dissabte, 21 d’agost de 2010

“Luther”, igual però diferent

Segurament si us parlo d’una sèrie de policies on el protagonista no és sant de la devoció dels seus superiors, que va a la seva sense fer massa cas de les ordres, que és un geni resolent els casos que se li presenten, que alguns dels seus companys són corruptes i que ha de lluitar contra uns malvats molt malvats, us pensareu que no val la pena ni començar de mirar-la. Doncs amb Luther estaríeu molt equivocats si no ho féssiu.

Per què? En primer lloc, perquè és una sèrie anglesa, concretament de la BBC. Què vol dir això? Bàsicament qualitat garantida i solvència contrastada. Després tenim els protagonistes, tots ells actors desconeguts (menys el principal, al qual recordem de la sensacional The Wire i també de la versió americana de The Office) però que compleixen a la perfecció amb els seus papers, especialment (com dèiem) el protagonista Idris Elba, encarregat de donar vida a John Luther, un personatge difícil, que lluita no només contra els malfactors sinó també contra si mateix, psicològicament turmentat, amb freqüents atacs de ràbia i que amenaça constantment de tornar a perdre la salut mental, com ja li ha passat en alguna ocasió.

Motius no li’n falten: la seva (gairebé) ex dona ara té un amant i no vol saber res d’ell, tot i que tampoc n’acaba d’estar molt segura; els casos que se li presenten són d’allò més delicats, amb segrestos, assassins en sèrie, psicòpates que no ho semblen perquè són el veí del costat, etc.; i a sobre, un dels seus millors amics dins del cos podria estar implicat en un dels tèrbols casos a resoldre. Curiosament, però, també rebrà l’ajuda d’una assassina (que apareix ja al primer capítol) a la qual no ha pogut detenir per falta de proves, tot i que està segur de la seva culpabilitat. La relació entre ambdós fa pensar sovint en la de Clarice Starling i Hannibal Lecter a El silenci dels anyells, i els diàlegs que mantenen sempre són dignes d’escoltar-se.

Tots aquests factors, units a un bon nombre de sorpreses, fan que aquesta sèrie sigui un thriller psicològic molt intens i d’allò més entretingut, que ens tindrà collats a la butaca en cadascun dels seus (només) sis episodis, un format bastant habitual en les sèries angleses, que s’allunyen de les temporades “llargues” americanes. Cada episodi és millor i més emocionant que l’anterior, i al final tenim la sensació que tot podria quedar tancat tal com està, però també és veritat que si volguessin ho podrien fer seguir uns quants episodis més. Els senyors de la BBC tenen la paraula. En qualsevol cas, estic encantat d’haver conegut en John Luther.

2 comentaris:

  1. Per mi la sèrie de polis per excelència es, i serà, "The Wire"!

    Senyor Soprano, ha vist una cosa estranya de la HBO que es diu "funny or die"? Ho he trobat avui al youtube i encara no se si m'agrada o em sembla una presa de pèl.

    http://www.youtube.com/user/FunnyorDie ;)

    ResponElimina
  2. "The Wire" és una de les meves il·lustres pendents, però les referències que en tinc són immillorables. M'hi he de posar. Mentrestant, estic amb "The Shield" que la considero un bon preescalfament.

    Ni idea d'aquesta sèrie que em comentes, tot i que només pel fet de ser de l'HBO ja se l'ha de mirar amb uns altres ulls. Prometo investigar...

    ResponElimina