dissabte, 19 de desembre de 2009

Uns mesos a la presó

No, de moment encara no m’han detingut i per tant continuo desconeixent com és la vida a l’interior d’un centre penitenciari. Però si sentiu curiositat, una de les millors maneres és veure una de les primeres obres mestres de les moltes que ens ha deixat la cadena nord-americana HBO. Estic parlant d’Oz, per mi una de les sèries més injustament oblidades i desconegudes de la història, i que des d’aquest petit racó de la xarxa avui m’agradaria recomanar i reivindicar.

“Oz” és el nom popular de la Penitenciaria Oswald de màxima seguretat. Dins seu hi trobem una unitat experimental anomenada “Emerald City”, d’aspecte modern i fins i tot agradable per ser una presó, creada amb el lloable (i difícil) objectiu d’aconseguir rehabilitar els reclusos. En aquest espai reduït hi conviu un nombre controlat de representants de diverses comunitats racials i religioses, amb les lògiques tensions que això comporta. La vida a “Em City” podria ser relativament còmoda si no fos perquè, en el fons, la llei no escrita és la mateixa que en qualsevol altra presó: només sobreviuen els més forts.

A part de mostrar-nos les relacions (bones o dolentes) dels reclusos entre si i amb els funcionaris del centre, una de les principals característiques de la sèrie és les nombroses denúncies que planteja, com ara la corrupció del sistema penitenciari (personificada especialment en el governador James Devlin, interpretat pel gran Zeljko Ivanek), l’augment del nombre de presoners que es va produir als EE.UU. a finals dels anys 90, els maltractaments als quals se’ls sotmet o la pena de mort. Això sí, en cap moment se’ns intenta alliçonar sinó que sempre podem veure les dues cares de la moneda, se’ns donen les dades suficients per tal que puguem jutjar nosaltres mateixos. Mireu si no la conversa que tenen la germana Peter Marie (monja i orientadora psicològica del centre) amb l’alcaid Leo Glynn sobre la pena de mort:

Germana Peter Marie: Leo, “no mataràs”. La Bíblia ho deixa ben clar. No es pot prendre una vida humana per cap motiu.
Leo Glynn: Sí, però la Bíblia també diu “ull per ull”. Per mi, això vol dir que si mates has de morir. Em sembla que Déu es contradiu. Potser ell està tan confús sobre la pena de mort com tots nosaltres.


La sèrie és increïblement realista i ens mostra amb tota la cruesa la vida a l’interior d’un centre d’aquest tipus. Atenció als espectadors sensibles, perquè podeu estar segurs que no hi falta la violència (en alguns casos extrema), ni les violacions, ni l’ús de drogues ni les execucions de presoners. Us recomano que no agafeu gaire estima a cap personatge, perquè els guionistes no tenen manies a l’hora de fer-los desaparèixer del mapa (ja en el primer episodi mor un dels que sembla que han de ser principals protagonistes, i n’hi ha hagut que no han durat ni deu minuts –i no és una frase feta–). Un altre factor que contribueix a aquest gran realisme és que no hi ha personatges només bons o dolents, sinó que tots tenen els seus matisos i les seves llums i ombres. Per exemple, un dels moments més emotius de la sèrie és quan entre tots els presoners (recordem: assassins, violadors i similars) fan una col·lecta per pagar el tractament mèdic del nét d’un d’ells, malalt de leucèmia.

Els actors gairebé mereixerien un capítol apart, perquè realment tots estan en estat de gràcia i no sembla ni tan sols que estiguis mirant una obra de ficció, sinó que siguis testimoni directe del que passa a Oz. Tot i així (que em perdonin els altres), m’agradaria destacar-ne a dos per sobre de tots:

- Augustus Hill (interpretat per Harold Perrineau, el Michael de Lost) és d’alguna manera l’enllaç entre l’espectador i la sèrie. A més de ser un dels presos d’Oz, Hill també exerceix de narrador en diversos moments (alguns molt surrealistes) de cada episodi, que sol estar sempre dedicat a algun fet històric, científic, polític, religiós, etc., i del qual l’Augustus sempre troba punts comuns amb la vida a la presó. Durant aquestes pauses es trenca la quarta paret i el personatge parla directament a la càmera. També és ell l’encarregat de presentar-nos als nous presoners (el degoteig és constant) i d'explicar-nos quin delicte han fet, mitjançant un breu flashback.

- Tobias Beecher (Lee Tigersen) és segurament el personatge amb el qual ens sentirem més identificats, ja que no es tracta de cap malfactor sinó d’una persona normal que un mal dia, mentre condueix begut, atropella una nena i la mata. La seva entrada a la presó li canvia radicalment la vida, i les vexacions i humiliacions a les que el sotmet el seu company de cel·la, el líder dels nazis Vern Schillinger, el converteixen en una persona totalment diferent. Ell mateix resumeix en què s’ha convertit la seva vida en una emotiva frase: “Jo era moltes coses: marit, pare, fill, germà, amic. I llavors vaig cometre un error. Un error enorme, però UN error. I el resultat és que Déu s’ho ha endut tot”.

Us deixo amb la capçalera de la sèrie, que inclou molts moments breus de diversos episodis que poden ajudar a fer-nos una idea del que veurem. Com dèiem al principi, resulta bastant incomprensible com una producció amb aquesta qualitat tant a nivell d’actors, com de guions, posada en escena, etc., pot ser tan desconeguda i tan oblidada en aquelles famoses llistes a les que fèiem referència a l’article anterior, i també a la gran majoria de webs i blocs dedicats a les sèries. Tant se fa què busquem en una sèrie perquè segur que Oz ens ho ofereix: podrem reflexionar i pensar sobre una gran varietat de temes, però a la vegada estarem entretinguts perquè mai deixen de passar coses i sempre es manté la tensió. Una obra sense alts i baixos al llarg de les seves 6 temporades, adulta, profunda, dura en molts moments, duríssima en d’altres, però una autèntica meravella de la televisió que ningú s’hauria de perdre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada