Resum seriòfil del 2013

Un altre any que s’acaba i, com sempre en aquestes dates, arriba el moment de fer un resum televisiu (totalment personal) de les sèries que he pogut veure i comentar aquest 2013. Estan llistades sense cap preferència, només ordenades alfabèticament, i si feu clic al títol podreu veure l’article sencer. Som-hi!

Band of Brothers: la història real de la “Easy” Company, un destacament de paracaigudistes nord-americans que va lluitar a Europa durant la II Guerra Mundial. Ambientació perfecta, fidel reproducció dels escenaris on es van desenvolupar les batalles reals, impecables interpretacions... Una obra mestra absoluta de la televisió.

Herois anònims

Fa uns dies vaig parlar de la mini sèrie alemanya Unsere Mütter, unsere Väter, i això em va fer recordar que, per la meva mala memòria o per manca de temps, encara tenia pendent l’article del referent indiscutible de les mini sèries bèl·liques. Quan l’any 1998 Steven Spielberg i Tom Hanks van dirigir i protagonitzar Salvar al soldat Ryan es van quedar amb ganes d’explicar més coses sobre la II Guerra Mundial, i tres anys més tard es van convertir en productors executius d’una de les millors obres que ha donat mai la televisió: Band of Brothers (estrenada aquí com Hermanos de sangre).

Deadwood, ciutat sense llei

Van passant els anys i les sèries, i m’adono que sovint (ja sigui perquè no hi puc dedicar tot el temps que voldria, o perquè potser estic massa pendent de les novetats) no dedico prou temps als clàssics, a aquelles produccions que tant la crítica com el públic consideren imprescindibles. Com que normalment segueixo dues o tres sèries a la vegada i amb certa regularitat, he decidit que a partir d’ara com a mínim una sigui de les considerades “grans”. I sens dubte, Deadwood n’és un bon exemple.

Ni t’acostis a Harlan

Hi ha sèries que, malgrat que no poden ser considerades de les absolutament “grans”, sí que tenen una qualitat per sobre de la mitjana i que fan que sigui un autèntic plaer mirar-les. I si a sobre demostren una evolució i un creixement episodi rere episodi, millor que millor. Justified seria un bon exemple de tot això que expliquem.

On és la Jessica Hyde?

Tot i que no em considero ni molt menys un maniàtic de les conspiracions, sí que m’agrada veure pel·lícules o sèries de TV amb aquesta temàtica. Les històries de periodistes o investigadors aficionats que comencen estirant un petit fil i s’acaben trobant amb una conspiració a gran escala que arriba a les altes esferes, amb organitzacions secretes que influeixen en el destí de tots nosaltres, sempre m’han semblat tan fascinants com, alhora, intrigants.

Pares i mares de la guerra

Els seguidors habituals d’aquest bloc sabeu de sobres que les produccions anglosaxones (siguin americanes o britàniques) tenen un protagonisme destacadíssim, ja sigui per la seva qualitat o per una simple qüestió matemàtica, ja que són els que més en creen. De tota manera, quan val la pena també procurem estar al cas de les creacions d’altres països, com ara França, Argentina o fins i tot Espanya. O com avui, que m’agradaria recomanar una mini sèrie alemanya que explora una mica el fosc passat d’aquesta nació, sense massa profunditat però sí amb un resultat final bastant satisfactori.

Els primers passos d’Hannibal Lecter

(Si no sabeu a què es dedica l’Hannibal Lecter a més de fer de psiquiatre, no continueu llegint)

Fa unes setmanes parlava de l’estrena d’Hannibal, la sèrie basada en el personatge d’Hannibal Lecter que es va fer mundialment famós arran de l’estrena de la pel·lícula El silenci dels anyells, basada al seu torn en la novel·la de Thomas Harris. Com deia en aquella ocasió, el personatge sempre m’ha semblat fascinant: un psiquiatre brillant, extremadament intel·ligent, educat i amb un gust exquisit pel vestir i el menjar, però alhora un despietat assassí en sèrie que, a més, es menja a les seves víctimes (molt ben cuinades, això sí).

L’adéu d’en Heisenberg

S’ha acabat Breaking Bad. La sola pronunciació d’aquesta frase deixa entre els aficionats a les sèries una sensació com si ens faltés alguna cosa, una mena de buidor i de sentiment de manca, un pressentiment que mai tornarem a veure res igual. Han estat cinc temporades, seixanta-dos episodis, gairebé sis anys gaudint de moltes de les millors estones que recordo haver passat davant d’un televisor, i una tanda final d’episodis que ha posat la tensió dramàtica a uns nivells que poques vegades s’han vist a la petita pantalla.

Robert de Niro substitueix James Gandolfini

Fa unes setmanes, els aficionats a les sèries de TV en general i a The Sopranos en particular ens despertàvem amb la inesperada notícia de la mort d’en James Gandolfini, inoblidable intèrpret de l’immortal Tony Soprano en una de les millors sèries (per mi, la millor) que ha donat mai la indústria televisiva.

“Homeland” abans d’hora

Tot i que en teoria la tercera temporada de Homeland no comença fins el proper 29 de setembre, avui fa exactament una setmana que ja corria per Internet el primer episodi. Algun espavilat ha burlat els sistemes de seguretat? Tàctica comercial de la cadena Showtime per promocionar la nova tongada d’episodis? (recordem que amb Dexter -de la mateixa cadena- ja va passar el mateix). No volem ser malpensats, però recordem que el proper dia 22 es lliuren els Emmy, i a la sèrie no li anirà malament que se’n torni a parlar.

Només ho diré una vegada: mireu “'Allo 'Allo!”

És bastant habitual que als aficionats a les sèries ens demanin sobre les nostres preferències, sobre quines considerem que han estat les produccions que més ens han marcat al llarg de la nostra història com a telespectadors. I si miro enrere, m’adono que la gran majoria les vaig descobrir gràcies a TV3 (les coses com són) i eren comèdies britàniques. És impossible no recordar les estones passades mirant Els joves, Hotel Fawlty, L’escurçó negre, o la que avui ens ocupa: 'Allo 'Allo!

“Breaking Bad” s’acaba

“Totes les coses dolentes s’acaben”. Això és el que diu el pòster promocional de l’última tongada de vuit episodis de Breaking Bad, que es va estrenar diumenge passat als Estats Units amb un enorme èxit d’audiència (el doble de la que tenia fins ara). Una de les millors sèries dels últims anys arriba a la seva fi, i els petits flashforwards que hem pogut veure fins ara (en el primer episodi de la cinquena temporada i en aquest novè que s’acaba d’estrenar) no semblen augurar un final massa feliç per a en Walter White...

Hannibal Lecter arriba a la televisió

Sempre he pensat que Hannibal Lecter és un dels personatges de ficció més atractius de la història. Un prestigiós psiquiatre educat, tremendament intel·ligent, amb un bon gust exquisit en el vestir i el menjar... però també un assassí en sèrie despietat, i a sobre caníbal. Molts el vam descobrir per primera vegada a la pel·lícula El silenci dels anyells, però el mèrit de la seva creació se l’ha d’endur l’escriptor Thomas Harris i la seva sèrie de novel·les sobre el personatge, que es va iniciar l’any 1981 amb Red Dragon.

Els penúltims episodis de “Game of Thrones”

Els seguidors de sèries de televisió estem més que acostumats que l’últim episodi de cada temporada acabi amb el que en anglès s’anomena un cliffhanger, és a dir, una escena que ens deixa amb ganes de continuar veient la sèrie quan aquesta torna a començar al cap d’uns mesos. Game of Thrones, en canvi, s’ha acostumat a avançar aquest moment al penúltim episodi i, en canvi, a oferir-nos un últim lliurament molt més tebi que el seu immediat predecessor.

Un cowboy al segle XXI

Imagineu-vos a un agent de la llei que porta temps intentant tancar a la presó a un delinqüent del qual té sospites fonamentades que ha comès un delicte greu, però no pot fer-ho perquè li calen proves, com ara un testimoni directe dels fets. Quan li sembla que l’ha trobat, el testimoni li diu que ell no va veure res; tot i així, li suggereix a l’agent que per uns quants diners dirà el que vulgui al judici. L’agent se’n va, decebut, i quan ha caminat uns metres es tomba cap al testimoni i li diu: “Jo no sóc aquest tipus d’home”.

“Black Mirror”... black future? (3/3)

Arribem a l’últim episodi de la segona temporada de Black Mirror, segurament el més fluix dels tres però que, com passa amb les produccions de Charlie Brooker, sempre hi ha aspectes que val la pena comentar.

En Tony Soprano no ha mort

Abans d’ahir, un missatge al mòbil d’un amic m’acompanyava el sentiment només de llevar-me. La meva primera impressió va ser que es referia a la final de la lliga de bàsquet, que el Barça havia perdut el dia anterior davant del Madrid, i li vaig demanar si es referia a això. La seva resposta em va deixar glaçat: en James Gandolfini s’havia mort d’un atac de cor.

“Black Mirror”... black future? (2/3)

Amb una mica de retard sobre la data prevista, i després d’haver analitzat el primer episodi de la segona temporada de Black Mirror, avui toca parlar del segon. Com passava amb el primer, aquest també té molts aspectes a comentar i analitzar.

Karma positiu

Sovint tinc la sensació que centro massa el meu temps televisiu en mirar sèries dramàtiques, mafioses, thrillers, intrigues polítiques, etc., i que cada cop més (sense cap motiu) estic abandonant les comèdies que tant bones estones m’havien fet passar anys enrere. Potser per això, o perquè l’altre dia fent zapping vaig veure que a la cadena Neox (crec recordar) encara la fan, avui m’he recordat de My Name Is Earl.

“Black Mirror”... black future? (1/3)

Fa unes setmanes anunciàvem el seu retorn i ara ja fa uns dies que la segona temporada de Black Mirror és història. Tres episodis amb el denominador comú de la tecnologia, del seu ús i abús, i de la influència que té (i que pot arribar a tenir) en les nostres vides. Com que un anàlisi conjunt dels tres episodis donaria com a resultat un article massa llarg, m’estimo més parlar de cada un individualment, ja que a més tots tenen aspectes prou interessants a analitzar. Som-hi!

Primer Ministre Gabriel Byrne

No hi ha dubte que les sèries ambientades en el món de la política han ocupat des de sempre un lloc destacat en aquest àmbit de l’entreteniment. Ja sigui en forma de sàtira (amb la inoblidable Sí, ministre) o seriosa (The West Wing -una de les meves assignatures pendents- o la més recent Boss serien dos dels millors exemples), el món televisiu s’ha fet ressò dels embolics, corrupteles i punts foscos del món polític, així com de les seves connexions amb grups empresarials que són, en realitat, els qui remenen les cireres.

Els vius són pitjors que els morts

La tercera temporada de The Walking Dead ja és història, i s’acomiada amb un regust agredolç. Per mi no hi ha cap dubte que ha estat fins ara el millor lliurament de la sèrie, amb episodis espectaculars i trepidants, però per altra banda l’episodi final (a diferència del que havia passat fins ara) m’ha deixat una mica fred, especialment si tenim en compte les grans expectatives que prometia l’enfrontament entre en Rick i el Governador.

Napoleó, Kubrick i Spielberg

És ben conegut que Stanley Kubrick era una persona extremadament perfeccionista. Diuen que quan marxava de casa per anar a algun rodatge, deixava a la seva família una llista amb més de quaranta instruccions sobre com cuidar els gats mentre ell no hi fos. I en l’aspecte professional, són molt recordades les nombroses vegades que feia repetir escenes en el rodatge de les seves pel·lícules (més de tres setmanes per rodar la seqüència de la taula de billar a Eyes Wide Shut, o trenta-sis repeticions de la conversa de Jack Nicholson amb el cambrer fantasma a El resplandor, entre moltes altres).

Un mafiós americà a Noruega

Si us agrada la música de Bruce Springsteen, probablement us haureu fixat en el guitarrista que l’acompanya habitualment, un paio amb cara de malparit simpàtic, una mica geperut i amb un mocador permanentment cobrint-li el cap. Si a més sou bons aficionats a les sèries de televisió (i si esteu llegint això cal suposar que així és), segur que recordeu que el guitarrista de la famosa E Street Band és, a més, l’actor que va donar vida al violent però entranyable mafiós Silvio Dante a The Sopranos, per mi la millor sèrie de la història. Moltes vegades penso que l’Steven Van Zandt deu ser un dels homes més feliços del món, perquè és un d’aquells casos que han aconseguit que les seves aficions siguin les seves professions. I tot i que va manifestar que després de participar en aquella obra mestra ja no volia fer més d’actor, s’ha tornat a convertir en mafiós per a una coproducció entre Noruega i Estats Units anomenada Lilyhammer.

“Game of Thrones”, nou pòster i tràiler

Falta poc més d’un mes perquè els fans de Game of Thrones veiem recompensada la nostra paciència amb deu nous episodis. Serà el 31 de març als USA (el 9 d’abril en territori ibèric), i pel que se sap aquest tercer lliurament estarà basat en la primera part de la novel·la Tempesta d’espases de George R.R. Martin. Això trenca amb la dinàmica que s’havia seguit fins ara (una novel·la-una temporada), ja que degut a l’extensió del text els productors de la sèrie s’han vist obligats a dividir-lo en dues temporades.

L’assassí del pont

Acostumats com estem a produccions nord-americanes i britàniques, de tant en tant s’agraeix una mica de canvi i explorar què es fa en altres països. Fa pocs dies he acabat de veure Bron/Broen, una coproducció entre Suècia i Dinamarca que en molts aspectes m’ha recordat a The Killing (que precisament és un remake d’una altra sèrie nòrdica, la danesa Forbrydelsen).

Torna “Black Mirror”

Si sou seguidors habituals d’aquest bloc, recordareu que fa uns mesos vam parlar de Black Mirror, una mini sèrie de tres episodis que ens advertia (segurament de manera exagerada) dels perills que pot comportar la presència constant de la tecnologia a les nostres vides i la dependència que en tenim. Doncs bé, si us va agradar esteu (estem) d’enhorabona, perquè ben aviat en Charlie Brooker (foto) ens oferirà tres noves històries que barrejaran ciència ficció, sàtira i drama.

Igual que passava amb el primer lliurament, cadascun dels nous episodis ens presentarà una situació diferent que reflectirà, en paraules del seu creador, “la manera que vivim actualment i la manera que viurem d’aquí a deu minuts si no som prou hàbils”. Considerada com l’hereva de sèries com La dimensió desconeguda, Black Mirror ens trasbalsa, ens fascina, ens fa pensar i ens adverteix d’uns perills que qui sap si algun dia arribaran a ser reals.

Us deixo amb el tràiler de la segona temporada, i no us deixeu enganyar pel principi: no és l’anunci de les ofertes de cap companyia telefònica. Mireu-lo fins el final...

Corrupció o acte de servei?

Comença l’any i amb ell una nova tanda de sèries, de les quals ja tinc la primera dins dels ulls: Line of Duty, producció britànica de 5 episodis que tindrà un segon lliurament al llarg d’aquest any que acabem d’encetar. Veient les que tinc a punt per mirar, i tenint en compte que segur que n’aniran sortint més, ja puc avançar que aquest 2013 també cauran unes quantes sèries britàniques, de les quals els seguidors del bloc ja sabeu que sóc un gran aficionat.