divendres, 29 de gener de 2010

El principi de la fi



Ja falta menys per que comenci un dels fenòmens televisius (segurament EL fenomen televisiu) de l’any. Si us penseu que estic parlant de l’operació d’estètica de la Belén Esteban, us heu equivocat de bloc: parlo, evidentment, del començament de la sisena (i última) temporada de Lost.

Aquí teniu totes les dades que ha de saber qualsevol aficionat a la sèrie:

- L’estrena de l’última temporada serà (als EE.UU.) el proper dimarts 2 de febrer. És fals que s’estreni simultàniament a tot el món, com s’havia dit en alguns webs.

- L’endemà dia 3 ja es podrà veure a Espanya, en versió original subtitulada en castellà, a través de la “taquilla” de Digital Plus.

- El dimarts dia 9, a les 21:30, s’emetrà el primer episodi doblat en castellà per les cadenes Fox (dial 21) i Fox HD (dial 116).

- Si no voleu (o no podeu) pagar i heu d’esperar a veure-ho en obert, ho podreu fer el mateix dimarts 9 de febrer, a les 22:15, per la cadena Cuatro i doblat en castellà. En principi la sisena temporada s’emetrà sencera en obert, sense els maltractaments que va patir a TVE, on amb tants canvis d’horari, format i cadenes els espectadors van acabar més perduts que els protagonistes. Cuatro, a més, emet cada dia episodis antics i té previst emetre diversos reportatges amb material inèdit filmat durant la seva visita al lloc de rodatge de la sèrie.

- L’última temporada de Lost tindrà 18 episodis que s’emetran sense interrupcions al llarg de 16 setmanes (perquè el primer i l’últim episodi seran dobles).

- L’episodi final s’emetrà el 23 de maig de 2010 i al mateix temps a EE.UU. i a Espanya, un fet fins ara inèdit. Ara mateix no està clar que es pugui emetre amb subtítols o doblat, però és possible. Sembla ser que Cuatro organitzarà alguna mena d’acte social en més d’un punt del país per acomiadar el principal fenomen televisiu dels últims anys.

Us deixo amb una de les promocions de la sèrie que està fent la cadena americana ABC. Atenció, perquè cap al segon 13 del vídeo es poden veure les primeres imatges inèdites de la sisena temporada. Que ho gaudiu!


dissabte, 23 de gener de 2010

No us fiqueu amb en Vic Mackey!

La primera vegada que recordo haver sentit el nom de Vic Mackey va ser perquè a TV3 feien (o millor dit, encara fan) una sèrie amb aquest nom. La veritat és que mai li vaig parar massa atenció, perquè per les poques imatges que n’havia vist (fent zàping) m’havia semblat una sèrie policíaca més, com tantes d’altres. Però al cap d’un temps vaig començar a sentir a parlar d’una sèrie anomenada The Shield; tothom la deixava pels núvols i la considerava una de les millors de la història. Quina no seria la meva sorpresa quan vaig veure el nom del personatge protagonista: Vic Mackey. Tot plegat m’ha portat a veure la primera temporada, i la veritat és que les sensacions no poden ser més bones.

En Vic encapçala una unitat especial de la policia de Los Angeles (l’Equip d’Assalt) que té la finalitat de lluitar contra les nombroses bandes que habiten al districte (fictici) de Farmington, una zona multiracial amb una elevadíssima taxa de delinqüència. L’Equip fa servir mètodes molt efectius per dur a terme la seva tasca als carrers, tot i que no sempre són legals: violència, extorsions, tortures i fins i tot assassinats formen part de la seva rutina habitual.


També podem veure el dia a dia dels altres membres de la comissaria, ja sigui el capità David Aceveda (molt preocupat per la seva carrera política), o els detectius encarregats de resoldre casos complexos, o els uniformats que patrullen els carrers. Tot plegat ens ajuda a fer-nos una idea de com és la vida dels representants de la llei en la seva lluita diària contra el crim, el tràfic de drogues, els problemes racials, etcètera. La sèrie traspua realisme pels quatre costats, i no sembla exagerat pensar que la vida en els districtes més conflictius de les grans ciutats no deu ser massa diferent que la que ens mostra la petita pantalla. En aquest sentit, els productors no s’estan de res a l’hora de mostrar-nos la violència (sovint extrema) que impera als carrers, i que fan que més d’una escena no sigui apta per a estómacs sensibles.

Esperaré a parlar de la sèrie amb més profunditat quan n’hagi vist més episodis, o potser quan l’hagi vista tota. De moment torno al començament per parlar de l’estrella indiscutible de la funció, en Vic Mackey. És un personatge carismàtic com pocs, i l’experiència de molts anys ha fet que estigui totalment convençut que la llei del carrer sempre s’acaba imposant a l’escrita. És la màxima expressió de la dita “la fi justifica els mitjans”, ja que si creu que ha de fer alguna cosa que el beneficiarà a ell o als seus, ho fa. La seva ambigüitat moral no deixa indiferent a ningú: és violent, corrupte, mata, tortura, roba, es queda amb part de les drogues que recupera i mil coses més, però també és absolutament fidel amb els seus companys i exerceix de protector de tothom a qui considera innocent o víctima de les circumstàncies. A més, sempre que la feina li permet (no massa sovint) li agrada gaudir de la seva família i és un pare molt preocupat pels seus tres fills, especialment pel petit, que és autista. Podem simpatitzar amb un personatge així? Jo, de moment, sí. I a més, segur que no convé caure-li malament...

diumenge, 17 de gener de 2010

20 anys d’humor groc



L’any 1987 es van començar a emetre, abans i després dels talls publicitaris del show de Tracey Ullman, una sèrie de curts d’animació que explicaven les aventures d’una família americana de classe mitjana, el cognom de la qual va passar a formar part ben aviat de la cultura popular: Simpson. La seva popularitat va créixer tant que els curts van passar a ser una sèrie de mitja hora en horari de màxima audiència. Així, el 17 de desembre de 1989 (avui fa exactament 20 anys i un mes), s’inaugurava una trajectòria que encara continua i que l’han convertida en la sèrie en actiu més duradora de la història de la televisió americana.

El pare de la criatura, Matt Groening, va agafar els seus referents més propers per crear als populars personatges grocs: es va inspirar en Portland (on va néixer i créixer) per crear el poble d’Springfield (un nom de ciutat tan comú al seu país que apareix a la meitat dels estats, de manera que ningú sap realment on viuen els Simpson), i va donar els mateixos noms de la seva família als personatges de ficció: el pare Homer, la mare Marge i les germanes petites Lisa i Maggie (ell sí que es va canviar el nom: de Matt a Bart). I la resta ja és història.

dimecres, 13 de gener de 2010

Martin Scorsese es passa a la TV

Fa gairebé un any es van començar a sentir veus que deien que el llegendari director de cinema Martin Scorsese tenia pensat entrar en el món de la televisió amb una sèrie sobre gàngsters ambientada als anys 20 a Atlantic City, en plena llei seca. A partir d’aquí, els rumors eren tots negatius: que el projecte es cancel·lava degut a la crisi, que Scorsese tenia càncer de pròstata, etc.

Finalment la sèrie es dirà Boardwalk Empire (alguna cosa així com "L'imperi del passeig marítim") i l'emetrà ni més ni menys que la cadena HBO, que ja anuncia al seu web que s'estrenarà la tardor de 2010 amb una primera temporada de 12 episodis. També sabem que Scorsese ha dirigit l’episodi pilot i que segurament continuarà implicat creativament en la producció, que el protagonista serà Steve Buscemi i que l’encarregat d’adaptar el guió (a partir del llibre de Nelson Johnson) serà Terence Winter, que ja va ser guionista i productor de The Sopranos.

Amb aquesta reunió de noms i amb l’HBO al capdavant de tot plegat, jo ja estic ansiós per saber el dia i l’hora de l’estrena. Us deixo amb la promo oficial de la sèrie, que ahir mateix es va emetre als EE.UU.



divendres, 8 de gener de 2010

Tot esperant el final de "Lost"

Alguns dels nombrosíssims (hehehe) lectors d’aquest bloc m’han demanat com és que encara no he parlat mai de Lost, ja que es tracta sens dubte d’una de les sèries més conegudes i seguides de l’actualitat. Tenen raó, però jo els hi contesto que no és l’únic cas (em queda per parlar de tantes sèries que millor no pensar-hi), i a més crec que en aquest cas concret ja em puc esperar que acabi del tot perquè només queda una temporada i llavors podré fer un judici global de la sèrie i valorar si ens trobem davant d’una obra mestra (com mantenen alguns) o només d’un castell de cartes enganxades amb saliva dejuna: els guionistes ho han enrevessat tot de tal manera, han obert tantes portes, que a vegades costa pensar que les podran tancar totes. Esperarem doncs al dia 2 de febrer per començar a desvetllar incògnites.

Però avui en vull parlar, encara que només sigui una mica. Una de les característiques que distingeixen a Lost d’altres sèries és que el moviment i la vida que genera a Internet és tan o més gran que el que protagonitzen a la petita pantalla els personatges perduts a l’illa deserta (o no tan deserta). Per amenitzar l’espera entre temporada i temporada, són habituals les especulacions sobre possibles morts de personatges, les fotos robades dels rodatges, les probables noves incorporacions, etc. No sóc partidari d’entrar en aquest tipus de dinàmica, però avui faré una excepció perquè he trobat una cosa que m’ha fet gràcia. Es tracta d’una versió lostie del famós quadre L’últim sopar, de Leonardo Da Vinci, que ha fet servir la mateixa cadena ABC per promocionar l’última temporada de la seva sèrie estrella, i que evidentment ja ha generat un gran debat entre els seguidors més fanàtics. Aquí la teniu (feu clic a sobre per ampliar-la):


Possibles preguntes que es plantegen (compte si no heu vist la sèrie sencera!):

dimecres, 6 de gener de 2010

TV3 estrena "Danys i perjudicis"

Quan encara estem esperant que TV3 estreni Fringe, que havia de ser una de les principals apostes de la temporada de tardor, avui mateix ens assabentem que demà dijous, a les 21:35 hores, podrem començar ja a gaudir d’una de les millors sèries d’aquests últims temps: estem parlant de Damages, que pels espectadors catalans serà “Danys i perjudicis”.

Aquesta producció de la cadena americana FX ens explica la lluita de la prestigiosa advocada Patty Hewes (interpretada per una excepcional Glenn Close) contra el multimilionari Arthur Frobisher (Ted Danson), responsable d’haver deixat a l’atur milers de persones després de vendre’s la seva empresa. Però això només és la punta de l’iceberg, perquè en aquesta sèrie tothom té coses a amagar i només de començar ja veiem que hi ha hagut un misteriós assassinat que sembla implicar la nova ajudant de la Patty, la jove i prometedora advocada Ellen Parsons.

Una sèrie recomanable com poques, de la qual no ens podem perdre ni un detall i on els flashbacks tenen tant de protagonisme com els personatges de carn i ossos, perquè a mesura que passa la sèrie i anem tenint més informació, un mateix flashback pot tenir molts significats diferents. Com que ja n’havíem parlat fa uns mesos, si voleu més informació només heu de fer clic aquí. Gaudiu-la, val molt la pena!

Els curts animats de Tim Burton

A vegades, a més de sentir-te com un xai i de fer interminables cues per visitar els monuments més famosos del lloc on ets, fer de turista també pot servir per descobrir coses que no coneixies. Això és el que em va passar el primer dia de l’any 2010, quan vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’exposició de Tim Burton al Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York. Més enllà d’altres consideracions, poca gent pot discutir que Burton és un dels directors més talentosos, imaginatius i originals del panorama cinematogràfic actual. Qualsevol que hagi vist alguna de les seves pel·lícules s’haurà fixat en els seus peculiars i estrafolaris personatges i en el particular univers que els envolta, sempre farcit d’elements gòtics i de molta fantasia i humor negre. El que no sap tothom és que Burton també és artista, il·lustrador, fotògraf i ex animador de Walt Disney, la qual cosa sens dubte el va ajudar a l’hora de crear, dirigir i escriure l’obra que avui m’agradaria recomanar-vos: The World of Stainboy (El món del Nen Taca).