dissabte, 27 de novembre de 2010

Els homes de Madison Avenue


A priori, una sèrie que es titula Mad Men no motiva: homes bojos (o enfadats, segons el context). Però quan veus que comença a acumular premis un any rere altre, penses que alguna cosa deu tenir. I així va ser com em vaig decidir a mirar-la. De seguida em van treure del meu error: els “Mad Men” eren els homes que es dedicaven al negoci de la publicitat a la Nova York dels anys 60, i el terme “Mad” no es refereix a l’estat mental o anímic, sinó a la ubicació de les agències de publicitat novaiorqueses de l’època: Madison Avenue. Tema aclarit!

Un cop d’ull superficial a la sèrie no ens revela massa coses: a simple vista, presenciem el dia a dia dels treballadors de l’agència de publicitat Sterling-Cooper, ocupats en les seves campanyes i en procurar la màxima satisfacció als seus importants clients. Al capdavant del departament creatiu de l’agència hi trobem a Don Draper (extraordinari Jon Hamm), un home elegant i carismàtic com pocs, triomfador, genial en la seva feina, però que en la seva vida personal no és ni molt menys feliç i a més amaga un terrible secret del passat que el té turmentat.


I no només Draper, sinó la gran majoria de personatges que protagonitzen aquesta sèrie (interpretats per un planter d’actors senzillament excepcional) no són feliços. Els que no estan sols estan immersos en matrimonis totalment insatisfactoris, busquen consol en amants permanents o ocasionals (que tampoc els satisfan), i a pesar de l’èxit professional les seves vides són bàsicament buides i mancades d’il·lusió. El buit existencial, la soledat de l’èxit. Continuant amb els jocs de paraules, potser un bon títol hauria estat Sad Men (“homes tristos”).

Però darrera d’aquesta primera capa hi trobem un dels principals encerts d’aquesta sèrie. I és que, gairebé sense ni adonar-nos-en, serem testimonis privilegiats de bona part dels aspectes socials, culturals i polítics dels anys seixanta. Destaca poderosament, per exemple, un aspecte que avui en dia va camí gairebé de desaparèixer: el consum compulsiu de tabac. Aleshores fumava tothom i es podia fumar a tot arreu, fins i tot els metges mentre atenien els seus pacients. Es calcula que, a meitats de la dècada dels 50, fumaven més de la meitat dels homes i gairebé una tercera part de les dones.

dimarts, 9 de novembre de 2010

El misteri de les audiències


Quan sentim que un partit de futbol ha tingut una audiència de “x” milions d’espectadors, o que una sèrie ha estat cancel·lada per falta d’audiència, tots ens hem demanat alguna vegada com es deuen mesurar les audiències de les emissions televisives. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels audímetres, uns aparells que serveixen precisament per a aquesta finalitat, però ben pocs n’han vist un o saben com és. Ara, gràcies a un curtmetratge titulat ¿Quién está ahí?, no només podem veure com és l’aparell en qüestió, sinó que a més ens aclareixen molts dubtes sobre el tema.

Gairebé per casualitat, el director Alejandro Pérez Blanco es va trobar en un bar amb una persona que tenia un audímetre a casa i se li va acudir la idea de fer un documental sobre el tema. L’home va acceptar amb la condició de mantenir l’anonimat, per tal d’evitar possibles denúncies per part de Sofres (l’única empresa que realitza estudis d’audiència a Espanya), i per això la veu que sentim és la d’un doblador i se li ha difuminat la cara digitalment. La resta de la història, diuen, és totalment real.

Algunes de les conclusions que es poden treure del documental són com a mínim curioses, i en general la sensació és de falta de transparència i sobretot de falsa realitat: per exemple, com que només hi ha 4.500 audímetres a tota Espanya, resulta que cadascun dels espectadors que utilitza l’aparell està representant entre 10.000 i 12.000 persones, o sigui, més gent que el 90% dels alcaldes d’Espanya. Com és possible que 4.500 persones representin a més de 40 milions? Com s’explica que n’hi hagi prou amb el que estiguin veient en aquells moments 100 espectadors amb audímetre per decidir si una sèrie es manté en antena o no, amb els llocs de treball que això representa? Per què només hi ha una empresa que faci aquest tipus d’estudi a Espanya?

Tot això i molt més, en poc menys de 10 minuts. Val molt la pena:

dissabte, 6 de novembre de 2010

Els zombis arriben i arrasen


La passada nit de Halloween, tal com estava previst, es va estrenar la que promet ser una de les sèries de la temporada: The Walking Dead, adaptació del còmic homònim de Robert Kirkman (que també forma part de l’equip de producció) ha començat forta, i tot sembla indicar que continuarà així. Molta atenció amb la cadena AMC, que ja ens ha deixat meravelles com Breaking Bad o Mad Men (aviat en parlarem). L’HBO ja tremola…

I és que a aquestes alçades s’ha de tenir les coses molt clares per apostar per una sèrie de zombis. El tema està tan vist, fins i tot tan gastat, que qualsevol nou intent de recrear aquest univers pot caure fàcilment en els clixés, les repeticions i els estereotips. De fet n’hi ha (el caminar lent i insegur dels morts vivents, la seva insaciable fam de carn humana, el tret al cap com a manera de matar-los), però l’enfocament és tan especial que la sensació és que ens trobem davant d’una proposta fins i tot original, i no cal que siguem aficionats al terror o als zombis per tal de poder gaudir-la. Us podeu creure que es pot arribar a sentir llàstima i compassió per un zombi? A mi m’ha passat, concretament amb aquest:


Però més que els zombis, els autèntics protagonistes de la sèrie són els humans; com el policia Rick Grimes, que es desperta del coma provocat pel tret d’un delinqüent i es troba sol en un hospital destrossat. Quan aconsegueix sortir a fora veu tota una colla de cadàvers tapats amb un llençol i arrenglerats al pati. La ciutat també està abandonada i feta miques, i hi ha morts per tot arreu. Per sort, trobarà un pare i el seu fill que l’acolliran a casa seva i el posaran al dia dels esdeveniments: els morts vivents dominen la terra, i als humans només els queda intentar sobreviure i posar-se en contacte amb altres de la seva espècie.