dissabte, 28 de febrer de 2009

24 hores per salvar el món


"Sense el temps, el món perdria l'angoixa
de l'espera i el consol de l'esperança."

(Antonio Machado, poeta espanyol)

Una perillosa organització terrorista planeja atacar els Estats Units i només hi ha un home que ho pot impedir. No importa que aquí sigui un tal Jack Bauer, també podria ser qualsevol personatge interpretat per Stallone, Schwarzenegger o Seagal. Sabem de sobres que passi el que passi no morirà mai, i que per més difícils que se li posin les coses ho acabarà resolent tot. Us sona aquest argument? No és un prodigi d’originalitat, oi? Aleshores, com és possible que a partir d’una premissa que hem vist milers de vegades s’hagi pogut crear una de les millors sèries de la història de la TV? La resposta no és fàcil perquè els motius són múltiples i variats, però en la meva opinió n’hi ha un per sobre de tots: els guionistes disposen, cada temporada, de 24 episodis per explicar la història. Això els permet aprofundir en els personatges, crear múltiples trames paral·leles, embolicar-ho tot de mala manera fins que sembla que no hi ha solució possible, i finalment resoldre-ho tot plegat i deixar-nos en un estat de shock absolut. Si la mateixa història la veiéssim al cinema duraria com a molt un parell d'hores, i segur que sortiríem de la sala pensant que allò ja ho hem vist abans. En canvi, després de veure una temporada sencera de 24 la sensació és que hem vist un producte perfectament explicat, sincronitzat, i fins i tot... original.

A la brillantor dels guions s'hi ha d'afegir un altre ingredient absolutament clau per entendre l’èxit d’aquesta sèrie (i segurament el seu principal encert): el fet que està filmada a temps real. Com ja hem dit, cada temporada està compresa per 24 episodis d’una hora de durada, i aquest temps és el mateix que experimenten els personatges de la sèrie. Cada episodi comença a una hora del dia en punt i acaba exactament una hora després, amb la qual cosa cadascuna de les temporades explica un dia (i només un) de la vida dels protagonistes. El rellotge que apareix regularment ens recorda el pas dels minuts, i això és molt important perquè les trames estan plenes d’ultimàtums i d’hores límit: imaginem-nos que sabem que una bomba ha d’esclatar a les 4 de la tarda; a mesura que s’acosta aquesta hora no podrem evitar que augmenti la nostra angoixa, paral·lelament a la dels protagonistes. Si a això hi afegim el fet que Bauer ha de prendre constantment decisions vitals i extremes amb molt pocs segons de marge, difícilment trobarem cap altra sèrie on es pateixi tant com en aquesta, i a mesura que ens acostem als episodis finals la tensió augmenta fins a límits insospitats.

Un altre recurs tremendament efectiu és el fet que en determinats moments de l’episodi se’ns mostren les diferents trames que hi ha en curs dividint la pantalla en tres o quatre marcs diferents, cadascun dels quals mostra l’acció corresponent a aquella trama. No és una tècnica que s’hagi inventat a 24, però sens dubte sí que és la sèrie que li ha donat més popularitat. Això fa que mai ens oblidem que no només ens estan explicant una història, sinó que n'hi ha fins a tres i quatre de simultànies i totes tenen la seva importància argumental perquè estan lligades entre sí i es resoldran conjuntament en un moment o altre.


En Jack Bauer sovint no només ha de lluitar contra els enemics de torn, sinó contra els seus propis companys de la UAT (Unitat Antiterrorista de Los Angeles), que o bé el traeixen o el deixen penjat en el moment més inoportú, o fins i tot contra membres del govern dels EE.UU., que en més d’una ocasió estan implicats en l’organització dels atacs terroristes. En aquest sentit, és destacable l’autocrítica americana que es fa des de la sèrie d’aquest i d’altres temes, com l’atac de països estrangers amb la mínima excusa per satisfer interessos propis o el fet que el president nord-americà sovint està en mans de grups econòmics que prenen les seves pròpies decisions.

Kiefer Sutherland és l’estrella absoluta de la sèrie, fins el punt que gairebé podem afirmar que ja està encasellat per sempre i que mai més ens el podrem imaginar fent un altre paper que no sigui el de Jack Bauer, per més sèries o pel·lícules que faci. Un cas semblant al de Larry Hagman i el mític J.R. de Dallas, per posar un exemple, o si parlem de cinema del malaurat Christopher Reeve amb Superman. La seva interpretació no es pot qualificar d’altra manera que d’excel·lent, i aconsegueix que ens hi sentim tan identificats que el seu patiment és el nostre i la seva falta d’hores de son gairebé ens afecta tant a nosaltres com a ell, a més de ser un exemple de superació, professionalitat i integritat. Sutherland està acompanyat per un bon grapat de brillants secundaris, entre els quals podem destacar especialment a Dennis Haysbert (que interpreta el paper de David Palmer, el primer president negre dels EE.UU. molt abans que Obama), Mary Lynn Rajskub (que dóna vida a Chloe O'Brian, un personatge que s’agraeix perquè amb la seva ambigüitat i el seu sentit de l'humor dóna una mica de treva a l’acció i la tensió constants) i Gregory Itzin (enorme en el seu paper de Charles Logan, el president que succeeix a Palmer, un personatge complex, que sovint no sembla el més adequat pel càrrec que ocupa, covard, mentider, i que ens sorprendrà en més d'una ocasió i no sempre agradablement).


Si a tot això hi afegim unes escenes d’acció perfectament rodades i planejades (com les persecucions, en cotxe o a peu), el fet que som testimonis privilegiats de les intrigues polítiques i de les interioritats de la Casa Blanca, l’enorme realisme de la sèrie pel que fa a tàctiques d’assalt, armament, etc. (gràcies a la col·laboració d’assessors que han format part de grups militars d’elit), el fet que sovint s’intenti reflexionar sobre les motivacions dels terroristes en comptes de presentar-te’ls senzillament com “els dolents”, i tantes altres coses més, la conclusió només pot ser una: 24 és una de les sèries més addictives de la història de la televisió, i segur que encara que esteu farts de pel·lícules i sèries d’acció hi trobareu prou elements com per no poder apartar els ulls de la pantalla. Proveu de mirar un episodi (només un), i si quan s'acaba no teniu ganes de mirar el següent, deixaré de recomanar sèries pels segles dels segles.

3 comentaris:

  1. Sóc en Jack Bauer, ves amb compte amb el què dius, saps si aquest és un blog segur? Mira que tinc una pipa nova...

    ResponElimina
  2. Encara no has tocat el tema HOUSE ???

    ResponElimina
  3. Gràcies per ajudar-me a decidir, dubtava entre unes quantes i la propera serà House.

    ResponElimina