divendres, 27 d’agost de 2010

Superherois esgarriats

Imagineu-vos que un bon dia us atrapa una tempesta al mig del carrer i de sobte us cau un llamp a sobre. Passat el primer ensurt, us adoneu sorpresos que no només no us ha matat, sinó que a més resulta que heu adquirit una capacitat especial que abans no teníeu: fer-vos invisibles, escoltar els pensaments de la gent, fer que el temps torni enrere... o potser teniu un nou poder però encara no ho sabeu.

Doncs això és el que els hi passa als protagonistes de Misfits, cinc joves problemàtics i inadaptats socials (aquesta vindria a ser la traducció aproximada de misfit) que de cop i volta es veuen dotats d’habilitats que mai no haguessin sospitat que tindrien. La sèrie és una curiosa barreja de gèneres, ja que a més de la ciència ficció també hi ha grans dosis d’humor, algunes gotes de drama, petites històries d’amor i fins i tot també elements clàssics del gènere de terror. És molt difícil combinar tots aquests elements i que la cosa funcioni, i la veritat és que la sèrie ho aconsegueix.

Cadascun dels cinc protagonistes té una personalitat molt marcada, són molt diferents entre sí i la seva relació sovint és problemàtica, tot i que es veuen obligats a romandre junts perquè just després de la tempesta cometen un assassinat (en defensa pròpia, això sí) i les conseqüències els empaitaran durant bona part de la temporada.

La sèrie, a més, també explica les conseqüències psicològiques i els problemes morals dels nous superherois, del fet de disposar d’una nova habilitat que no esperaven ni han demanat, i que a més els costa molt de controlar (de fet, molt sovint no la controlen). Aquest descontrol fa que de moment encara no sabem si faran servir els seus poders per fer el bé o justament pel contrari; haurem d’esperar a la segona temporada per saber-ho.

L’únic aspecte que m’ha semblat una mica incoherent d’aquesta primera temporada és l’episodi final, ja que no encaixa amb la línia argumental que havien seguit els cinc primers episodis i ens explica una història completament diferent, sortida del no res, i que trenca una mica la sensació de coherència que mostrava fins aquest moment. Això sí, ens serveix per descobrir (per fi!) quin és l’únic poder amagat que encara no coneixíem d’un dels protagonistes, i ens deixa amb ganes de veure com ho resoldran en la segona temporada.

Un altre aspecte destacat de la sèrie és els petits homenatges que podem veure de tant en tant. Per exemple, l’escena de l’últim episodi on els membres de la secta envolten en Nathan caminant lentament cap a ell ens recorda molt a les típiques pel·lícules de zombis, igual que ho fa la transformació que pateix el supervisor dels nois després de la tempesta; per altra banda, el tancament de la temporada ens porta a la memòria el sensacional episodi Final Escape de Alfred Hitchcock presenta (que a la vegada està inspirat en el conte El entierro prematuro d’Edgar Allan Poe); també tenim una aclucada d’ull a les genials escenes del bowling de la pel·lícula El gran Lebowski, etcètera etcètera.

En resum, una proposta original, fresca, atrevida i enormement entretinguda, i que es pot consumir en menys que canta un gall perquè (com moltes sèries angleses, en aquest cas del Channel 4) només són sis capítols de tres quarts d’hora de durada. Gaudiu-la!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada