divendres, 11 de setembre de 2009

“Prison Break”: el que podria haver estat i no va ser


Fa uns dies parlava, en l’article sobre Fawlty Towers, d’un fet que aplaudeixo de les sèries britàniques. Deia en aquell cas (copio i enganxo) que “si els seus creadors pensen que per explicar la seva història calen quinze capítols, res ni ningú els farà canviar d’opinió; ni la crítica, ni les audiències, ni que els hi donin més calés, res de res. En definitiva, el que volen és no allargar-ho massa per tal de no disminuir l’impacte de la sèrie: pleguen quan estan al màxim de popularitat i d’èxit, i així el record que ens queda sempre és positiu”. Doncs bé, el cas que ens ocupa avui és exactament el contrari: una sèrie que comença molt bé, que no sap aturar-se a temps i que acaba sent una ombra del que va ser i ens deixa un record que en el millor dels casos és agredolç.

Nota: sense que serveixi de precedent, però degut al caràcter d'aquest article explicaré els finals de la primera i la segona temporada. No seguiu llegint si no ho voleu saber!

Els inicis de la sèrie són prometedors pels amants del gènere carcerari: un tal Lincoln Burrows és a la presó estatal de Fox River condemnat a pena de mort per un crim del qual no queda massa clar que sigui el culpable. Per ajudar-lo a escapar, el seu germà Michael Scofield (un enginyer amb un coeficient intel·lectual altíssim) atraca un banc a mà armada, el tanquen a la mateixa presó i allà comença a desenvolupar el pla que ha traçat minuciosament durant els mesos anteriors a l’atracament: s’ha fet tatuar al cos els plànols de la presó (que va dissenyar ell mateix) i també els detalls més importants que ha de recordar per tal que l’escapada arribi a bon port. Evidentment, com en qualsevol producció d’aquest tipus, s’anirà trobant amb personatges bons i dolents (destaca poderosament l’assassí i violador T-Bag) que l’ajudaran a escapar o bé li complicaran les coses, segons el cas. La història no és original i s’han vist moltes vegades arguments semblants al cinema, però s’ha de dir que la posada en escena és excel·lent, els actors compleixen sobradament, hi ha girs narratius molt ben aconseguits, i tota la temporada manté una tensió dramàtica i argumental notable.

La segona temporada manté en general el nivell addictiu de la primera, tot i que és inferior i té alguns aspectes del guió francament agafats amb pinces (algú es creu que en T-Bag pugui fer tot el que fa amb la mà en aquell estat?). Un cop escapats de la presó, se’ns expliquen les peripècies dels 8 fugitius en el seu intent d’escapolir-se de la persecució policial liderada pel visceral capità Brad Bellick, al qual ja coneixíem de la presó, i per l’agent de l’FBI Alexander Mahone (excel·lentment interpretat per William Fichtner), un personatge turmentat pel seu passat, però molt eficient i l’únic que pot competir intel·lectualment amb en Michael. Els convictes també intentaran trobar una bossa amb 5 milions de dòlars que un dels presoners va enterrar abans de ser detingut. A l’episodi final sembla que tot s’ha resolt i que la sèrie acabarà amb dignitat… però no! Les xifres d’audiència i la possibilitat de continuar augmentant els seus comptes corrents van fer que els responsables s’inventessin un final totalment forçat i maldestre, on perseguidors i perseguits acaben de nou a una presó, en aquest cas anomenada Sona, situada a Panamà i l’aspecte de la qual fa que Fox River sembli un hotel de luxe.


Cal dir que quan es va signar el primer contracte amb la cadena Fox, únicament estava prevista la producció de dues temporades de tretze episodis. No obstant, i degut a l’èxit de la sèrie, es va renovar el contracte, els 13 episodis finalment van ser 22, i es va permetre la producció d’aquesta tercera temporada, per mi totalment sobrera. Què representa que ens poden explicar a aquestes alçades? Ja els tornem a tenir tots a la presó i, evidentment, ara toca intentar escapar-se una altra vegada. Us sona? Sí, és un déjà vu, una repetició de la primera temporada però sense la seva força, ni el guió, ni el desenvolupament de personatges, ni res de res. Al principi sorprèn el miserable estat de la presó i el fet que no hi hagi guàrdies que la vigilen, sinó que són els mateixos presoners els que estableixen les regles. Però passat aquest primer impacte (que com a molt dura dos episodis), t’adones que els guions estan poc treballats, que no s’han cuidat els detalls, i que en definitiva sembla com si tots plegats (productors, guionistes i actors) hagin perdut les ganes i la il·lusió, s’adonin que la situació és forçada i que no porta enlloc. Això fa que hi hagi detalls que freguen el ridícul: com s’entén, per exemple, que en una presó on la roba va tan buscada (el primer que fan els presos amb els nous interns és deixar-los en calçotets, literalment), en Michael tingui samarretes de recanvi a la seva cel·la? Com és possible que en diferents plànols de la mateixa escena aparegui el mateix personatge vestint una samarreta diferent? Per sort, i degut a la vaga de guionistes, aquesta temporada només té 13 episodis.

I aquí s’acaba la meva paciència amb Prison Break. No em van quedar ganes de continuar amb la quarta (i última) temporada, ni per descomptat amb el telefilm d'una hora i mitja que tanca definitivament l'invent. Pel que he pogut sentir i/o llegir, em sembla que no m’he equivocat. És una autèntica llàstima que l’afany econòmic passi per sobre de la qualitat artística i acabi esgotant un producte que havia començat molt bé i que podia haver quedat com una de les sèries destacades d’aquests últims anys. I el més trist és que no és ni molt menys un exemple únic, sinó que en podem trobar de molts d’altres de semblants. La majoria de les millors sèries que he pogut veure a la meva vida estan fetes als EE.UU., però repeteixo que en el tema de saber quan s’ha de parar a temps, els anglesos els hi donen mil voltes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada