divendres, 25 de desembre de 2009

Jack Bauer interroga a Santa Claus

Un vídeo molt adequat per a aquestes dates, sens dubte; així barregem Nadal i sèries!





Bones festes a tots, i fins l'any que ve!

dissabte, 19 de desembre de 2009

Uns mesos a la presó

No, de moment encara no m’han detingut i per tant continuo desconeixent com és la vida a l’interior d’un centre penitenciari. Però si sentiu curiositat, una de les millors maneres és veure una de les primeres obres mestres de les moltes que ens ha deixat la cadena nord-americana HBO. Estic parlant d’Oz, per mi una de les sèries més injustament oblidades i desconegudes de la història, i que des d’aquest petit racó de la xarxa avui m’agradaria recomanar i reivindicar.

“Oz” és el nom popular de la Penitenciaria Oswald de màxima seguretat. Dins seu hi trobem una unitat experimental anomenada “Emerald City”, d’aspecte modern i fins i tot agradable per ser una presó, creada amb el lloable (i difícil) objectiu d’aconseguir rehabilitar els reclusos. En aquest espai reduït hi conviu un nombre controlat de representants de diverses comunitats racials i religioses, amb les lògiques tensions que això comporta. La vida a “Em City” podria ser relativament còmoda si no fos perquè, en el fons, la llei no escrita és la mateixa que en qualsevol altra presó: només sobreviuen els més forts.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Les 10 millors sèries de la dècada (o no)

Els humans tenim l’estrany costum de buscar sempre “el millor”; sembla que tinguem la necessitat constant de saber quina és la millor pel·lícula, el millor llibre o el millor disc de l’any, de la dècada, del segle o de la història. A mi les llistes d'aquest tipus em semblen una sobirana tonteria perquè no deixa de ser l’opinió d’una persona (que a més potser l’endemà mateix triaria diferent), perquè ja m’explicareu quin és el criteri per decidir quin va en una posició o altra de la llista, perquè les diferències entre els candidats fan que sigui molt difícil comparar amb justícia, etc.

En qualsevol cas, les sèries no podien ser menys i ara que arriba el final de la primera dècada del segle XXI (o seria l’any que ve?), la publicació americana The Hollywood Reporter s’ha pronunciat sobre les que, en la seva opinió, són les 10 millors sèries d’aquest període basant-se en “el seu mèrit artístic i la seva contribució al mitjà”, i amb la condició (lògica) que s’hagin estrenat el 1999 o més tard. Les elegides no deixen de ser sorprenents:

dissabte, 28 de novembre de 2009

Es desinfla el globus de “FlashForward”

Fa uns dies parlàvem de l’estrena de FlashForward, la que semblava que havia de ser la successora de la mítica Lost, que l’any que ve dirà adéu després de 6 temporades. L’episodi pilot va complir amb les expectatives (alimentades amb una brutal campanya de publicitat per Internet, amb tràilers, teasers, promocions, etc.): bon plantejament de la trama, correcte desenvolupament de l’acció, presentació dels personatges i de les seves visions, i un final inquietant com pocs.

No obstant, després de 9 capítols, la cadena ABC ha decidit aturar el rodatge de la sèrie i ha demanat als guionistes que es replantegin la feina, perquè en aquest curt interval de temps les audiències a Estats Units han baixat dels 12 milions inicials als 8 milions actuals. Motius? Doncs a mi em sembla que els guionistes estan perduts: després d’arrencar de manera espectacular, la sèrie ha entrat en una monotonia de la qual sembla no poder sortir. Els episodis tenen una preocupant manca de continuïtat narrativa, van d’una banda a l’altra sense sentit, la trama principal no avança, hi ha investigacions que no porten enlloc, una constant repetició de les visions dels protagonistes, apareixen tòpics que hem vist mil vegades (persecucions a ritme de rock, per exemple), etc. A vegades sembla que només els hi interessa arribar com sigui al final de l’episodi per donar-te un caramel que et faci tornar la setmana següent, una constant (i de moment incomplerta) promesa que per fi començarà l’acció de veritat.

dissabte, 21 de novembre de 2009

“Baldriiick!!!”

Si no heu vist mai la sèrie de la qual parlarem avui, segurament no haureu entès el títol de l’article. Però qualsevol que l’hagi vista ja sabrà que ens estem referint a L’escurçó negre, sens dubte una de les sèries més recordades de totes les que ha emès TV3 al llarg de la seva història. Protagonitzada (i parcialment escrita) per Rowan Atkinson (protagonista també de la popularíssima Mr. Bean), ens explica la història de Gran Bretanya al llarg de cinc segles a través de la figura d’Edmund Blackadder i del seu fidel criat Baldrick (Tony Robinson).

dijous, 22 d’octubre de 2009

“Els pilars de la terra” es convertirà en mini sèrie l’any 2010

Segur que els milions de lectors de l’obra més coneguda de Ken Follett han esperat més d’una vegada veure plasmades en imatges les més de 1.000 pàgines que té aquest autèntic best seller de l’autor anglès. Doncs bé, les seves pregàries han estat escoltades i sembla que no haurem de tardar gaire per poder-ne gaudir: si no hi ha res de nou, serà la primavera de l’any vinent.

Pels que no l’hagin llegit, els direm que el llibre està ambientat a l’Anglaterra del segle XII i explica la construcció d’una catedral gòtica a la fictícia localitat de Kingsbridge. Però això només és l'escenari que serveix de teló de fons per tal que Follett ens retrati amb mestria les guerres, els conflictes i les lluites de poder dels diferents estaments (religiosos, polítics, monàrquics, etc.) que formaven la societat de l’època. També hi ha lloc per a les històries d’amor, les traïcions, la violència, l’amistat, i un llarg etcètera que en pantalla tindrà la forma d'una mini sèrie de vuit capítols, filmada a Àustria i coproduïda per Alemanya i Canadà.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Dues notícies d’actualitat, per variar

Doncs sí, tot i que aquest bloc no pretén ser un divulgador de l’actualitat, avui trencarem la norma perquè creiem que les notícies s’ho valen. Anem al gra:

Cuatro estrena FlashForward, la successora de Lost

Sembla ser que la pirateria i les descàrregues massives d’Internet estan fent reaccionar, mica en mica, als responsables de les televisions. En aquest sentit, Cuatro ja havia emès House amb molt pocs dies de diferència respecte dels EE.UU., i ara ho torna a fer amb una sèrie que està cridada a ser la gran protagonista d’aquesta nova temporada: estem parlant de FlashForward, que vindrà a cobrir el buit que deixarà Lost l’any que ve, quan passarà definitivament a la història.

El punt de partida no pot ser més atractiu: sense cap motiu aparent, tots els habitants de la Terra pateixen un desmai durant 2 minuts i 17 segons, i a més veuen flaixos del seu futur, exactament al cap de 6 mesos.

divendres, 11 de setembre de 2009

“Prison Break”: el que podria haver estat i no va ser


Fa uns dies parlava, en l’article sobre Fawlty Towers, d’un fet que aplaudeixo de les sèries britàniques. Deia en aquell cas (copio i enganxo) que “si els seus creadors pensen que per explicar la seva història calen quinze capítols, res ni ningú els farà canviar d’opinió; ni la crítica, ni les audiències, ni que els hi donin més calés, res de res. En definitiva, el que volen és no allargar-ho massa per tal de no disminuir l’impacte de la sèrie: pleguen quan estan al màxim de popularitat i d’èxit, i així el record que ens queda sempre és positiu”. Doncs bé, el cas que ens ocupa avui és exactament el contrari: una sèrie que comença molt bé, que no sap aturar-se a temps i que acaba sent una ombra del que va ser i ens deixa un record que en el millor dels casos és agredolç.

Nota: sense que serveixi de precedent, però degut al caràcter d'aquest article explicaré els finals de la primera i la segona temporada. No seguiu llegint si no ho voleu saber!

Els inicis de la sèrie són prometedors pels amants del gènere carcerari: un tal Lincoln Burrows és a la presó estatal de Fox River condemnat a pena de mort per un crim del qual no queda massa clar que sigui el culpable. Per ajudar-lo a escapar, el seu germà Michael Scofield (un enginyer amb un coeficient intel·lectual altíssim) atraca un banc a mà armada, el tanquen a la mateixa presó i allà comença a desenvolupar el pla que ha traçat minuciosament durant els mesos anteriors a l’atracament: s’ha fet tatuar al cos els plànols de la presó (que va dissenyar ell mateix) i també els detalls més importants que ha de recordar per tal que l’escapada arribi a bon port. Evidentment, com en qualsevol producció d’aquest tipus, s’anirà trobant amb personatges bons i dolents (destaca poderosament l’assassí i violador T-Bag) que l’ajudaran a escapar o bé li complicaran les coses, segons el cas. La història no és original i s’han vist moltes vegades arguments semblants al cinema, però s’ha de dir que la posada en escena és excel·lent, els actors compleixen sobradament, hi ha girs narratius molt ben aconseguits, i tota la temporada manté una tensió dramàtica i argumental notable.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Esgarrifances en blanc i negre


“Els hi hem de donar plaer, el mateix que tenen
quan es desperten d’un malson”

(Alfred Hitchcock, referint-se al públic)


Avui em posaré nostàlgic per parlar d’una sèrie que m’ha quedat gravada per sempre més al cervell, potser pel fet d’haver-la vist de petit i també, per què no dir-ho, per l’impacte que em van causar la majoria dels seus episodis, tan intens que més de 20 anys després encara en recordava perfectament tots els detalls, tot i haver-los vist només una vegada. Recordo aquells dilluns a la nit enganxat a la televisió amb uns ulls oberts com taronges i esperant quina una me n’explicaria aquell home grassonet, que em feia gràcia amb els seus comentaris però que també em provocava una mena d'estrany respecte, un cert misteri que no sabia explicar.

A aquestes alçades no vull insultar els lectors explicant-los qui és Alfred Hitchcock i què ha representat per al món del cinema. Avui només parlaré de la seva vessant menys coneguda, la televisiva. Hitchcock va ser un dels primers realitzadors cinematogràfics que va veure clar el potencial de la televisió i la seva força popular, tot i que era un mitjà que es trobava encara a les beceroles. Amb el seu habitual sentit de l'humor, solia dir que “sortir a la televisió és una vergonya, però la meva família vol menjar”. Cal dir que quan la sèrie es va estrenar, el 2 d’octubre de 1955, Hitchcock ja feia més de 3 dècades que dirigia pel·lícules i ja comptava al seu currículum amb obres mestres absolutes com ara “Rebeca”, “Estranys en un tren”, “Crim perfecte” o “La finestra indiscreta”.


El mag del suspens només va dirigir 17 episodis dels 268 de la primera etapa de la sèrie, que va durar des de l’any 1955 fins al 1962, i un de la segona etapa (del 1962 al 1965, amb 93 episodis més i rebatejada amb el nom de The Alfred Hitchcock Hour –“L’hora d’Alfred Hitchcock”– perquè va passar dels 30 minuts habituals als 60), però la seva mà mestra es nota tant en l’elecció de les històries com en la posada en escena i l’estil cinematogràfic.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Zombis + “Gran Hermano” = “Dead Set”


I què tenen a veure els zombis amb Gran Hermano?, us preguntareu vosaltres amb tota la lògica del món. Doncs ara ho veurem. I és que l’acció se situa, de bon principi, a la casa del popular concurs (en la versió anglesa perquè aquesta sèrie també ho és, o sigui que per ser exactes hauríem de dir “la casa del Big Brother”), on veiem els seus habitants parlant de tonteries diverses i preocupadíssims per saber si estan o no en directe, per aconseguir la fama com més ràpidament millor, i també uns calés fàcils si poden ser els últims a ser expulsats de la casa (precisament és nit d’expulsions i per tant la tensió és superior a la d’un dia normal). Però el que ells ignoren és que a fora de la casa, al món real, s’ha desencadenat una mena d’epidèmia inexplicable que fa que els morts tornin a la vida per alimentar-se dels vius. Ben aviat s’adonaran del que està passant quan un dels zombis aconsegueix entrar a la casa que ells creien tan segura...

dijous, 18 de juny de 2009

Larry David contra el món


Sabeu allò que se sol dir a vegades de “és el fill que voldrien totes les mares”, o bé “és el gendre que voldrien totes les sogres”? Doncs Larry David és exactament el contrari. O almenys això és el que ens vol fer creure a Curb Your Enthusiasm, la seva creació “post-Seinfeld” (autèntica obra mestra de la comèdia, de la qual ell va ser cocreador i guionista). La seva nova sèrie està centrada en ell mateix, un productor i guionista de Nova York que viu semi retirat gràcies als milions guanyats després del brutal èxit de Seinfeld, i en els fets que li passen a la seva vida diària. En això comparteix en bona part la temàtica de la seva creació anterior, ja que ambdues tracten sobre situacions quotidianes i la manera que tenen els seus protagonistes d’afrontar-les. Si alguna diferència hi ha és que Seinfeld era bastant més políticament correcta. En això, sens dubte, també influeix el fet que la sèrie s’emeti per la cadena HBO, que sempre arrisca i emet material que altres ni tan sols es plantejarien. Larry David disposa ara d’un espai per explorar totes les oportunitats que no va poder amb Seinfeld. I ho fa... vaja si ho fa!

diumenge, 31 de maig de 2009

Quina us agrada més, "The Office" o "The Office"?


No, no ens hem equivocat i la pregunta és correcta. El que passa és que si parlem de The Office hem de precisar si estem parlant de la sèrie britànica (que va veure la llum l’any 2001) o del seu remake americà (nascut quatre anys després). Tot i que l’argument en general és el mateix, el seu desenvolupament és diferent i això fa que ambdues tinguin partidaris i detractors. Intentarem diferenciar-les, fixant-nos sobretot en la britànica que per alguna cosa és l’original i el punt de partida de tot plegat.

dissabte, 23 de maig de 2009

2 comèdies britàniques que no ens podem perdre

Si seguiu habitualment aquest bloc ja us haureu adonat que som fans de les sèries britàniques en general i de les comèdies en particular, siguin de l'època que siguin. Ja hem parlat de Fawlty Towers, i avui parlarem de dues de les més recents. Som-hi!


The IT Crowd: frikis, però entranyables


La sèrie comença amb la Jen (Katherine Parkinson) fent una entrevista de feina per entrar a treballar en una gran empresa. Com fa la majoria de gent, menteix en el seu currículum i exagera els seus coneixements informàtics, però la seva sort és que el seu cap tampoc no en té ni idea i per tant se la creu, amb la qual cosa passa a ser la cap del departament d’informàtica (IT) de l’empresa, situat al soterrani de l’edifici. Els que sí que saben molt del tema són en Roy (Chris O'Dowd) i en Moss (Richard Ayoade), dos autèntics frikis que de sobte es veuen manats per una inexperta total en informàtica, cosa que no poden suportar de cap manera. En canvi, la Jen és una experta en relacions personals i això sí que pot ajudar als seus nous companys, perquè són dos inadaptats socials absoluts. Així, els uns pels altres, es complementaran mútuament.

A vegades amb un humor irònic, a vegades amb un humor absurd, amb malentesos gairebé constants, la sèrie és molt divertida i lleugera, d’aquelles que te’n vas a dormir amb bon gust de boca. Per mi, un dels grans encerts de la sèrie és que no ens presenta als frikis com a una espècie odiosa (tot i que és evident que no cauen bé als seus companys de feina), sinó que se'ls tracta amb respecte i fins i tot amb estima, ens cauen bé malgrat les seves evidents limitacions en aspectes que no siguin el purament informàtic.

dimarts, 12 de maig de 2009

"The Sopranos", la sèrie que creix amb nosaltres


The Sopranos és potser la major obra de la
cultura popular americana dels últims 25 anys.”
(New York Times)

Tony Soprano és, aparentment, un pare de família normal i corrent amb els mateixos maldecaps que la majoria de la gent: dos fills problemàtics, una relació matrimonial que ja fa temps que no passa pel seu millor moment, una mare controladora i autoritària, etc. El que ja no és tan normal és la seva manera de guanyar-se la vida: Soprano és el cap d’una de les principals bandes mafioses de New Jersey. La dificultat d’exercir de cap de les dues “famílies”, l’estrès i les pressions conjuntes d’aquests dos móns fa que comenci a patir depressions, crisis d’angoixa i desmais, i finalment decideix buscar ajuda psicològica de mans d’una especialista, però ho ha de fer d’amagat perquè si els seus col·legues mafiosos ho sabessin la seva imatge quedaria molt malmesa.

Però The Sopranos no és una sèrie sobre la màfia, o almenys no exclusivament. De fet, el seu creador i productor David Chase ha afirmat que està basada en la seva experiència personal: igual que Tony Soprano, Chase també té ascendència italoamericana (el seu cognom real és DeCesare), va créixer a New Jersey, tenia una relació tempestuosa amb la seva mare i també va acabar anant al psiquiatre. Si a tot això hi afegim que des de ben petit estava fascinat pel món de la màfia, podrem entendre bona part dels motius que el van portar a crear aquesta obra, que en principi havia de ser només una pel·lícula.


La sèrie, doncs, no es queda simplement en un retrat del món mafiós, sinó que va més enllà i entra en temes com ara la doble moral dels nostres temps; Carmela Soprano, per exemple, sap perfectament a què es dedica el seu marit i en el fons no li agrada, però per altra banda ja li va bé perquè això li permet gaudir d’un nivell de vida que d’una altra manera potser no seria possible. El tractament de la complexitat del caràcter humà també és molt destacable, com per exemple en el cas del personatge de Christopher Moltisanti, nebot de Tony Soprano, que en un rampell de ràbia pot apallissar la seva xicota brutalment però després penedir-se’n i demanar-li perdó de genolls i plorant amb tota la seva ànima, perquè realment ho sent. O Paulie Gaultieri, un dels membres més despietats de la banda però que a la vegada sent una devoció absoluta per la seva mare. Veiem a assassins sense escrúpols, però també a persones amb les seves pors i debilitats, que tenen una vida normal fora de la seva vessant mafiosa. A The Sopranos, igual que a la vida, no hi ha ningú exclusivament bo ni exclusivament dolent. El yin i el yang: ni blanc ni negre, sinó tota la gamma de grisos que hi ha entremig.

divendres, 10 d’abril de 2009

Versió original o doblada?

“La veu de Katharine Hepburn no és intranscendent;
és, per al món, un dels atributs que la defineixen.”
(Jorge Luis Borges, escriptor argentí)

Avui, per primera vegada des que va començar aquest bloc, no recomanarem sèries sinó una manera de mirar-les: versió original o doblada? La discussió sembla no tenir final, i les opinions a favor d’una o altra opció provoquen no poques i acalorades discussions perquè, penso jo, es tendeix a ser massa radical en el tema. Molts partidaris de la versió original defensen que s’hauria d’abolir completament el doblatge, i això fa que els que pensen el contrari contraataquin defensant-lo aferrissadament. Ja avanço que aquí ens decantarem per la versió original, però evidentment sense cap ànim d’imposar res ni d’alliçonar ningú. No estem dient que hagin de desaparèixer les versions doblades, ni molt menys; senzillament creiem que, si no ho heu fet mai, val la pena considerar seriosament l’opció de la versió original. (Nota: quan diem "versió original" realment ens estem referint a "versió original subtitulada"; si el vostre coneixement d’idiomes és prou bo com per poder veure una pel·lícula o una sèrie sense subtitular, no cal ni que continueu llegint).

Com comença el tema del doblatge? Una teoria relaciona directament el doblatge amb els països que han patit períodes de dictadura durant un període més o menys llarg de la seva història. Sembla ser que un dels principals precursors del doblatge va ser Mussolini, i que a Alemanya i Espanya es va copiar el seu exemple (tot i que el primer estudi de doblatge espanyol -T.R.E.C.E.- es va inaugurar a Barcelona abans del franquisme, l’any 1932). Amb el doblatge es buscaven dos objectius: el nacionalisme a través de la identitat lingüística i, de manera més subtil, el control de les idees que podrien ser alienes als interessos del règim. Aquest control es duia a terme mitjançant mecanismes de censura que consistien bé en retallar fotogrames, bé en alterar els diàlegs segons convingués. Així resultava molt senzill evitar que certes opinions reflectides a la pel·lícula (i considerades “perilloses”) arribessin als espectadors. Els censors van aconseguir que qualsevol pel·lícula estrangera fos una apologia del sistema polític vigent i dels valors morals que volia transmetre. I, si el missatge era massa contundent com per tapar-lo modificant els diàlegs, doncs es prohibia l’exhibició de la pel·lícula i llestos.

Un exemple molt famós i alhora curiós és el cas de la pel·lícula Mogambo, on per evitar que els espectadors espanyols s’adonessin que hi havia un adulteri (cosa que hauria estat un escàndol en aquella època), els censors van reconvertir un matrimoni en uns germans, amb la qual cosa el que van aconseguir és crear un incest i va resultar pitjor el remei que la malaltia. Altres exemples coneguts van ser amagar que el protagonista de Casablanca havia lluitat al bàndol republicà a la Guerra Civil espanyola, privar els espanyols de la caricatura que Charles Chaplin va fer de Hitler a El gran dictador (va estar prohibida fins la mort del dictador l’any 1975) o silenciar el missatge antimilitarista de Senders de glòria, que no es va poder veure a Espanya fins l’any 1986 en una retrospectiva sobre Stanley Kubrick.

Casablanca (1942)

Per rebatre aquesta teoria, també s’ha de dir que als anys 30 la pròpia indústria de Hollywood rodava la mateixa pel·lícula en els mateixos escenaris però amb diferents actors i directors, primer en anglès i després en altres idiomes. Molt poc temps després van passar a controlar el doblatge de les pel·lícules (per exemple, Stan Laurel i Oliver Hardy es doblaven ells mateixos a diferents idiomes). Quan Hollywood va deixar de fer produccions en altres idiomes, les indústries del doblatge van prendre el relleu en els països on era rendible per criteris estrictament econòmics: si el país era petit no resultava rendible doblar, mentre que si era gran sí que resultava. Per tant, segons aquesta teoria, el fet que hi hagués o no dictadura no seria un criteri essencial per considerar l’existència del doblatge.

Avui en dia, sense arribar a les animalades de la dictadura, encara ens trobem amb casos curiosos: s’adapten personatges per fer-los més familiars al públic (en un capítol de House es parlava de Fernando Alonso i a la versió original era un altre pilot, per exemple), es canvien línies de diàleg per no ferir sensibilitats, per adaptar-se als requeriments dels actors, o senzillament per intentar que “s’entengui millor”. Això sense entrar en la publicitat encoberta ni en els suggeriments sociopolítics que tot sovint afecten el resultat final. No cal ni parlar del mal que fa tot això a l’obra original. I després hi ha casos que ja són directament abominables: recordo unes vacances a Grècia on vaig veure, a la televisió de l’hotel, una sèrie on el doblatge consistia senzillament en la veu d’un home parlant en grec per sobre de les veus originals, que se sentien a un volum més baix. Però és que era la mateixa veu tant si parlava un home, com una dona, com un nen! Senzillament traduïa, sense cap mena de voluntat d’entonació. Sembla ser que no és l’únic cas semblant, i que en molts països de l’est d’Europa això també és així.


Però fins i tot suposant que el doblatge sigui correcte i fidel a l’original (i pel que sembla l’espanyol està considerat dels millors del món -no podem dir el mateix del català-), encara tenim arguments per defensar les versions originals. Si partim del fet inqüestionable i evident que estem mirant un producte audiovisual, arribem fàcilment a la conclusió que si mirem la versió doblada ens estem perdent la meitat de l’experiència, perquè si els gestos transmeten coses, la veu també. Com podem afirmar que un actor és bo (o no) si no estem sentint la seva veu real? Per fer aquesta afirmació ens estem basant només en els seus gestos i la seva expressió corporal, però ens estem perdent l’entonació i els centenars de matisos, d’inflexions, de silencis, etc., que els bons actors són capaços de donar a la seva veu per tal de composar i crear un personatge. No hi ha dues persones al món amb la mateixa veu, i per tant ens estem perdent el timbre i el to únics de la veu original.

Per posar un exemple proper, els aficionats al cinema hem vist Javier Bardem interpretar un jove escriptor cubà (Antes que anochezca), un ancià gallec moribund (Mar adentro) o un assassí psicòpata nord-americà (No Country for Old Men), i ens ha fet creure tots aquests accents perquè és un actor extraordinari, capaç de modelar la seva veu com qui fa una figura amb fang. Quin doblador pot transmetre tot això? La resposta és ben senzilla: cap. Per molt bo que sigui, mai no podrà captar ni transmetre tota aquesta riquesa d’expressió. Amb el doblatge ens estem perdent a Bardem i a tots els “Bardems” que hi ha en el món del cinema. En definitiva, estem ignorant un aspecte imprescindible a l’hora de qualificar algú com a bon o mal actor. I com a exemple, aquí teniu el tràiler americà de Mar adentro, on a més de veure i sentir Javier Bardem podrem comprovar com a EE.UU. les pel·lícules estrangeres s’estrenen en versió original subtitulada.



La qüestió s’agreuja quan resulta que moltes vegades un mateix doblador dóna veu a més d’un actor. Per exemple, el doblatge espanyol de quatre actors de la talla de Jack Nicholson, Marlon Brando, Paul Newman i Michael Caine el fa la mateixa persona, Rogelio Hernández, que malgrat la seva bona feina ni tan sols és actor, sinó locutor. A més, diuen les males llengües que aquest món del doblatge és un cercle tancat, una mena de màfia on resulta molt difícil entrar si no tens endolls o padrins. En el cas català, almenys, sembla bastant clar que és així; només cal mirar unes quantes pel·lícules i ens adonarem que sempre sentim les mateixes veus. Afortunadament, actualment resulta senzill trobar sèries i pel·lícules en versió original, i també els seus corresponents subtítols. I si us estimeu més l'opció del DVD, la gran majoria també inclouen diverses opcions d'àudio i subtitulat. És veritat que mirar la pantalla i llegir al mateix temps al principi és difícil, perquè ens perdem els gestos i només veiem els peus o els colls dels protagonistes. Però, com tot, és qüestió de pràctica i ben aviat ens hi acostumarem i descobrirem una nova manera de veure i gaudir les sèries.

La versió doblada és l’opció més fàcil, però mai de la vida pot ser l’opció més fidel ni la més autèntica. Hi ha qui opina que la diferència entre els que defensen la versió original i els que no, és que els primers han provat les dues opcions. La solució és ben senzilla: provar-ho. Mireu un capítol de la vostra sèrie preferida en versió original i llavors mireu-vos el mateix capítol en versió doblada, i ja decidireu què us agrada més. Jo, per si de cas, no em puc estar de posar-vos un parell d’exemples que potser us acabaran de convèncer: El primer correspon a l’excel·lent comèdia britànica The IT Crowd. No em digueu que la veu de Richard Ayoade (que interpreta el personatge de Moss) no és insubstituïble!



El segon correspon a la producció nord-americana Dexter, on Michael C. Hall interpreta el personatge del mateix nom. Si abans dèiem que la veu original era insubstituïble, què podem dir d'aquesta...



A mi em sembla que només per poder gaudir de veus com aquestes ja val la pena veure la versió original. A més, segur que millorareu el vostre nivell i coneixement d’altres idiomes. La decisió, en qualsevol cas, és vostra.

dissabte, 21 de març de 2009

L’hotel dels embolics


"Un client satisfet! L'hauríem de dissecar"
(Basil Fawlty)

Segur que tots ens hem trobat alguna vegada amb un cambrer mal educat, o amb un encarregat d’hotel al qual un parell de lliçons de paciència no li haurien anat del tot malament. Això si més no és el que li va passar al genial còmic britànic John Cleese el mes de maig de 1970, mentre es trobava rodant exteriors al sud-oest d’Anglaterra junt amb la resta dels Monty Python. Només direm que tenien previst passar dues setmanes a l’hotel i finalment només s’hi van quedar una nit, tot gràcies a la “simpatia” de l’amo de l’establiment, un tal Donald Sinclair, que els hi va fer l’estada insuportable. Un cop acabat el rodatge amb els Python, Cleese i la seva muller en aquella època, Connie Booth (que després seria cocreadora, coguionista i coprotagonista de la sèrie), es van quedar uns dies més perquè Cleese va quedar fascinat amb el comportament d’aquell personatge, al qual va definir posteriorment com “l’home més meravellosament groller que he conegut mai”. I com són les coses, aquesta coneixença li va servir per crear una de les sèries més divertides de la història: Fawlty Towers (o Hotel Fawlty, tal com la vam descobrir els telespectadors catalans).

dissabte, 7 de març de 2009

Quin (mal) geni!


"La humanitat està sobrevalorada"
(Dr. Gregory House)

Què us estimeu més, un metge que us agafi la mà mentre us moriu o un que us ignori mentre milloreu? Aquesta mateixa pregunta li fa el Dr. Gregory House (Hugh Laurie) a un pacient, i serveix perfectament de presentació per a un personatge com n’hem vist pocs a la televisió. El doctor en qüestió és un tipus irreverent, políticament incorrecte, egocèntric, mal educat, antisocial, desconfiat... però un geni absolut en la seva professió. Com a diagnosticador no té rival, i a més li encanten els desafiaments mèdics que se li presenten (complicadíssims sempre: no espereu veure mai ningú amb una simple grip). De fet, es podria dir que li interessa molt més la malaltia que no pas els pacients, als quals evita sempre que pot perquè està convençut que sempre menteixen sobre els seus símptomes. Ell, per la seva banda, fa anys que pateix dolors terribles a la cama dreta per una errada mèdica que va provocar que li haguessin d'extirpar el quàdriceps; per anar tirant consumeix calmants de manera indiscriminada i s’ajuda d’un bastó per caminar. Aquest dolor físic constant no ajuda gaire a millorar-li el seu etern mal humor.

Inevitablement, aquesta personalitat tan especial fa que el personatge es guanyi tantes simpaties com odis. Et cura, però t’insulta. Li trencaries la cara, però no pots deixar d’admirar-lo perquè és capaç de fer diagnòstics que ningú més pot fer. El denunciaries per les coses que et diu, però potser és l’únic que serà capaç de trobar una cura pel teu fill moribund. Ens fascina i ens repugna al mateix temps. És un geni, i com tots els genis és i serà sempre un solitari. Quants capítols no hem vist acabar amb una imatge d'ell, tot sol a casa seva un cop finalitzada la jornada?


La seva genialitat no només li prové del seu infal·lible instint, sinó també de la seva capacitat de deducció, que fa que tot sovint segueixi mètodes gairebé més propis d’un detectiu que no pas d’un metge. De fet, és bastant habitual que enviï algun dels seus ajudants a casa del pacient per tal d’investigar les possibles causes de la seva malaltia. David Shore (el creador de la sèrie) ha admès que el personatge de House està inspirat en Sherlock Holmes, especialment pel que fa al consum de drogues i al desig (i capacitat) de resoldre el que sembla impossible. No deixa de ser curiós que Sir Arthur Conan Doyle, el creador del personatge de Sherlock Holmes, es basés al seu torn en un tal Dr. Bell que va conèixer mentre estudiava medicina (i l’especialitat del qual era... la diagnosi!). Aquí s’ha de reconèixer el mèrit dels guionistes, perquè fer quadrar les semblances entre la medicina i la recerca detectivesca no és fàcil, i ho han resolt de manera magistral amb l’ajuda de metges i especialistes que exerceixen d'assessors de la sèrie.

dissabte, 28 de febrer de 2009

24 hores per salvar el món


"Sense el temps, el món perdria l'angoixa
de l'espera i el consol de l'esperança."

(Antonio Machado, poeta espanyol)

Una perillosa organització terrorista planeja atacar els Estats Units i només hi ha un home que ho pot impedir. No importa que aquí sigui un tal Jack Bauer, també podria ser qualsevol personatge interpretat per Stallone, Schwarzenegger o Seagal. Sabem de sobres que passi el que passi no morirà mai, i que per més difícils que se li posin les coses ho acabarà resolent tot. Us sona aquest argument? No és un prodigi d’originalitat, oi? Aleshores, com és possible que a partir d’una premissa que hem vist milers de vegades s’hagi pogut crear una de les millors sèries de la història de la TV? La resposta no és fàcil perquè els motius són múltiples i variats, però en la meva opinió n’hi ha un per sobre de tots: els guionistes disposen, cada temporada, de 24 episodis per explicar la història. Això els permet aprofundir en els personatges, crear múltiples trames paral·leles, embolicar-ho tot de mala manera fins que sembla que no hi ha solució possible, i finalment resoldre-ho tot plegat i deixar-nos en un estat de shock absolut. Si la mateixa història la veiéssim al cinema duraria com a molt un parell d'hores, i segur que sortiríem de la sala pensant que allò ja ho hem vist abans. En canvi, després de veure una temporada sencera de 24 la sensació és que hem vist un producte perfectament explicat, sincronitzat, i fins i tot... original.

A la brillantor dels guions s'hi ha d'afegir un altre ingredient absolutament clau per entendre l’èxit d’aquesta sèrie (i segurament el seu principal encert): el fet que està filmada a temps real. Com ja hem dit, cada temporada està compresa per 24 episodis d’una hora de durada, i aquest temps és el mateix que experimenten els personatges de la sèrie. Cada episodi comença a una hora del dia en punt i acaba exactament una hora després, amb la qual cosa cadascuna de les temporades explica un dia (i només un) de la vida dels protagonistes. El rellotge que apareix regularment ens recorda el pas dels minuts, i això és molt important perquè les trames estan plenes d’ultimàtums i d’hores límit: imaginem-nos que sabem que una bomba ha d’esclatar a les 4 de la tarda; a mesura que s’acosta aquesta hora no podrem evitar que augmenti la nostra angoixa, paral·lelament a la dels protagonistes. Si a això hi afegim el fet que Bauer ha de prendre constantment decisions vitals i extremes amb molt pocs segons de marge, difícilment trobarem cap altra sèrie on es pateixi tant com en aquesta, i a mesura que ens acostem als episodis finals la tensió augmenta fins a límits insospitats.

dissabte, 21 de febrer de 2009

El preu de l’ambició


"Et penedeixes del que hem fet?"
(Conversa entre Ellen Parsons i Patty Hewes)

Recordo que quan vaig començar els estudis de Dret, ja fa uns quants anys, una de les primeres coses que ens van dir va ser que si havíem triat aquella carrera pel que havíem vist a la televisió (recordo que van esmentar Perry Mason) o al cinema ja podíem marxar, perquè la realitat no tenia res a veure amb allò. Doncs ara us diré una cosa semblant: si decidiu mirar aquesta sèrie perquè us penseu que veureu la típica trama d’advocats, millor que no ho feu perquè en sortireu decebuts. Només us diré que no hi ha ni un judici en tota la primera temporada, o sigui que si sou fans del “protesto, senyoria!”, aquesta no és la vostra sèrie.

El que sí hi ha són advocats, i no precisament dels d’ofici sinó dels especialitzats en judicis on hi ha en joc milers de milions de dòlars. La protagonista és la Patty Hewes (Glenn Close), una de les millors advocades de Nova York però també una de les més odiades, ja que els mètodes que fa servir per aconseguir els seus objectius no sempre són 100% ètics, més aviat al contrari. La Patty rebrà l’ajuda d’una intel·ligent i atractiva noia que respon al nom d’Ellen Parsons (Rose Byrne), acabada de sortir de la Universitat i amb un currículum tan brillant que li permet entrar al prestigiós bufet regentat per la Hewes. Totes dues emprendran una ferotge lluita contra el multimilionari Arthur Frobisher (Ted Danson), presumptament culpable d’haver deixat al carrer 5000 treballadors després de vendre’s la seva empresa. Frobisher intentarà sortir-se’n amb l’ajuda de l’advocat Ray Fiske (Zeljko Ivanek).

dissabte, 14 de febrer de 2009

La ficció més quotidiana


"Una nació perplexa es prepara per viure sense Seinfeld"
(Portada de la revista People, gener de 1998)


Cada vegada que intento recomanar aquesta sèrie a algú em trobo amb el mateix problema; com és lògic, la primera pregunta que em fan és de què va la sèrie. I quin és el problema? Doncs que, en realitat, la sèrie no va de res. No té argument. Senzillament ens mostra a quatre amics de Nova York que viuen situacions tan habituals com ara intentar trobar on han deixat el cotxe en un aparcament d’uns grans magatzems, esperar-se en un restaurant per que els donin taula per sopar, anar a fer una entrevista de feina o agafar el metro. "I aleshores on és la gràcia?", em demanen a continuació. Doncs sens dubte en la genialitat dels guionistes, que permet que d’aquests fets tan simples i quotidians en surtin autèntiques perles còmiques, servides en petites dosis de 22 minuts. Un detall que al principi del capítol semblava no tenir la més mínima importància acaba convertint-se en la clau per solucionar (o no) tots els embolics que s'han anat creant, com qui no vol la cosa i sense que pràcticament ens n'adonem, a mesura que passen els minuts.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Presentació

Si heu arribat fins aquí, potser us esteu preguntant què carai vol dir això de "seriegem". Doncs bé, com que volia fer un bloc que parlés de sèries de TV, i a més volia fer-lo en català, m’he permès inventar-me un verb la definició del qual fos la combinació d’aquestes dues coses. No m’ha costat gaire esforç: seriejar. En aquest bloc, doncs, s’hi seriejarà.

Per què sèries de TV, i no llibres, música o cinema? Doncs perquè tinc la sensació que, a diferència de la resta, les sèries molt sovint són ignorades, que no se'n parla prou o com a mínim no tant com algunes es mereixen. Crec que la televisió ja fa anys que viu un gran moment a nivell creatiu, i ens ha deixat (o ens està deixant) joies com The Sopranos, Six Feet Under o The West Wing, per posar només tres exemples, que estan al nivell del millor cinema.


Els temps canvien i afortunadament ja no depenem exclusivament de la voluntat i dels horaris de les diferents cadenes per poder veure les nostres sèries preferides, sovint maltractades fins a extrems denunciables. Això vol dir que, a més de parlar de sèries, de tant en tant també penso dedicar algun escrit a parlar d’aquestes noves maneres de veure sèries. Us sonen la mula i els torrents? Si no és així, ja us dic des d’ara que no estic parlant ni d’animals tossuts ni de rierols de muntanya...

I evidentment, us animo a dir-hi la vostra i que parleu o suggeriu sèries que siguin o hagin estat importants per a vosaltres. Es tracta, en definitiva, de compartir experiències i qui sap si de descobrir entre tots alguna joia amagada de la qual encara no havíem sentit a parlar mai, o de retrobar aquella altra perla que potser havíem vist alguna vegada i no li havíem parat l’atenció que es mereixia. Hi esteu convidats!