I per això tants misteris?

Au, ja està. El moment que tant havien esperat (i alhora temut) milions de persones de tot el món ha arribat. S’ha acabat Lost, i hi ha conclusions per a tots els gustos, tot i que en general no sembla que la gent hagi acabat massa contenta, més aviat al contrari. Estava cantat. Ja vaig avisar que els guionistes havien encetat tantes teories, havien obert tantes portes i havien elevat l’expectativa a un nivell tan alt, que el resultat final només podia ser la decepció. Ningú esperava que se solucionessin tots els misteris (segurament perquè hagués calgut una temporada sencera només per explicar-los), però ben pocs esperaven que se’n resolguessin tan pocs. Se’ns han acabat les peces del trencaclosques i observem sorpresos que encara ens en queda la meitat per fer, o potser més.

A partir d’aquí, si no heu vist l’episodi final us podeu trobar amb sorpreses desagradables. Esteu avisats.

La sisena temporada va començar amb una trama paral·lela que en principi semblava prou interessant: ens explicava què hauria passat si l’avió no s’hagués estavellat, quina hauria estat la vida dels personatges si mai haguessin anat a parar a l'illa. Després de l’episodi final, però, tot plegat ha resultat ser una excusa absurda per tal de poder ajuntar-los a tots (bé, a tots no: on eren en Walt, en Michael, el Sr. Eko, etc.?) en un mateix lloc i que es poguessin retrobar i acomiadar per sempre (perquè resulta que són morts), i de pas que els espectadors més sensibles poguessin deixar anar alguna llagrimeta. Tot massa melodramàtic i amb una sentimentalitat gairebé de telenovel·la. Mentrestant, a l’illa, hem assistit a una lluita final Jack-Locke a cops de puny i a la vora d’un penya-segat, on tots dos estan a punt de caure en més d’una ocasió. Que originaaaaal!

Els aficionats més fidels segurament trobaran justificacions de tota mena: metafísiques, religioses, esotèriques, i tot el que vulgueu. Potser sí que la religió és la clau de tot plegat, perquè per creure’s el que ens han explicat realment s’ha de tenir fe. Però sabeu què? Jo no sóc creient. I el que penso és que els guionistes (aquests dos individus d’aquí al costat) ho han embolicat tot de tal manera que ha arribat un moment on han vist que, donessin la solució que donessin, ningú quedaria satisfet. I com que no s’han vist capaços de satisfer les expectatives, han optat per la solució més fàcil: tots morts, i cap a casa. Em recorda una mica al cas de Dallas, quan es va justificar una temporada sencera dient que tot havia estat un somni de la Pamela Ewing. D’això, senyors Lindelof i Cuse, jo en dic covardia. O incapacitat, vés a saber...

I també em sento estafat. Perquè, siguem sincers: si es tracta d’anar afegint misteris un darrera l’altre i després no et preocupes d’explicar-los, jo també em veig capaç. Aquí faré baixar un riu de sang, allà faré caure boles de foc del cel cada 73 minuts, per aquí passarà un gos verd que parla en sànscrit i al cim d’una muntanya trobarem a un vell cec i immortal, que només es comunica per signes i que té la clau de tot plegat (o no). Si ningú em demana que expliqui res, via lliure! Jo també tinc molta imaginació, us ho asseguro. Com a espectador, ja m’agrada que m’enganyin (gaudeixo moltíssim quan Hitchcock ho fa, per exemple), però al final les regles i les trampes que ens posen els creadors han de tenir un sentit. I si no en tenen, llavors em sento estafat. Com ara.

De fet, els recursos fàcils no són patrimoni exclusiu de la sisena temporada. Quan la sèrie va decidir apostar de manera clara per la fantasia i la ciència ficció, va deixar de ser necessari aportar explicacions. I és que els viatges en el temps de la cinquena temporada (per exemple) donen molt joc, i sempre es poden utilitzar com a justificació de preguntes que queden sense resposta. Pots deixar de ser coherent perquè tens on agafar-te, encara que no ho hagis explicat (per què la illa es pot moure en el temps?). Barra lliure! Tot gratis!

Quina llàstima que una sèrie que ha tingut moments tan brillants (especialment a les tres primeres temporades), i que sens dubte marcarà un abans i un després a la història de la televisió, hagi vist com s’abaixava el teló d’aquesta manera i ens hagi deixat amb aquest mal gust de boca. Repeteixo, una llàstima i una oportunitat perduda. Mai millor dit...