diumenge, 31 de maig de 2009

Quina us agrada més, "The Office" o "The Office"?


No, no ens hem equivocat i la pregunta és correcta. El que passa és que si parlem de The Office hem de precisar si estem parlant de la sèrie britànica (que va veure la llum l’any 2001) o del seu remake americà (nascut quatre anys després). Tot i que l’argument en general és el mateix, el seu desenvolupament és diferent i això fa que ambdues tinguin partidaris i detractors. Intentarem diferenciar-les, fixant-nos sobretot en la britànica que per alguna cosa és l’original i el punt de partida de tot plegat.

La sèrie ens mostra l’activitat quotidiana d’una oficina del Regne Unit, concretament d’una empresa paperera, però evidentment això és el de menys i es podria extrapolar a qualsevol altre tipus d’oficina. El director és un tal David Brent (un meravellós Ricky Gervais, que a més és el creador de la sèrie junt amb Stephen Merchant), un paio que viu autoenganyat i que està convençut que és un tipus divertit, culte, un geni en el món dels negocis i sobretot un cap molt apreciat pels seus subordinats; en realitat, però, és mesquí, presumptuós i immadur, i la percepció que en tenen els treballadors és exactament la contrària de la que ell té de si mateix. Sempre explica acudits sense gràcia, fa imitacions de personatges passats de moda i es fica constantment en problemes perquè té una increïble habilitat per parlar sense pensar el què diu i per dir sempre la frase més sexualment barroera o racista justament a la persona menys indicada, que el sol respondre amb un llarg silenci (de fet, els silencis davant de les ocurrències d'en David són bastant freqüents a la sèrie). Per altra banda, vol fer creure que és modern i políticament correcte, però quan baixa una mica la guàrdia demostra una actitud ofensiva contra les dones, les minories ètniques, els homosexuals i els minusvàlids. Tota la seva actitud va dirigida a buscar constantment el favor i l’acceptació dels seus empleats i/o dels seus superiors, però normalment els resultats són pèssims.



Sempre al seu costat, el fidel (almenys en un principi) Gareth Keenan (Mackenzie Crook) és el típic pilota que sempre està disposat a donar la raó al director i a ajudar-lo en tot el que li demani. És molt aficionat a les armes i a tot el que tingui a veure amb temes militars, i de fet tot sovint intenta aplicar les tècniques d’aquest món al dia a dia de l’oficina, mentre a la vegada intenta lligar amb qualsevol noia que se li posi al davant, amb uns procediments bastant maldestres (per ser generosos). En Gareth és l’objecte constant de les bromes d’en Tim Canterbury (Martin Freeman), un venedor de l’empresa enamorat en secret de la recepcionista Dawn Tinsley (Lucy Davis), que manté una relació amb un treballador del magatzem que ja fa temps que està ancorada en la rutina. La Dawn somia amb deixar aquesta feina que no li agrada, viatjar i dedicar-se a la seva gran passió, el dibuix, però topa constantment amb l’oposició del seu xicot, que considera que aquestes aspiracions són tonteries sense sentit. En Tim la recolza i l’anima a tirar endavant, però curiosament ell mateix no aconsegueix mai reunir el valor suficient per confessar-li els seus sentiments, ni tampoc per intentar pujar graons en l’empresa, malgrat que en tot moment tenim la sensació que segurament si ho provés tindria èxit en ambdós casos.

Però què fa que The Office sigui una sèrie tan especial? Doncs en primer lloc, perquè malgrat que és una comèdia no té “riures enllaunats”; això és un fet molt destacable perquè pràcticament a totes les comèdies que coneixem hi apareixen, en major o menor grau, com si els espectadors fóssim tontos i ens haguessin de dir quan hem de riure i quan no. En segon lloc, i això sí que és realment revolucionari, perquè està rodada en format de documental (o potser el més adequat seria dir “fals documental”). Ens expliquem: representa que una cadena televisiva està fent un reportatge sobre l’empresa, i per tant el que veiem nosaltres és el que estan gravant les càmeres i el que suposadament veuran després els espectadors de la cadena. Conseqüències d’això? Doncs que els actors protagonistes molt sovint miren a la càmera (i fins i tot hi parlen directament) perquè són perfectament conscients que hi és, cosa que evidentment no veiem mai en una sèrie, on precisament del que es tracta és de no mirar a la càmera. N’hi ha que participen de la gravació de manera molt entusiasta (especialment en David, que aprofita la mínima oportunitat per tirar-se floretes i “xupar càmera” fins i tot quan estan filmant a altres companys de feina), mentre que d’altres es troben bastant incòmodes amb la presència de la càmera. Molt sovint, a part de l’acció principal, assistim a entrevistes individuals amb diferents membres del personal, que parlen directament a la càmera sobre algun tema concret, ja sigui personal o laboral; altres vegades dos personatges comparteixen l’entrevista, i parlen entre ells i amb la càmera al mateix temps. Aquesta és una manera molt original d’anar coneixent els personatges i de desenvolupar-los, ja que sovint confessen coses com ara que no els hi agrada la feina que fan, o que se senten atrets per algú de l’oficina, o que algú altre no els hi cau bé, o quines són les seves aspiracions laborals.


Per altra banda, el tipus d’humor de The Office és molt especial. Que ningú busqui el gag fàcil ni la riallada ràpida perquè no la trobarà, i és que en aquesta sèrie l’humor gairebé sempre ve acompanyat d’una sensació amarga. Somriurem quan veurem els intents d’en David per resultar simpàtic, i el trobarem patètic i lamentable, fins i tot ridícul, però tampoc no podrem evitar sentir un pessigolleig a l’estómac perquè en el fons hi haurà moments que ens veurem reflectits en el que diu o en el que fa, i inevitablement ens tocarà fer autocrítica i això sempre resulta incòmode. També ens veurem retratats si alguna vegada hem estat enamorats d’un/a company/a de feina però no ens hem atrevit mai a dir-li, si alguna vegada hem renunciat a les nostres il·lusions per seguir vivint una vida que no ens omple, si hem hagut de patir a un amo com en David, o a un llepaculs com en Gareth, o a algun company friki a més no poder. A The Office hi ha humor, és evident, però Gervais i Merchant també ens posen davant del mirall i ens despullen interiorment, amb una implacable i precisa exploració de comportaments humans com ara el desig de sentir-se integrat en un grup, i la frustració (i fins i tot la desesperació) que ens envaeix quan no ho aconseguim.

Per tot això aquesta sèrie és tan especial. Per això s’ha venut a més de 80 països. Per això va ser la primera comèdia no americana nominada a un Globus d’Or, i Ricky Gervais el primer actor no americà nominat al mateix premi. Tots dos van guanyar en les seves respectives categories, i des d’aquí ens n’alegrem perquè propostes arriscades com aquesta malauradament no es veuen cada dia.


The Office "made in USA"


La versió americana, com hem dit, va veure la llum quatre anys després que l’anglesa, l’any 2005. La influència de l’obra original es fa evident en el fet que l’acció també se situa en una empresa paperera, que tampoc hi ha riures enllaunats, que també està rodada en forma de documental i que per tant els personatges saben que tenen constantment una càmera al seu costat; la presència de la càmera en la versió americana és més acusada, perquè tot sovint segueix els protagonistes fora de l’oficina i fins i tot a vegades fins a casa seva o a llocs no relacionats amb la feina (tot i que a la britànica també els havia seguit fins a alguna festa de l’empresa, la seva presència estava molt més limitada a l’entorn de l’oficina). Els guions americans són originals, no adaptacions dels britànics (llevat de l’episodi pilot), tot i que hi ha escenes i idees de la història basades en l’obra original. Els actors canvien i els noms dels personatges també, però no el seu paper: continuem tenint al director cregut de la seva genialitat (aquí es diu Michael Scott i està magistralment interpretat per Steve Carell, al qual recentment hem vist al remake pel cinema de la sèrie clàssica Superagent 86), al pilota llepaculs (sensacional Rainn Wilson en el paper de Dwight Schrute, un personatge complex, maniàtic i paranoic, tot i que també amb un punt de tendresa) i al treballador enamorat secretament de la recepcionista (Jim i Pam, respectivament).

La principal diferència entre ambdues versions, per mi, és que la versió anglesa estava molt centrada en el personatge del director, mentre que en la versió americana el protagonisme es reparteix molt més entre els secundaris, fins al punt que molts d’ells arriben a ser els autèntics fils conductors en més d’un episodi. Lògicament, això és possible perquè la versió americana té molts més capítols que l’anglesa (que només en té 14, incloent els dos especials de 45 minuts que lliguen caps i tanquen l’obra d’una manera magistral), i per tant hi ha molt més temps per desenvolupar les trames i desviar l’atenció cap a diferents camins. La cinquena temporada va acabar el passat 14 de maig a Estats Units, i hi haurà una sisena. De moment els guions no flaquegen i mantenen un nivell elevat.


Sens dubte, a la versió americana se li ha de reconèixer el mèrit que ha sabut crear una obra amb una identitat potent i pròpia, sense trair els seus orígens ni la seva força original. Com hem dit, els guions són brillants, les situacions molt ben trobades, els malentesos tenen sentit dins de la història i la seva ironia molt sovint frega la perfecció. En canvi, no és ni molt menys tan incisiva amb les misèries humanes com l’obra de Gervais i Merchant, que en això són uns mestres (mireu si no la seva creació posterior, Extras, on es torna a fer referència a aspectes poc recomanables del caràcter humà i a més se l’hi afegeixen la lluita per la fama i el reconeixement de la gent que ens envolta).

La meva recomanació? Mireu-les totes dues en ordre, començant primer per l’anglesa i seguint per l’americana, i llavors podreu comparar. Són dos tipus d’humor diferents, cadascun amb els seus pros i contres, però sens dubte ambdues creacions valen molt la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada