diumenge, 26 de setembre de 2010

Scorsese, per fi

Han passat molts mesos des que es va saber la notícia i l’espera ha estat llarga, però per fi ha arribat Boardwalk Empire, la sèrie produïda per Martin Scorsese per a la TV. Em costarà molt ser objectiu, ja que sóc un fanàtic de les pel·lícules relacionades amb la màfia i tot aquest submón, i sens dubte Scorsese és un dels màxims representants d’aquest gènere (amb el permís de Coppola). Els aficionats al cinema no podem oblidar creacions com Uno de los nuestros o Casino, i de fet veient aquest episodi pilot (dirigit per ell mateix) no podrem evitar recordar escenes d’aquestes pel·lícules.

L’acció transcorre a principis dels anys 20 a Atlantic City, la primera “ciutat del pecat” americana abans de la irrupció de Las Vegas, un món de casinos, bordells, vici i corrupció, just el dia que comença la Llei Seca que prohibeix el consum d’alcohol (“or líquid”, com diu un dels protagonistes). La guerra pel licor i la seva possessió, distribució i venda provocarà, com no, conflictes entre diferents bàndols que no sempre acabaran bé per a tothom. Serem testimonis de les activitats dels grans capos del negoci, però també veurem com els seus ajudants (com ara un novell Al Capone) intentaran anar pujant en l’ombra i fer-se un lloc en la cúpula del poder.


Diuen que aquest episodi pilot ha costat gairebé 20 milions de dòlars, i això es nota. La recreació d’Atlantic City, dels seus carrers, de les seves sales de ball i casinos, dels seus automòbils, del passeig marítim que dóna títol a la sèrie, és tan perfecta que gairebé espanta. L’HBO, una vegada més, marca la diferència pel que fa a qualitat. Els actors també compleixen sobradament amb el que s’espera d’ells, en especial el genial Steve Buscemi en el paper protagonista de “Nucky” Thompson, un respectat càrrec polític per una banda i contrabandista il·legal de licors per l’altra, capaç d’ordenar matances però també de sentir llàstima i d’ajudar a una dona embarassada que sovint rep pallisses del seu marit borratxo i jugador.

Per fer alguna crítica, potser podríem dir que durant l’hora i quart que dura el pilot, el ritme no sempre és constant sinó que hi ha alts i baixos que fan que et quedis amb una certa sensació de discontinuïtat en l’acció. De la mateixa manera, i intentant ser objectiu encara que em costi, tampoc veurem res que no haguem vist ja en altres produccions d’aquest mateix estil: gàngsters, pistoles, traïcions, venjances, morts, etc. Tot i això, la sensació general que deixa és molt satisfactòria, i encara més si tenim en compte el final i les conseqüències que sens dubte tindrà en propers episodis.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Flors al meu jardí (II)

Primer va ser 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, on em van destacar com a “Bloc del dia”. Ahir va ser el bloc del programa matinal de Jordi Basté “El món a RAC1” el que es va recordar d’aquest meu humil passatemps.

Al final em faran creure que no ho faig malament. Espero que no em pugin els fums i no em comenci a passejar mirant a la gent amb menyspreu i pensant que sóc un blogger collonut i els altres amb prou feines éssers humans. I és que gràcies a aquesta inesperada propaganda, la meva modesta pàgina va rebre ahir una xifra rècord de 150 visites.

La notícia, aquí: http://rac1.org/elmon/seccions/a-cop-de-clic/

El bloc surt destacat a la part esquerra de la pantalla:


Moltes gràcies a tot l’equip del programa i en especial a Toni de la Torre, que és l’encarregat de la secció de sèries cada divendres cap a tres quarts d’onze del matí. Sens dubte, una referència setmanal inexcusable per a tots els aficionats a aquest món.

diumenge, 19 de setembre de 2010

La penúltima joia

Abans de posar-me a mirar una sèrie, acostumo a deixar-me aconsellar pels que en saben. Si no ho hagués fet, a vegades potser no passaria dels primers episodis, com en aquest cas: massa drama, massa patiment del protagonista, massa malestar psicològic. Però els que en saben deien que valia la pena continuar, que la cosa millorava fins a convertir-se en una petita meravella televisiva a l’alçada de les més grans. Avui puc dir que tenien raó, i que me n’hagués penedit si no hagués continuat. Breaking Bad és una sèrie de culte, una obra per a sibarites de la petita pantalla, que cada vegada és menys petita i està vivint la seva particular edat d’or.

Fa unes setmanes ja havíem parlat d’en Walter White i de les dramàtiques circumstàncies que el portaven a convertir-se en fabricant d’una droga d’altíssima qualitat, amb l’ajuda del seu ex alumne Jesse Pinkman. Això, evidentment, només és el punt de partida. Perquè els nostres dos novells amics aviat se les hauran de veure amb personatges molt més experimentats que ells en aquest fosc món. En Walter, a més, començarà a viure una doble vida on intentarà amagar a la seva família la seva nova ocupació, especialment al seu cunyat Hank, policia i membre de l’agència antidroga.

És molt difícil no simpatitzar amb en Walter: és una persona normal, que no ha passat de professor d’institut a pesar de ser un geni de la química, un pare i un marit preocupat per la seva família i que ha de prendre una decisió extrema forçat per les circumstàncies. Ens convertirem en còmplices morals de les seves accions, patirem amb ell, sentirem el seu mateix nerviosisme a mesura que la cosa es vagi embolicant (que ho farà, i molt). El mateix podem dir d’en Jesse: és un nano eixelebrat i sovint no pensa el que fa, però tampoc podem deixar de sentir llàstima per ell quan toca fons.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Frikis decebedors i zombis prometedors

El setembre és època de tornada a la feina (els que tenim la sort de tenir-ne), de que surtin a la venda col·leccionables absurds, i per sort també d’estrenes de sèries. Avui m’agradaria parlar-vos d’una de les més interessants, i també d’una altra que no és una estrena sinó tot el contrari: malauradament sembla que se li ha acabat la inspiració. Anem a pams:


Els informàtics es desinflen

Ja vaig dir fa uns dies que la quarta temporada de The IT Crowd no havia començat amb massa força. Malauradament, després d’haver-la vist sencera no puc fer res més que confirmar les primeres impressions i afirmar que, definitivament, els meus frikis favorits de la televisió han perdut gas, i molt.

Les dues primeres temporades de la sèrie van ser les millors: els guions eren frescos, originals i divertits com pocs. De fet, el primer episodi de la segona temporada té l’honor (meu, particular) de ser segurament el més divertit que he vist mai en una sèrie d’humor. Però és que a més n’hi havia molts d’altres que, sense arribar a aquest nivell, també et feien riure a cada moment. La cosa va començar a baixar a la tercera temporada, a pesar que hi havia episodis absolutament brillants com aquell on fan creure a la Jen que Internet és una caixeta negra amb un llum vermell a sobre.