Versió original o doblada?

“La veu de Katharine Hepburn no és intranscendent;

és, per al món, un dels atributs que la defineixen.”

(Jorge Luis Borges, escriptor argentí)

Avui, per primera vegada des que va començar aquest bloc, no recomanarem sèries sinó una manera de mirar-les: versió original o doblada? La discussió sembla no tenir final, i les opinions a favor d’una o altra opció provoquen no poques i acalorades discussions perquè, penso jo, es tendeix a ser massa radical en el tema. Molts partidaris de la versió original defensen que s’hauria d’abolir completament el doblatge, i això fa que els que pensen el contrari contraataquin defensant-lo aferrissadament. Ja avanço que aquí ens decantarem per la versió original, però evidentment sense cap ànim d’imposar res ni d’alliçonar ningú. No estem dient que hagin de desaparèixer les versions doblades, ni molt menys; senzillament creiem que, si no ho heu fet mai, val la pena considerar seriosament l’opció de la versió original. (Nota: quan diem "versió original" realment ens estem referint a "versió original subtitulada"; si el vostre coneixement d’idiomes és prou bo com per poder veure una pel·lícula o una sèrie sense subtitular, no cal ni que continueu llegint).

Com comença el tema del doblatge? Una teoria relaciona directament el doblatge amb els països que han patit períodes de dictadura durant un període més o menys llarg de la seva història. Sembla ser que un dels principals precursors del doblatge va ser Mussolini, i que a Alemanya i Espanya es va copiar el seu exemple (tot i que el primer estudi de doblatge espanyol -T.R.E.C.E.- es va inaugurar a Barcelona abans del franquisme, l’any 1932). Amb el doblatge es buscaven dos objectius: el nacionalisme a través de la identitat lingüística i, de manera més subtil, el control de les idees que podrien ser alienes als interessos del règim. Aquest control es duia a terme mitjançant mecanismes de censura que consistien bé en retallar fotogrames, bé en alterar els diàlegs segons convingués. Així resultava molt senzill evitar que certes opinions reflectides a la pel·lícula (i considerades “perilloses”) arribessin als espectadors. Els censors van aconseguir que qualsevol pel·lícula estrangera fos una apologia del sistema polític vigent i dels valors morals que volia transmetre. I, si el missatge era massa contundent com per tapar-lo modificant els diàlegs, doncs es prohibia l’exhibició de la pel·lícula i llestos.

Un exemple molt famós i alhora curiós és el cas de la pel·lícula Mogambo, on per evitar que els espectadors espanyols s’adonessin que hi havia un adulteri (cosa que hauria estat un escàndol en aquella època), els censors van reconvertir un matrimoni en uns germans, amb la qual cosa el que van aconseguir és crear un incest i va resultar pitjor el remei que la malaltia. Altres exemples coneguts van ser amagar que el protagonista de Casablanca havia lluitat al bàndol republicà a la Guerra Civil espanyola, privar els espanyols de la caricatura que Charles Chaplin va fer de Hitler a El gran dictador (va estar prohibida fins la mort del dictador l’any 1975) o silenciar el missatge antimilitarista de Senders de glòria, que no es va poder veure a Espanya fins l’any 1986 en una retrospectiva sobre Stanley Kubrick.

Casablanca (1942)

Per rebatre aquesta teoria, també s’ha de dir que als anys 30 la pròpia indústria de Hollywood rodava la mateixa pel·lícula en els mateixos escenaris però amb diferents actors i directors, primer en anglès i després en altres idiomes. Molt poc temps després van passar a controlar el doblatge de les pel·lícules (per exemple, Stan Laurel i Oliver Hardy es doblaven ells mateixos a diferents idiomes). Quan Hollywood va deixar de fer produccions en altres idiomes, les indústries del doblatge van prendre el relleu en els països on era rendible per criteris estrictament econòmics: si el país era petit no resultava rendible doblar, mentre que si era gran sí que resultava. Per tant, segons aquesta teoria, el fet que hi hagués o no dictadura no seria un criteri essencial per considerar l’existència del doblatge.

Avui en dia, sense arribar a les animalades de la dictadura, encara ens trobem amb casos curiosos: s’adapten personatges per fer-los més familiars al públic (en un capítol de House es parlava de Fernando Alonso i a la versió original era un altre pilot, per exemple), es canvien línies de diàleg per no ferir sensibilitats, per adaptar-se als requeriments dels actors, o senzillament per intentar que “s’entengui millor”. Això sense entrar en la publicitat encoberta ni en els suggeriments sociopolítics que tot sovint afecten el resultat final. No cal ni parlar del mal que fa tot això a l’obra original. I després hi ha casos que ja són directament abominables: recordo unes vacances a Grècia on vaig veure, a la televisió de l’hotel, una sèrie on el doblatge consistia senzillament en la veu d’un home parlant en grec per sobre de les veus originals, que se sentien a un volum més baix. Però és que era la mateixa veu tant si parlava un home, com una dona, com un nen! Senzillament traduïa, sense cap mena de voluntat d’entonació. Sembla ser que no és l’únic cas semblant, i que en molts països de l’est d’Europa això també és així.

Però fins i tot suposant que el doblatge sigui correcte i fidel a l’original (i pel que sembla l’espanyol està considerat dels millors del món -no podem dir el mateix del català-), encara tenim arguments per defensar les versions originals. Si partim del fet inqüestionable i evident que estem mirant un producte audiovisual, arribem fàcilment a la conclusió que si mirem la versió doblada ens estem perdent la meitat de l’experiència, perquè si els gestos transmeten coses, la veu també. Com podem afirmar que un actor és bo (o no) si no estem sentint la seva veu real? Per fer aquesta afirmació ens estem basant només en els seus gestos i la seva expressió corporal, però ens estem perdent l’entonació i els centenars de matisos, d’inflexions, de silencis, etc., que els bons actors són capaços de donar a la seva veu per tal de composar i crear un personatge. No hi ha dues persones al món amb la mateixa veu, i per tant ens estem perdent el timbre i el to únics de la veu original.

Per posar un exemple proper, els aficionats al cinema hem vist Javier Bardem interpretar un jove escriptor cubà (Antes que anochezca), un ancià gallec moribund (Mar adentro) o un assassí psicòpata nord-americà (No Country for Old Men), i ens ha fet creure tots aquests accents perquè és un actor extraordinari, capaç de modelar la seva veu com qui fa una figura amb fang. Quin doblador pot transmetre tot això? La resposta és ben senzilla: cap. Per molt bo que sigui, mai no podrà captar ni transmetre tota aquesta riquesa d’expressió. Amb el doblatge ens estem perdent a Bardem i a tots els “Bardems” que hi ha en el món del cinema. En definitiva, estem ignorant un aspecte imprescindible a l’hora de qualificar algú com a bon o mal actor. I com a exemple, aquí teniu el tràiler americà de Mar adentro, on a més de veure i sentir Javier Bardem podrem comprovar com a EE.UU. les pel·lícules estrangeres s’estrenen en versió original subtitulada.

La qüestió s’agreuja quan resulta que moltes vegades un mateix doblador dóna veu a més d’un actor. Per exemple, el doblatge espanyol de quatre actors de la talla de Jack Nicholson, Marlon Brando, Paul Newman i Michael Caine el fa la mateixa persona, Rogelio Hernández, que malgrat la seva bona feina ni tan sols és actor, sinó locutor. A més, diuen les males llengües que aquest món del doblatge és un cercle tancat, una mena de màfia on resulta molt difícil entrar si no tens endolls o padrins. En el cas català, almenys, sembla bastant clar que és així; només cal mirar unes quantes pel·lícules i ens adonarem que sempre sentim les mateixes veus. Afortunadament, actualment resulta senzill trobar sèries i pel·lícules en versió original, i també els seus corresponents subtítols. I si us estimeu més l'opció del DVD, la gran majoria també inclouen diverses opcions d'àudio i subtitulat. És veritat que mirar la pantalla i llegir al mateix temps al principi és difícil, perquè ens perdem els gestos i només veiem els peus o els colls dels protagonistes. Però, com tot, és qüestió de pràctica i ben aviat ens hi acostumarem i descobrirem una nova manera de veure i gaudir les sèries.

La versió doblada és l’opció més fàcil, però mai de la vida pot ser l’opció més fidel ni la més autèntica. Hi ha qui opina que la diferència entre els que defensen la versió original i els que no, és que els primers han provat les dues opcions. La solució és ben senzilla: provar-ho. Mireu un capítol de la vostra sèrie preferida en versió original i llavors mireu-vos el mateix capítol en versió doblada, i ja decidireu què us agrada més. Jo, per si de cas, no em puc estar de posar-vos un parell d’exemples que potser us acabaran de convèncer: El primer correspon a l’excel·lent comèdia britànica The IT Crowd. No em digueu que la veu de Richard Ayoade (que interpreta el personatge de Moss) no és insubstituïble!

El segon correspon a la producció nord-americana Dexter, on Michael C. Hall interpreta el personatge del mateix nom. Si abans dèiem que la veu original era insubstituïble, què podem dir d'aquesta...

A mi em sembla que només per poder gaudir de veus com aquestes ja val la pena veure la versió original. A més, segur que millorareu el vostre nivell i coneixement d’altres idiomes. La decisió, en qualsevol cas, és vostra.