divendres, 11 de setembre del 2009

“Prison Break”: el que podria haver estat i no va ser


Fa uns dies parlava, en l’article sobre Fawlty Towers, d’un fet que aplaudeixo de les sèries britàniques. Deia en aquell cas (copio i enganxo) que “si els seus creadors pensen que per explicar la seva història calen quinze capítols, res ni ningú els farà canviar d’opinió; ni la crítica, ni les audiències, ni que els hi donin més calés, res de res. En definitiva, el que volen és no allargar-ho massa per tal de no disminuir l’impacte de la sèrie: pleguen quan estan al màxim de popularitat i d’èxit, i així el record que ens queda sempre és positiu”. Doncs bé, el cas que ens ocupa avui és exactament el contrari: una sèrie que comença molt bé, que no sap aturar-se a temps i que acaba sent una ombra del que va ser i ens deixa un record que en el millor dels casos és agredolç.

Nota: sense que serveixi de precedent, però degut al caràcter d'aquest article explicaré els finals de la primera i la segona temporada. No seguiu llegint si no ho voleu saber!

Els inicis de la sèrie són prometedors pels amants del gènere carcerari: un tal Lincoln Burrows és a la presó estatal de Fox River condemnat a pena de mort per un crim del qual no queda massa clar que sigui el culpable. Per ajudar-lo a escapar, el seu germà Michael Scofield (un enginyer amb un coeficient intel·lectual altíssim) atraca un banc a mà armada, el tanquen a la mateixa presó i allà comença a desenvolupar el pla que ha traçat minuciosament durant els mesos anteriors a l’atracament: s’ha fet tatuar al cos els plànols de la presó (que va dissenyar ell mateix) i també els detalls més importants que ha de recordar per tal que l’escapada arribi a bon port. Evidentment, com en qualsevol producció d’aquest tipus, s’anirà trobant amb personatges bons i dolents (destaca poderosament l’assassí i violador T-Bag) que l’ajudaran a escapar o bé li complicaran les coses, segons el cas. La història no és original i s’han vist moltes vegades arguments semblants al cinema, però s’ha de dir que la posada en escena és excel·lent, els actors compleixen sobradament, hi ha girs narratius molt ben aconseguits, i tota la temporada manté una tensió dramàtica i argumental notable.