Qui és en Justo Gil?

No fa massa parlàvem de Vergüenza i de la novetat que suposaven els seus episodis de poc menys de mitja hora en el panorama de les sèries televisives espanyoles, acostumades a episodis amb una durada mínima d’una hora i quart, tant si són comèdies com drames. Pel que sembla, Movistar vol seguir per aquest camí i, almenys de moment, les seves sèries de producció pròpia tenen unes durades molt més ajustades als cànons internacionals. El día de mañana n’és un bon exemple.

La història està ambientada a la Barcelona de finals dels anys 60 i protagonitzada per en Justo Gil (extraordinari Oriol Pla), que arriba a la ciutat acompanyat de la seva mare malalta, com un de tants immigrants que van fer el mateix trajecte en busca d’una vida millor. Sense res a les butxaques, però amb moltes ambicions i un carisma inqüestionable, en Justo es va forjant una trajectòria professional a la vegada que entra en contacte amb grups clandestins de lluita antifranquista, la qual cosa li portarà més d’un problema amb la policia. A més, no tarda massa en conèixer i seduir la Carme Román (una Aura Garrido adorable), una aspirant a actriu que treballa a la impremta del seu oncle (Pep Cruz) i que més d’una vegada desitjarà no haver conegut en Justo.

I és que, sense poder-se dir que és mala persona, sí que es tracta d’un personatge contradictori, mentider, manipulador i arribista, que mira sempre pel seu bé sense fixar-se massa en qui pot perjudicar les seves accions. La seva ambició i manca d’escrúpols el porten de lluitar contra el franquisme a convertir-se en confident de la Brigada Político-Social (on es trobarà amb el comissari Landa, un Karra Elejalde que es menja la pantalla cada vegada que apareix), en un perillós joc a dues bandes que li portarà no pocs maldecaps.

Aquesta peculiar personalitat del protagonista queda reflectida també en els breus fragments d’entrevistes que es van intercalant enmig de la trama principal, on alguns dels membres de la història van opinant sobre ell. S’ha de dir que aquest recurs del guió resulta una mica confús al principi, perquè sovint avança esdeveniments que encara no hem vist en pantalla, però al final acaba tenint sentit. Com a rerefons de la història d’en Justo, també serem testimonis de la situació política i social de l’Espanya de l’època, i en aquest sentit la sèrie no s’estalvia de parlar de temes com la brutalitat policial que s’exercia sobre els detinguts sospitosos de lluitar contra el règim. En definitiva, els sis episodis que composen aquesta mini sèrie (adaptació de la novel·la homònima d’Ignacio Martínez de Pisón) són una de les principals sorpreses de la temporada televisiva i semblen confirmar que alguna cosa està canviant en la televisió del país veí, tant a nivell de durada, com de contingut, com de qualitat (malgrat que estem parlant d’una plataforma de pagament, i no d’un canal en obert). Fins i tot hi ha crítics que han comparat El día de mañana amb les cèlebres mini sèries britàniques. No seré jo qui digui que els hi falta raó.