dissabte, 30 d’octubre de 2010

Alabat sia Freud


Que la cadena HBO és sinònim de qualitat i de risc és un fet del qual ja hem parlat més d’una vegada en aquest bloc. No obstant, en pocs casos com el que ara ens ocupa es pot veure amb més claredat: In Treatment (En terapia al territori ibèric) és gairebé teatre a la televisió, un cara a cara entre psicòleg i pacient que va molt més enllà del que estem acostumats a veure a la petita pantalla, una revolució televisiva absoluta que ens arriba de la mà de Rodrigo García (el fill gran de Gabriel García Márquez) i que es basa en la sèrie israeliana BeTipul.

Tota l’acció transcorre entre les quatre parets de la consulta del psicoanalista Paul Weston (sensacional Gabriel Byrne), que cada dia de la setmana rep a un pacient diferent:

La Laura és una infermera molt sexy, amb tendència a l’histerisme i que manté una relació molt problemàtica amb el seu xicot. Ja al primer capítol li confessa a en Paul que està enamorada d’ell. L’ètica professional del psicòleg lluitarà contra l’evident (i comprensible) atracció que sent per ella.

L’Alex és un soldat nord-americà (concretament aviador) responsable de la mort d’una dotzena de nens a l’Iraq després de bombardejar una escola. Tot i que intenta enganyar-se a si mateix i creure que ell només complia ordres i per tant no és culpable, no pot evitar sentir uns profunds remordiments.

La Sophie és una jove promesa de la gimnàstica que veu interrompuda la seva carrera degut a una lesió als braços, que segurament li impedirà participar als pròxims Jocs Olímpics. Aquest, però, només és un dels problemes que la turmenten, ja que té molts conflictes familiars, està enamorada del seu entrenador i té tendències autodestructives i suïcides.

En Jake i l’Amy són una parella en plena crisi que acut a en Paul com a últim recurs per intentar salvar el seu matrimoni. Les seves diferències són evidents fins i tot a la consulta, i en Paul se les veu i se les desitja per evitar que es barallin davant seu.

I a més, els divendres en Paul també va al seu psicòleg particular, la Gina, on oblida la seva habitual serenitat davant dels pacients i deixa anar la tensió acumulada durant tota la setmana. La Gina ja està retirada, però accepta veure en Paul perquè a tots dos els uneixen relacions personals i professionals del passat.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Diagnòstic: possible “pilotitis”

La sala d’espera estava a petar de noves sèries de tot tipus: comèdies, drames, d’acció, policials... Era normal. Cada any, en aquesta època, es repetia la mateixa situació. Després de l’estiu era temporada d’estrenes i el Dr. Spoiler, psicòleg de sèries, sempre tenia la consulta plena de noves creacions dubtoses del seu èxit.

Al cap d’una estoneta, van sentir com s’obria la porta de la consulta i van veure com en sortia la darrera pacient: Lone Star, cancel·lada després de només dos episodis, marxava capcota, eixugant-se les llàgrimes i fent que no amb el cap. Totes van sentir llàstima per ella, i van pensar que potser la seva cancel·lació no havia estat del tot justa. Però sabien en quin món vivien, i ho havien d’acceptar.

Poc després va sortir una infermera malcarada i, amb una veu segurament més alta del que seria necessari, va cridar: “The Event!”.

Una sèrie es va aixecar de mica en mica de la seva cadira, va sortir de la sala d’espera i va entrar lentament al despatx del doctor.

- Segui -va dir el doctor-. Vostè dirà.

- Doncs miri, resulta que tot just m’acabo d’estrenar i ja hi ha gent que pensa que no seré capaç d’estar a l’alçada del que prometo.

- No em digui res més. Vostè té un pilot espectacular, oi?

- Doncs sí... com ho sap?

- Porto molts anys en això, jove. He vist de tot ja. -El doctor va girar en la seva cadira, va donar l’esquena a la pacient i va mirar el carrer a través de la finestra mentre s’acaronava lentament la barbeta amb una mà-. El seu cas podria ser un típic exemple de pilotitis -va dir amb solemnitat.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

La veritat (encara) és allà a fora

Amb uns quants mesos de retard (tants, que ja he vist tots els episodis emesos fins ara), però finalment aquest dijous 7 d’octubre TV3 estrenarà Fringe, una de les sèries revelació des de la seva estrena als EE.UU. ja fa més de dos anys.

Ja havíem parlat dels estranys fets que investiga el tercet protagonista: Olivia Dunham, agent de l’FBI; Walter Bishop, un científic genial però amb greus problemes mentals, i Peter Bishop, el seu fill amb un passat fosc. Cada cas és més estrany que l’anterior, i a més tenim el rerefons d’una mena de conspiració que amenaça el nostre món.

I precisament aquesta diferenciació entre els casos independents i el misteri que s’intueix (però mai s’explica del tot) és un dels principals encerts d’aquesta sèrie. Al principi sembla que la cosa no passarà de la investigació d’un cas estranyíssim per episodi; però sense que gairebé ens n’adonem, se’ns van donant pistes, detalls, petits elements que de mica en mica van fent que la història de fons agafi cada vegada més protagonisme fins arribar als episodis finals de l’excepcional segona temporada, moment en que passa al primer pla absolut.

El repte de la sèrie és que a partir d’ara se’ns farà molt difícil continuar sentint interès pels casos aïllats. La situació actual dels protagonistes té tant camp per córrer que tornar a veure gent que es converteix en cendra abans de morir, o pobles sencers amb els seus habitants desfigurats, o persones amb llarguíssims paràsits interns, té una importància relativa. S’haurà de veure cap a on va la sèrie a partir d’aquí: als EE.UU. acaba de començar la tercera temporada, i promet emocions fortes.

De moment, però, si encara no l’heu ni començat a veure i us agrada la ciència ficció, els misteris paranormals, els thrillers i les investigacions policials, no ho dubteu ni un moment i reserveu-vos la nit dels dijous a TV3. No us en penedireu!