dissabte, 21 de març de 2009

L’hotel dels embolics


"Un client satisfet! L'hauríem de dissecar"
(Basil Fawlty)

Segur que tots ens hem trobat alguna vegada amb un cambrer mal educat, o amb un encarregat d’hotel al qual un parell de lliçons de paciència no li haurien anat del tot malament. Això si més no és el que li va passar al genial còmic britànic John Cleese el mes de maig de 1970, mentre es trobava rodant exteriors al sud-oest d’Anglaterra junt amb la resta dels Monty Python. Només direm que tenien previst passar dues setmanes a l’hotel i finalment només s’hi van quedar una nit, tot gràcies a la “simpatia” de l’amo de l’establiment, un tal Donald Sinclair, que els hi va fer l’estada insuportable. Un cop acabat el rodatge amb els Python, Cleese i la seva muller en aquella època, Connie Booth (que després seria cocreadora, coguionista i coprotagonista de la sèrie), es van quedar uns dies més perquè Cleese va quedar fascinat amb el comportament d’aquell personatge, al qual va definir posteriorment com “l’home més meravellosament groller que he conegut mai”. I com són les coses, aquesta coneixença li va servir per crear una de les sèries més divertides de la història: Fawlty Towers (o Hotel Fawlty, tal com la vam descobrir els telespectadors catalans).

Efectivament, quan Cleese va acabar de rodar Monty Python’s Flying Circus (una altra perla de l’humor anglès de la qual parlarem ben aviat), va decidir aprofitar l’experiència viscuda i reconvertir el personatge de Donald Sinclair en el de Basil Fawlty, propietari de l’hotel que porta el mateix nom de la sèrie. En Fawlty intenta desesperadament pujar en l’escala social i convertir el seu hotelet de la costa anglesa en un establiment de primera classe, però per fer-ho es veu obligat a ser amable amb gent a la qual menysprea profundament; està convençut que tots els clients són un niu de problemes, i que no tenen res millor a fer que molestar-lo i impedir que porti el negoci com cal. A més d’enfrontar-se als clients de l’hotel, també ho ha de fer amb la seva dominant dona Sybil (Prunella Scales), la relació amb la qual ja fa temps que no viu precisament els seus millors moments, i sobretot amb el cambrer Manuel (Andrew Sachs), que curiosament en el doblatge català és mexicà (amb el seu corresponent accent), en el doblatge castellà és italià, i en la versió original és... de Barcelona! El seu desconeixement de l’idioma (la seva resposta habitual a les ordres d’en Basil és “¿Qué?”) i la seva total incompetència provocaran algunes de les situacions més divertides de la sèrie. Per sort per a tothom, a l’hotel també hi treballa a temps parcial la Polly (Connie Booth), l’únic membre del servei que no té un cargol fluix i que sempre està disposada a ajudar en Basil a escapolir-se dels nombrosos embolics en que es fica.



Una característica curiosa d'aquesta sèrie (i de moltes altres d'angleses) és la seva curta durada. En el cas de les produccions americanes, estem tips de veure exemples que a la mínima que tenen una mica d'èxit s’estiren com un xiclet, amb uns resultats sovint decebedors. Els anglesos, en canvi, tenen una manera de pensar bastant diferent. Si els creadors pensen que per explicar la seva història calen quinze capítols, res ni ningú els farà canviar d’opinió: ni la crítica, ni les audiències, ni que els hi donin més calés, res de res. En definitiva, el que volen és no allargar-ho massa per tal de no disminuir l’impacte de la sèrie: pleguen quan estan al màxim de popularitat i d’èxit, i així el record que ens queda sempre és positiu. Fawlty Towers no és una excepció a aquesta regla: només té dotze episodis, però això sí, treballats al màxim. Per exemple, i com a curiositat, podem dir que l’equip de producció tardava una hora per editar cada minut de programa, i que John Cleese i Connie Booth tardaven una mitjana de sis setmanes per escriure cadascun dels guions (mentre que el normal és unes dues setmanes), i hi va haver episodis concrets que van tardar quatre mesos a escriure, amb més de deu esborranys. Tanta feina va tenir els seus fruits, i l’èxit de Fawlty Towers en alguns casos (s’ha emès en més de 60 països) va ser superior al de Monty Python’s Flying Circus.

Diuen (i és veritat) que fer riure costa molt més que fer plorar, perquè a tots ens fan plorar les mateixes coses, però en canvi no a tots ens fa riure el mateix. Dues persones poden tenir un gran sentit de l’humor, però el que fa riure a una pot no fer riure a l’altra i viceversa. En aquest cas, però, el peculiar caràcter d'en Basil, la relació amb la seva dona, les peripècies d'en Manuel, els malentesos constants, l'absurditat de moltes de les situacions, fins i tot l'humor negre (l'episodi on mor un hoste de l'hotel és antològic), i en definitiva la mestria dels guions, garanteixen les rialles a un percentatge elevadíssim d'espectadors. Si us agrada l'humor en general i l'anglès en particular aquesta sèrie és totalment imprescindible, i si no sou gaire de comèdies us recomano que us la mireu igualment, perquè és més que probable que a partir d'aquí us hi aficioneu.

2 comentaris:

  1. Manueeeeeeeeeel¡¡¡¡¡¡¡

    Té la mateixa gracia en versio original aquesta? potserno seria millor doblada aquest cop? jo no la podria veure en angles crec tu com lha s vist?

    ResponElimina
  2. Doncs mira, jo l'he vist sempre en català quan l'han fet per TV3, però ja fa uns mesos que tinc els DVDs que m'esperen, i quan la repassi ho penso fer en versió original. He vist algun trosset i ja et puc dir que els jocs de paraules es perden, com passa gairebé sempre. Si has llegit l'article sobre la versió original ja sabràs que sempre hi estic a favor, per poc que t'ho permeti el teu coneixement d'idiomes.

    Gràcies pel teu comentari i per compartir-lo!

    ResponElimina