Esgarrifances en blanc i negre

“Els hi hem de donar plaer, el mateix que tenen
quan es desperten d’un malson”

(Alfred Hitchcock, referint-se al públic)

Avui em posaré nostàlgic per parlar d’una sèrie que m’ha quedat gravada per sempre més al cervell, potser pel fet d’haver-la vist de petit i també, per què no dir-ho, per l’impacte que em van causar la majoria dels seus episodis, tan intens que més de 20 anys després encara en recordava perfectament tots els detalls, tot i haver-los vist només una vegada. Recordo aquells dilluns a la nit enganxat a la televisió amb uns ulls oberts com taronges i esperant quina una me n’explicaria aquell home grassonet, que em feia gràcia amb els seus comentaris però que també em provocava una mena d'estrany respecte, un cert misteri que no sabia explicar.

A aquestes alçades no vull insultar els lectors explicant-los qui és Alfred Hitchcock i què ha representat per al món del cinema. Avui només parlaré de la seva vessant menys coneguda, la televisiva. Hitchcock va ser un dels primers realitzadors cinematogràfics que va veure clar el potencial de la televisió i la seva força popular, tot i que era un mitjà que es trobava encara a les beceroles. Amb el seu habitual sentit de l'humor, solia dir que “sortir a la televisió és una vergonya, però la meva família vol menjar”. Cal dir que quan la sèrie es va estrenar, el 2 d’octubre de 1955, Hitchcock ja feia més de 3 dècades que dirigia pel·lícules i ja comptava al seu currículum amb obres mestres absolutes com ara “Rebeca”, “Estranys en un tren”, “Crim perfecte” o “La finestra indiscreta”.


El mag del suspens només va dirigir 17 episodis dels 268 de la primera etapa de la sèrie, que va durar des de l’any 1955 fins al 1962, i un de la segona etapa (del 1962 al 1965, amb 93 episodis més i rebatejada amb el nom de The Alfred Hitchcock Hour –“L’hora d’Alfred Hitchcock”– perquè va passar dels 30 minuts habituals als 60), però la seva mà mestra es nota tant en l’elecció de les històries com en la posada en escena i l’estil cinematogràfic.

Sens dubte una de les coses que es recorden més de la sèrie és la peça musical que sonava al començament i al final de cada episodi: Funeral March for a Marionette (“Marxa fúnebre per a una marioneta”), de Charles Gounod. Si les imatges m’han quedat gravades a la retina, la música m’ha quedat gravada a les oïdes perquè encaixava perfectament amb la filosofia de la sèrie: divertida i misteriosa alhora. I no menys famosa és la seqüència inicial: es veu una senzilla silueta de Hitchcock (per cert, dibuixada per ell mateix) i la seva ombra apareix per la part dreta de la pantalla i avança fins a omplir el perfil, mentre va sonant la musiqueta. No ho heu vist mai? Doncs aquí ho teniu:

Tots els episodis tenen la mateixa estructura: al començament Sir Alfred ens presenta la història que veurem, després ve la història en si i al final torna a aparèixer el mestre per tal d’acomiadar-se i fer algun dels seus irònics comentaris relatius al que acabem de veure. Fins i tot en moltes ocasions es pot dir que és ell qui acaba la història explicant-nos algun detall addicional que no s’ha vist en pantalla, com ara que la policia va acabar detenint al malfactor. Sembla ser que ell mateix considerava aquests aclariments com una mena de “deure moral necessari” cap al telespectador, per tal que es quedés tranquil.

Les històries, a diferència d’altres produccions de l’època com ara The Twilight Zone (“La dimensió desconeguda”), que tocaven una temàtica més aviat de ciència ficció o sobrenatural, solien basar-se en gent normal i corrent però que per diferents circumstàncies es veien embolicades en situacions anormals, molt sovint un assassinat. El misteri, el suspens o directament el terror eren les temàtiques preferides, tot i que també hi ha alguna incursió en el món sobrenatural, i tot plegat gairebé sempre amanit amb unes gotes d’humor negre. En qualsevol cas, eren unes històries senzilles que sempre, sempre, tenien un desenllaç original i inesperat (algun dels quals, com he dit, és impossible d’esborrar de la memòria). Aquí en teniu uns quants exemples per anar fent boca:

Breakdown (“Col·lapse”)
Un home de negocis té un accident de cotxe i queda en estat catatònic, completament immòbil però amb la capacitat cerebral, la vista i l’oïda intactes. A partir d’aquest moment els espectadors podrem sentir els seus pensaments i serem testimonis directes de com va augmentant el seu patiment i la seva angoixa quan veu que no pot comunicar-se amb les persones que l’envolten, que lògicament es pensen que és mort. El temps passa i cada vegada queda menys per saber si finalment podrà fer veure a algú que no és mort, o bé si l’acabaran enterrant... viu.

Poison (“Verí”)
El propietari d’una plantació truca a un amic seu des del llit i li explica que quan s’ha despertat ha vist que tenia una serp altament verinosa dormint a sobre del seu pit. L’amic no se l’acaba de creure i es pensa que són imaginacions seves, producte de les freqüents borratxeres. Tot i així va a la plantació i fins i tot accedeix a trucar un metge per si de cas la història fos certa i la serp acabés mossegant l’home. Nosaltres tampoc sabem si està dient la veritat, de manera que ens passarem tot l’episodi dubtant si realment el pobre home té raó o no. Fins al final, és clar...

Man from the South (“L’home del sud”)
Dos homes es troben a Las Vegas i un li proposa una curiosa aposta a l’altre: si aconsegueix que el seu encenedor funcioni deu vegades seguides li regalarà el seu cotxe nou, però si falla una sola vegada li tallarà el dit petit de la mà. Un exemple magistral de la capacitat de Hitchcock per augmentar el suspens a mida que passen els minuts, i una bona oportunitat pels fans d’Steve McQueen per veure una de les seves primeres aparicions en pantalla.

Banquo's Chair (“La cadira del convidat”)
Un home és sospitós d’haver assassinat a la seva adinerada tieta, però la policia no ho ha pogut demostrar mai. Dos anys després del crim, un investigador retirat idea un pla per fer confessar al nebot: el convida a sopar a casa de la difunta dona (l’escenari del crim) i lloga una actriu que farà veure que és el fantasma de la morta, per tal que aparegui de tant en tant a la porta situada just a davant dels ulls del nebot. Els altres convidats, evidentment, faran com si no veiessin res. Mentre escric aquestes línies tinc tots els pèls de punta només de pensar en el final de l’episodi. Senzillament genial!

Final Escape (“L’última fugida”)
Un presoner vol escapar-se i aprofita la seva amistat amb l’enterramorts del centre per tal de planejar l’escapada. El treballador li proposa al presoner que el dia que es mori un intern es fiqui dins del taüt junt amb el cadàver; al cap d’una estona d’haver-se acabat l’enterrament i quan tothom ja hagi marxat, ell l’anirà a desenterrar i es podrà escapar. Només li demana a canvi que pagui l’operació de la seva néta. El pla sembla perfecte, però evidentment sempre hi ha aspectes que no es poden preveure... Sens dubte, aquest és l’episodi més aterridor que recordo de tota la sèrie, i un dels finals més genials que he pogut veure en ma vida. Encara tinc calfreds quan ho recordo...

Per què ens agraden les històries de por i de suspens? No hi ha prou patiments ja a la vida quotidiana com per haver de patir, a més, davant de la televisió o a la sala de cinema? És un dels misteris que acompanyen a l’ésser humà. La llàstima és que molt sovint els aficionats al gènere veiem com una vegada rere una altra se’ns presenten les mateixes històries, amb quatre adolescents estúpids tancats en una casa perduda al mig del bosc i anant al pis de dalt a veure què és aquella fressa que han sentit. Són produccions que basen tota la seva capacitat d’espantar en l’ensurt fàcil o en una banda sonora a un volum infernal, que intenten dissimular la debilitat d’un guió que s’ha vist mil vegades. És per això que aquesta sèrie resulta tan gratificant i, tot i que ja té més de 50 anys, per mi ha suportat el pas del temps amb una dignitat envejable. L’any 1985 se’n va fer una nova versió en color, i en la meva opinió no tenia ni de bon tros la màgia ni l’encant de l’original en blanc i negre. Aquesta sèrie és la demostració perfecta que no calen grans pressupostos ni efectes especials per gaudir d’una bona producció. El secret: bons guions (a vegades genials), bons actors i bons directors. Espero que la gaudiu com jo ho vaig fer. Ah, i que la patiu, també...