Zombis + “Gran Hermano” = “Dead Set”

I què tenen a veure els zombis amb Gran Hermano?, us preguntareu vosaltres amb tota la lògica del món. Doncs ara ho veurem. I és que l’acció se situa, de bon principi, a la casa del popular concurs (en la versió anglesa perquè aquesta sèrie també ho és, o sigui que per ser exactes hauríem de dir “la casa del Big Brother”), on veiem els seus habitants parlant de tonteries diverses i preocupadíssims per saber si estan o no en directe, per aconseguir la fama com més ràpidament millor, i també uns calés fàcils si poden ser els últims a ser expulsats de la casa (precisament és nit d’expulsions i per tant la tensió és superior a la d’un dia normal). Però el que ells ignoren és que a fora de la casa, al món real, s’ha desencadenat una mena d’epidèmia inexplicable que fa que els morts tornin a la vida per alimentar-se dels vius. Ben aviat s’adonaran del que està passant quan un dels zombis aconsegueix entrar a la casa que ells creien tan segura...

Aquest és el punt de partida d’aquesta mini sèrie britànica, que amb aquestes premisses ja podem assegurar que farà les delícies dels fans del terror en general i dels zombis en particular. A aquests espectadors no els resultarà gens difícil identificar alguns dels elements més comuns del gènere que va popularitzar ja fa uns quants anys George A. Romero al cinema, com ara els humans aïllats en un lloc tancat i protegint-se de l’amenaça zombi externa, la manera d’eliminar els zombis (atacar el cap), els tiberis que solen fer els morts vivents quan poden arreplegar algun humà viu, els esquarteraments explícits amb els seus corresponents grapats de vísceres i d’hectolitres de sang, etcètera. Fins i tot podrem veure alguna novetat com ara que els zombis, en comptes de tenir el típic caminar lent i insegur, en aquesta sèrie corren tant o més que els humans i es mostren bastant més desperts del que és habitual (aquí segurament els puristes posaran el crit al cel). Però malgrat això en l’aspecte purament estètic no hi ha res a dir, perquè tot i que la sèrie està filmada amb un pressupost bastant baix (molts dels zombis són voluntaris que el creador Charlie Brooker va reclutar a través de Facebook), les escenes dels atacs i desmembraments humans estan molt ben aconseguides i no desmereixen en absolut les de pel·lícules amb més pressupost.

Però la gran virtut d’aquesta sèrie, a la meva manera d’entendre, és que no es queda aquí sinó que a través dels zombis ens planteja una gran metàfora i una crítica ferotge contra una bona part de la televisió que es fa actualment, contra els seus creadors i contra els espectadors que s'ho miren. Aquí no se salva ningú. En aquest sentit, és especialment encertat el personatge de Patrick, el productor del concurs (meravellós Andy Nyman), un tipus que trepitja a qui sigui per aconseguir els seus objectius i que no té cap mena de respecte ni pels seus subordinats ni pels concursants, als quals tracta com a autèntics objectes que estan només al servei de fer-li guanyar audiència i per tant diners. De tota manera, també cal dir que moltes vegades no li falta raó. Aquestes són algunes de les seves millors frases:

Concursant: Déu meu, has matat a la Davina!
Patrick: Jo la vaig contractar, o sigui que puc fer el que vulgui.

Dirigint-se a una de les concursants: Et follaries al gos d’un pescador si això volgués dir sortir a la portada del Heat.

Dirigint-se a tots els concursants: Si haguéssiu de treballar per viure, en comptes de buscar solucions ràpides del tipus “Mireu-me! Mireu que famós que sóc! Sóc un idiota que he sortit a la tele durant dos mesos!”, llavors potser sabríeu què vol dir tot plegat. Però no, ho voleu ara. Ho voleu tot ara!

La seva frase final (i ara faig un petit spoiler i desvetllo un detall de la trama, o sigui que no continueu llegint si no voleu saber-ho) és prou significativa, quan els hi diu als zombis que se l’estan menjant que “tinc els budells plens de merda, mengeu-vos-la!”. No costa massa de desxifrar la metàfora: els zombis són els telespectadors, que es mengen la merda que els ofereixen els productors de televisió.

Altres moments de la sèrie en que es fa l’analogia zombis-espectadors són quan un dels concursants es pregunta per què els zombis volen entrar a la casa i un altre li contesta que “deu ser una mena d’instint primari, pensa que aquesta casa era com una església per a ells”, o l’esplèndida escena final (continuen els spoilers) quan els zombis s’han apoderat de tot i en veiem un a dins d’una botiga d’electrodomèstics mirant immòbil un televisor on surt la cara d’un altre zombi que es troba a l’estudi davant d’una càmera, que està transmetent la imatge als aparells de tot el país. Es pot ser més clar? Zombis davant i darrera de la càmera, dins i fora de la pantalla, éssers sense cervell i sense ànima mirant el que sigui que els hi ofereixin.


Igualment, és molt curiós i digne de reflexió el fet que en la sèrie hi participi l’autèntica presentadora del Big Brother anglès, Davina McCall (que s’interpreta a ella mateixa) i que el mateix programa ha permès l’ús del seu nom en una sèrie que el critica sense miraments. Això seria molt difícil d’entendre, si no fos perquè Dead Set està creada per la mateixa productora de Big Brother. Es critiquen a ells mateixos, o se’n riuen directament? Tema per reflexionar, sens dubte…

Evidentment no és la millor sèrie de la història, però és que tampoc ho vol ser. Senzillament vol fer una denúncia d’un tipus de televisió que cada vegada abunda més, i la fa creant una al·legoria perfecta, jugant amb el tema familiar dels morts vivents i amb una bona dosi d’ironia i humor negre. Només són 5 capítols d'uns 23 minuts cadascun (menys el primer, que és doble), o sigui que la devorareu més ràpid que els zombis als humans. Totalment recomanable.