dilluns, 30 d’octubre de 2017

Conviure amb l’inexplicable


Quan ja fa algun any que mires sèries, la veritat és que cada vegada resulta més complicat trobar-ne alguna que et sorprengui per original o innovadora. Això evidentment no vol dir que no en trobis que t’agradin, i fins i tot n’hi ha que t’agraden malgrat que no són originals. Però quan en trobes alguna que a més d’agradar-te resulta que és original, el plaer obtingut amb el seu visionat es multiplica.

dilluns, 25 de setembre de 2017

El principi de la fi


La setena i penúltima temporada de Game of Thrones, més curta del que és habitual (set episodis en comptes dels deu de sempre), ha abaixat el teló i ha deixat vista per sentència la conclusió definitiva de la sèrie en sis episodis que s’emetran encara no se sap ben bé quan (potser el 2019). Aquesta menor durada ha provocat que les trames s’hagin accelerat i que la “part màgica” de la sèrie hagi compartit protagonisme amb la “part política”, un fet que ha ocasionat un torrent d’opinions divergents entre els milions de seguidors de la joia de la corona d’HBO. Entrem en detalls.

dilluns, 28 d’agost de 2017

Una vall gens feliç


A vegades hi ha sèries que, malgrat que t’expliquen arguments que ja has vist moltes vegades, tenen prou elements com per fer-les semblar diferents i no només dignes de veure, sinó que finalment t’acaben agradant molt i t’acabes oblidant de la seva inicial falta d’originalitat. La britànica Happy Valley és un exemple perfecte del que acabo d’explicar.

dilluns, 31 de juliol de 2017

“Fargo” perd gas


Quan el mes d’abril de 2014 es va decidir adaptar a la televisió la pel·lícula Fargo, es van sentir no poques opinions que dubtaven primer de si calia fer-ho, i segon de si estaria a l’alçada del famós film dels germans Coen. Els excel·lents resultats de la primera temporada van contradir els més pessimistes, que no obstant van tornar a fer sentir la seva veu quan un any i mig després es va estrenar la segona. Una altra vegada, van haver de callar perquè les sensacions encara van ser més positives. Aquest 2017, amb l’estrena de la tercera, sembla que els detractors per fi tindran algun motiu per a la crítica. I és que sense ser dolenta (ni molt menys), sí que s’aprecia una davallada respecte de les anteriors.

divendres, 30 de juny de 2017

Mentides, aparences i falsedats


Aparentment, tots els personatges de Big Little Lies tenen una vida envejable: luxoses cases a primera línia de mar a la bonica localitat californiana de Monterey, cotxes cars, roba de marca, escoles privades pels nens, moltes estones de lleure, etc. Però ja des del primer episodi es veu clarament que no tot és el que sembla i que les aparences amaguen uns quants secrets. També veiem que hi ha hagut un assassinat, tot i que fins el final no en sabrem ni els motius, ni el causant, ni la víctima. La policia interroga diversos habitants de la localitat, i gràcies a això els espectadors anirem veient les tensions existents entre ells, què opinen uns dels altres, la falsedat que presideix la majoria de relacions, etc.

dimecres, 31 de maig de 2017

El judici del segle


A milers de quilòmetres de distància es fa difícil copsar la magnitud que devia tenir el judici d’O.J. Simpson per a la societat nord-americana de finals del segle XX. Imaginem-nos per un moment a un ex jugador de futbol americà (un dels millors de la història), que a més havia fet d’actor (recordat, entre altres, pels seus papers a El coloso en llamas, Capricornio Uno o la trilogia de Agárralo como puedas). Una autèntica celebritat que, a més, era molt apreciada per la seva simpatia, el seu caràcter afable i la seva presència sempre riallera, però que de cop i volta és acusada de l’assassinat de la seva ex dona i de la parella d’aquesta. Malgrat les evidents diferències, m’atreviria a dir que l’impacte a Estats Units va ser similar (possiblement superior) al que es produiria aquí si algun dia acusessin a Andrés Iniesta d’uns fets similars.

divendres, 28 d’abril de 2017

Revenja d’entre els morts


Tot i que és evident que fa molts anys que Robert De Niro es dedica simplement a aparèixer en pantalla i a cobrar, no és menys cert que en els seus inicis era un actor que s’implicava com pocs en la seva feina i que no tenia cap problema amb fer el que calgués per tal de ficar-se a la pell dels personatges que interpretava. Engreixar-se 27 quilos per reflectir la decadència de Jake LaMotta a Toro salvatge, passar-se mesos al gimnàs i reduir el greix corporal fins el 3% per donar vida al pertorbat delinqüent de El cap de la por o fer de taxista en torns de nit per captar millor el tarannà del seu personatge a Taxi Driver són algunes de les anècdotes que deixen ben clara la passió del novaiorquès per la seva feina. Tot això, unit a les seves impressionants qualitats artístiques, feia que més que actuar gairebé es convertís en els seus personatges.

dimarts, 28 de març de 2017

Els primers anys d’Elisabet II


He de confessar que quan vaig començar a mirar The Crown, segurament encuriosit per veure si els nombrosos premis que havia rebut eren o no merescuts, tenia les meves reserves perquè em feia por (no sé ben bé per què) que la sèrie podia acabar derivant cap a una espècie de serial centrat bàsicament en explicar històries típiques de les revistes de xafarderies.

dilluns, 27 de febrer de 2017

El Papa revolucionari


Un Sant Pare jove i “increïblement atractiu” (en les seves pròpies paraules) es disposa a fer el seu primer parlament des del balcó de la plaça de Sant Pere del Vaticà, plena a vessar. Pius XIII comença fent un repàs del que l’Església ha oblidat i ell promet recuperar: l’ús d’anticonceptius, l’avortament, els matrimonis homosexuals, l’eutanàsia, el divorci, etc. La gent assisteix al discurs amb la boca oberta, tres cardenals es desmaien alhora i els altres miren a terra o bé es creuen mirades d’incredulitat i sorpresa. En aquell moment, el successor de Sant Pere es desperta al seu llit. Tot havia estat un somni, i els espectadors menys catòlics no podem evitar un sentiment de disgust, perquè ens adonem del joc que podria haver donat aquest personatge.

dilluns, 30 de gener de 2017

Una nit que canvia una vida

Com a bon aficionat a les sèries, una de les coses que agraeixo més és que siguin originals i no una simple repetició de coses que ja he vist anteriorment. Però també n’hi ha algunes que, malgrat que la trama em resulta més que familiar, estan tan ben fetes que no només no m’importa, sinó que les acabo gaudint al 100%. L’últim exemple ha estat The Night Of, mini sèrie de 8 episodis basada en la producció britànica Criminal Justice.