diumenge, 31 de maig del 2009

Quina us agrada més, "The Office" o "The Office"?


No, no ens hem equivocat i la pregunta és correcta. El que passa és que si parlem de The Office hem de precisar si estem parlant de la sèrie britànica (que va veure la llum l’any 2001) o del seu remake americà (nascut quatre anys després). Tot i que l’argument en general és el mateix, el seu desenvolupament és diferent i això fa que ambdues tinguin partidaris i detractors. Intentarem diferenciar-les, fixant-nos sobretot en la britànica que per alguna cosa és l’original i el punt de partida de tot plegat.

dissabte, 23 de maig del 2009

2 comèdies britàniques que no ens podem perdre

Si seguiu habitualment aquest bloc ja us haureu adonat que som fans de les sèries britàniques en general i de les comèdies en particular, siguin de l'època que siguin. Ja hem parlat de Fawlty Towers, i avui parlarem de dues de les més recents. Som-hi!


The IT Crowd: frikis, però entranyables


La sèrie comença amb la Jen (Katherine Parkinson) fent una entrevista de feina per entrar a treballar en una gran empresa. Com fa la majoria de gent, menteix en el seu currículum i exagera els seus coneixements informàtics, però la seva sort és que el seu cap tampoc no en té ni idea i per tant se la creu, amb la qual cosa passa a ser la cap del departament d’informàtica (IT) de l’empresa, situat al soterrani de l’edifici. Els que sí que saben molt del tema són en Roy (Chris O'Dowd) i en Moss (Richard Ayoade), dos autèntics frikis que de sobte es veuen manats per una inexperta total en informàtica, cosa que no poden suportar de cap manera. En canvi, la Jen és una experta en relacions personals i això sí que pot ajudar als seus nous companys, perquè són dos inadaptats socials absoluts. Així, els uns pels altres, es complementaran mútuament.

A vegades amb un humor irònic, a vegades amb un humor absurd, amb malentesos gairebé constants, la sèrie és molt divertida i lleugera, d’aquelles que te’n vas a dormir amb bon gust de boca. Per mi, un dels grans encerts de la sèrie és que no ens presenta als frikis com a una espècie odiosa (tot i que és evident que no cauen bé als seus companys de feina), sinó que se'ls tracta amb respecte i fins i tot amb estima, ens cauen bé malgrat les seves evidents limitacions en aspectes que no siguin el purament informàtic.

dimarts, 12 de maig del 2009

"The Sopranos", la sèrie que creix amb nosaltres


The Sopranos és potser la major obra de la
cultura popular americana dels últims 25 anys.”
(New York Times)

Tony Soprano és, aparentment, un pare de família normal i corrent amb els mateixos maldecaps que la majoria de la gent: dos fills problemàtics, una relació matrimonial que ja fa temps que no passa pel seu millor moment, una mare controladora i autoritària, etc. El que ja no és tan normal és la seva manera de guanyar-se la vida: Soprano és el cap d’una de les principals bandes mafioses de New Jersey. La dificultat d’exercir de cap de les dues “famílies”, l’estrès i les pressions conjuntes d’aquests dos móns fa que comenci a patir depressions, crisis d’angoixa i desmais, i finalment decideix buscar ajuda psicològica de mans d’una especialista, però ho ha de fer d’amagat perquè si els seus col·legues mafiosos ho sabessin la seva imatge quedaria molt malmesa.

Però The Sopranos no és una sèrie sobre la màfia, o almenys no exclusivament. De fet, el seu creador i productor David Chase ha afirmat que està basada en la seva experiència personal: igual que Tony Soprano, Chase també té ascendència italoamericana (el seu cognom real és DeCesare), va créixer a New Jersey, tenia una relació tempestuosa amb la seva mare i també va acabar anant al psiquiatre. Si a tot això hi afegim que des de ben petit estava fascinat pel món de la màfia, podrem entendre bona part dels motius que el van portar a crear aquesta obra, que en principi havia de ser només una pel·lícula.


La sèrie, doncs, no es queda simplement en un retrat del món mafiós, sinó que va més enllà i entra en temes com ara la doble moral dels nostres temps; Carmela Soprano, per exemple, sap perfectament a què es dedica el seu marit i en el fons no li agrada, però per altra banda ja li va bé perquè això li permet gaudir d’un nivell de vida que d’una altra manera potser no seria possible. El tractament de la complexitat del caràcter humà també és molt destacable, com per exemple en el cas del personatge de Christopher Moltisanti, nebot de Tony Soprano, que en un rampell de ràbia pot apallissar la seva xicota brutalment però després penedir-se’n i demanar-li perdó de genolls i plorant amb tota la seva ànima, perquè realment ho sent. O Paulie Gaultieri, un dels membres més despietats de la banda però que a la vegada sent una devoció absoluta per la seva mare. Veiem a assassins sense escrúpols, però també a persones amb les seves pors i debilitats, que tenen una vida normal fora de la seva vessant mafiosa. A The Sopranos, igual que a la vida, no hi ha ningú exclusivament bo ni exclusivament dolent. El yin i el yang: ni blanc ni negre, sinó tota la gamma de grisos que hi ha entremig.