La ficció més quotidiana

"Una nació perplexa es prepara per viure sense Seinfeld"
(Portada de la revista People, gener de 1998)

Cada vegada que intento recomanar aquesta sèrie a algú em trobo amb el mateix problema; com és lògic, la primera pregunta que em fan és de què va la sèrie. I quin és el problema? Doncs que, en realitat, la sèrie no va de res. No té argument. Senzillament ens mostra a quatre amics de Nova York que viuen situacions tan habituals com ara intentar trobar on han deixat el cotxe en un aparcament d’uns grans magatzems, esperar-se en un restaurant per que els donin taula per sopar, anar a fer una entrevista de feina o agafar el metro. "I aleshores on és la gràcia?", em demanen a continuació. Doncs sens dubte en la genialitat dels guionistes, que permet que d’aquests fets tan simples i quotidians en surtin autèntiques perles còmiques, servides en petites dosis de 22 minuts. Un detall que al principi del capítol semblava no tenir la més mínima importància acaba convertint-se en la clau per solucionar (o no) tots els embolics que s'han anat creant, com qui no vol la cosa i sense que pràcticament ens n'adonem, a mesura que passen els minuts.

El protagonista és en Jerry Seinfeld, que s’interpreta a ell mateix com a un còmic que actua en clubs fent monòlegs que també giren al voltant de temes del dia a dia. És un fanàtic de la neteja, dels cereals i d'en Superman, i la seva capacitat d'observació i anàlisi de temes que sovint es donen per suposats ens farà replantejar més d'una qüestió. Surt amb moltes noies, però degut a la seva notable immaduresa és incapaç de mantenir una relació llarga amb cap d'elles, i sovint les deixa per motius tan "justificats" com ara que tenen mans d'home o una nou del coll massa grossa.
El seu millor amic és en George Costanza (Jason Alexander), un home insegur, paranoic, covard, garrepa, mentider, hipocondríac, incapaç de conservar una feina més de dos mesos i un autèntic desastre amb les dones. Amb totes aquestes "qualitats", no és estrany que el seu personatge ofereixi alguns dels moments més divertits de tota la sèrie.
Per la seva banda, en Cosmo Kramer (Michael Richards) és el veí d’en Jerry, un penjat excèntric, un autèntic “jeta” que viu més al pis d'en Jerry que al seu i que sempre li està gorrejant menjar de la nevera; mai no té feina però curiosament tampoc li falten diners, i sempre té projectes al cap, cadascun més absurd que l'anterior; podríem dir que és el clown de la sèrie, ja que és el personatge més expressiu i amb l'humor més físic: les seves entrades en escena van arribar a ser tan populars i esperades pel públic que assistia a les gravacions que els encarregats del show havien de demanar a la gent que moderés els aplaudiments.
Finalment, l’Elaine Benes (Julia Louis-Dreyfus) és una antiga nòvia d’en Jerry que representa el contrapunt femení de la colla, amb tot el que això representa; és una noia independent, molt xerraire i amb força mala llet, i en el terreny sentimental és tan desastrosa com els altres tres.
A part del quartet protagonista, destaquen amb llum pròpia un bon grapat de secundaris que són la cirereta del pastís: en Newman (l’enemic declarat d’en Jerry, tot i que no sabem el motiu de la seva enemistat), els pares d’en George (insubstituïbles) i d’en Jerry, les diverses i variades parelles dels protagonistes, etc. Poques sèries com aquesta tenen tants secundaris i tan bons, i alguns arriben a ser els autèntics protagonistes dels episodis on apareixen, com el mític “soper nazi”.


La sèrie va estar a punt de quedar-se en un simple intent, ja que quan Jerry Seinfeld i Larry David (creadors del show) van presentar-la a la cadena NBC, ni ells mateixos estaven segurs que una sèrie sense un argument definit pogués tenir l’èxit que va assolir. Es calcula que l’últim capítol el van veure uns 80 milions d’espectadors només als EE.UU. A més, Jerry Seinfeld apareix al llibre Guinness dels rècords com la persona que ha rebutjat la major quantitat de diners, ja que l’NBC li va oferir continuar una temporada més per un total de 110 milions de dòlars (o sigui, 5 milions per capítol). Imagineu-vos quants calés deu tenir aquest home per dir que no a una oferta així...

Les sèries de TV, en general, es comencen a gaudir de debò quan coneixes els seus protagonistes, quan t’identifiques amb ells, quan ja et resulten tan familiars que gairebé pots endevinar què faran davant d’una situació determinada. Aquest principi general és aplicable més que mai a Seinfeld, i de fet els guionistes també sembla que opinaven el mateix perquè es nota una evolució molt clara en els guions i les històries: les primeres temporades són més insegures, com de tempteig, de presentació dels personatges i de les seves neures, mentre que a les últimes ja es donaven moltes coses per sobreenteses i es pressuposava que havíem vist les anteriors. Hi ha molt poques sèries on es gaudeixi tant amb l'evolució i el desenvolupament dels personatges.

Seinfeld és una sèrie tan original, tan diferent, tan innovadora, tan trencadora, amb un humor tan profund i particular, que ni abans ni després s’ha fet res de semblant (amb l'excepció de Curb Your Enthusiasm, una altra creació posterior de Larry David). És possible que si només veieu un episodi no us faci gràcia, i que fins i tot arribeu a pensar que no val la pena continuar mirant-la. No caigueu en aquest error! És veritat que no enganxa de seguida, no és la típica comèdia de ritme alt i gags constants, però també és veritat que la recompensa que rebreu si sou fidels és molt alta. Us recomano que tingueu paciència, que li doneu una oportunitat, que us deixeu portar per les manies i obsessions d’aquests quatre paranoics novaiorquesos: segur que es quedaran amb vosaltres per sempre.