dissabte, 31 de desembre de 2011

Resum seriòfil del 2011

Un altre any que se’n va, i arriba el moment de fer una mica de resum de què ens ha deixat, televisivament parlant. Aquesta llista no pretén ser d’aquelles típiques de “el millor del 2011” (perquè algunes de les sèries que hi surten ni tan sols s’han estrenat aquest any), sinó senzillament un recordatori, absolutament personal i subjectiu, de les sèries que han marcat el meu any. I com que no hi ha ordre de preferència, igual que vaig fer l’any passat, les posaré per ordre alfabètic (podeu fer clic al títol per veure una explicació més detallada). Som-hi!


American Horror Story: acabada fa ben poc la primera temporada, la nova creació dels responsables de Nip/Tuck és encara més delirant, caòtica i enrevessada. Ambientada en una casa encantada, amb el seu soterrani misteriós i els seus fantasmes, és una mena de barreja esquizofrènica de bona part dels tòpics cinematogràfics del terror, i malgrat això és més original del que sembla. Una bona aportació a aquest gènere, no massa present a la televisió.

divendres, 30 de desembre de 2011

Més que una casa encantada


Encara no dos mesos després de la seva estrena, ja tenim la primera temporada de American Horror Story al sac (i ja ha estat renovada per a una segona). Podríem dir que Ryan Murphy i Brad Falchuk s’han superat a si mateixos i ens han portat una història encara més delirant i esbojarrada que la seva anterior creació, Nip/Tuck (que Déu n’hi do també).

diumenge, 18 de desembre de 2011

“Black Mirror”, o el terrorisme 2.0


Fa uns mesos vam parlar de Dead Set, una mini sèrie anglesa tremendament original i entretinguda que criticava ferotgement el món de les “teleescombraries” barrejant dos temes aparentment tan diferents com són els zombis i el programa “Gran Hermano”. Doncs bé, el seu creador Charlie Brooker torna a la càrrega amb Black Mirror, una altra mini sèrie que té, com a mínim, el mateix esperit crític que la seva predecessora.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Adéu a “House”

Ja feia mesos que corrien els rumors, però finalment s’ha fet oficial: Hugh Laurie deixarà la sèrie House al final de la vuitena temporada, malgrat que és l’actor més ben pagat del moment (guanya 700.000 dòlars per episodi). I no només això, sinó que també ha manifestat que no tornarà a protagonitzar cap més sèrie de TV (tot i que no descarta escriure, produir, dirigir, o alguna activitat similar).

I és que el cas de Laurie i el seu personatge del doctor coix i tremendament antipàtic i irreverent, és un dels exemples més clars d’encasellament que podem trobar: la sèrie ha tingut un èxit tan gran i el seu personatge s’ha fet tan popular, que faci el que faci a partir d’ara sempre més serà el doctor House. A més, considera molt difícil que en una altra sèrie pogués no tan sols superar, sinó igualar, l’èxit del seu personatge: “Crec que he estat molt afortunat de tenir l’oportunitat que he tingut, però no puc esperar que passi dues vegades”, ha manifestat.

I a partir d’ara, què? Doncs segurament continuarà amb la seva carrera musical, estrenada el passat mes d’abril amb un disc de blues anomenat Let Them Talk (recordem que, a més d’actor, Laurie toca el piano, la guitarra, la bateria, l’harmònica i el saxòfon, a més de cantar). També tindrà més temps per acabar la seva segona novel·la, després de The Gun Seller (traduïda aquí com a Noche de perros), o bé per fer anuncis com el que podem veure actualment de L’Oréal. En qualsevol cas, els fans del seu personatge televisiu segur que el trobaran a faltar.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Els zombis tornen a la Sexta



Avui dimecres, per la Sexta i a les 22:30, s’estrena la segona temporada de The Walking Dead. En principi s’havia d’estrenar aquest divendres, però s’ha avançat a dimecres per no coincidir amb el retorn d’Aída a Tele 5 (la famosa contraprogramació). Conseqüències d’això: Person of Interest passa a emetre’s a les 23:30, i els últims episodis de The Killing (l’emissió de la qual va començar en prime time) es podran veure a dos quarts d’una de la matinada, amb la corresponent alegria dels seus seguidors. Una vegada més, les cadenes tracten a les sèries com una gran merda seca. I després es queixen que ens les mirem per Internet...

Pel que fa a la segona temporada de “la sèrie dels zombis”, cal dir que de moment està suposant una petita decepció (malgrat que l’episodi pilot és més que acceptable, fins i tot bo). Es nota moltíssim la diferència respecte de la primera temporada, que combinava molt bé el tema zombi amb les reflexions dels protagonistes davant d’unes circumstàncies tan dramàtiques. En canvi ara tenim uns diàlegs poc interessants i repetitius, i a sobre els zombis tenen molt poca presència. Tampoc es tracta d’anar matant constantment morts vivents com si fos un videojoc, però tampoc ens enganyem, són un dels principals atractius de la sèrie. Total, que entre la poca acció zombi i les converses constants dels protagonistes, fins i tot comença a circular la broma que la sèrie s’hauria de dir The Talking Dead.

Com a punts positius, en alguns episodis se’ns ofereixen uns flaixbacs on podem veure algunes escenes d’abans de l’epidèmia zombi, però això no és en cada episodi i per tant també en trobem a faltar més. En resum, que de moment la nova entrega d’una de les millors sèries de la temporada passada no està responent a les expectatives anunciades. Ara mateix als EE.UU. estan més o menys a la meitat de la temporada i encara queden episodis per remuntar, però els guionistes s’hauran de començar a posar les piles si no volen que els morts (d’avorriment) acabin sent els espectadors.

dissabte, 19 de novembre de 2011

“Boss”, la sorpresa de l’any?



Que l’HBO és la cadena reina i l’AMC és la seva més seriosa competidora, és una cosa que a aquestes alçades ja sabem tots els bons aficionats a les sèries. Però el que potser no sabem és que n’hi ha d’altres que no es volen quedar al marge i que estan intentant fer productes d’una qualitat que s’acosta a les dues reines del cable nord-americà. Aquest podria ser el cas de la cadena Starz i de la seva nova sèrie, Boss.

El primer que sorprèn als que ja portem uns quants anys davant de la petita pantalla és veure en Kelsey Grammer fent un paper dramàtic (entre Cheers i Frasier, l’actor va interpretar el mateix personatge durant vint anys, que es diu aviat). I quan dic dramàtic, ho dic amb totes les lletres. Grammer dóna vida ni més ni menys que a l’alcalde de Chicago, al qual només de començar la sèrie li donen la notícia que pateix una malaltia neurodegenerativa incurable, que l’anirà privant progressivament de les funcions cerebrals més bàsiques fins a provocar-li la mort al cap de no massa anys. Passat el primer xoc, els seus passos aniran dirigits a que la seva malaltia no transcendeixi al públic, ja que podria resultar fatal per al càrrec que ocupa. De fet només ho sap el seu principal col·laborador, perquè la relació amb la seva filla, i sobretot amb la seva dona, està lluny de ser la ideal.

És difícil treure conclusions definitives només havent vist l’episodi pilot (dirigit per Gus Van Sant), però les sensacions són d’allò més positives. El pas de la comèdia al drama no sembla massa traumàtic per a en Kelsey Grammer, que està impecable en el seu paper d’home acostumat a tenir més d’una cara segons les circumstàncies i a manejar els fils del poder al seu voltant, però que ara s’ha d’enfrontar amb un enemic desconegut i, a més, ha de fer-ho pràcticament sol i procurant que ningú més se n’adoni. Continuarem pendents d’una sèrie que promet ser una de les sensacions de la temporada.


dissabte, 5 de novembre de 2011

Una de l’oest i una de por

En el món de les sèries de televisió, el western i el terror no són precisament dos dels gèneres més habituals. De comèdies, drames, aventures policials i ciència ficció en tenim per donar i per vendre, però a vegades es troben a faltar altres alternatives. Això pot quedar resolt, almenys en part, amb dues noves estrenes:


American Horror Story: més del mateix o evolució?


El punt de partida de la nova sèrie de la cadena FX (que s’estrena el proper dilluns a la FOX espanyola) no pot ser més típic: una família que vol canviar d’aires es trasllada de ciutat i se’n va a viure a una casa que (oh, sorpresa!) resulta que està encantada i té una sanguinària història al darrera, a més dels seus corresponents fantasmes. De tota manera, pel que he pogut llegir (perquè encara no he començat de veure-la), sembla que a partir d’aquest inici tan vist i revist, la sèrie ofereix elements prou variats com per mantenir l’atenció, semblar fins i tot original i, el que és més important en el cas que ens ocupa, fer autèntica por. Està creada i produïda per Ryan Murphy i Brad Falchuk (responsables també de Nip/Tuck) i protagonitzada per Dylan McDermott i Jessica Lange.




Hell on Wheels: el western de l’AMC


Abans dèiem que de westerns no n’abunden gaires a la televisió, però els bons aficionats a les sèries podrien replicar que una de les moltes obres mestres de l’HBO està ambientada precisament al llunyà oest; parlo, evidentment, de Deadwood (una de les meves múltiples assignatures pendents). Ja fa temps que la cadena AMC sembla disposada a fer ombra a la seva totpoderosa rival, i a partir de demà també ens portarà la seva particular visió d’aquesta època tan típicament americana.

Hell on Wheels ens transporta fins a l’any 1865, just després de la Guerra Civil americana, per seguir la vida d’un antic soldat confederat que busca venjar la mort de la seva dona a mans dels soldats de la Unió. Això el portarà al poble que dóna nom a la sèrie, on s’està construint el ferrocarril transcontinental travessant les terres dels indis Xeiene, que intentaran sabotejar les obres. Si AMC manté el nivell al que ens té acostumats, ens podem trobar davant d’una nova joia de la televisió. Estarem molt atents.


diumenge, 16 d’octubre de 2011

Tardor zombi



Fa un parell de mesos ho vam confirmar, i la data per fi ha arribat: avui diumenge 16 d’octubre, la cadena AMC estrena la segona temporada de The Walking Dead, molt esperada pels milers de fans (entre els quals m’incloc) que va aconseguir guanyar-se la sèrie només amb els sis episodis que formen la primera temporada.

Com vam dir en el seu moment, en aquesta segona temporada (que tindrà tretze episodis) els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. Pel que sembla les emocions fortes estan garantides, i algun dels actors de la sèrie ha manifestat que el públic es quedarà glaçat i que els guions “són al·lucinants”.

I atenció, perquè menys de 24 hores després de la seva emissió als EE.UU. ja es podrà veure la sèrie en territori ibèric (demà dilluns dia 17, a les 22:20 hores), gràcies a l’estratègia de la cadena Fox que l’estrenarà de manera gairebe simultània a més de 120 països. I si per aquelles coses us trobeu al País Basc, concretament a Barakaldo, podeu anar als cinemes Max Ocio d’aquesta localitat a les 20 hores per veure la pre-estrena.

Sigui quina sigui l’opció que trieu, ja sabeu que falten poques hores per tornar a gaudir (i a patir) amb una de les millors estrenes de l’any passat. Han passat més de deu mesos, però per fi han tornat els morts vivents. Refresquem una mica la memòria amb aquesta espectacular promoció de la segona temporada:


dimecres, 12 d’octubre de 2011

J.J. Abrams torna a una illa



Cada vegada que sento el nom de J.J. Abrams em resulta inevitable pensar en Lost i en l’enorme decepció que va suposar (almenys per mi) el seu final, després de sis temporades d’anar acumulant misteris i preguntes que van acabar sense respondre en la seva gran majoria.

És per això que cada nou projecte d’aquest novaiorquès em provoca un cert recel. Actualment estic veient la tercera temporada de Fringe i de moment em distreu i m’entreté, però potser es comença a embolicar una mica massa i jo ja començo a témer per la “síndrome Lost”. Com ho acabaran això?

Ara, el nom d’Abrams apareix en els crèdits com a productor executiu d’una nova sèrie de televisió que estrenarà la cadena Fox l’any que ve, ambientada ni més ni menys que a la presó d’Alcatraz però amb els elements sobrenaturals sense els que sembla que no pugui viure aquest home. Potser vol afegir algun element innovador a un gènere com el carcerari, del qual s’han fet tantes sèries i pel·lícules que presentar-ne una altra sense cap més argument pot semblar innecessari i superflu.


Pel que sabem fins ara, veurem com la policia de San Francisco investiga un assassinat l’autor del qual sembla ser un ex presoner d’Alcatraz que va morir fa dècades. Més endavant es descobreix que, per molt inexplicable que sembli, aquest presoner no només està viu sinó que no ha envellit des que estava a la presó, i a més està deixant una onada de morts al seu pas. I el que és pitjor, podria ser que no fos l’únic presoner mort fa anys i que torna a reaparèixer a l’actualitat...

Sabem segur que la primera temporada d’Alcatraz constarà de dotze episodis de 45 minuts, tot i que encara no hi ha data segura d’estrena. Segons algunes fonts serà a mitjans de 2012, mentre que altres diuen que serà a principis d’any.

Miraré el pilot a veure quina pinta té, amb l’esperança que Abrams aquesta vegada resolgui els misteris que plantegi. Pel que sembla no estic sol en aquest desig i veig que tothom ja el comença a tenir clissat, perquè la Fox no va donar el vistiplau a la sèrie fins que els guionistes van confirmar, per escrit, que donarien resposta a l’enigma plantejat.

Us deixo amb les primeres imatges d’aquesta nova producció. La veritat és que no pinta malament:


dilluns, 19 de setembre de 2011

Anem-la a buscar, la bola del drac!



Normalment, si passes davant d’un bar i veus totes les cadires girades cap a la tele i la gent mirant fixament, el motiu només pot ser un: estan fent futbol. Fa vint anys, però, en alguns bars això passava no només el dimecres al vespre o el diumenge a la tarda, sinó també els dies de cada dia. El motiu no era altre que a TV3 havia començat Bola de Drac.

dilluns, 12 de setembre de 2011

El bar on tothom sap el teu nom



Llegeixo amb horror i incredulitat que ahir a la nit Tele 5 (ni més ni menys) va estrenar una versió espanyola de la mítica comèdia Cheers. La veritat és que no acabo d’entendre a què ve aquesta decisió; de fet, és la primera vegada que una televisió estrangera es decideix a fer una nova versió del clàssic nord-americà. I si no s’ha fet mai, potser és per respecte a l’original, perquè es veu clarament que no es podrà arribar al seu nivell, o per no tacar-ne el record. Però una vegada més, Spain is different...

La Cheers original (l’única que m’importa, perquè no penso invertir ni un minut de la meva vida en la còpia ibèrica) està ambientada en un bar de Boston del mateix nom i ens explica el dia a dia dels cambrers del local, dels seus clients habituals i d’altres d’eventuals. Allà discuteixen de qualsevol tema mentre fan la cervesa, juguen a billar, miren partits de beisbol dels seus estimats Red Sox (l’ex equip de l’amo del bar, en Sam Malone), es discuteixen (o fins i tot es barallen), es tornen a fer amics, etc. Els personatges principals van ser bàsicament els mateixos al llarg de tota la sèrie, mentre que els nombrosos secundaris ajudaven a desenvolupar les trames que anaven sorgint.

Amb aquest punt de partida, podria semblar que la sèrie no pot donar gaire de si, i més si tenim en compte que l’acció rares vegades abandona el bar: uns quants clients fent canyes i xerrant amb els cambrers? Fins quan es pot aguantar això? Doncs no només s’aguanta, sinó que l’habilitat dels guionistes fa que sigui una sèrie tremendament divertida, que sempre surtin històries noves i que els peculiars habitants del bar passin a formar part, gairebé sense adonar-nos-en, de la nostra vida.


Malgrat que en la seva primera temporada va estar a punt de cancel·lar-se per baixa audiència, Cheers va acabar sent una de les sèries més llargues (onze temporades) i guardonades de la història de la televisió, amb 26 premis Emmy i 6 Globus d’Or. A més, un dels seus personatges habituals, el psiquiatre Frasier Crane, va passar a protagonitzar la seva pròpia sèrie (la genial Frasier) durant onze temporades més, amb la qual cosa Kelsey Grammer es va convertir en un dels actors que més temps ha interpretat a un mateix personatge a la televisió.

Una de les claus de l’èxit de la sèrie és, sens dubte, la facilitat amb que podem identificar la majoria dels seus personatges. Qui no coneix algú com en Sam Malone, un guaperes que intenta lligar-se tot el que es belluga al seu voltant? Qui pot dir que alguna vegada no s’ha topat amb l’equivalent del carter Cliff Clavin, un d’aquells que li sembla que ho saben tot i que aprofita la mínima oportunitat per donar lliçons als altres? O amb el comptable Norm Peterson i les seves penúries matrimonials degudes a la seva horrible dona (a la qual no es veu mai, però només de sentir com en parla ja ens la podem imaginar), a les quals intenta buscar refugi en la cervesa i els amics?


La televisió ha evolucionat molt des del 1982, any en que es va estrenar el primer episodi de Cheers, i avui en dia potser pot semblar una mica passada de moda pel que fa a decorats o a nivell de producció. Però del que no hi ha dubte és que es tracta d’una sèrie entranyable, terriblement entretinguda i amb uns personatges als quals t’acabes estimant com si els coneguessis de tota la vida, com si tu mateix fossis un dels clients que quan acaba la seva jornada va al bar a fer una cervesa i comentar la jugada amb els amics. I és que, com diu la famosa cançó que obre cada episodi, “a vegades vols estar on tothom sap el teu nom”.


diumenge, 28 d’agost de 2011

Una família actual


Malgrat que l’estiu pràcticament ja toca a la seva fi, i que la intenció era fer aquest article ben bé fa un mes, les circumstàncies obliguen i el que volia ser una recomanació estiuenca acabarà sent gairebé de post-estiu. En qualsevol cas, i com que també fa temps que no parlem de comèdies, avui m’agradaria recomanar Modern Family, una sèrie fresca, divertida i que es pot veure sense haver de forçar gaire les neurones, que amb la calor sempre estan més apagades del que ja és habitual.

La sèrie ens explica les vivències quotidianes d’una peculiar família (o potser no tant) resident a Los Angeles i formada per tres nuclis relacionats entre si:

En Phil i la Claire són els pares de dues nenes (la Haley, guapa i una mica curta, i l’Alex, intel·ligent i estudiosa) i un nen (en Luke, que no té massa llums), que formen el que podríem considerar com la família més típica i estàndard. En Phil vol ser “enrotllat” amb els seus fills sense acabar-ho d’aconseguir, mentre que la Claire, controladora i possessiva, lluita per mantenir-lo a ratlla i no permetre-li que concedeixi als nens massa capricis.

Per la seva banda, en Mitchell (germà de la Claire) i en Cameron formen una parella gai que acaba d’adoptar la Lily, una nena vietnamita que sovint serà font de moltes baralles, normalment derivades dels diferents punts de vista relacionats amb la manera com cal educar-la. En Mitchell no acaba de sentir-se còmode amb la seva condició sexual, mentre que en Cameron ho té plenament assumit i sovint li retreu a la seva parella aquesta covardia.

Finalment, en Jay (pare de la Claire i d’en Mitchell) és un home que gaudeix d’una plàcida existència gràcies als importants estalvis acumulats durant la seva vida laboral i a una colombiana (la Gloria) trenta anys més jove que ell, físicament espectacular, que parla en spanglish (imprescindible veure la sèrie en versió original) i que té un fill pre-adolescent fruit d’un tempestuós matrimoni anterior amb el també colombià Javier, que de tant en tant apareix per casa i ho capgira tot.

Com és lògic, aquest còctel d’edats, parentius, cultures i inclinacions sexuals fa que es produeixin tota mena de divertides situacions i peripècies, que tothom intentarà salvar com millor pugui: la incomprensió d’en Jay respecte a l’homosexualitat del seu fill, les baralles entre germans i germanastres, l’origen colombià de la Gloria i les diferències culturals que això suposa, etc. La sèrie està rodada en format de fals documental (semblant al de The Office), per la qual cosa és habitual veure com els personatges miren a la càmera o bé són entrevistats mentre seuen al sofà de casa.

Modern Family no inventa res, ja que de fet els seus creadors (Christopher Lloyd i Steven Levitan) la van idear mentre compartien històries relatives a les seves pròpies famílies i van pensar que podien ser la base per a una sèrie de televisió. Malgrat això, es tracta d’una bona comèdia, lleugera, entretinguda i amb prou elements per riure una estona, que bona falta fa.


dissabte, 30 de juliol de 2011

La cantonada de la droga

Com a bon aficionat a les sèries de televisió, tinc un seguit d’importants assignatures pendents que vaig intentant solucionar de mica en mica. Una de les més destacades és sens dubte The Wire, considerada per la crítica com una de les millors obres mai realitzades per a la petita pantalla. Doncs bé, he decidit posar-hi remei i començar a veure-la d’una vegada. Però per fer-ho bé, abans s’ha de veure The Corner, creada també per David Simon, ambientada igualment a Baltimore i considerada com una preqüela de la primera.

Abans de convertir-se en un dels creadors televisius més importants de la història, David Simon va treballar dotze anys com a periodista de successos precisament a Baltimore. Les experiències i vivències acumulades durant aquest temps li van proporcionar prou coneixements com per escriure un parell de llibres, un dels quals (titulat també “The Corner”) va servir de base per crear aquesta mini sèrie de sis episodis sobre el món de la droga en aquesta ciutat nord-americana, tot i que segur que és extrapolable a moltes ciutats del planeta.

Tot i tractar-se d’una obra de ficció, els noms dels protagonistes i els fets que explica són totalment reals, i David Simon els va viure en primera persona. De fet, la sèrie acaba amb una petita entrevista amb quatre dels personatges reals, que es fa a la mateixa cantonada que dóna nom a la sèrie, entre els carrers West Fayette i North Monroe de Baltimore.


Hi ha un bon nombre de protagonistes, tots ells marcats de manera directa o indirecta pel fantasma de la droga, però es fa un seguiment especial de la família McCullough. En Gary havia estat un empresari d’èxit i havia fet diners invertint en borsa, però després de casar-se amb la Fran tots dos van començar a consumir droga, primer per diversió i després per addicció, i la parella es va acabar trencant. Ara tots dos són drogoaddictes, i veuen com el seu fill adolescent DeAndre pot seguir el seu mateix camí (hi trafica i en consumeix de tant en tant), i com el petit DeRodd tampoc té un futur massa optimista vista la situació familiar i el barri on viuen.

La sèrie, doncs, és una dura història sobre el món de la droga, sobre els efectes de la drogoaddicció, sobre la gent que la consumeix, la que hi trafica, la que se’n vol sortir, la que ja li està bé com està, la que se’n surt i la que no, i també sobre la policia que intenta sense èxit acabar amb el tràfic al barri. També ens ensenya que darrera dels drogoaddictes i de la percepció que sovint en tenim, hi ha persones amb una vida i una família que moltes vegades s’hi han vist abocats per les circumstàncies (així ho diu, en un moment de la sèrie, un dels protagonistes: “Hi ha gent que es pensa que sempre hem estat així”). Amb un estil semi documental i un realisme extrem, aquesta obra hauria de ser de visionat obligatori a totes les escoles de secundària. Segur que l’impacte seria molt més intens que qualsevol xerrada que es pugui fer sobre el tema.


dijous, 28 de juliol de 2011

Més zombis a la tardor



Fa unes setmanes ens lamentàvem que s’hagués acabat la primera temporada de The Walking Dead, i dèiem que l’espera es faria molt llarga. Per sort el temps va passant i ara ja podem confirmar la notícia de la seva tornada: serà el proper 16 d’octubre, amb una nova temporada de 13 episodis. I si sou dels que us estimeu més veure les sèries doblades, gràcies a la cadena FOX no haureu d’esperar massa dies respecte a l’estrena americana.

La cadena AMC ha programat cuidadosament la tornada d’una de les seves sèries estrella, ja que serà exactament quan s’acabi una altra de les seves joies: Breaking Bad, de la que ara mateix s’està emetent la quarta temporada. La notícia s’ha donat a conèixer aquest passat cap de setmana a la Comic-Con de San Diego (la convenció internacional de còmics que se celebra anualment a aquesta ciutat californiana).

Pel que sembla, en aquesta segona temporada els protagonistes deixaran la ciutat d’Atlanta, escenari principal dels primers episodis, i l’acció passarà a centrar-se en una granja al mig del bosc. L’actriu Laurie Holden, que interpreta l’Andrea a la sèrie, ha manifestat que “el públic es quedarà glaçat. Els guions són al·lucinants. Cadascun és una pura meravella”.

Les ganes de continuar veient la sèrie, doncs, són màximes. I més encara després de veure aquesta fantàstica promo-tràiler de gairebé cinc minuts amb les primeres imatges de la nova temporada. Això sí, compte que podria ser que es revelessin alguns detalls importants!


dijous, 21 de juliol de 2011

Torna “Dallas”!


Sens dubte, una de les sèries de televisió que més han marcat la meva existència ha estat Dallas, una de les precursores dels actuals fulletons televisius i que va ocupar moltíssims dels meus vespres de diumenge. A més, va ser de les primeres sèries que es van poder veure en català gràcies a una TV3 que llavors començava a donar els seus primers passos.

Dallas ens explicava les peripècies de la família Ewing, uns multimilionaris poderosos i molt influents a l’estat de Texas gràcies al negoci del petroli, i en menor mesura també a la ramaderia. A part dels negocis, la sèrie també explorava les tempestuoses relacions entre els diferents protagonistes, ja fossin familiars o amoroses. Vista avui, l’estructura de la història paral·lela de vàries famílies, de trames entrellaçades i de personatges corruptes i assedegats de poder, diners i sexe no és precisament cap novetat, però als anys 80 va suposar una petita revolució que explica en part el seu impressionant èxit a nivell mundial. També va ser pionera en el tema dels cliffhangers, és a dir, les escenes finals de cada episodi que et deixaven amb l’ai al cor fins al següent, i que actualment ja s’han convertit en un clàssic.

Sens dubte, el paper principal de la sèrie i el que més popularitat va aconseguir va ser el de J.R. Ewing, un personatge tan famós que ha transcendit l’àmbit de la televisió i ha passat a formar part de la cultura popular com a sinònim de persona malvada, retorçada i sense cap mena d’escrúpol. Lògicament, l’actor que li va donar vida (Larry Hagman) ha quedat encasellat per sempre i per moltes sèries i pel·lícules que faci, sempre més el recordarem com el germà dolent dels Ewing. I això que al principi la sèrie estava enfocada en el “germà bo”, en Bobby, però molt aviat els productors es van adonar del terrible “ganxo” d’en J.R. i van readaptar la història per centrar-la en ell.

Al llarg de les seves 13 temporades, la sèrie va deixar molts moments memorables i que encara recordo perfectament: les barbacoes que celebraven els Ewing al seu ranxo de Southfork i que inevitablement acabaven amb baralles i algú a la piscina; l’intent d’assassinat que va patir en J.R. a les seves oficines, i la incertesa de saber qui li havia disparat; les tremendes dones que es lligava en Bobby quan es va separar de la Pamela; els whiskys que es bevien els Ewing només d’arribar de treballar; l’alcoholisme de la Sue Ellen, la dona d’en J.R. absolutament amargada per les infidelitats i el menyspreu constant del seu marit; la presumpta mort d’en Bobby que va resultar ser un somni de la seva dona; etcètera, etcètera. Moments mítics i entranyables de la història de la televisió.


Doncs bé, resulta que Dallas... tornarà l’estiu de l’any que ve! La cadena TNT ha decidit ressuscitar-la amb noves trames que tindran com a protagonistes els fills d’en J.R. i d’en Bobby, que estaran enfrontats com ho estaven els seus pares. El gran reclam d’aquest inesperat retorn serà sens dubte la presència dels personatges de Bobby i J.R. Ewing, tot i que aquest últim, degut als seus 79 anys i al seu delicat estat de salut (va rebre un transplantament de fetge l’any 1995), apareixerà només com a secundari ensenyant al seu fill les seves peculiars maneres de portar el negoci familiar.

La veritat és que em miro aquest retorn amb un ull tancat, perquè crec sincerament que totes les coses tenen un moment i una època. Dallas era una sèrie genial als anys 80, però avui en dia la televisió ha evolucionat moltíssim i dubto que les històries de corrupció i embolics sentimentals tan típiques de la sèrie puguin mantenir l’interès més enllà de la curiositat que segurament despertaran els primers episodis. No li pronostico un futur massa brillant, però això sí, només d’escoltar la banda sonora torno vint-i-tants anys enrere i se’m dibuixa un somriure a la boca:


diumenge, 3 de juliol de 2011

Un joc de matar o morir



Game of Thrones ens diu adéu fins l’any que ve, i ho fa satisfent de sobres les enormes expectatives que havia despertat i deixant enrere els petits problemes que plantejava l’episodi pilot, com per exemple la sensació que la història se’ns explicava una mica massa de pressa o bé la notable quantitat de personatges que hi apareixien, cosa que feia que anéssim una mica perduts. Doncs bé, a mesura que ha anat avançant la temporada això ha quedat solventat, i ara mateix ja sabem què busca i a què aspira cada família, i noms com Stark, Targaryen i Lannister han deixat de sonar-nos estranys.

dijous, 30 de juny de 2011

Tornarem a Seattle



La síndrome de l’episodi pilot (també coneguda com a pilotitis) és un fenomen que s’observa no poques vegades en el món de les sèries de televisió. La primera presa de contacte amb una producció televisiva sovint està tan cuidada i ben feta que fa que les expectatives que desperta siguin altíssimes, sovint desmesurades, i pot passar que la resta d’episodis no estiguin a l’alçada.

Sense que sigui ni molt menys un cas tan exagerat com altres produccions recents (Flashforward o The Event, per exemple), sí que és veritat que The Killing nota el pes d’un primer lliurament gairebé perfecte: se’ns presenta el cas (l’assassinat de l’adolescent Rosie Larsen en estranyes circumstàncies, ja que el seu cadàver apareix en un dels cotxes de la campanya electoral d’un candidat a alcalde), els detectius que l’investigaran (la gèlida Linden i el misteriós Holder) i la família de la noia (pares, tia i dos germans petits), i també veiem les diverses línies d’investigació obertes i els primers sospitosos. Però a partir d’aquesta impecable arrencada, la sensació és que la sèrie es va apagant de mica en mica, que tretze episodis són molts i que la història es podria haver enllestit abans, sense jugar tant als falsos culpables ni allargar la investigació de manera innecessària (i sovint maldestra). Alguns fins i tot han arribat a dir que es podria passar directament dels dos primers episodis als tres finals, i no ens perdríem res important. Una afirmació una mica exagerada, però que té una part de raó.


Però això no ens ha de fer oblidar que la sèrie té molts aspectes positius. L’ambientació, per exemple, és perfecta per a la història que se’ns vol explicar; l’acció transcorre a Seattle, una ciutat on no deixa mai de ploure i això ajuda a crear un ambient fosc, trist i depriment, molt adequat per a la temàtica tractada. Per altra banda, seqüències com l’aparició del cadàver de la Rosie al maleter i el descobriment del (presumpte) autor del crim gràcies als correus electrònics que va rebent al seu ordinador, són moments magistralment aconseguits i amb una tensió acumulada excepcional.

The Killing també té l’honor de comptar amb algunes de les seqüències més impactants i emotives que recordo en molt de temps. Veient les excepcionals interpretacions de Michelle Forbes i Brent Sexton (els pares de la Rosie), m’imagino que l’impacte de la mort d’un fill ha de ser gairebé calcat a com ens el presenten en pantalla. Cal agrair que els creadors no hagin optat pel sentimentalisme fàcil, sinó que prefereixen mostrar-nos el dia a dia sense la filla desapareguda. Tot i que lògicament hi ha moments inevitables on apareixen les llàgrimes, la vida continua i s’ha de tornar a anar a comprar al supermercat, cal portar els dos petits a l’escola, i patir el dolor constant en silenci perquè tampoc trobes res millor a dir.


A Estats Units s’ha criticat moltíssim l’últim episodi, i la veritat és que la sorpresa final francament és molt poc creïble. A més, no sé per què però sempre havia cregut que el cas quedaria tancat i que a la segona temporada (ja confirmada) els detectius s’encarregarien d’un altre assumpte. En canvi, amb el gir final (i un pèl precipitat) dels esdeveniments, el cas no està ni molt menys resolt: el que sembla l’assassí podria no només no ser-ho, sinó que fins i tot podria ser la víctima innocent d’una conspiració. Ara caldrà veure si el misteri s’allarga molts més episodis a la segona temporada, o bé si el resolen a les primeres de canvi. També serà interessant veure l’evolució del personatge del detectiu Holder (vista la manera com aconsegueix la prova definitiva que presenta contra el presumpte culpable) i també com aquest fet segurament canviarà la seva relació amb la Linden.

En resum, que a pesar de certes situacions poc probables, d’algunes errades de guió, d’episodis innecessaris (en especial l’avantpenúltim) i del seu ritme sovint massa lent, hi ha alguna cosa que m’atrau poderosament d’aquesta sèrie, i em pica la curiositat veure com es resoldrà tot plegat. Crec que li donaré una oportunitat a la segona temporada de The Killing. Encara que només sigui per veure si a Seattle surt el sol alguna vegada...

diumenge, 5 de juny de 2011

“Crematorio”, oasi o punt de partida?



He d’admetre que tinc prejudicis amb les sèries espanyoles. Les comèdies semblen copiades l’una de l’altra (amb Siete vidas com a principal referent), i a més tenen una durada per episodi totalment desmesurada. I les que no són comèdies, sense poder dir que són dolentes, no acaben de donar la talla: qualsevol episodi de Hospital central no li arriba a la sola de la sabata a Urgencias, i si parlem de El comisario podríem trobar dotzenes d’exemples de sèries americanes o britàniques de la mateixa temàtica que li donen mil voltes.

Per tot això no és estrany que no hagi parlat mai de les produccions del país veí. El temps no sobra precisament, i les hores que inverteixo a veure sèries m’estimo més dedicar-les a les que ja sé (gairebé) segur que m’agradaran. No obstant, tota regla té la seva excepció i per això em vaig decidir a veure Crematorio, en part animat per les bones crítiques que havia llegit i en part perquè només eren vuit episodis i no exigia un esforç de temps massa continuat. I el cas és que no me n’he penedit, ni molt menys.


La sèrie (adaptació televisiva de la novel·la homònima de Rafael Chirbes) ens explica la història de Rubén Bertomeu (interpretat per un excepcional José Sancho), un constructor sense escrúpols que ha arribat on és ara trepitjant a qui ha fet falta, subornant a qui ha convingut i fins i tot esborrant del mapa a qui li ha fet nosa. Els seus foscos assumptes surten a la llum arrel de l’accident de cotxe d’un dels seus col·laboradors. A partir d’aquí, la policia anirà estirant el fil per descobrir una trama de corrupció, favors personals, especulacions immobiliàries i fins i tot connexions amb la màfia russa.

Un dels principals motius de l’èxit de les sèries espanyoles és la facilitat amb la que l’espectador mig se sent identificat amb el que veu a la pantalla, ja sigui la recreació del bar de la cantonada, de la botiga de queviures del barri o de la seva comunitat de veïns. Crematorio també ens explica un tema amb el que hi estem familiaritzats, perquè no deixen de sortir nous casos cada dia a les notícies: la corrupció, l’ambició i els interessos que han portat a la creació de la bombolla immobiliària, i que en bona part ha estat la responsable de la crisi actual. D’aquesta manera, la sèrie no deixa de ser espanyola pel que explica i per com ho explica, però en canvi es diferencia clarament de la resta de produccions ibèriques.

Crematorio és una sèrie que no es conforma amb el de sempre, que arrisca i que no tira pel camí fàcil i d’èxit segur, aquestes sèries “per a tots els públics” als que ens tenen acostumats gairebé totes les cadenes. Representa un punt i a part, un abans i un després, una mena d’oasi enmig del desert de la ficció ibèrica, una sèrie tan ben feta i interpretada que sovint no semblaria ni espanyola si no fos perquè reconeixem algunes de les cares que hi surten. Ara només cal veure quin serà, a partir d’aquí, el futur de les sèries “Made in Spain”. Perquè el que està clar és que després de Crematorio, el nivell d’exigència de l’espectador espanyol no pot ser, i no ha de ser, el mateix.



dissabte, 21 de maig de 2011

Petita Gran Bretanya


El Canal 3XL continua imparable amb les seves estrenes de sèries destacades, i aquesta nit a les 23 hores és el torn de Little Britain, un programa que va començar a la ràdio l’any 2001 i que dos anys més tard va passar a la televisió. Es tracta d’una comèdia d’esquetxos de curta durada, protagonitzats per un bon nombre de personatges cadascun amb les seves peculiaritats: l’ajudant gai del Primer Ministre, un paralític (o això sembla) i el seu cuidador, l’únic gai del poble (o això es pensa), un transvestit obsessionat amb fer “coses de dona”, una mare soltera adolescent llenguda i problemàtica, una empleada de banca mal educada, etc.

dilluns, 9 de maig de 2011

“Game of Thrones” arriba al Canal+



Molt pocs dies després de la seva estrena als EE.UU., i gràcies a l’acord entre la cadena nord-americana HBO i Canal+ (una de les cadenes que tracta realment bé les sèries), a partir d’avui i cada dilluns a les 10 de la nit podrem veure la que (diuen) pot ser la sèrie de l’any i fins i tot de la dècada: Game of Thrones, rebatejada per a l’ocasió com a Juego de tronos.

dissabte, 7 de maig de 2011

“Lights Out”: llums i ombres de la boxa



El fenomen de la boxa és realment curiós: és un esport clarament minoritari i que a més sol generar rebuig, però en canvi la majoria de pel·lícules que tracten sobre el tema tenen un gran èxit de públic. Sembla una incoherència que una cosa que a la vida real genera bastant desinterès, un cop traslladada a la gran pantalla es converteixi molt sovint en un autèntic èxit de taquilla. Només cal recordar el fenomen de masses de la saga Rocky, o una de les més grans obres mestres del setè art, Toro salvatge.

No sé què deuen tenir les pel·lícules de boxa que les fa tan atractives. Potser el seu marcat component d’èpica, l’intent dels boxejadors d’obrir-se pas a la vida només amb el seu esforç, l’esperança d’arribar a ser el millor en alguna cosa encara que el teu origen sigui humil... I evidentment també hi ha el costat fosc d’aquest món, que l’acosta als paràmetres més clàssics del cinema negre: els promotors corruptes, els gàngsters que volen guanyar diners fàcils, els foscos interessos que s’amaguen a darrera dels combats... Tots aquests factors, units, ajuden a explicar l’èxit d’un gènere que ja compta amb més de cent exemples a la cinematografia mundial.

Robert De Niro a “Toro salvatge”

En canvi, si parlem de televisió no hi havia cap sèrie sobre el tema fins que fa uns mesos van estrenar Lights Out, on podem trobar tots aquests tòpics que acabem d’esmentar. Patrick “Lights” Leary és un ex campió dels pesos pesats que, cinc anys després del seu èxit, veu com la seva fama comença a minvar. A més, una sèrie de males decisions econòmiques del seu gerent (i germà) el porten gairebé a la ruïna i a haver-se de guanyar la vida fent feines brutes per a gent poc recomanable. Tot plegat fa que es plantegi tornar als rings, però els cops rebuts durant desenes de combats li comencen a passar factura en forma de demència pugilística, cosa que fa que tornar a boxejar no sigui precisament el més adequat.

El gran avantatge que té la televisió sobre el cinema és, sens dubte, el temps que té per explicar les històries i per aprofundir en els personatges. Dues hores en una sala fosca no poden competir amb tretze hores al menjador de casa, i aquesta sèrie n’és un exemple perfecte. Perquè a Lights Out no només hi ha boxa, sinó que també hi ha una història molt ben escrita, uns diàlegs excel·lents i uns actors que compleixen perfectament amb els seus personatges. I quins personatges! Patrick Leary, marit i pare de família que veu com els seus no volen que torni a boxejar; el seu germà Johnny, amoral, incompetent i responsable de gran part dels problemes d’en Patrick; Robert, el pare d’ambdós (i entrenador d’en Patrick), que dubta sobre si l’ha de seguir entrenant o no; els promotors corruptes Hal Brennan i Barry K. Word, que només pensen a enriquir-se trepitjant a qui sigui. I sobretot, tenim sempre present una situació desesperada que requereix prendre una decisió, però també les terribles conseqüències que pot comportar prendre-la.

Lights Out ha estat cancel·lada per manca d’audiència, que ja sabem que és la jutgessa implacable de les sèries de televisió. A priori pot semblar una mala notícia, però jo no n’estic tan segur. Realment milloraria si continués? No ho crec. Sincerament em sembla que la trama ja no es podria estirar gaire més, i que la sèrie està perfecta tal com està i amb el final que li han donat, que tot i que es pot considerar lògic no deixa d’encongir-nos el cor.

dijous, 28 d’abril de 2011

El Canal 3XL estrena “Breaking Bad”



El Canal 3XL incorpora avui a la seva graella (a partir de les 22:30) una sèrie d’autèntic luxe, de la qual ja hem parlat en més d’una ocasió aquí mateix. Ni més ni menys que Breaking Bad, sens dubte una de les millors de la història de la televisió. I no exagero.

Per refrescar la memòria, direm que se’ns explica la història d’en Walter White, un professor de química al qual diagnostiquen un càncer de pulmó incurable i inoperable. Davant de les negres perspectives i de la seva pròxima paternitat, en Walter decideix aprofitar els seus coneixements per fabricar droga, vendre-la (amb l’ajuda d’en Jesse, un eixelebrat ex alumne seu) i intentar aconseguir els diners suficients per deixar a la seva família en una bona posició econòmica, davant de la seva més que probable absència futura.

Però la droga que fabrica en Walter és de tan alta qualitat que ben aviat els càrtels de la droga mexicana s’hi mostraran interessats. Això, unit al fet que en Walter amaga la seva segona ocupació a la família (especialment al seu cunyat, que pertany a l’agència antidroga), farà que la bola de neu sigui cada vegada més grossa i que els problemes es multipliquin.

Si us agraden les sèries de televisió de qualitat superlativa, no teniu cap excusa: cada dijous, pel 3XL.


diumenge, 17 d’abril de 2011

Els Set Regnes de Ponent



HBO és, sens dubte, la cadena que va impulsar l’actual “Edat d’Or” de la televisió. Això no ha impedit, però, que amb el temps vegi perillar el seu tron en el món de les sèries televisives, fins fa poc absolutament indiscutible: per exemple, gràcies a la bona feina de la cadena rival AMC, de la que hem parlat moltes vegades en aquest mateix bloc.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Qui ha matat la Rosie Larsen?


La cadena nord-americana AMC ataca de nou. Després de portar-nos sèries tan destacades com Mad Men, Breaking Bad o The Walking Dead, diumenge passat es van estrenar els dos primers episodis de The Killing, remake de la producció danesa Forbrydelsen que pretén donar una altra volta de cargol al gènere policial.

A priori, la sèrie d’original no en té res. Una agent de policia de Seattle, a punt de deixar el cos (tòpic 1), rep l’encàrrec d’investigar la misteriosa desaparició (tòpic 2) de la Rosie Larsen, una adolescent de la qual els seus pares no saben res des de fa un parell o tres de dies. Per ajudar-la hi ha l’agent que l’ha de substituir (tòpic 3), que a més té un caràcter molt diferent al seu (tòpic 4).

No desvelem cap secret si diem que la noia ha estat assassinada, perquè el mateix cartell de la sèrie ja ens ho deixa ben clar. A partir d’aquí, ja es veu a venir que la sèrie investigarà no només qui ha estat l’assassí, sinó també les conseqüències que tindrà aquesta mort per a la família de la noia i també per a un polític local que aspira a alcalde, ja que la Rosie apareix morta al maleter d’un cotxe de la seva campanya electoral.

La temàtica de la sèrie, i la pregunta que dóna títol a l’article, ha provocat inevitablement que molts fanàtics de les sèries ens recordem de la mítica Twin Peaks i de la pregunta que es feia tothom en aquella època: qui ha matat la Laura Palmer? Tot i que de moment és molt aviat per poder afirmar res, sí que és veritat que presenta certs punts en comú amb la genial creació de David Lynch, però no sembla que aquesta nova aposta hagi d’anar pels camins extravagants i sobrenaturals que prenia sovint l’altra.

Si per alguna cosa es caracteritza AMC és per haver establert el que podríem dir una marca d’estil. Alguns diran que les seves sèries són lentes, i no els faltaria una part de raó, però això s’hauria de matisar. Sens dubte el ritme és pausat, però en cap cas avorrit: a la pantalla sempre estan passant coses, i tens la sensació constant que qualsevol escena pot acabar tenint una importància cabdal en un futur. Això passa amb totes les sèries de la cadena, i The Killing no és una excepció.

Dos episodis són pocs per treure conclusions, però sí que hem pogut veure les línies mestres del que serà la sèrie. Els personatges estan ben perfilats, la història està molt ben explicada i la fotografia és sòrdida però alhora d’una estranya bellesa. Se’ns han presentat les peces del trencaclosques, segur que no encaixaran totes i tenim clar que hi haurà sorpreses. La història que ens expliquen l’hem vista mil vegades, però potser la manera com ens l’explicaran sí que serà original i diferent. Tenim 11 episodis per davant per descobrir-ho, i estarem molt pendents del desenvolupament. Sens dubte, AMC s’ha guanyat aquest dret.


dilluns, 14 de març de 2011

“Downton Abbey” arriba a Antena 3



Si últimament hem estat dient que el canal 3XL ha estrenat sèries de les quals hem parlat en aquest bloc, ara li toca el torn a Antena 3, una cadena que normalment no entraria precisament al Top 3 de les nostres preferències però que s’ha espavilat per adquirir els drets d’una de les millors sèries emeses l’any passat: Downton Abbey, que es podrà començar a veure demà dimarts dia 15 a partir de les 10 de la nit.

Tal i com ja vam dir fa pocs dies, en aquesta sèrie (la més cara de la història de la televisió britànica) podrem veure les vivències d’una família aristocràtica de principis del segle XX i també dels seus criats. El rerefons de la història és saber qui heretarà el títol de Duc de Grantham, ja que el futur hereu ha mort en el naufragi del Titanic, però això només és la punta de l’iceberg (perdó per l’acudit): també serem testimonis d’enveges, d’aspiracions, d’il·lusions i de la lluita contra el passat d’alguns personatges.

Antena 3 sembla que tractarà la sèrie com Déu mana pel que fa als aspectes audiovisuals, ja que l’emetrà amb possibilitat de veure-la en versió original subtitulada i també en alta definició. La part negativa, com sempre, les eternes pauses publicitàries que faran que una hora i mitja de metratge es converteixi en dues hores i quart. És el que té aquesta cadena...


diumenge, 6 de març de 2011

“Fringe” no s’atura… i millora



Contràriament al que sol ser habitual en el món televisiu, TV3 ha decidit no fer cap pausa entre temporades i continuar amb l’emissió de Fringe els diumenges al vespre, després del final de la primera temporada. Sens dubte una molt bona notícia per a tots els seus seguidors, ja que la sèrie cada vegada està més interessant i així no es perd el fil.

En l’últim episodi de la primera temporada vèiem com l’Olivia coneixia en William Bell (interpretat pel mític Leonard Nimoy, el senyor Spock d’Star Trek), antic company de laboratori d’en Walter i fundador de Massive Dynamic, l’empresa que sembla estar al darrera de tots els misteris que investiga la divisió Fringe. Aquesta coneixença fa que també es destapi l’existència d’un univers paral·lel, bàsicament igual que el nostre però amb alguns canvis (per exemple, a Nova York encara hi ha les Torres Bessones), i que a partir d’ara veurem amb més freqüència.

I aquest és, penso jo, un dels principals problemes d’aquesta sèrie: que ha tardat massa temps en introduir aquesta trama. Fins ara només se’ns havien donat petits detalls d’un misteri que s’endevinava que podia arribar a ser molt gran, però a cada episodi només vèiem la investigació d’uns casos concrets, cada cop més misteriosos i enrevessats. A partir d’aquesta segona temporada, en canvi, el tema dels universos paral·lels cada vegada tindrà més importància.

Així doncs, si pensàveu que la cosa no passaria mai de ser un típic procedimental de l’estil “un cas per episodi”, a partir d’aquest diumenge veureu com no es queda només aquí i que la recompensa a la nostra fidelitat haurà valgut la pena. Personalment estic seguint la sèrie a ritme americà (3a temporada) i és evident que no fa més que millorar episodi rere episodi. Sens dubte, una de les millors produccions de ciència ficció de la història.


dissabte, 5 de març de 2011

Sherlock Holmes també parla català



El canal 3XL i aquest petit bloc tenen una cosa en comú: ens agraden algunes de les mateixes sèries. Si fa encara no dos mesos van estrenar Misfits i el mes passat va començar The IT Crowd (rebatejada com Els informàtics), aquest diumenge a partir d’un quart d’onze de la nit podrem veure el detectiu més famós de la història resolent els seus casos en català.

La nova versió del clàssic de Sir Arthur Conan Doyle que ens presenta la BBC manté els trets bàsics del personatge però l’adapta a l’època actual. D’aquesta manera, veurem com fa servir el mòbil contínuament, com persegueix a l’assassí de torn fent servir el GPS, com té una pàgina web pròpia on explica els seus mètodes detectivescos, etc.

Aquesta primera temporada de Sherlock només té 3 episodis, d’una hora i mitja cadascun, i la qualitat i l’entreteniment estan garantits. S’espera una segona temporada per a aquest mateix any 2011 (com a mínim a Anglaterra). I si voleu més detalls de la sèrie, només heu de fer clic aquí.


dissabte, 26 de febrer de 2011

Senyors i servents



Poc temps després que es comencés a veure TV3 al meu poble (més tard que a la resta de Catalunya, com sempre), un bon dia fent zàping em vaig trobar amb una sèrie que explicava les vides d’uns aristòcrates i dels seus servents. Aleshores jo no era tan aficionat a les sèries com ara, ni segurament tenia els mateixos gustos, ni la mateixa paciència... vaja, que no en vaig fer ni cas. Temps després vaig saber que Upstairs, Downstairs (o tal com la vam conèixer nosaltres, A dalt i a baix) està considerada com una de les millors sèries de la història de la televisió.

Doncs bé, resulta que molts anys després ha aparegut una altra sèrie que d’alguna manera pot compensar aquella inicial indiferència: Downton Abbey. Es tracta d’una sèrie britànica creada per Julian Fellowes (Oscar 2002 al millor guió per Gosford Park, l’excel·lent pel·lícula de Robert Altman de temàtica similar) i emesa per la cadena ITV (no tot és BBC a les illes), que no ha reparat en despeses: és la sèrie més cara de la història de la TV britànica (cada episodi ha costat cap a un milió de lliures), i això es nota ja en l’espectacular castell que dóna nom a la sèrie, passant pels cuidadíssims decorats, els luxosos vestits, els fantàstics exteriors i qualsevol altre aspecte del disseny de producció, cuidat fins a l’últim detall. Tots els aspectes visuals de la sèrie són absolutament impecables, com la major part de les interpretacions. Veure-la, doncs, és un autèntic plaer.


La història comença amb el naufragi del Titanic l’any 1912 i amb la notícia que un dels morts és el futur hereu del títol de Duc de Grantham. Com que l’actual duc només té tres filles i en aquella època les dones no podien heretar per llei, els esforços familiars aniran dirigits a trobar algú que es vulgui casar amb la filla gran (l’atractiva però tibada Lady Mary), i evitar així que es perdi el llinatge i la fortuna familiar.

Entremig, lògicament, també serem testimonis de les vides respectives de senyors i criats, de les enveges i rancúnies entre ells, del fosc passat d’alguns personatges, de les aspiracions de la classe baixa que vol deixar de ser-ho, dels canvis socials de l’època, etcètera. Un dels aspectes més destacats de la sèrie és que, malgrat que en total hi ha cap a una vintena de personatges diferents, en molt pocs episodis serem capaços d’identificar-los i conèixer-los perfectament a tots, quines són les seves preocupacions i aspiracions, si són bones o males persones, etc. També s’ha de dir que la sèrie en alguns moments pren aires de culebron (historietes d’amor i demés), però això no impedeix ni molt menys gaudir-la com es mereix.

La primera temporada (set episodis) acaba amb el terrible anunci que Anglaterra ha entrat en guerra amb Alemanya. Amb això s’obre un ampli ventall de noves trames i possibles històries que continuaran, com a mínim, amb una segona temporada (de vuit episodis) que es començarà a filmar aquest proper mes de març i s’emetrà a la tardor. Si us agraden les històries corals d’aquesta època, si sou dels que heu vist i gaudit A dalt i a baix o Retorn a Brideshead, si us agraden pel·lícules com Gosford Park o El que queda del dia, aleshores no us podeu deixar perdre Downton Abbey.