Es desinfla el globus de “FlashForward”

Fa uns dies parlàvem de l’estrena de FlashForward, la que semblava que havia de ser la successora de la mítica Lost, que l’any que ve dirà adéu després de 6 temporades. L’episodi pilot va complir amb les expectatives (alimentades amb una brutal campanya de publicitat per Internet, amb tràilers, teasers, promocions, etc.): bon plantejament de la trama, correcte desenvolupament de l’acció, presentació dels personatges i de les seves visions, i un final inquietant com pocs.

No obstant, després de 9 capítols, la cadena ABC ha decidit aturar el rodatge de la sèrie i ha demanat als guionistes que es replantegin la feina, perquè en aquest curt interval de temps les audiències a Estats Units han baixat dels 12 milions inicials als 8 milions actuals. Motius? Doncs a mi em sembla que els guionistes estan perduts: després d’arrencar de manera espectacular, la sèrie ha entrat en una monotonia de la qual sembla no poder sortir. Els episodis tenen una preocupant manca de continuïtat narrativa, van d’una banda a l’altra sense sentit, la trama principal no avança, hi ha investigacions que no porten enlloc, una constant repetició de les visions dels protagonistes, apareixen tòpics que hem vist mil vegades (persecucions a ritme de rock, per exemple), etc. A vegades sembla que només els hi interessa arribar com sigui al final de l’episodi per donar-te un caramel que et faci tornar la setmana següent, una constant (i de moment incomplerta) promesa que per fi començarà l’acció de veritat.

Per altra banda tenim el tema dels actors: no hi ha ni un personatge amb el “ganxo” suficient per tal que ens hi sentim identificats. Algú li hauria d’explicar a Joseph Fiennes que no cal que constantment posi cara de gos apallissat, tant si descobreix un sospitós com si demana quina hora és; el seu ajudant John Cho té el carisma d’un alvocat i la mateixa aptitud per actuar que tindria jo per jugar a l’NBA; Courtney B. Vance sembla que tingui paràlisi facial; Dominic Monaghan complia fent de hobbit a El senyor dels anells o de bonàs a Lost, però com a dolent no te’l creus ni fart de vi; fins i tot Jack Davenport, al qual recordem de l’excel·lent Coupling, no m’acaba de convèncer en el seu paper de “segon dolent”.

Tot i això, crec que la sèrie continua tenint potencial (la premissa inicial és boníssima) i per tant li donaré uns quants capítols més de marge, mentre espero una millora que no sé si arribarà. Potser és injust criticar-la després de només 9 episodis i el que s'hauria de fer és esperar al final de la temporada per tal de jutjar-la. El globus estava tan inflat que només es podia desinflar (això si no acaba petant), i ara les coses haurien de canviar molt per tal que les expectatives que havia generat es vegin del tot satisfetes. La sèrie tenia el públic rendit als seus peus abans de començar, però una bona part s’ha cansat d’anar-li donant oportunitats. Els productors ho saben i han demanat als guionistes que espavilin. Ho aconseguiran?