dimecres, 31 de maig de 2017

El judici del segle


A milers de quilòmetres de distància es fa difícil copsar la magnitud que devia tenir el judici d’O.J. Simpson per a la societat nord-americana de finals del segle XX. Imaginem-nos per un moment a un ex jugador de futbol americà (un dels millors de la història), que a més havia fet d’actor (recordat, entre altres, pels seus papers a El coloso en llamas, Capricornio Uno o la trilogia de Agárralo como puedas). Una autèntica celebritat que, a més, era molt apreciada per la seva simpatia, el seu caràcter afable i la seva presència sempre riallera, però que de cop i volta és acusada de l’assassinat de la seva ex dona i de la parella d’aquesta. Malgrat les evidents diferències, m’atreviria a dir que l’impacte a Estats Units va ser similar (possiblement superior) al que es produiria aquí si algun dia acusessin a Andrés Iniesta d’uns fets similars.

divendres, 28 d’abril de 2017

Revenja d’entre els morts


Tot i que és evident que fa molts anys que Robert De Niro es dedica simplement a aparèixer en pantalla i a cobrar, no és menys cert que en els seus inicis era un actor que s’implicava com pocs en la seva feina i que no tenia cap problema amb fer el que calgués per tal de ficar-se a la pell dels personatges que interpretava. Engreixar-se 27 quilos per reflectir la decadència de Jake LaMotta a Toro salvatge, passar-se mesos al gimnàs i reduir el greix corporal fins el 3% per donar vida al pertorbat delinqüent de El cap de la por o fer de taxista en torns de nit per captar millor el tarannà del seu personatge a Taxi Driver són algunes de les anècdotes que deixen ben clara la passió del novaiorquès per la seva feina. Tot això, unit a les seves impressionants qualitats artístiques, feia que més que actuar gairebé es convertís en els seus personatges.

dimarts, 28 de març de 2017

Els primers anys d’Elisabet II


He de confessar que quan vaig començar a mirar The Crown, segurament encuriosit per veure si els nombrosos premis que havia rebut eren o no merescuts, tenia les meves reserves perquè em feia por (no sé ben bé per què) que la sèrie podia acabar derivant cap a una espècie de serial centrat bàsicament en explicar històries típiques de les revistes de xafarderies.

dilluns, 27 de febrer de 2017

El Papa revolucionari


Un Sant Pare jove i “increïblement atractiu” (en les seves pròpies paraules) es disposa a fer el seu primer parlament des del balcó de la plaça de Sant Pere del Vaticà, plena a vessar. Pius XIII comença fent un repàs del que l’Església ha oblidat i ell promet recuperar: l’ús d’anticonceptius, l’avortament, els matrimonis homosexuals, l’eutanàsia, el divorci, etc. La gent assisteix al discurs amb la boca oberta, tres cardenals es desmaien alhora i els altres miren a terra o bé es creuen mirades d’incredulitat i sorpresa. En aquell moment, el successor de Sant Pere es desperta al seu llit. Tot havia estat un somni, i els espectadors menys catòlics no podem evitar un sentiment de disgust, perquè ens adonem del joc que podria haver donat aquest personatge.

dilluns, 30 de gener de 2017

Una nit que canvia una vida

Com a bon aficionat a les sèries, una de les coses que agraeixo més és que siguin originals i no una simple repetició de coses que ja he vist anteriorment. Però també n’hi ha algunes que, malgrat que la trama em resulta més que familiar, estan tan ben fetes que no només no m’importa, sinó que les acabo gaudint al 100%. L’últim exemple ha estat The Night Of, mini sèrie de 8 episodis basada en la producció britànica Criminal Justice.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Resum seriòfil del 2016

Tal i com vinc fent des que vaig iniciar aquest bloc, quan s’acaba l’any faig una mica de balanç (totalment personal i subjectiu) del que ha estat la temporada televisiva. No és una llista del millor i el pitjor, entre altres coses perquè ni tan sols totes les sèries esmentades són d’aquest any. Simplement es tracta d’un repàs, sense cap ordre que no sigui l’alfabètic, del que he vist durant el 2016. Si teniu curiositat per veure tot l’article, només heu de fer clic al títol. Som-hi?

Black Mirror: sis nous episodis que ens fan plantejar com serà el nostre futur si no som capaços de controlar una mica els avenços tecnològics. Un futur que espanta no només pel que pot arribar a ser, sinó perquè sovint ja s’assembla massa al present. Temporada més irregular que les anteriors, però amb moments brillants com sempre.

dimarts, 27 de desembre de 2016

Uns robots molt humans


Un cop vista Westworld (la pel·lícula) tenia ganes de veure Westworld (la sèrie), i més quan vaig saber que l’encarregada de portar-la a la petita pantalla seria la totpoderosa HBO. La bona idea inicial, el pressupost de 100 milions de dòlars i el fet de tenir moltes més hores per desenvolupar la història feien que tot plegat resultés molt atractiu. Els resultats finals, no obstant, han estat irregulars.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Un món futur massa real


Feia uns quants mesos que Charlie Brooker no ens removia la consciència, avisant-nos del que ens pot passar en un futur no massa llunyà si no som capaços de controlar l’avenç imparable de la tecnologia. Black Mirror continua generant incomoditat, posant-nos davant del mirall i fent-nos sentir identificats amb molts dels personatges que apareixen en la tercera temporada, que de la mà de Netflix passa de tres capítols a sis, n’augmenta una mica la durada mitjana (a vegades no caldria) i experimenta amb diferents gèneres (bèl·lic, detectivesc, romàntic, terror, etc.) amb resultats desiguals, però mai decebedors i en ocasions realment brillants.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Conspiració, morts i banyes

Després d’haver-me passat tot l’any 2015 sense mirar mini sèries, un fet que gairebé ni jo mateix em puc creure, aquest 2016 ja he tingut l’oportunitat de mirar-ne dues, ambdues britàniques i amb característiques comunes no només entre elles, sinó amb la immensa majoria d’aquestes produccions que he tingut oportunitat de veure al llarg de la meva vida.

dimecres, 28 de setembre de 2016

“Plata o plomo”


El passat dia 2 de setembre, i fidel a la seva política d’oferir tots els episodis de cop, la plataforma Netflix posava a disposició dels seus abonats la segona temporada de Narcos, una de les produccions més destacades de 2015. I començava exactament en el mateix punt on es va acabar la primera, és a dir, amb la fugida de Pablo Escobar de La Catedral (una presó-hotel amb tots els luxes, construïda a mida segons les seves preferències, vigilada pels seus propis sicaris i des de la qual continuava dirigint els seus negocis), la seva posterior recerca al bosc per part de l’exèrcit colombià i la seva fugida final, en un dels episodis més vergonyosos que es recorden del govern de César Gaviria.