“The Sopranos és potser la major obra de la
cultura popular americana dels últims 25 anys.”
(New York Times)
Tony Soprano és, aparentment, un pare de família normal i corrent amb els mateixos maldecaps que la majoria de la gent: dos fills problemàtics, una relació matrimonial que ja fa temps que no passa pel seu millor moment, una mare controladora i autoritària, etc. El que ja no és tan normal és la seva manera de guanyar-se la vida: Soprano és el cap d’una de les principals bandes mafioses de New Jersey. La dificultat d’exercir de cap de les dues “famílies”, l’estrès i les pressions conjuntes d’aquests dos móns fa que comenci a patir depressions, crisis d’angoixa i desmais, i finalment decideix buscar ajuda psicològica de mans d’una especialista, però ho ha de fer d’amagat perquè si els seus col·legues mafiosos ho sabessin la seva imatge quedaria molt malmesa.
Però
The Sopranos no és una sèrie sobre la màfia, o almenys no exclusivament. De fet, el seu creador i productor
David Chase ha afirmat que està basada en la seva experiència personal: igual que Tony Soprano, Chase també té ascendència italoamericana (el seu cognom real és DeCesare), va créixer a New Jersey, tenia una relació tempestuosa amb la seva mare i també va acabar anant al psiquiatre. Si a tot això hi afegim que des de ben petit estava fascinat pel món de la màfia, podrem entendre bona part dels motius que el van portar a crear aquesta obra, que en principi havia de ser només una pel·lícula.
La sèrie, doncs, no es queda simplement en un retrat del món mafiós, sinó que va més enllà i entra en temes com ara la doble moral dels nostres temps;
Carmela Soprano, per exemple, sap perfectament a què es dedica el seu marit i en el fons no li agrada, però per altra banda ja li va bé perquè això li permet gaudir d’un nivell de vida que d’una altra manera potser no seria possible. El tractament de la complexitat del caràcter humà també és molt destacable, com per exemple en el cas del personatge de
Christopher Moltisanti, nebot de Tony Soprano, que en un rampell de ràbia pot apallissar la seva xicota brutalment però després penedir-se’n i demanar-li perdó de genolls i plorant amb tota la seva ànima, perquè realment ho sent. O
Paulie Gaultieri, un dels membres més despietats de la banda però que a la vegada sent una devoció absoluta per la seva mare. Veiem a assassins sense escrúpols, però també a persones amb les seves pors i debilitats, que tenen una vida normal fora de la seva vessant mafiosa. A
The Sopranos, igual que a la vida, no hi ha ningú exclusivament bo ni exclusivament dolent. El
yin i el
yang: ni blanc ni negre, sinó tota la gamma de grisos que hi ha entremig.
