima (el còmic en el qual està basada la sèrie) garanteix que hi haurà material de sobres per anar fent temporades sense por que s’esgotin les idees.

Precisament els incondicionals del còmic han posat el crit al cel i critiquen que la sèrie s’està allunyant de la trama desenvolupada en el paper. Aquesta discussió, igual que la de si el llibre és millor que la pel·lícula, trobo que no acaba de tenir massa sentit, perquè es tracta de dos llenguatges diferents i per tant no tenen per què enfocar les temàtiques ni les històries de la mateixa manera. En qualsevol cas jo, que no he llegit el còmic ni ho penso fer per no espatllar-me les sorpreses, només puc dir que la sèrie em sembla excel·lent i que estic absolutament convençut que no només continuarà així, sinó que el nivell fins i tot pujarà. Que llarg que es farà fins a l’octubre...

Els homes de Madison Avenue

2010-11-27T15:48:00.007+01:00

A priori, una sèrie que es titula Mad Men no motiva: homes bojos (o enfadats, segons el context). Però quan veus que comença a acumular premis un any rere altre, penses que alguna cosa deu tenir. I així va ser com em vaig decidir a mirar-la. De seguida em van treure del meu error: els “Mad Men” eren els homes que es dedicaven al negoci de la publicitat a la Nova York dels anys 60, i el terme “Mad” no es refereix a l’estat mental o anímic, sinó a la ubicació de les agències de publicitat novaiorqueses de l’època: Madison Avenue. Tema aclarit!

Un cop d’ull superficial a la sèrie no ens revela massa coses: a simple vista, presenciem el dia a dia dels treballadors de l’agència de publicitat Sterling-Cooper, ocupats en les seves campanyes i en procurar la màxima satisfacció als seus importants clients. Al capdavant del departament creatiu de l’agència hi trobem a Don Draper (extraordinari Jon Hamm), un home elegant i carismàtic com pocs, triomfador, genial en la seva feina, però que en la seva vida personal no és ni molt menys feliç i a més amaga un terrible secret del passat que el té turmentat.

I no només Draper, sinó la gran majoria de personatges que protagonitzen aquesta sèrie (interpretats per un planter d’actors senzillament excepcional) no són feliços. Els que no estan sols estan immersos en matrimonis totalment insatisfactoris, busquen consol en amants permanents o ocasionals (que tampoc els satisfan), i a pesar de l’èxit professional les seves vides són bàsicament buides i mancades d’il·lusió. El buit existencial, la soledat de l’èxit. Continuant amb els jocs de paraules, potser un bon títol hauria estat Sad Men (“homes tristos”).

Però darrera d’aquesta primera capa hi trobem un dels principals encerts d’aquesta sèrie. I és que, gairebé sense ni adonar-nos-en, serem testimonis privilegiats de bona part dels aspectes socials, culturals i polítics dels anys seixanta. Destaca poderosament, per exemple, un aspecte que avui en dia va camí gairebé de desaparèixer: el consum compulsiu de tabac. Aleshores fumava tothom i es podia fumar a tot arreu, fins i tot els metges mentre atenien els seus pacients. Es calcula que, a meitats de la dècada dels 50, fumaven més de la meitat dels homes i gairebé una tercera part de les dones.

Altres aspectes socials i culturals que no passen desapercebuts són l’antisemitisme imperant (no només en el món de la publicitat, sinó que s’arribava a l’extrem d’haver-hi clubs i restaurants que no acceptaven jueus), el masclisme (Don Draper marxa d’una reunió perquè no tolera que una dona li parli amb el to que li ha parlat), el paper de les dones en la societat (que sovint tenien com a màxima aspiració trobar un bon marit per casar-se i formar una família), la lenta implantació dels anticonceptius orals femenins degut a la moral de l’època, i mil coses més.

La sèrie respira anys 60 per tot arreu, i en aquest sentit el disseny de producció no es pot qualificar de cap altra manera que d’espectacular: el vestuari, els pentinats, els models de màquina d’escriure, la música que s’escolta als bars on van a fer la copa després de la feina, etc. etc. La influència de la sèrie en aquest sentit és tan alta que fins i tot alguns dissenyadors de moda actuals han creat línies de roba inspirades en els 60.

Mad Men és una sèrie difícil de recomanar. No hi ha explosions, ni persecucions de cotxes, ni efectes especials, ni fenòmens paranormals i inexplicables. És un drama de personatges i de les seves relacions. És una sèrie visualment molt cinematogràfica, a cada episodi tenim la sensació d’estar veient una pel·lícula extraordinàriament ambientada i interpretada. És una producció basada en els diàlegs, calculats al mil·límetre, afilats, genials, però també en els silencis: a vegades és tan important el que es calla com el que es diu. Igual que passa amb el bon menjar, la sèrie es va coent a foc lent, i segurament aquest mateix ritme pausat farà que molts se n’allunyin als primers episodis. Gran error. Si aconseguiu entrar-hi, els homes (i les dones) de Madison Avenue es quedaran amb vosaltres per sempre. Segur.

El misteri de les audiències

2010-11-09T22:17:00.004+01:00

Quan sentim que un partit de futbol ha tingut una audiència de “x” milions d’espectadors, o que una sèrie ha estat cancel·lada per falta d’audiència, tots ens hem demanat alguna vegada com es deuen mesurar les audiències de les emissions televisives. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels audímetres, uns aparells que serveixen precisament per a aquesta finalitat, però ben pocs n’han vist un o saben com és. Ara, gràcies a un curtmetratge titulat ¿Quién está ahí?, no només podem veure com és l’aparell en qüestió, sinó que a més ens aclareixen molts dubtes sobre el tema.

Gairebé per casualitat, el director Alejandro Pérez Blanco es va trobar en un bar amb una persona que tenia un audímetre a casa i se li va acudir la idea de fer un documental sobre el tema. L’home va acceptar amb la condició de mantenir l’anonimat, per tal d’evitar possibles denúncies per part de Sofres (l’única empresa que realitza estudis d’audiència a Espanya), i per això la veu que sentim és la d’un doblador i se li ha difuminat la cara digitalment. La resta de la història, diuen, és totalment real.

Algunes de les conclusions que es poden treure del documental són com a mínim curioses, i en general la sensació és de falta de transparència i sobretot de falsa realitat: per exemple, com que només hi ha 4.500 audímetres a tota Espanya, resulta que cadascun dels espectadors que utilitza l’aparell està representant entre 10.000 i 12.000 persones, o sigui, més gent que el 90% dels alcaldes d’Espanya. Com és possible que 4.500 persones representin a més de 40 milions? Com s’explica que n’hi hagi prou amb el que estiguin veient en aquells moments 100 espectadors amb audímetre per decidir si una sèrie es manté en antena o no, amb els llocs de treball que això representa? Per què només hi ha una empresa que faci aquest tipus d’estudi a Espanya?

Tot això i molt més, en poc menys de 10 minuts. Val molt la pena:

Els zombis arriben i arrasen

2010-11-06T20:00:00.009+01:00

La passada nit de Halloween, tal com estava previst, es va estrenar la que promet ser una de les sèries de la temporada: The Walking Dead, adaptació del còmic homònim de Robert Kirkman (que també forma part de l’equip de producció) ha començat forta, i tot sembla indicar que continuarà així. Molta atenció amb la cadena AMC, que ja ens ha deixat meravelles com Breaking Bad o Mad Men (aviat en parlarem). L’HBO ja tremola…

I és que a aquestes alçades s’ha de tenir les coses molt clares per apostar per una sèrie de zombis. El tema està tan vist, fins i tot tan gastat, que qualsevol nou intent de recrear aquest univers pot caure fàcilment en els clixés, les repeticions i els estereotips. De fet n’hi ha (el caminar lent i insegur dels morts vivents, la seva insaciable fam de carn humana, el tret al cap com a manera de matar-los), però l’enfocament és tan especial que la sensació és que ens trobem davant d’una proposta fins i tot original, i no cal que siguem aficionats al terror o als zombis per tal de poder gaudir-la. Us podeu creure que es pot arribar a sentir llàstima i compassió per un zombi? A mi m’ha passat, concretament amb aquest:

Però més que els zombis, els autèntics protagonistes de la sèrie són els humans; com el policia Rick Grimes, que es desperta del coma provocat pel tret d’un delinqüent i es troba sol en un hospital destrossat. Quan aconsegueix sortir a fora veu tota una colla de cadàvers tapats amb un llençol i arrenglerats al pati. La ciutat també està abandonada i feta miques, i hi ha morts per tot arreu. Per sort, trobarà un pare i el seu fill que l’acolliran a casa seva i el posaran al dia dels esdeveniments: els morts vivents dominen la terra, i als humans només els queda intentar sobreviure i posar-se en contacte amb altres de la seva espècie.

L’episodi pilot de The Walking Dead, dirigit per l’experimentat Frank Darabont, frega la perfecció. Comença amb un inquietant flashforward, ple de tensió, i continua amb un ritme pausat però constant (tal i com ens té acostumats AMC), on ja ens deixa veure les claus que segur que dominaran la sèrie. Ens presenta a uns humans posats en una situació límit, i les decisions que prenen en aquestes circumstàncies. Utilitza el silenci d’un món desolat de manera molt efectiva, amb llargues estones on no es diu ni una paraula (ni cal). No abusa de la presència dels zombis, però la sensació que ens els podem trobar a qualsevol cantonada és constant, i alhora terriblement inquietant. I el final… només us diré que millor no el mireu si sou propensos a tenir malsons, o si patiu claustrofòbia.

Per acabar, dues curiositats. Una és aquest genial vídeo que ha fet un fan del còmic que respon al nom de Daniel Kanemoto, i que podria servir perfectament com a títols de crèdit de la sèrie:

I l’altra és una frikada total: si visiteu makemezombie.com i afegiu una foto vostra, podreu veure quina cara faríeu si fóssiu un zombi. Jo vindria a ser més o menys així:

Podria ser pitjor, alguns dies quan em llevo faig més mala cara...

Alabat sia Freud

2010-10-30T11:00:00.059+02:00

Que la cadena HBO és sinònim de qualitat i de risc és un fet del qual ja hem parlat més d’una vegada en aquest bloc. No obstant, en pocs casos com el que ara ens ocupa es pot veure amb més claredat: In Treatment (En terapia al territori ibèric) és gairebé teatre a la televisió, un cara a cara entre psicòleg i pacient que va molt més enllà del que estem acostumats a veure a la petita pantalla, una revolució televisiva absoluta que ens arriba de la mà de Rodrigo García (el fill gran de Gabriel García Márquez) i que es basa en la sèrie israeliana BeTipul.

Tota l’acció transcorre entre les quatre parets de la consulta del psicoanalista Paul Weston (sensacional Gabriel Byrne), que cada dia de la setmana rep a un pacient diferent:

La Laura és una infermera molt sexy, amb tendència a l’histerisme i que manté una relació molt problemàtica amb el seu xicot. Ja al primer capítol li confessa a en Paul que està enamorada d’ell. L’ètica professional del psicòleg lluitarà contra l’evident (i comprensible) atracció que sent per ella.

L’Alex és un soldat nord-americà (concretament aviador) responsable de la mort d’una dotzena de nens a l’Iraq després de bombardejar una escola. Tot i que intenta enganyar-se a si mateix i creure que ell només complia ordres i per tant no és culpable, no pot evitar sentir uns profunds remordiments.

La Sophie és una jove promesa de la gimnàstica que veu interrompuda la seva carrera degut a una lesió als braços, que segurament li impedirà participar als pròxims Jocs Olímpics. Aquest, però, només és un dels problemes que la turmenten, ja que té molts conflictes familiars, està enamorada del seu entrenador i té tendències autodestructives i suïcides.

En Jake i l’Amy són una parella en plena crisi que acut a en Paul com a últim recurs per intentar salvar el seu matrimoni. Les seves diferències són evidents fins i tot a la consulta, i en Paul se les veu i se les desitja per evitar que es barallin davant seu.

I a més, els divendres en Paul també va al seu psicòleg particular, la Gina, on oblida la seva habitual serenitat davant dels pacients i deixa anar la tensió acumulada durant tota la setmana. La Gina ja està retirada, però accepta veure en Paul perquè a tots dos els uneixen relacions personals i professionals del passat.

A més de la novetat i de l’originalitat d’una proposta com aquesta, una altra característica que fa que aquesta sèrie sigui tan especial és que (als EE.UU.) s’emetia cada dia de la setmana, i a més coincidia amb el dia de visita dels protagonistes. Així, l’emissió televisiva dels dilluns coincidia amb la visita que rebia en Paul el mateix dia a la ficció, etcètera. Actualment, però, s’està emetent la 3a temporada i aquest format ha canviat.

Aquesta estructura tan peculiar també ens permet als espectadors la possibilitat de gaudir de la sèrie d’una manera diferent (sempre i quan tinguem els episodis baixats d’Internet, és clar): podem anar-la veient en ordre cronològic, però també podem veure-la agrupant els episodis per personatges. És a dir, que si volem podem veure seguides les cinc o sis sessions de la Laura o de l’Alex. Cap altra sèrie ens ofereix aquesta possibilitat, tremendament original i innovadora.

En definitiva, una vegada més, HBO arrisca i guanya. Segurament no atraurà grans audiències, però és un exemple claríssim del que es pot fer només amb un bon guió i uns bons actors. Que ningú esperi trets, explosions ni persecucions de cotxes. Aquí podrem gaudir del poder de la paraula, dels diàlegs, dels silencis, de les mirades, d’uns personatges humans, dèbils i terriblement propers, de la intimitat dels quals nosaltres serem voyeurs privilegiats des del menjador de casa. Una petita obra d’art.

Diagnòstic: possible “pilotitis”

2010-10-11T22:12:00.012+02:00

La sala d’espera estava a petar de noves sèries de tot tipus: comèdies, drames, d’acció, policials... Era normal. Cada any, en aquesta època, es repetia la mateixa situació. Després de l’estiu era temporada d’estrenes i el Dr. Spoiler, psicòleg de sèries, sempre tenia la consulta plena de noves creacions dubtoses del seu èxit.

Al cap d’una estoneta, van sentir com s’obria la porta de la consulta i van veure com en sortia la darrera pacient: Lone Star, cancel·lada després de només dos episodis, marxava capcota, eixugant-se les llàgrimes i fent que no amb el cap. Totes van sentir llàstima per ella, i van pensar que potser la seva cancel·lació no havia estat del tot justa. Però sabien en quin món vivien, i ho havien d’acceptar.

Poc després va sortir una infermera malcarada i, amb una veu segurament més alta del que seria necessari, va cridar: “The Event!”.

Una sèrie es va aixecar de mica en mica de la seva cadira, va sortir de la sala d’espera i va entrar lentament al despatx del doctor.

- Segui -va dir el doctor-. Vostè dirà.

- Doncs miri, resulta que tot just m’acabo d’estrenar i ja hi ha gent que pensa que no seré capaç d’estar a l’alçada del que prometo.

- No em digui res més. Vostè té un pilot espectacular, oi?

- Doncs sí... com ho sap?

- Porto molts anys en això, jove. He vist de tot ja. -El doctor va girar en la seva cadira, va donar l’esquena a la pacient i va mirar el carrer a través de la finestra mentre s’acaronava lentament la barbeta amb una mà-. El seu cas podria ser un típic exemple de pilotitis -va dir amb solemnitat.

- Com diu? -va exclamar The Event, obrint uns ulls com taronges i sentint una suor freda per tot el cos.

- Pilotitis, jove. És un terme inventat per un col·lega, el Dr. Nahum. És una malaltia que per desgràcia cada vegada és més freqüent en les de la seva espècie: un episodi pilot que intenta enganxar com sigui a l’espectador, amb molta acció, amb un punt de partida interessant i, sobretot, deixant un munt de preguntes a l’aire. Moltes de les que la pateixen s’acaben desinflant tan de pressa com s’han inflat, i rarament arriben a la segona temporada.

- Però... però... si tinc tots els ingredients per agradar. Hi ha una conspiració contra el president d’Estats Units, una agència secreta amagada en una muntanya d’Alaska, una noia desapareguda en un creuer sense deixar rastre, el seu xicot que segresta un avió a punta de pistola i després resulta que el pilot és el seu sogre, i a més...

- Tot el que vostè vulgui -la va interrompre el doctor-. Jo també li podria dir que tot això tampoc és que sigui massa original, i que a més vostè abusa molt dels flashbacks i que això pot arribar a resultar molest i confús.

The Event no va respondre. Mirava cap a terra mig avergonyida, com si no hagués previst que el doctor tenia molts anys d’experiència i que, a més, havia vist el pilot.

- A més, suposo que se’n recorda de FlashForward, oi?

En sentir aquest nom, The Event va aixecar el cap immediatament, va obrir uns ulls espantats i se li va escapar un petit crit mentre es tapava la boca amb les dues mans.

- Ja veig que sí -va dir el doctor-. El seu cas va ser tan espectacular que hi ha col·legues que a la pilotitis li’n diuen ‘síndrome FlashForward’. No crec que vostè prometi més del que prometia ella, i ja va veure com va acabar.

The Event va tornar a abaixar el cap i, amb un fil de veu, va gosar dir:

- Aleshores, què puc esperar?

- Jove, no la vull enganyar: el seu cas no pinta gens bé. Però també m’agradaria pensar que no tothom ha d’acabar igual. Sempre cal tenir l’esperança que els creadors no cauran en els mateixos errors d’altres, i que a més d’un bon pilot també seran capaços de desenvolupar una història amb cara i ulls, que tingui sentit i amb un bon final.

- Ja ho veig -va dir The Event-. Com sempre, el jutge definitiu seran les audiències. En fi, moltes gràcies pel seu temps, doctor.

- Per això estem. I no es desanimi, que també pot ser que acabi anant bé.

The Event no va respondre. Va mirar el doctor als ulls durant uns segons, li va donar la mà, es va aixecar lentament, va sortir del despatx i, abans d’obrir la porta del carrer, va fer un darrer cop d’ull a la resta de sèries que, entre espantades i esperançades, esperaven encara el seu torn de visita.

La veritat (encara) és allà a fora

2010-10-05T20:57:00.011+02:00

Amb uns quants mesos de retard (tants, que ja he vist tots els episodis emesos fins ara), però finalment aquest dijous 7 d’octubre TV3 estrenarà Fringe, una de les sèries revelació des de la seva estrena als EE.UU. ja fa més de dos anys.

Ja havíem parlat dels estranys fets que investiga el tercet protagonista: Olivia Dunham, agent de l’FBI; Walter Bishop, un científic genial però amb greus problemes mentals, i Peter Bishop, el seu fill amb un passat fosc. Cada cas és més estrany que l’anterior, i a més tenim el rerefons d’una mena de conspiració que amenaça el nostre món.

I precisament aquesta diferenciació entre els casos independents i el misteri que s’intueix (però mai s’explica del tot) és un dels principals encerts d’aquesta sèrie. Al principi sembla que la cosa no passarà de la investigació d’un cas estranyíssim per episodi; però sense que gairebé ens n’adonem, se’ns van donant pistes, detalls, petits elements que de mica en mica van fent que la història de fons agafi cada vegada més protagonisme fins arribar als episodis finals de l’excepcional segona temporada, moment en que passa al primer pla absolut.

El repte de la sèrie és que a partir d’ara se’ns farà molt difícil continuar sentint interès pels casos aïllats. La situació actual dels protagonistes té tant camp per córrer que tornar a veure gent que es converteix en cendra abans de morir, o pobles sencers amb els seus habitants desfigurats, o persones amb llarguíssims paràsits interns, té una importància relativa. S’haurà de veure cap a on va la sèrie a partir d’aquí: als EE.UU. acaba de començar la tercera temporada, i promet emocions fortes.

De moment, però, si encara no l’heu ni començat a veure i us agrada la ciència ficció, els misteris paranormals, els thrillers i les investigacions policials, no ho dubteu ni un moment i reserveu-vos la nit dels dijous a TV3. No us en penedireu!

Scorsese, per fi

2010-09-26T13:22:00.013+02:00

Han passat molts mesos des que es va saber la notícia i l’espera ha estat llarga, però per fi ha arribat Boardwalk Empire, la sèrie produïda per Martin Scorsese per a la TV. Em costarà molt ser objectiu, ja que sóc un fanàtic de les pel·lícules relacionades amb la màfia i tot aquest submón, i sens dubte Scorsese és un dels màxims representants d’aquest gènere (amb el permís de Coppola). Els aficionats al cinema no podem oblidar creacions com Uno de los nuestros o Casino, i de fet veient aquest episodi pilot (dirigit per ell mateix) no podrem evitar recordar escenes d’aquestes pel·lícules.

L’acció transcorre a principis dels anys 20 a Atlantic City, la primera “ciutat del pecat” americana abans de la irrupció de Las Vegas, un món de casinos, bordells, vici i corrupció, just el dia que comença la Llei Seca que prohibeix el consum d’alcohol (“or líquid”, com diu un dels protagonistes). La guerra pel licor i la seva possessió, distribució i venda provocarà, com no, conflictes entre diferents bàndols que no sempre acabaran bé per a tothom. Serem testimonis de les activitats dels grans capos del negoci, però també veurem com els seus ajudants (com ara un novell Al Capone) intentaran anar pujant en l’ombra i fer-se un lloc en la cúpula del poder.

Diuen que aquest episodi pilot ha costat gairebé 20 milions de dòlars, i això es nota. La recreació d’Atlantic City, dels seus carrers, de les seves sales de ball i casinos, dels seus automòbils, del passeig marítim que dóna títol a la sèrie, és tan perfecta que gairebé espanta. L’HBO, una vegada més, marca la diferència pel que fa a qualitat. Els actors també compleixen sobradament amb el que s’espera d’ells, en especial el genial Steve Buscemi en el paper protagonista de “Nucky” Thompson, un respectat càrrec polític per una banda i contrabandista il·legal de licors per l’altra, capaç d’ordenar matances però també de sentir llàstima i d’ajudar a una dona embarassada que sovint rep pallisses del seu marit borratxo i jugador.

Per fer alguna crítica, potser podríem dir que durant l’hora i quart que dura el pilot, el ritme no sempre és constant sinó que hi ha alts i baixos que fan que et quedis amb una certa sensació de discontinuïtat en l’acció. De la mateixa manera, i intentant ser objectiu encara que em costi, tampoc veurem res que no haguem vist ja en altres produccions d’aquest mateix estil: gàngsters, pistoles, traïcions, venjances, morts, etc. Tot i això, la sensació general que deixa és molt satisfactòria, i encara més si tenim en compte el final i les conseqüències que sens dubte tindrà en propers episodis.

Flors al meu jardí (II)

2010-09-25T11:30:00.011+02:00

Primer va ser 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, on em van destacar com a “Bloc del dia”. Ahir va ser el bloc del programa matinal de Jordi Basté “El món a RAC1” el que es va recordar d’aquest meu humil passatemps.

Al final em faran creure que no ho faig malament. Espero que no em pugin els fums i no em comenci a passejar mirant a la gent amb menyspreu i pensant que sóc un blogger collonut i els altres amb prou feines éssers humans. I és que gràcies a aquesta inesperada propaganda, la meva modesta pàgina va rebre ahir una xifra rècord de 150 visites.

La notícia, aquí: http://rac1.org/elmon/seccions/a-cop-de-clic/

El bloc surt destacat a la part esquerra de la pantalla:

Moltes gràcies a tot l’equip del programa i en especial a Toni de la Torre, que és l’encarregat de la secció de sèries cada divendres cap a tres quarts d’onze del matí. Sens dubte, una referència setmanal inexcusable per a tots els aficionats a aquest món.

La penúltima joia

2010-09-19T11:00:00.034+02:00

Abans de posar-me a mirar una sèrie, acostumo a deixar-me aconsellar pels que en saben. Si no ho hagués fet, a vegades potser no passaria dels primers episodis, com en aquest cas: massa drama, massa patiment del protagonista, massa malestar psicològic. Però els que en saben deien que valia la pena continuar, que la cosa millorava fins a convertir-se en una petita meravella televisiva a l’alçada de les més grans. Avui puc dir que tenien raó, i que me n’hagués penedit si no hagués continuat. Breaking Bad és una sèrie de culte, una obra per a sibarites de la petita pantalla, que cada vegada és menys petita i està vivint la seva particular edat d’or.

Fa unes setmanes ja havíem parlat d’en Walter White i de les dramàtiques circumstàncies que el portaven a convertir-se en fabricant d’una droga d’altíssima qualitat, amb l’ajuda del seu ex alumne Jesse Pinkman. Això, evidentment, només és el punt de partida. Perquè els nostres dos novells amics aviat se les hauran de veure amb personatges molt més experimentats que ells en aquest fosc món. En Walter, a més, començarà a viure una doble vida on intentarà amagar a la seva família la seva nova ocupació, especialment al seu cunyat Hank, policia i membre de l’agència antidroga.

És molt difícil no simpatitzar amb en Walter: és una persona normal, que no ha passat de professor d’institut a pesar de ser un geni de la química, un pare i un marit preocupat per la seva família i que ha de prendre una decisió extrema forçat per les circumstàncies. Ens convertirem en còmplices morals de les seves accions, patirem amb ell, sentirem el seu mateix nerviosisme a mesura que la cosa es vagi embolicant (que ho farà, i molt). El mateix podem dir d’en Jesse: és un nano eixelebrat i sovint no pensa el que fa, però tampoc podem deixar de sentir llàstima per ell quan toca fons.

A pesar d’això, no podrem evitar tenir dilemes morals. Que comprenguem (i fins i tot justifiquem) les accions dels protagonistes no vol dir que ens oblidem que el que estan fent és il·legal, immoral i reprovable. En poc temps en Walter serà responsable de segrest, tràfic d’estupefaents i fins i tot assassinat. Serem testimonis del costat brut de la vida. Tots sabem que en el món hi ha corrupció, droga, violència i crims, però quan una sèrie ens ho mostra sense cap mena de concessió ni censura sovint ens resistim a creure-ho i ens sentim incòmodes. Ningú vol que un mafiós li caigui simpàtic. Com reaccionaríem nosaltres en les seves circumstàncies? Què faríem si ens trobéssim en el seu cas?

L’aventura dels protagonistes comença a petita escala, però la bola de neu va creixent fins que ja no té solució. Quan passes de relacionar-te amb els petits traficants del carrer als grans caps mexicans de la droga, saps que si et replanteges les teves accions els hi estàs declarant la guerra. Perquè per molt amable i raonable que sembli en Gus Fring (quin gran secundari!), per molt bé que pagui, encara que ens convidi a sopar a casa seva, sota la seva innocent aparença d’encarregat d’una cadena de menjar ràpid mai hem de perdre de vista qui és en realitat. En Walter finalment ho ha tingut clar i al final de la 3a temporada no hi ha volta enrere: la guerra és oberta.

No em vull creure que els rumors de cancel·lació siguin certs. L’implacable criteri de les audiències no ens pot deixar sense saber com acaba aquesta sensacional història. No seria just, ni pels creadors ni per nosaltres, els espectadors. Si us plau, que els hi deixin fer com a mínim una altra temporada i que ho tanquin tot com Déu mana. Breaking Bad ja forma part de la història de la millor televisió, i es mereix un final a la seva alçada.

Frikis decebedors i zombis prometedors

2010-09-11T13:09:00.007+02:00

El setembre és època de tornada a la feina (els que tenim la sort de tenir-ne), de que surtin a la venda col·leccionables absurds, i per sort també d’estrenes de sèries. Avui m’agradaria parlar-vos d’una de les més interessants, i també d’una altra que no és una estrena sinó tot el contrari: malauradament sembla que se li ha acabat la inspiració. Anem a pams:

Els informàtics es desinflen

Ja vaig dir fa uns dies que la quarta temporada de The IT Crowd no havia començat amb massa força. Malauradament, després d’haver-la vist sencera no puc fer res més que confirmar les primeres impressions i afirmar que, definitivament, els meus frikis favorits de la televisió han perdut gas, i molt.

Les dues primeres temporades de la sèrie van ser les millors: els guions eren frescos, originals i divertits com pocs. De fet, el primer episodi de la segona temporada té l’honor (meu, particular) de ser segurament el més divertit que he vist mai en una sèrie d’humor. Però és que a més n’hi havia molts d’altres que, sense arribar a aquest nivell, també et feien riure a cada moment. La cosa va començar a baixar a la tercera temporada, a pesar que hi havia episodis absolutament brillants com aquell on fan creure a la Jen que Internet és una caixeta negra amb un llum vermell a sobre.

En aquesta quarta temporada, en canvi, no només no hi ha episodis brillants (llevat potser del quart, on la Jen ha de fer veure que sap parlar italià quan un empresari d’aquest país visita la seva empresa), sinó que n’hi ha que són pesats i avorrits, com el segon (on es fa una mena de concurs entre frikis, amb en Moss al capdavant) o l’últim, amb un judici al cap de l’empresa (que per cert té molt protagonisme –potser massa- en aquesta temporada) al qual jo no vaig acabar de veure-li la gràcia.

En definitiva, que a pesar d’alguns moments divertits (tampoc es pot perdre tota la genialitat de cop), aquesta última temporada dels nostres amics informàtics no ha estat ni molt menys a l’alçada. Una llàstima, perquè com he dit aquesta sèrie m’ha fet passar molt bons moments i és trist veure com va caient en la mediocritat. Esperem que ho arreglin, o si no que ho deixin aquí i no ho espatllin més.

Els zombis tornen a envair la terra

De mica en mica, la cadena AMC s’està fent un lloc en la competitiva graella televisiva nord-americana. Produccions com Breaking Bad o Mad Men (que acaba de guanyar l’Emmy a millor sèrie dramàtica per tercer any consecutiu) han fet que el seu prestigi pugi com l’escuma. Coincidint (segurament no per casualitat) amb la nit de Halloween, AMC estrenarà una nova sèrie que promet convertir-se en un fenomen: The Walking Dead.

L’argument, a priori, no és massa original: un policia es desperta al llit d’un hospital després d’haver estat un temps en coma i s’adona que la seva ciutat està destrossada i que bona part de la població s’ha convertit en zombis desitjosos de carn humana. Segur que a qualsevol aficionat al gènere no li estem dient res de nou, però sembla que aquest cas serà diferent.

Per què? Primer, perquè la sèrie és una adaptació del còmic homònim de Robert Kirkman, que pel que sembla compta amb milions de seguidors (i no és una frase feta). Segon, perquè el propi Kirkman estarà involucrat en el projecte per tal de supervisar la història, que no seguirà l’original al 100% però que tampoc en perdrà l’esperit. Tercer, perquè la trama no se centra només en els morts vivents, sinó en les relacions entre els personatges i en la seva manera personal d’afrontar l’apocalipsi. Quart, perquè el director és Frank Darabont, responsable entre altres de pel·lícules com La milla verde i Cadena perpetua. Cinquè, perquè per primera vegada a la història una sèrie de televisió s’estrenarà de manera simultània a trenta-tres països. I sisè, perquè les primeres imatges que se n’han pogut veure et deixen, literalment, acollonit. Una recomanació: poseu-lo a pantalla completa (clic a les quatre fletxes de baix a la dreta); l’impacte és molt més gran, i les ganes de que comenci també:

Superherois esgarriats

2010-08-27T19:31:00.009+02:00

Imagineu-vos que un bon dia us atrapa una tempesta al mig del carrer i de sobte us cau un llamp a sobre. Passat el primer ensurt, us adoneu sorpresos que no només no us ha matat, sinó que a més resulta que heu adquirit una capacitat especial que abans no teníeu: fer-vos invisibles, escoltar els pensaments de la gent, fer que el temps torni enrere... o potser teniu un nou poder però encara no ho sabeu.

Doncs això és el que els hi passa als protagonistes de Misfits, cinc joves problemàtics i inadaptats socials (aquesta vindria a ser la traducció aproximada de misfit) que de cop i volta es veuen dotats d’habilitats que mai no haguessin sospitat que tindrien. La sèrie és una curiosa barreja de gèneres, ja que a més de la ciència ficció també hi ha grans dosis d’humor, algunes gotes de drama, petites històries d’amor i fins i tot també elements clàssics del gènere de terror. És molt difícil combinar tots aquests elements i que la cosa funcioni, i la veritat és que la sèrie ho aconsegueix.

Cadascun dels cinc protagonistes té una personalitat molt marcada, són molt diferents entre sí i la seva relació sovint és problemàtica, tot i que es veuen obligats a romandre junts perquè just després de la tempesta cometen un assassinat (en defensa pròpia, això sí) i les conseqüències els empaitaran durant bona part de la temporada.

La sèrie, a més, també explica les conseqüències psicològiques i els problemes morals dels nous superherois, del fet de disposar d’una nova habilitat que no esperaven ni han demanat, i que a més els costa molt de controlar (de fet, molt sovint no la controlen). Aquest descontrol fa que de moment encara no sabem si faran servir els seus poders per fer el bé o justament pel contrari; haurem d’esperar a la segona temporada per saber-ho.

L’únic aspecte que m’ha semblat una mica incoherent d’aquesta primera temporada és l’episodi final, ja que no encaixa amb la línia argumental que havien seguit els cinc primers episodis i ens explica una història completament diferent, sortida del no res, i que trenca una mica la sensació de coherència que mostrava fins aquest moment. Això sí, ens serveix per descobrir (per fi!) quin és l’únic poder amagat que encara no coneixíem d’un dels protagonistes, i ens deixa amb ganes de veure com ho resoldran en la segona temporada.

Un altre aspecte destacat de la sèrie és els petits homenatges que podem veure de tant en tant. Per exemple, l’escena de l’últim episodi on els membres de la secta envolten en Nathan caminant lentament cap a ell ens recorda molt a les típiques pel·lícules de zombis, igual que ho fa la transformació que pateix el supervisor dels nois després de la tempesta; per altra banda, el tancament de la temporada ens porta a la memòria el sensacional episodi Final Escape de Alfred Hitchcock presenta (que a la vegada està inspirat en el conte El entierro prematuro d’Edgar Allan Poe); també tenim una aclucada d’ull a les genials escenes del bowling de la pel·lícula El gran Lebowski, etcètera etcètera.

En resum, una proposta original, fresca, atrevida i enormement entretinguda, i que es pot consumir en menys que canta un gall perquè (com moltes sèries angleses, en aquest cas del Channel 4) només són sis capítols de tres quarts d’hora de durada. Gaudiu-la!

“Luther”, igual però diferent

2010-08-21T14:34:00.008+02:00

Segurament si us parlo d’una sèrie de policies on el protagonista no és sant de la devoció dels seus superiors, que va a la seva sense fer massa cas de les ordres, que és un geni resolent els casos que se li presenten, que alguns dels seus companys són corruptes i que ha de lluitar contra uns malvats molt malvats, us pensareu que no val la pena ni començar de mirar-la. Doncs amb Luther estaríeu molt equivocats si no ho féssiu.

Per què? En primer lloc, perquè és una sèrie anglesa, concretament de la BBC. Què vol dir això? Bàsicament qualitat garantida i solvència contrastada. Després tenim els protagonistes, tots ells actors desconeguts (menys el principal, al qual recordem de la sensacional The Wire i també de la versió americana de The Office) però que compleixen a la perfecció amb els seus papers, especialment (com dèiem) el protagonista Idris Elba, encarregat de donar vida a John Luther, un personatge difícil, que lluita no només contra els malfactors sinó també contra si mateix, psicològicament turmentat, amb freqüents atacs de ràbia i que amenaça constantment de tornar a perdre la salut mental, com ja li ha passat en alguna ocasió.

Motius no li’n falten: la seva (gairebé) ex dona ara té un amant i no vol saber res d’ell, tot i que tampoc n’acaba d’estar molt segura; els casos que se li presenten són d’allò més delicats, amb segrestos, assassins en sèrie, psicòpates que no ho semblen perquè són el veí del costat, etc.; i a sobre, un dels seus millors amics dins del cos podria estar implicat en un dels tèrbols casos a resoldre. Curiosament, però, també rebrà l’ajuda d’una assassina (que apareix ja al primer capítol) a la qual no ha pogut detenir per falta de proves, tot i que està segur de la seva culpabilitat. La relació entre ambdós fa pensar sovint en la de Clarice Starling i Hannibal Lecter a El silenci dels anyells, i els diàlegs que mantenen sempre són dignes d’escoltar-se.

Tots aquests factors, units a un bon nombre de sorpreses, fan que aquesta sèrie sigui un thriller psicològic molt intens i d’allò més entretingut, que ens tindrà collats a la butaca en cadascun dels seus (només) sis episodis, un format bastant habitual en les sèries angleses, que s’allunyen de les temporades “llargues” americanes. Cada episodi és millor i més emocionant que l’anterior, i al final tenim la sensació que tot podria quedar tancat tal com està, però també és veritat que si volguessin ho podrien fer seguir uns quants episodis més. Els senyors de la BBC tenen la paraula. En qualsevol cas, estic encantat d’haver conegut en John Luther.

Flors al meu jardí

2010-07-27T18:26:00.001+02:00

Els que em coneixen bé saben que no sóc dels que els hi agrada fer-se propaganda ni proclamar els mèrits propis, segurament perquè tampoc hi ha gran cosa que proclamar. Avui, però, em permetreu que faci una excepció; acabo d’obrir el correu i em trobo una notificació del 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, on em fan saber que aquest petit bloc ha estat triat com a “Bloc del dia”.

Sembla ser que en aquesta pàgina es vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquen un bloc amb “contingut interessant”.

Doncs poques coses més puc dir que... moltes gràcies! Fets com aquest motiven i ajuden a tirar endavant. Intentaré seguir com a mínim igual que fins ara, i si pot ser i el temps m’ho permet, publicar articles més sovint.

Podeu veure la notícia fent clic aquí: http://www.3cat24.cat/blogs

El bloc surt destacat a la part dreta de la pantalla, concretament aquí:

Dustin Hoffman també es passa a la TV

2010-07-24T14:23:00.005+02:00

Molts crítics opinen (i jo també) que actualment el millor cinema americà s’està fent a la televisió (cosa que tampoc costa gaire si repassem la cartellera de cada setmana). I encara més, podríem afegir que en bona part és gràcies a HBO, una cadena per cable que ha engendrat moltes de les millors sèries que he pogut veure al llarg de la meva vida, i pel que sembla també de les que veuré en els propers mesos.

Sembla ser que la gent del cinema s’ha adonat d’aquest fet, perquè cada vegada tenim més exemples d’actors i directors tradicionalment associats al món de la gran pantalla que es passen a l’altre cantó. Per exemple, Glenn Close i William Hurt a Damages, Martin Scorsese i la seva propera estrena Boardwalk Empire (quines ganes que tinc que comenci ja!), o Ridley Scott amb l’adaptació televisiva d’Els pilars de la terra (que es va estrenar ahir, per cert).

Doncs bé, segons s’ha sabut no fa massa ara és Dustin Hoffman qui es passa al món de la TV per protagonitzar Luck, una sèrie sobre el món de les curses de cavalls i tot el negoci d’apostes (sovint il·legals) que s’hi mou al darrera. Hoffman interpretarà a Chester “Ace” Bernstein, que acaba de sortir de la presó després de passar-hi quatre anys i s’aliarà amb el seu antic xofer per muntar un pla relacionat amb un hipòdrom. Per fer-ho, contractarà a un entrenador de cavalls de dubtosa reputació.

La notícia sens dubte és impactant, perquè l’última vegada que vam poder veure Hoffman a la petita pantalla (llevat d’una participació a Curb Your Enthusiasm) va ser l’any 1968, en un episodi d’una sèrie anomenada Premiere; és a dir, només un any després del seu recordat paper a El graduat.

Més detalls: en el repartiment també hi trobem Nick Nolte (un altre clàssic de la gran pantalla), i el productor i director de l’episodi pilot serà Michael Mann (director, entre d’altres, de Heat, El último mohicano, Ali, Collateral o Enemigos públicos).

I si a tot això hi afegim que l’encarregada de portar la història a la petita pantalla serà HBO (com ja haureu endevinat), la conclusió és que només hi ha una mala notícia: que ens haurem d’esperar a l’any vinent per veure-la. Diuen que els executius de la cadena es van quedar bocabadats quan van veure l’episodi pilot, per la qual cosa com a mínim sembla assegurada una temporada sencera.

Prometo estar al cas de totes les novetats que hi facin referència...

Tornen els informàtics!

2010-07-15T18:48:00.007+02:00

Doncs sí, el passat 25 de juny van tornar a les pantalles del Regne Unit els meus frikis favorits: en Roy, en Moss i la Jen. Fins ahir no vaig poder veure el primer capítol d’aquesta quarta temporada, que no ha començat malament però tampoc té la força còmica d’episodis anteriors. Haurem d’esperar al final per fer-ne una valoració global.

Mentrestant, m’agradaria compartir amb vosaltres una curiositat que he trobat navegant per la xarxa, i que també fa referència als nostres amics informàtics. Es tracta del web d’un tal Nick Crossland, un fotògraf anglès especialitzat en crear imatges esfèriques i panoràmiques de 360 graus. Doncs bé, en aquest web es poden veure un parell de fotos de l’estudi on es grava la sèrie, i no només això, sinó que mitjançant el zoom podreu apreciar tots els detalls que s’amaguen en el decorat. Sembla realment que ens trobem a l’altre costat de la pantalla!

Sens dubte, és una bona manera d’introduir-nos una miqueta més en el particular (i raríssim) univers dels nostres benvolguts frikis. I de pas, podrem veure altres imatges d’aquest fotògraf tan especial que trenca amb el concepte tradicional de la fotografia.

Honor, lleialtat, cuiro i Harleys

2010-06-24T15:09:00.015+02:00

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Sons of Anarchy va ser en un programa de ràdio, on un comentarista de sèries la recomanava a un oient que demanava quina sèrie podia mirar que fos semblant a The Sopranos. Immediatament vaig pensar que estava exagerant, però no vaig poder evitar sentir curiositat per veure-la. I no me n’he penedit.

Els Sons of Anarchy són un club motociclista que exerceix de policia privada (amb el vistiplau de la policia local) que es dedica a protegir la petita localitat californiana de Charming de bandes como ara els Nords, els Mayans o els Niners, que trafiquen amb drogues. Els Sons, però, també estan implicats en la importació il·legal i la venda clandestina d’armes, un negoci amb el qual es financen.

El protagonista és en Jackson “Jax” Teller, fill d’un dels fundadors del club i fillastre de l’actual president Clay Morrow, que es va casar amb la Gemma Teller, la mare d’en Jax. Un bon dia en Jax troba fotos i una espècie de diari del seu difunt pare on parla de les intencions originals del club (una revolució social, no un club il·legal). Tot plegat fa que es comenci a replantejar moltes coses, com ara el per què de tanta violència o quin és realment el paper que juga el club actualment, i li proposa al seu padrastre que trobin altres maneres de guanyar diners en comptes de traficar amb armes. Aquests dubtes d’en Jax es mantenen al llarg de tots els episodis i provocaran més d’una enganxada amb en Clay, mentre que la Gemma veu com el fantasma del seu ex marit persegueix el seu fill i amenaça amb destruir el club.

Tornant amb la comparació que fèiem amb The Sopranos, és cert que trobem punts en comú: l’existència d’una “segona família”, per exemple, tan o més important que la sanguínia. O el poder, la culpa, la gelosia i la traïció (amb el seu corresponent càstig). Però crec que el més correcte seria deixar de comparar (un gran vici dels humans) i gaudir cadascuna de les sèries com el que són, obres independents i amb personalitat pròpia.

Sons of Anarchy és una sèrie que creix a mesura que avança. La qualitat és evident des dels primers capítols introductoris, però és a partir de la segona temporada quan realment tenim la sensació que ens podem trobar amb una de les grans produccions televisives de la història. Per acabar-ho de saber haurem de veure què més ens aporten les temporades futures, però el llistó és molt amunt.

No és una sèrie apta per a tothom, ni ho vol ser, ni falta que li fa. És dura i violenta, intensa i addictiva, amb actors impecables i grans personatges; aquí em veig obligat a parlar de Gemma Teller (extraordinària Katey Sagal), la matriarca del clan, una dona per la qual passen totes les decisions del club (encara que no ho sembli), dominadora, intel·ligent, lluitadora, protectora implacable de la seva família i amb un caràcter i una personalitat que fan abaixar el cap a homes durs com la pedra, violents, assassins ocasionals, i que imposen la seva llei a cavall d’una Harley-Davidson.

Us deixo amb el tema This Life, interpretat per Curtis Stigers i que serveix d’introducció a cada episodi; una barreja de country i rock totalment recomanable:

Dues sèries que prometen

2010-06-12T15:00:00.020+02:00

Avui us voldria recomanar dues sèries, una que s’acaba d’estrenar i l’altra que ja va per la tercera temporada, però que jo he descobert fa poc. Som-hi:

Tots units fem força

El 7 de juny es va estrenar a la cadena americana NBC una sèrie que m’ha cridat l’atenció: es tracta de Persons Unknown, la història d’un grup de persones que es desperta en una ciutat absolutament desconeguda, deserta i abandonada. Només tenen clar que els han segrestat, i que tota la ciutat està plena de càmeres que els vigilen les 24 hores del dia.

A partir d’aquí, les preocupacions dels personatges aniran encaminades a saber com i per què han arribat allà, i també a trobar la sortida d’aquesta presó forçada on s’han vist ficats. Per fer-ho lògicament serà imprescindible que col·laborin entre ells, però com que són perfectes desconeguts no tothom confia en els altres.

En principi els creadors l’han plantejada per una sola temporada, i per tant hauríem de parlar de mini sèrie (tot i que si té èxit el més probable és que ho acabin allargant, com sempre). L’argument recorda, en certa manera, a la decebedora FlashForward, que ja ha estat cancel·lada després que els guionistes no se’n sortissin tot i l’aturada (cosa de la que ja vam parlar). Esperem que aquesta nova proposta televisiva sí que estigui a l’alçada de les expectatives. De moment us deixo amb el tràiler:

Camí de l’Olimp de les sèries

Tot i que als EE.UU. ja s’ha acabat la tercera temporada, jo tot just he vist 3 capítols d’aquesta sèrie de la qual crítica i públic parlen autèntiques meravelles. Es diu Breaking Bad, i el seu argument és més o menys aquest:

A en Walter White, professor de química en un institut de secundària de Nou Mèxic, li diagnostiquen un càncer de pulmó incurable. Amb la seva dona embarassada i el seu fill adolescent afectat de paràlisi cerebral, en Walter creu que una bona manera de deixar-los algun diner davant de la seva futura absència seria dedicar-se a traficar amb drogues. Gairebé per casualitat entra en contacte amb en Jesse Pinkman, un antic alumne seu que a més resulta que es dedica a fer de camell. Amb la seva experiència en aquest peculiar mercat i els coneixements de química d’en Walter, tots dos s’embranquen en una aventura que es complica només de començar, amb l’aparició de dos camells latinos que volen saber els secrets de l’excel·lent droga que fabrica en Walter.

Encara és molt d’hora per jutjar-la, però la veritat és que les primeres impressions no poden ser més positives. Es tracta bàsicament d’un drama, però amb grans dosis d’humor negre i els tocs adequats d’aventura i thriller, que ja es veu que aniran a més. Com dic, els que l’han vist sencera la deixen al nivell de les grans sèries de la història. Continuarem informant; de moment, aquí teniu el tràiler també:

Hitler, indignat pel final de "Lost"

2010-05-29T14:12:00.004+02:00

El final de Lost continua generant controvèrsia. Sembla ser que majoritàriament guanyen els que estan tristos, decebuts, emprenyats o fins i tot indignats amb la manera com han acabat les aventures dels supervivents de l’Oceanic 815. El que no ens podíem imaginar és que fins i tot el Führer tragués foc pels queixals... i ja sabem que a aquest val més no fer-lo encendre.

Això sí, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb ell.

I per això tants misteris?

2010-05-27T00:50:00.005+02:00

Au, ja està. El moment que tant havien esperat (i alhora temut) milions de persones de tot el món ha arribat. S’ha acabat Lost, i hi ha conclusions per a tots els gustos, tot i que en general no sembla que la gent hagi acabat massa contenta, més aviat al contrari. Estava cantat. Ja vaig avisar que els guionistes havien encetat tantes teories, havien obert tantes portes i havien elevat l’expectativa a un nivell tan alt, que el resultat final només podia ser la decepció. Ningú esperava que se solucionessin tots els misteris (segurament perquè hagués calgut una temporada sencera només per explicar-los), però ben pocs esperaven que se’n resolguessin tan pocs. Se’ns han acabat les peces del trencaclosques i observem sorpresos que encara ens en queda la meitat per fer, o potser més.

A partir d’aquí, si no heu vist l’episodi final us podeu trobar amb sorpreses desagradables. Esteu avisats.

La sisena temporada va començar amb una trama paral·lela que en principi semblava prou interessant: ens explicava què hauria passat si l’avió no s’hagués estavellat, quina hauria estat la vida dels personatges si mai haguessin anat a parar a l'illa. Després de l’episodi final, però, tot plegat ha resultat ser una excusa absurda per tal de poder ajuntar-los a tots (bé, a tots no: on eren en Walt, en Michael, el Sr. Eko, etc.?) en un mateix lloc i que es poguessin retrobar i acomiadar per sempre (perquè resulta que són morts), i de pas que els espectadors més sensibles poguessin deixar anar alguna llagrimeta. Tot massa melodramàtic i amb una sentimentalitat gairebé de telenovel·la. Mentrestant, a l’illa, hem assistit a una lluita final Jack-Locke a cops de puny i a la vora d’un penya-segat, on tots dos estan a punt de caure en més d’una ocasió. Que originaaaaal!

Els aficionats més fidels segurament trobaran justificacions de tota mena: metafísiques, religioses, esotèriques, i tot el que vulgueu. Potser sí que la religió és la clau de tot plegat, perquè per creure’s el que ens han explicat realment s’ha de tenir fe. Però sabeu què? Jo no sóc creient. I el que penso és que els guionistes (aquests dos individus d’aquí al costat) ho han embolicat tot de tal manera que ha arribat un moment on han vist que, donessin la solució que donessin, ningú quedaria satisfet. I com que no s’han vist capaços de satisfer les expectatives, han optat per la solució més fàcil: tots morts, i cap a casa. Em recorda una mica al cas de Dallas, quan es va justificar una temporada sencera dient que tot havia estat un somni de la Pamela Ewing. D’això, senyors Lindelof i Cuse, jo en dic covardia. O incapacitat, vés a saber...

I també em sento estafat. Perquè, siguem sincers: si es tracta d’anar afegint misteris un darrera l’altre i després no et preocupes d’explicar-los, jo també em veig capaç. Aquí faré baixar un riu de sang, allà faré caure boles de foc del cel cada 73 minuts, per aquí passarà un gos verd que parla en sànscrit i al cim d’una muntanya trobarem a un vell cec i immortal, que només es comunica per signes i que té la clau de tot plegat (o no). Si ningú em demana que expliqui res, via lliure! Jo també tinc molta imaginació, us ho asseguro. Com a espectador, ja m’agrada que m’enganyin (gaudeixo moltíssim quan Hitchcock ho fa, per exemple), però al final les regles i les trampes que ens posen els creadors han de tenir un sentit. I si no en tenen, llavors em sento estafat. Com ara.

De fet, els recursos fàcils no són patrimoni exclusiu de la sisena temporada. Quan la sèrie va decidir apostar de manera clara per la fantasia i la ciència ficció, va deixar de ser necessari aportar explicacions. I és que els viatges en el temps de la cinquena temporada (per exemple) donen molt joc, i sempre es poden utilitzar com a justificació de preguntes que queden sense resposta. Pots deixar de ser coherent perquè tens on agafar-te, encara que no ho hagis explicat (per què la illa es pot moure en el temps?). Barra lliure! Tot gratis!

Quina llàstima que una sèrie que ha tingut moments tan brillants (especialment a les tres primeres temporades), i que sens dubte marcarà un abans i un després a la història de la televisió, hagi vist com s’abaixava el teló d’aquesta manera i ens hagi deixat amb aquest mal gust de boca. Repeteixo, una llàstima i una oportunitat perduda. Mai millor dit...

Ara sí que s'acaba...

2010-05-20T00:35:00.006+02:00

Els rumors que hi havia des de l’estrena de l’última temporada de Lost finalment s’han confirmat: a les 6.30 de la matinada del diumenge 23 al dilluns 24 de maig, i només mitja hora després de la seva emissió als Estats Units (temps necessari per poder generar i sincronitzar els subtítols), es podrà veure a Espanya (i a molts altres països del món) l’últim episodi de la sèrie que té enganxats a milions de seguidors de tot el planeta.

Com indica la web de Cuatro, per primera vegada a Espanya una cadena emet un episodi coincidint amb la seva estrena a Estats Units. El motiu és ben clar: si tarden tan sols unes hores a emetre el nou capítol, l’audiència baixa en picat perquè la gran majoria de seguidors de la sèrie ja se l’han baixat d’Internet.

La marató de Lost (que tindrà el nom de “La noche perdida”) començarà a les 2:50 amb un programa especial que resumirà les sis temporades en poc més de deu minuts, per tal que puguem arribar al desenllaç amb totes les claus i incògnites ben fresques al cap. A continuació es tornaran a emetre els episodis del 12 al 15, i a les 5:45 s’estrenarà, en versió original subtitulada en castellà, l’episodi número 16 titulat What they died for (“Per a què van morir”), encara inèdit a Espanya. I per fi, quan acabi aquest capítol, podrem veure el final de la sèrie amb el doble episodi titulat The End, a partir de les 6:30 hores com ja hem dit anteriorment.

Si no voleu (o no podeu) matinar, o bé si això de la versió original no va amb vosaltres, podeu esperar a les 20 hores del dissabte 29 per veure la versió doblada de What they died for, mentre que l’endemà dia 30 arribarà The End també amb les veus espanyoles d’en Jack, en Sawyer, la Kate i companyia.

També cal dir que amb motiu del final de la sèrie s’han organitzat diverses activitats a moltes ciutats de la geografia espanyola. A Barcelona, per exemple, un grup exclusiu i molt limitat de seguidors es concentraran a partir de les 3:30 de la matinada al bar Bharma, únic local temàtic consagrat a Lost que existeix al món, per gaudir de l’episodi pilot, del penúltim i del final. Els assistents rebran un kit de regals amb diversos llibres oficials de la sèrie, i també podran esmorzar en rigorosa primícia els Lostis, una edició especial d’uns cereals exclusius.

Aquests cereals també es podran degustar al campus de Montilivi de Girona a partir de les 6.30 hores del dilluns 24, coincidint amb l’emissió subtitulada i en obert a Cuatro, gràcies a un acord de la cadena amb la xarxa de residències universitàries RESA per facilitar el visionat de l’últim capítol de la sèrie als estudiants.

Us deixo amb una de les nombroses promos que circulen de l'esperadíssim episodi final:

Tothom és en Nicolas Cage

2010-05-06T21:45:00.003+02:00

Avui la cosa va de frikisme pur i dur. Resulta que no sabem si per admiració o per ràbia, però un individu aficionat al Photoshop ha creat un bloc on es dedica a posar la cara de Nicolas Cage a una gran multitud de personatges famosos de qualsevol sexe, reals o ficticis. Esportistes, polítics, actors, músics, personatges de dibuixos animats, etc.; ningú s’escapa d’acabar amb la seva cara. Com sempre en aquests casos, hi ha transformacions molt ben aconseguides, altres de correctes i altres que definitivament són fallides.

Però què té a veure això amb les sèries?, direu vosaltres. Doncs sí, perquè algunes d’aquestes peculiars creacions afecten a coneguts personatges de produccions de TV. Aquí us en deixo unes quantes (feu clic a sobre de la imatge per ampliar-les):

Com a Jack Shephard, de Lost...

Com a Dexter...

Com a Horatio Cane, de CSI Miami...

Com a tots els protagonistes de The Office...

Segurament pensareu que hi ha gent que té molt poca feina. Hi estic d’acord... però també hi ha gent que té poca feina i no fa res de res. No sé per què, però això de fer un experiment estrany amb un actor més o menys conegut m’ha fet recordar una mena de joc que va tenir certa repercussió fa uns anys: el número Bacon. Però aquí sí que ja abandonaríem les sèries, o sigui que si teniu curiositat haureu d’anar al bloc germà per veure-ho...

Llàgrimes pel final de “Lost”

2010-04-26T23:56:00.003+02:00

Cada vegada falta menys pel final de Lost (previst pel 23 de maig), i la cadena ABC ja comença a escalfar motors per quan arribi aquest moment tan esperat com temut pels seus milions de seguidors. L’obsessió dels fans de la sèrie és tanta que fins i tot la pròpia cadena ha llançat un vídeo promocional on es mostra amb humor (i amb certa mala llet) el drama que segurament viuran tots aquests aficionats un cop la sèrie arribi al seu final, després de 6 temporades.

Així, per exemple, veiem un grup d’oficinistes que es miren els uns als altres amb la mirada trista i fent que no amb el cap. Un friki una mica crescudet observa la paret de la seva habitació (plena de teories sobre la sèrie) davant l’atenta mirada de la seva mare, que també està abatuda. Una dona madureta plora desconsolada abraçant una enorme foto d’en Sawyer com si fos un antic amor perdut per sempre. En la ment dels creatius de la cadena, aquests són alguns dels casos que poden passar d’aquí menys d’un mes.

I és que, com diu el text final del vídeo, “l’obsessió arriba a la seva fi”. Haurà valgut la pena tanta espera, o ens quedarem amb les ganes de més respostes? La resposta, d’aquí a ben poc.

Arriben els visitants

2010-04-21T21:54:00.007+02:00

Si vau néixer a principis de la dècada dels 70, és molt possible (fins i tot probable) que un dels records televisius que van marcar els primers anys de la vostra adolescència sigui les aventures i desventures d’un grup de terrícoles enfrontats a la invasió d’una raça de temibles alienígenes. Doncs sí, estic parlant de la mítica sèrie V, que va emetre TVE a principis dels anys 80 i que va suposar un autèntic boom entre els més joves.

La història és més o menys aquesta: un bon dia els habitants de les principals ciutats de la Terra es desperten amb una flota d’enormes plats voladors a sobre dels seus caps. Els seus ocupants no són verds ni amb antenes, sinó que tenen una aparença humana, venen en so de pau i demanen la nostra ajuda per obtenir uns certs productes químics que necessiten al seu planeta, a canvi de compartir la seva tecnologia (més avançada) amb nosaltres. Els governs del món accepten el tracte i tot sembla anar sobre rodes, fins que un periodista s’introdueix a dins d’una de les naus i s’adona que en realitat els extraterrestres són rèptils carnívors i que la seva dieta habitual està formada per rosegadors, aus i aranyes. No es tardarà massa a saber les vertaderes intencions dels visitants: robar tota l’aigua de la Terra i esclavitzar a la humanitat per fer-la servir d’aliment i de soldats en les seves guerres amb altres races extraterrestres. A partir d’aquí es forma un moviment de resistència que lluitarà contra els invasors, amb l’ajuda d’uns quants dissidents que s’oposen a les intencions de la seva pròpia raça.

Demà 22 d’abril, més d’un quart de segle després, TV3 estrena (amb poca diferència respecte l’emissió americana) el remake d’aquesta popular producció. La veritat és que no he tornat a veure la sèrie original, però segur que avui en dia em semblaria desfasadíssima. És evident que li han fet un bon rentat de cara, que n’han millorat els efectes especials i que (lògicament) han canviat els protagonistes; per exemple, la meva recordada Diana (un dels meus primers mites eròtics i una de les llangardaixes més guapes que s’han deixat caure per la Terra últimament) ara es diu Anna i té una bellesa diferent i més d’acord als nostres temps (feu clic a la imatge si les voleu veure més bé).

La resistència humana també és diferent en aquesta nova versió, ja que no es tracta d’una força militar armada com a la sèrie original, sinó d’un petit grup que intentarà boicotejar els visitants amb diverses accions. La vestimenta dels invasors també ha canviat: ara vesteixen uns elegants vestits grisos en comptes dels vermells i negres, i el seu aspecte i comportament són més “humans” i per tant resulten més difícils d’identificar que els extraterrestres originals.

Això sí, a la nova producció s’han mantingut algunes referències a l’original. Una de les més importants és que, a pesar dels vestits de disseny i de la seva exquisida educació, en realitat els visitants continuen sent els mateixos llangardaixos fastigosos de fa 25 anys. També podrem gaudir d’algun homenatge a una de les escenes més recordades per tothom: la primera vegada que la Diana es menja una rata, una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més a la retina (a mi i a la de qualsevol espectador de l’època).

En resum, es tracta d’una bona oportunitat per sentir nostàlgia, revisar i recordar una d’aquelles sèries que ja formen part dels records televisius col·lectius dels que ja comencem a tenir una edat.

Primeres imatges de “Els pilars de la terra”

2010-04-18T14:45:00.002+02:00

Fa uns mesos dèiem que ja estava en marxa l’adaptació televisiva de la mundialment coneguda novel·la de Ken Follett. Doncs bé, per anar fent boca i mentre esperem l’estrena (prevista pel 23 de juliol d’enguany), ja podem gaudir de les primeres imatges d’aquesta superproducció (recordem: pressupost de 40 milions de dòlars i equip de treball de 350 persones). La veritat és que pinta molt i molt bé:

La Paris Hilton visita South Park

2010-03-20T16:50:00.005+01:00

Gairebé 13 anys després de la seva estrena, qui més qui menys ja sap o ha sentit a dir que South Park és una de les sèries més provocatives i irreverents de la història. Sovint se l’ha qualificat com “una mena de Simpsons, però amb més mala llet”. Molt sovint ha estat al centre de la polèmica pel seu llenguatge (té el rècord Guinness de paraulotes en una sèrie d’animació) i també pel seu tractament de temes tabús o per les sàtires que s’han fet d’aspectes com la sexualitat, la religió, la política, el racisme o l’actualitat mundial. En aquest sentit, van ser especialment controvertits els episodis on es parlava de les caricatures de Mahoma (la mateixa cadena va decidir censurar-ne una part) o de les burles cap a l’església de la Cienciologia.

Però a banda d’això, el que és indiscutible és que en aquesta sèrie es canten les veritats com en cap altra; de fet, l’any 2006 va guanyar un premi Peabody per la seva crítica social i el seu valor per satiritzar la hipocresia de la societat nord-americana. I evidentment, si algú no cau bé a Trey Parker i Matt Stone (els creadors de l’invent) ja es pot calçar. Recordo especialment el surrealista episodi dedicat a Barbra Streisand, o un altre en que Rod Stewart surt a l’escenari amb una cadira de rodes i acompanyat d’una infermera que li aguanta el gota a gota, o aquell en que Tom Cruise s’enfada amb els protagonistes, es tanca dins d’un armari i llavors no paren de venir amics i coneguts demanant-li que “si us plau, surti de l’armari”.

Us deixo amb un dels exemples més clars del que acabem d’explicar. En el 12è episodi de la vuitena temporada la Paris Hilton en persona visita South Park per inaugurar una botiga de productes amb el seu nom, i en menys de 3 minuts Parker i Stone en tenen prou per fer un retrat tan còmic com despietat de la personalitat de l’hereva de la famosa cadena hotelera. I no només això, sinó que també deixa ben retratats a tots els que li fan cas i la volen imitar pel simple fet de ser rica i famosa. Com sempre, a South Park ningú s’escapa indemne...

Del "Twitter" a la tele

2010-02-27T11:30:00.026+01:00

Ja ens començava a estranyar que amb la fama que han aconseguit recentment les anomenades xarxes socials, encara no haguessin arribat al món del cinema i la televisió. Ja fa temps que se sap que s'està rodant una pel·lícula sobre l’autor del Facebook, i ara s’ha sabut que es té pensat fer una sèrie de TV que té el seu origen en el Twitter, sens dubte el servei de microblogging més popular d’Internet.

La història és alhora curiosa i senzilla: en Justin Halpern és un noi nord-americà de 29 anys que, afectat per la crisi, acaba tornant a casa els pares a San Diego. Com que no té feina sí que té força temps lliure, i se li acut començar a escriure en un compte de Twitter les frases que va deixant anar el seu pare, un jubilat de setanta-quatre anys que respon al nom de Sam i que té un sentit de l’humor molt particular, barrejat amb una bona dosi de mala llet amable (per dir-ho així), i dotat d’una ment clara i lúcida que li permet analitzar els fets quotidians des d’un prisma lògic i simple, a més de demolidor.

Si el seu fill presumeix de mòbil, en Sam li baixa els fums: “Fill meu, a ningú li importa una merda tot el que fa el teu mòbil. Tu no te l’has inventat, te l’has comprat. Qualsevol ho pot fer això”. Les frases no estan censurades ni retallades, sinó que en Justin les escriu tal com les deixa anar el seu pare: “Em cau bé el gos. Si no s’ho pot menjar o follar, s’hi pixa a sobre. M’apunto a això”. O l’última perla que ens ha deixat, tot just fa quatre dies: “L’èxit d’un pare va en funció del seu fill més estúpid. Si un guanya un Premi Nobel però a l’altre l’atraca una puta, aleshores ha fracassat”.

A partir d’aquí els fets es precipiten: el boca-orella comença a funcionar, el compte no para de rebre visites (actualment té més d’un milió de seguidors) i finalment en Justin es converteix en una icona de la cultura popular i signa un contracte amb la poderosa cadena americana CBS, que li ofereix fer un pilot de televisió on quedin plasmades les breus reflexions del seu pare. El projecte està ben encaminat i sembla ser que anirà a càrrec dels responsables de Will & Grace, en Justin participarà a l’escriptura del guió i el seu pare serà interpretat per William Shatner, al qual no vèiem en pantalla des de Boston Legal. Ah, i sembla ser que també s’editarà un llibre.

Tot plegat un exemple curiosíssim i esperançador: segurament si en Justin no s’hagués quedat a l’atur no hagués començat mai a escriure a Twitter i per tant no s’hagués trobat amb el grapat de calés que de ben segur li cauran a les mans. I és que, de vegades, el que sembla una desgràcia pot acabar sent el cop de sort que et soluciona la vida.

Dues estrenes que prometen

2010-02-20T02:51:00.008+01:00

Després d’uns mesos bastant centrats en la comèdia lleugera, sembla ser que la cadena americana HBO tornarà a apostar per sèries d’alta qualitat. Avui m’agradaria presentar-ne dues de les més destacades.

Nova Orleans després del Katrina

David Simon, el creador de The Wire (diuen que una de les millors sèries de la història, i una de les meves moltes assignatures pendents), ens porta ara Treme, l’acció de la qual transcorre tres mesos després que l’huracà Katrina devastés Nova Orleans. La història estarà narrada a partir de la mirada d’un grup de músics locals, que juntament amb la resta d’habitants de la ciutat intentaran reconstruir les seves vides, les seves llars i el seu patrimoni cultural.

La sèrie té el mateix nom que un dels barris més antics de la ciutat de Louisiana, on s’ajunten les cultures afroamericana i criolla. S’estrenarà l’11 d’abril, i la primera temporada constarà de 10 episodis. La música del tràiler que podeu veure a continuació és del trompetista Wynton Marsalis, nascut precisament a Nova Orleans igual que altres mites de la música com Louis Armstrong:

Spielberg i Hanks tornen a la guerra

Després d’haver coproduït la sensacional mini sèrie Band of Brothers (ja en parlaré quan l’acabi -estic a la meitat-), Steven Spielberg i Tom Hanks ens presenten ara The Pacific, que ens tornarà a portar als escenaris de la II Guerra Mundial: si en el primer cas vam ser testimonis de la implicació de l’exèrcit americà a Europa, ara ens explicaran la participació del cos dels Marines a la guerra del Pacífic. La història es basa en les memòries de tres d’aquests soldats, i no s’han escatimat mitjans per fer-ho: 150 milions de dòlars parlen ben clar de les intencions.

Igual que la seva predecessora, The Pacific també constarà de deu episodis. S’estrena el 14 de març als EUA i l’endemà a Canal +. És indubtable que les televisions cada vegada s’espavilen més davant de l’amenaça constant de les descàrregues d’Internet. Per anar fent boca aquí teniu el tràiler, espectacular com ell sol:

Simpatia per un assassí

2010-02-06T02:32:00.014+01:00

És possible sentir simpatia per un assassí? Si ens ho plantegen així, en fred, sembla clar que la majoria de nosaltres diria que no. Però i si resulta que les víctimes d’aquest assassí són únicament criminals clarament culpables però que han aconseguit escapar de la justícia? Segurament el percentatge ja no seria el mateix. Doncs precisament aquest és l’argument que ens planteja la sèrie que avui m’agradaria recomanar-vos: Dexter.

Quan era molt petit, en Dexter va presenciar el brutal assassinat de la seva mare i segurament degut a aquest trauma va començar a sentir el desig de matar. Primer va ser la mascota del veí, juntament amb altres animalons. Quan el seu pare adoptiu es va adonar de les peculiars inquietuds del nen, va decidir que ja que no podia evitar-les almenys intentaria aprofitar-les per impartir una mica de justícia. I és que com a policia, en Harry Morgan sentia una gran frustració quan algun dels criminals que havia aconseguit detenir aconseguia evitar el seu càstig per un tecnicisme o per un error burocràtic, de manera que va decidir instruir al jove Dexter per tal que els hi fes pagar el seu crim. En Harry estableix una mena de codi que en Dexter ha de seguir, com ara que només pot matar a qui realment s’ho mereixi, i gràcies a la seva experiència policial també podrà ensenyar al seu fill adoptiu a evitar deixar rastres que el puguin incriminar.

Uns anys després, en Dexter és un expert en sang tant de nit com de dia. A les seves caceres nocturnes s’hi afegeix la seva feina com a investigador forense de la policia de Miami, on intenta resoldre assassinats analitzant els esquitxos que deixa la sang de les víctimes al terra i a les parets. És per això que queda completament descol·locat quan es troba amb el cas d’un assassí que esquartera les seves víctimes però no deixa ni una gota de sang enlloc. I ja us aviso que la sorpresa que té quan finalment aconsegueix enxampar-lo (al final de la primera temporada) és de les que no s’obliden.

En Dexter és un inadaptat, està sol en el món, ho sap i pateix perquè no pot fer res per controlar la seva peculiar addicció. És inútil intentar lluitar-hi, ha nascut així i sembla que així morirà. Si mai intenta reprimir els seus instints, les coses encara li van pitjor. No té ànima, és fred com el gel, però en societat intenta amagar-ho i aparentar un comportament normal. Les úniques persones capaces de despertar-li alguna cosa semblant als sentiments són la seva germana Debra, la seva parella Rita i els dos fills petits d’aquesta última. A cada episodi serem testimonis directes dels seus turmentats pensaments, que ens arribaran en forma de veu en off.

Les preguntes i dubtes morals que ens planteja aquesta sèrie són tan inquietants com interessants: què faríem nosaltres en el cas d’en Dexter? Mata per plaer, per fer justícia o per ambdues coses? Es fa realment justícia quan es mata a un assassí? És justificable aplicar el lema de “ull per ull, dent per dent”? I la més inquietant de totes: quantes persones semblen normals però en realitat amaguen una doble personalitat, qui sap si psicòpata?

Dexter capgira els plantejaments habituals i fa que ens posem del costat de l’assassí, que normalment és el dolent de la pel·lícula. Simpatitzarem amb un home que té les mans tacades de sang, voldrem que se’n surti, que no l’atrapin, que continuï amb la seva tasca de netejar l’escòria de la societat. Ens convertirem en còmplices morals dels seus actes, i potser ens sentirem culpables. O potser no...

Dexter acaba de tancar la seva quarta temporada als EE.UU., i sembla que ha estat la millor (la qual cosa és dir molt després d’haver vist les dues primeres). És una sèrie dura, intensa, hipnòtica, cruel, irònica, amb punts d’humor negre i que a més té la sort de poder comptar amb un actor protagonista absolutament excepcional: Michael C. Hall. Els Globus d’Or d’aquest any l’han coronat (per fi) com a millor actor, un premi que en la meva opinió ja feia temps que es mereixia perquè no tothom pot donar vida a un personatge psicològicament tan complex. No volem ser mal pensats i creure que li han donat el guardó poc temps després que l’actor anunciés que tenia un càncer limfàtic. Per sort, sembla que ha estat detectat en una primera fase i que se’n sortirà. De debò que ho desitgem de tot cor, i que ens pugui continuar regalant les seves genials interpretacions durant molt de temps.

Us deixo amb la seqüència que obre cada episodi, plena de simbolismes i que aconsegueix que actes tan quotidians com afaitar-se, preparar l’esmorzar o cordar-se les sabates ens recordin la fosca natura del protagonista. I és que coneixent-lo, quan el veiem tallant un bistec no pensem només en el menjar...

El principi de la fi

2010-01-29T01:25:00.006+01:00

Ja falta menys per que comenci un dels fenòmens televisius (segurament EL fenomen televisiu) de l’any. Si us penseu que estic parlant de l’operació d’estètica de la Belén Esteban, us heu equivocat de bloc: parlo, evidentment, del començament de la sisena (i última) temporada de Lost.

Aquí teniu totes les dades que ha de saber qualsevol aficionat a la sèrie:

- L’estrena de l’última temporada serà (als EE.UU.) el proper dimarts 2 de febrer. És fals que s’estreni simultàniament a tot el món, com s’havia dit en alguns webs.

- L’endemà dia 3 ja es podrà veure a Espanya, en versió original subtitulada en castellà, a través de la “taquilla” de Digital Plus.

- El dimarts dia 9, a les 21:30, s’emetrà el primer episodi doblat en castellà per les cadenes Fox (dial 21) i Fox HD (dial 116).

- Si no voleu (o no podeu) pagar i heu d’esperar a veure-ho en obert, ho podreu fer el mateix dimarts 9 de febrer, a les 22:15, per la cadena Cuatro i doblat en castellà. En principi la sisena temporada s’emetrà sencera en obert, sense els maltractaments que va patir a TVE, on amb tants canvis d’horari, format i cadenes els espectadors van acabar més perduts que els protagonistes. Cuatro, a més, emet cada dia episodis antics i té previst emetre diversos reportatges amb material inèdit filmat durant la seva visita al lloc de rodatge de la sèrie.

- L’última temporada de Lost tindrà 18 episodis que s’emetran sense interrupcions al llarg de 16 setmanes (perquè el primer i l’últim episodi seran dobles).

- L’episodi final s’emetrà el 23 de maig de 2010 i al mateix temps a EE.UU. i a Espanya, un fet fins ara inèdit. Ara mateix no està clar que es pugui emetre amb subtítols o doblat, però és possible. Sembla ser que Cuatro organitzarà alguna mena d’acte social en més d’un punt del país per acomiadar el principal fenomen televisiu dels últims anys.

Us deixo amb una de les promocions de la sèrie que està fent la cadena americana ABC. Atenció, perquè cap al segon 13 del vídeo es poden veure les primeres imatges inèdites de la sisena temporada. Que ho gaudiu!

No us fiqueu amb en Vic Mackey!

2010-01-23T15:36:00.004+01:00

La primera vegada que recordo haver sentit el nom de Vic Mackey va ser perquè a TV3 feien (o millor dit, encara fan) una sèrie amb aquest nom. La veritat és que mai li vaig parar massa atenció, perquè per les poques imatges que n’havia vist (fent zàping) m’havia semblat una sèrie policíaca més, com tantes d’altres. Però al cap d’un temps vaig començar a sentir a parlar d’una sèrie anomenada The Shield; tothom la deixava pels núvols i la considerava una de les millors de la història. Quina no seria la meva sorpresa quan vaig veure el nom del personatge protagonista: Vic Mackey. Tot plegat m’ha portat a veure la primera temporada, i la veritat és que les sensacions no poden ser més bones.

En Vic encapçala una unitat especial de la policia de Los Angeles (l’Equip d’Assalt) que té la finalitat de lluitar contra les nombroses bandes que habiten al districte (fictici) de Farmington, una zona multiracial amb una elevadíssima taxa de delinqüència. L’Equip fa servir mètodes molt efectius per dur a terme la seva tasca als carrers, tot i que no sempre són legals: violència, extorsions, tortures i fins i tot assassinats formen part de la seva rutina habitual.

També podem veure el dia a dia dels altres membres de la comissaria, ja sigui el capità David Aceveda (molt preocupat per la seva carrera política), o els detectius encarregats de resoldre casos complexos, o els uniformats que patrullen els carrers. Tot plegat ens ajuda a fer-nos una idea de com és la vida dels representants de la llei en la seva lluita diària contra el crim, el tràfic de drogues, els problemes racials, etcètera. La sèrie traspua realisme pels quatre costats, i no sembla exagerat pensar que la vida en els districtes més conflictius de les grans ciutats no deu ser massa diferent que la que ens mostra la petita pantalla. En aquest sentit, els productors no s’estan de res a l’hora de mostrar-nos la violència (sovint extrema) que impera als carrers, i que fan que més d’una escena no sigui apta per a estómacs sensibles.

Esperaré a parlar de la sèrie amb més profunditat quan n’hagi vist més episodis, o potser quan l’hagi vista tota. De moment torno al començament per parlar de l’estrella indiscutible de la funció, en Vic Mackey. És un personatge carismàtic com pocs, i l’experiència de molts anys ha fet que estigui totalment convençut que la llei del carrer sempre s’acaba imposant a l’escrita. És la màxima expressió de la dita “la fi justifica els mitjans”, ja que si creu que ha de fer alguna cosa que el beneficiarà a ell o als seus, ho fa. La seva ambigüitat moral no deixa indiferent a ningú: és violent, corrupte, mata, tortura, roba, es queda amb part de les drogues que recupera i mil coses més, però també és absolutament fidel amb els seus companys i exerceix de protector de tothom a qui considera innocent o víctima de les circumstàncies. A més, sempre que la feina li permet (no massa sovint) li agrada gaudir de la seva família i és un pare molt preocupat pels seus tres fills, especialment pel petit, que és autista. Podem simpatitzar amb un personatge així? Jo, de moment, sí. I a més, segur que no convé caure-li malament...

20 anys d’humor groc

2010-01-17T16:30:00.013+01:00

L’any 1987 es van començar a emetre, abans i després dels talls publicitaris del show de Tracey Ullman, una sèrie de curts d’animació que explicaven les aventures d’una família americana de classe mitjana, el cognom de la qual va passar a formar part ben aviat de la cultura popular: Simpson. La seva popularitat va créixer tant que els curts van passar a ser una sèrie de mitja hora en horari de màxima audiència. Així, el 17 de desembre de 1989 (avui fa exactament 20 anys i un mes), s’inaugurava una trajectòria que encara continua i que l’han convertida en la sèrie en actiu més duradora de la història de la televisió americana.

El pare de la criatura, Matt Groening, va agafar els seus referents més propers per crear als populars personatges grocs: es va inspirar en Portland (on va néixer i créixer) per crear el poble d’Springfield (un nom de ciutat tan comú al seu país que apareix a la meitat dels estats, de manera que ningú sap realment on viuen els Simpson), i va donar els mateixos noms de la seva família als personatges de ficció: el pare Homer, la mare Marge i les germanes petites Lisa i Maggie (ell sí que es va canviar el nom: de Matt a Bart). I la resta ja és història.

Perquè si una cosa no es pot negar és que els Simpson han fet història en el món de la televisió. Història amb majúscules. Es pot dir fins i tot que van canviar la manera de veure la televisió, perquè les sèries d’animació sempre s’havien considerat “per a nens” i amb ells va néixer el concepte de “dibuixos animats per a adults”. Així es va allisar el camí per a altres produccions posteriors del mateix estil, com South Park, Family Guy o Futurama (del mateix creador dels Simpson). A partir de l’any 1989, els adults van poder començar a mirar dibuixos animats sense sentir cap mena de vergonya.

No és gens habitual que una sèrie aconsegueixi reunir davant de la televisió a pares i fills, i que tots gaudeixin veient-la. Els nens no captaran la crítica social ni les referències culturals, però riuran amb les trapelleries d’en Bart i les tonteries d’en Homer. Quina altra sèrie ho aconsegueix, això? Els Simpson connecten amb tothom perquè no són (ni intenten ser) una família perfecta, com tantes vegades ens han volgut vendre altres sèries i pel·lícules americanes. En Homer és gamarús, gandul, golafre, mira la tele en calçotets i fa rots després de beure cervesa; la Marge és una mestressa de casa típica i tòpica, una mare preocupada pels seus fills i el contrapunt que necessita el seu marit; en Bart és el típic nen trapella que es fica en embolics i treu males notes; la Lisa és tan intel·ligent que a vegades sembla una mica irreal, però després té sortides i reaccions que ens recorden que en el fons és una nena de 8 anys. Amb tots aquests trets és normal que petits i grans ens hi sentim identificats.

No deixa de ser curiós que la sèrie hagi tingut tant èxit al seu país, ja que normalment als americans no els hi agrada massa que els hi refreguin pels nassos els seus defectes. I els Simpson ho fan. Vaja si ho fan! Poques vegades s’ha satiritzat tan encertadament l’estil de vida de la classe treballadora nord-americana. Però no només això, ja que ben pocs sectors socials s’escapen als dards enverinats dels responsables de la sèrie: els polítics són corruptes, els policies uns incompetents, els capellans passen dels seus feligresos, etc. La cultura (sobretot l’americana), la política, la societat i molts aspectes de la condició humana són tractats amb ironia i sarcasme pràcticament a cada capítol.

Els detractors (que també n’hi ha) diuen que ja fa temps que la qualitat de la sèrie no és la que era. Potser és veritat que després de 21 temporades i més de 450 capítols els nostres amics grocs ja no són tan àcids com abans i han deixat la crítica social una mica al marge, però segurament l’autèntica realitat és que ens hi hem acostumat. A més, l’aparició d’altres sèries molt més atrevides i directes (com les ja esmentades Family Guy o sobretot South Park) ha fet que a vegades l’humor subtil dels Simpson sembli massa innocent i antiquat. De tota manera, és molt probable que sense la llavor que van sembrar els d’Springfield, sense la seva capacitat de subversió, aquestes altres sèries ni tan sols existissin.

Potser hi ha algú que no ha vist mai un capítol sencer dels Simpson, però m’atreviria a dir que no hi ha ningú que, com a mínim, no n’hagi sentit a parlar alguna vegada. Podríem estar-ne parlant hores i hores i encara segur que ens deixaríem coses. Us podria explicar les vides dels nombrosíssims personatges secundaris que hi apareixen; o comentar que els famosos estan tan desesperats per tenir els seus minuts a la sèrie que accepten fer-ho encara que no en surtin massa ben parats; o bé podríem parlar dels acudits visuals que apareixen a cada capítol, i que sovint no es capten només amb un visionat; o de les més de 1000 referències culturals que es calcula que té la sèrie; o de les nombroses pel·lícules de les que s’ha fet sàtira; o de... ja paro. Us deixo amb un recull dels famosos “gags del sofà”, sempre diferents i originals, acompanyats de la no menys famosa sintonia:

Martin Scorsese es passa a la TV

2010-01-13T19:51:00.005+01:00

Fa gairebé un any es van començar a sentir veus que deien que el llegendari director de cinema Martin Scorsese tenia pensat entrar en el món de la televisió amb una sèrie sobre gàngsters ambientada als anys 20 a Atlantic City, en plena llei seca. A partir d’aquí, els rumors eren tots negatius: que el projecte es cancel·lava degut a la crisi, que Scorsese tenia càncer de pròstata, etc.

Finalment la sèrie es dirà Boardwalk Empire (alguna cosa així com "L'imperi del passeig marítim") i l'emetrà ni més ni menys que la cadena HBO, que ja anuncia al seu web que s'estrenarà la tardor de 2010 amb una primera temporada de 12 episodis. També sabem que Scorsese ha dirigit l’episodi pilot i que segurament continuarà implicat creativament en la producció, que el protagonista serà Steve Buscemi i que l’encarregat d’adaptar el guió (a partir del llibre de Nelson Johnson) serà Terence Winter, que ja va ser guionista i productor de The Sopranos.

Amb aquesta reunió de noms i amb l’HBO al capdavant de tot plegat, jo ja estic ansiós per saber el dia i l’hora de l’estrena. Us deixo amb la promo oficial de la sèrie, que ahir mateix es va emetre als EE.UU.

Tot esperant el final de "Lost"

2010-01-08T20:40:00.010+01:00

Alguns dels nombrosíssims (hehehe) lectors d’aquest bloc m’han demanat com és que encara no he parlat mai de Lost, ja que es tracta sens dubte d’una de les sèries més conegudes i seguides de l’actualitat. Tenen raó, però jo els hi contesto que no és l’únic cas (em queda per parlar de tantes sèries que millor no pensar-hi), i a més crec que en aquest cas concret ja em puc esperar que acabi del tot perquè només queda una temporada i llavors podré fer un judici global de la sèrie i valorar si ens trobem davant d’una obra mestra (com mantenen alguns) o només d’un castell de cartes enganxades amb saliva dejuna: els guionistes ho han enrevessat tot de tal manera, han obert tantes portes, que a vegades costa pensar que les podran tancar totes. Esperarem doncs al dia 2 de febrer per començar a desvetllar incògnites.

Però avui en vull parlar, encara que només sigui una mica. Una de les característiques que distingeixen a Lost d’altres sèries és que el moviment i la vida que genera a Internet és tan o més gran que el que protagonitzen a la petita pantalla els personatges perduts a l’illa deserta (o no tan deserta). Per amenitzar l’espera entre temporada i temporada, són habituals les especulacions sobre possibles morts de personatges, les fotos robades dels rodatges, les probables noves incorporacions, etc. No sóc partidari d’entrar en aquest tipus de dinàmica, però avui faré una excepció perquè he trobat una cosa que m’ha fet gràcia. Es tracta d’una versió lostie del famós quadre L’últim sopar, de Leonardo Da Vinci, que ha fet servir la mateixa cadena ABC per promocionar l’última temporada de la seva sèrie estrella, i que evidentment ja ha generat un gran debat entre els seguidors més fanàtics. Aquí la teniu (feu clic a sobre per ampliar-la):

Possibles preguntes que es plantegen (compte si no heu vist la sèrie sencera!):

- Com és que en John Locke és al mig de la taula, ocupant el lloc que en l’obra original té assignat ni més ni menys que Jesucrist? Sembla ser que el seu paper serà determinant en aquesta última temporada. Ens volen dir que és “el salvador”?

- Com és que hi ha tretze “apòstols” i no dotze?

- En Sayid ocupa la quarta posició si comencem a comptar des de l’esquerra, és a dir la mateixa que ocupa Judes en el quadre de Da Vinci. Ens estan dient que és un traïdor, doncs?

- Com és que torna a aparèixer la Claire? No era morta?

I la cosa encara es complica més quan resulta que en realitat l’ABC no ha emès una imatge, sinó dues! Aquí teniu la segona:

La qual cosa, és clar, encara genera més dubtes:

- Per què en Miles i la Claire intercanvien les seves posicions? Té alguna cosa a veure amb la capacitat del noi per parlar amb els morts?

- Per què en John Locke està seriós en una imatge i somrient en l’altra?

- Per què el matrimoni Sun-Jin apareix primer junt i després separat? Acabaran reunint-se o no, al final?

El debat és obert. Voleu dir-hi la vostra? Aquí a sota mateix teniu una fantàstica finestreta per afegir els comentaris que vulgueu. Sense manies!

TV3 estrena "Danys i perjudicis"

2010-01-06T18:06:00.003+01:00

Quan encara estem esperant que TV3 estreni Fringe, que havia de ser una de les principals apostes de la temporada de tardor, avui mateix ens assabentem que demà dijous, a les 21:35 hores, podrem començar ja a gaudir d’una de les millors sèries d’aquests últims temps: estem parlant de Damages, que pels espectadors catalans serà “Danys i perjudicis”.

Aquesta producció de la cadena americana FX ens explica la lluita de la prestigiosa advocada Patty Hewes (interpretada per una excepcional Glenn Close) contra el multimilionari Arthur Frobisher (Ted Danson), responsable d’haver deixat a l’atur milers de persones després de vendre’s la seva empresa. Però això només és la punta de l’iceberg, perquè en aquesta sèrie tothom té coses a amagar i només de començar ja veiem que hi ha hagut un misteriós assassinat que sembla implicar la nova ajudant de la Patty, la jove i prometedora advocada Ellen Parsons.

Una sèrie recomanable com poques, de la qual no ens podem perdre ni un detall i on els flashbacks tenen tant de protagonisme com els personatges de carn i ossos, perquè a mesura que passa la sèrie i anem tenint més informació, un mateix flashback pot tenir molts significats diferents. Com que ja n’havíem parlat fa uns mesos, si voleu més informació només heu de fer clic aquí. Gaudiu-la, val molt la pena!

Els curts animats de Tim Burton

2010-01-06T03:55:00.010+01:00

A vegades, a més de sentir-te com un xai i de fer interminables cues per visitar els monuments més famosos del lloc on ets, fer de turista també pot servir per descobrir coses que no coneixies. Això és el que em va passar el primer dia de l’any 2010, quan vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’exposició de Tim Burton al Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York. Més enllà d’altres consideracions, poca gent pot discutir que Burton és un dels directors més talentosos, imaginatius i originals del panorama cinematogràfic actual. Qualsevol que hagi vist alguna de les seves pel·lícules s’haurà fixat en els seus peculiars i estrafolaris personatges i en el particular univers que els envolta, sempre farcit d’elements gòtics i de molta fantasia i humor negre. El que no sap tothom és que Burton també és artista, il·lustrador, fotògraf i ex animador de Walt Disney, la qual cosa sens dubte el va ajudar a l’hora de crear, dirigir i escriure l’obra que avui m’agradaria recomanar-vos: The World of Stainboy (El món del Nen Taca).

La història comença l’any 1997, quan Tim Burton publica el llibre The Melancholy Death of Oyster Boy & Other Stories (La malenconiosa mort del Nen Ostra i altres històries), un recull de 23 contes infantils escrits en vers i il·lustrats pel mateix autor. Els protagonistes de les històries són nens solitaris, estranys i diferents (ara en diríem “frikis”), i en totes hi podem trobar molts dels trets fonamentals de la filmografia del director americà: malenconia, humor negre, amor, fantasia, etc.

L’Stainboy (el Nen Taca) és un dels nens que apareixen en dos d’aquests contes, i tres anys després Burton va decidir convertir-lo en un personatge animat i fer-lo protagonista d’un seguit de 6 curts d’animació que reben el nom global de The World of Stainboy. Es tracta d’un petit superheroi, d’aspecte fràgil i innocent, que es passeja amb una capa com en Superman i que té l’estranya particularitat que ho taca tot quan camina (d’aquí ve el seu nom). L’Stainboy treballa per a la policia de Burbank (ciutat natal de Burton) i lluita contra alguns dels altres protagonistes del llibre, com ara el Nen Tòxic o la Nena Llumí. Sempre se’n surt de les missions que li encomanen, tot i que cal dir que gairebé sempre són els seus propis rivals els que s’acaben eliminant ells mateixos.

Els curts ho són tant (cap d’ells arriba als cinc minuts de durada) que es troba a faltar una mica més de desenvolupament en les històries, i també una presentació del personatge principal per a tots aquells que no hagin tingut l’oportunitat de llegir el llibre. Curiosament, el seu origen no se’ns explica fins a l’últim episodi, quan segurament el més normal hauria estat fer-ho de bon principi. Tot i això, és una curiositat molt digna de veure si sou fans de Tim Burton, i si no ho sou potser us podreu començar a aficionar al seu particular món. A Youtube els teniu en versió original i també doblada en castellà. Us deixo amb el segon episodi de la sèrie, on el nostre heroi lluita contra el Nen Tòxic:

Jack Bauer interroga a Santa Claus

2009-12-25T13:49:00.002+01:00

Un vídeo molt adequat per a aquestes dates, sens dubte; així barregem Nadal i sèries!

Bones festes a tots, i fins l'any que ve!