dilluns, 19 de setembre del 2011

Anem-la a buscar, la bola del drac!



Normalment, si passes davant d’un bar i veus totes les cadires girades cap a la tele i la gent mirant fixament, el motiu només pot ser un: estan fent futbol. Fa vint anys, però, en alguns bars això passava no només el dimecres al vespre o el diumenge a la tarda, sinó també els dies de cada dia. El motiu no era altre que a TV3 havia començat Bola de Drac.

dilluns, 12 de setembre del 2011

El bar on tothom sap el teu nom



Llegeixo amb horror i incredulitat que ahir a la nit Tele 5 (ni més ni menys) va estrenar una versió espanyola de la mítica comèdia Cheers. La veritat és que no acabo d’entendre a què ve aquesta decisió; de fet, és la primera vegada que una televisió estrangera es decideix a fer una nova versió del clàssic nord-americà. I si no s’ha fet mai, potser és per respecte a l’original, perquè es veu clarament que no es podrà arribar al seu nivell, o per no tacar-ne el record. Però una vegada més, Spain is different...

La Cheers original (l’única que m’importa, perquè no penso invertir ni un minut de la meva vida en la còpia ibèrica) està ambientada en un bar de Boston del mateix nom i ens explica el dia a dia dels cambrers del local, dels seus clients habituals i d’altres d’eventuals. Allà discuteixen de qualsevol tema mentre fan la cervesa, juguen a billar, miren partits de beisbol dels seus estimats Red Sox (l’ex equip de l’amo del bar, en Sam Malone), es discuteixen (o fins i tot es barallen), es tornen a fer amics, etc. Els personatges principals van ser bàsicament els mateixos al llarg de tota la sèrie, mentre que els nombrosos secundaris ajudaven a desenvolupar les trames que anaven sorgint.

Amb aquest punt de partida, podria semblar que la sèrie no pot donar gaire de si, i més si tenim en compte que l’acció rares vegades abandona el bar: uns quants clients fent canyes i xerrant amb els cambrers? Fins quan es pot aguantar això? Doncs no només s’aguanta, sinó que l’habilitat dels guionistes fa que sigui una sèrie tremendament divertida, que sempre surtin històries noves i que els peculiars habitants del bar passin a formar part, gairebé sense adonar-nos-en, de la nostra vida.


Malgrat que en la seva primera temporada va estar a punt de cancel·lar-se per baixa audiència, Cheers va acabar sent una de les sèries més llargues (onze temporades) i guardonades de la història de la televisió, amb 26 premis Emmy i 6 Globus d’Or. A més, un dels seus personatges habituals, el psiquiatre Frasier Crane, va passar a protagonitzar la seva pròpia sèrie (la genial Frasier) durant onze temporades més, amb la qual cosa Kelsey Grammer es va convertir en un dels actors que més temps ha interpretat a un mateix personatge a la televisió.

Una de les claus de l’èxit de la sèrie és, sens dubte, la facilitat amb que podem identificar la majoria dels seus personatges. Qui no coneix algú com en Sam Malone, un guaperes que intenta lligar-se tot el que es belluga al seu voltant? Qui pot dir que alguna vegada no s’ha topat amb l’equivalent del carter Cliff Clavin, un d’aquells que li sembla que ho saben tot i que aprofita la mínima oportunitat per donar lliçons als altres? O amb el comptable Norm Peterson i les seves penúries matrimonials degudes a la seva horrible dona (a la qual no es veu mai, però només de sentir com en parla ja ens la podem imaginar), a les quals intenta buscar refugi en la cervesa i els amics?


La televisió ha evolucionat molt des del 1982, any en que es va estrenar el primer episodi de Cheers, i avui en dia potser pot semblar una mica passada de moda pel que fa a decorats o a nivell de producció. Però del que no hi ha dubte és que es tracta d’una sèrie entranyable, terriblement entretinguda i amb uns personatges als quals t’acabes estimant com si els coneguessis de tota la vida, com si tu mateix fossis un dels clients que quan acaba la seva jornada va al bar a fer una cervesa i comentar la jugada amb els amics. I és que, com diu la famosa cançó que obre cada episodi, “a vegades vols estar on tothom sap el teu nom”.