dimecres, 23 de novembre de 2011

Els zombis tornen a la Sexta



Avui dimecres, per la Sexta i a les 22:30, s’estrena la segona temporada de The Walking Dead. En principi s’havia d’estrenar aquest divendres, però s’ha avançat a dimecres per no coincidir amb el retorn d’Aída a Tele 5 (la famosa contraprogramació). Conseqüències d’això: Person of Interest passa a emetre’s a les 23:30, i els últims episodis de The Killing (l’emissió de la qual va començar en prime time) es podran veure a dos quarts d’una de la matinada, amb la corresponent alegria dels seus seguidors. Una vegada més, les cadenes tracten a les sèries com una gran merda seca. I després es queixen que ens les mirem per Internet...

Pel que fa a la segona temporada de “la sèrie dels zombis”, cal dir que de moment està suposant una petita decepció (malgrat que l’episodi pilot és més que acceptable, fins i tot bo). Es nota moltíssim la diferència respecte de la primera temporada, que combinava molt bé el tema zombi amb les reflexions dels protagonistes davant d’unes circumstàncies tan dramàtiques. En canvi ara tenim uns diàlegs poc interessants i repetitius, i a sobre els zombis tenen molt poca presència. Tampoc es tracta d’anar matant constantment morts vivents com si fos un videojoc, però tampoc ens enganyem, són un dels principals atractius de la sèrie. Total, que entre la poca acció zombi i les converses constants dels protagonistes, fins i tot comença a circular la broma que la sèrie s’hauria de dir The Talking Dead.

Com a punts positius, en alguns episodis se’ns ofereixen uns flaixbacs on podem veure algunes escenes d’abans de l’epidèmia zombi, però això no és en cada episodi i per tant també en trobem a faltar més. En resum, que de moment la nova entrega d’una de les millors sèries de la temporada passada no està responent a les expectatives anunciades. Ara mateix als EE.UU. estan més o menys a la meitat de la temporada i encara queden episodis per remuntar, però els guionistes s’hauran de començar a posar les piles si no volen que els morts (d’avorriment) acabin sent els espectadors.

dissabte, 19 de novembre de 2011

“Boss”, la sorpresa de l’any?



Que l’HBO és la cadena reina i l’AMC és la seva més seriosa competidora, és una cosa que a aquestes alçades ja sabem tots els bons aficionats a les sèries. Però el que potser no sabem és que n’hi ha d’altres que no es volen quedar al marge i que estan intentant fer productes d’una qualitat que s’acosta a les dues reines del cable nord-americà. Aquest podria ser el cas de la cadena Starz i de la seva nova sèrie, Boss.

El primer que sorprèn als que ja portem uns quants anys davant de la petita pantalla és veure en Kelsey Grammer fent un paper dramàtic (entre Cheers i Frasier, l’actor va interpretar el mateix personatge durant vint anys, que es diu aviat). I quan dic dramàtic, ho dic amb totes les lletres. Grammer dóna vida ni més ni menys que a l’alcalde de Chicago, al qual només de començar la sèrie li donen la notícia que pateix una malaltia neurodegenerativa incurable, que l’anirà privant progressivament de les funcions cerebrals més bàsiques fins a provocar-li la mort al cap de no massa anys. Passat el primer xoc, els seus passos aniran dirigits a que la seva malaltia no transcendeixi al públic, ja que podria resultar fatal per al càrrec que ocupa. De fet només ho sap el seu principal col·laborador, perquè la relació amb la seva filla, i sobretot amb la seva dona, està lluny de ser la ideal.

És difícil treure conclusions definitives només havent vist l’episodi pilot (dirigit per Gus Van Sant), però les sensacions són d’allò més positives. El pas de la comèdia al drama no sembla massa traumàtic per a en Kelsey Grammer, que està impecable en el seu paper d’home acostumat a tenir més d’una cara segons les circumstàncies i a manejar els fils del poder al seu voltant, però que ara s’ha d’enfrontar amb un enemic desconegut i, a més, ha de fer-ho pràcticament sol i procurant que ningú més se n’adoni. Continuarem pendents d’una sèrie que promet ser una de les sensacions de la temporada.


dissabte, 5 de novembre de 2011

Una de l’oest i una de por

En el món de les sèries de televisió, el western i el terror no són precisament dos dels gèneres més habituals. De comèdies, drames, aventures policials i ciència ficció en tenim per donar i per vendre, però a vegades es troben a faltar altres alternatives. Això pot quedar resolt, almenys en part, amb dues noves estrenes:


American Horror Story: més del mateix o evolució?


El punt de partida de la nova sèrie de la cadena FX (que s’estrena el proper dilluns a la FOX espanyola) no pot ser més típic: una família que vol canviar d’aires es trasllada de ciutat i se’n va a viure a una casa que (oh, sorpresa!) resulta que està encantada i té una sanguinària història al darrera, a més dels seus corresponents fantasmes. De tota manera, pel que he pogut llegir (perquè encara no he començat de veure-la), sembla que a partir d’aquest inici tan vist i revist, la sèrie ofereix elements prou variats com per mantenir l’atenció, semblar fins i tot original i, el que és més important en el cas que ens ocupa, fer autèntica por. Està creada i produïda per Ryan Murphy i Brad Falchuk (responsables també de Nip/Tuck) i protagonitzada per Dylan McDermott i Jessica Lange.




Hell on Wheels: el western de l’AMC


Abans dèiem que de westerns no n’abunden gaires a la televisió, però els bons aficionats a les sèries podrien replicar que una de les moltes obres mestres de l’HBO està ambientada precisament al llunyà oest; parlo, evidentment, de Deadwood (una de les meves múltiples assignatures pendents). Ja fa temps que la cadena AMC sembla disposada a fer ombra a la seva totpoderosa rival, i a partir de demà també ens portarà la seva particular visió d’aquesta època tan típicament americana.

Hell on Wheels ens transporta fins a l’any 1865, just després de la Guerra Civil americana, per seguir la vida d’un antic soldat confederat que busca venjar la mort de la seva dona a mans dels soldats de la Unió. Això el portarà al poble que dóna nom a la sèrie, on s’està construint el ferrocarril transcontinental travessant les terres dels indis Xeiene, que intentaran sabotejar les obres. Si AMC manté el nivell al que ens té acostumats, ens podem trobar davant d’una nova joia de la televisió. Estarem molt atents.