dissabte, 27 de novembre de 2010

Els homes de Madison Avenue


A priori, una sèrie que es titula Mad Men no motiva: homes bojos (o enfadats, segons el context). Però quan veus que comença a acumular premis un any rere altre, penses que alguna cosa deu tenir. I així va ser com em vaig decidir a mirar-la. De seguida em van treure del meu error: els “Mad Men” eren els homes que es dedicaven al negoci de la publicitat a la Nova York dels anys 60, i el terme “Mad” no es refereix a l’estat mental o anímic, sinó a la ubicació de les agències de publicitat novaiorqueses de l’època: Madison Avenue. Tema aclarit!

Un cop d’ull superficial a la sèrie no ens revela massa coses: a simple vista, presenciem el dia a dia dels treballadors de l’agència de publicitat Sterling-Cooper, ocupats en les seves campanyes i en procurar la màxima satisfacció als seus importants clients. Al capdavant del departament creatiu de l’agència hi trobem a Don Draper (extraordinari Jon Hamm), un home elegant i carismàtic com pocs, triomfador, genial en la seva feina, però que en la seva vida personal no és ni molt menys feliç i a més amaga un terrible secret del passat que el té turmentat.


I no només Draper, sinó la gran majoria de personatges que protagonitzen aquesta sèrie (interpretats per un planter d’actors senzillament excepcional) no són feliços. Els que no estan sols estan immersos en matrimonis totalment insatisfactoris, busquen consol en amants permanents o ocasionals (que tampoc els satisfan), i a pesar de l’èxit professional les seves vides són bàsicament buides i mancades d’il·lusió. El buit existencial, la soledat de l’èxit. Continuant amb els jocs de paraules, potser un bon títol hauria estat Sad Men (“homes tristos”).

Però darrera d’aquesta primera capa hi trobem un dels principals encerts d’aquesta sèrie. I és que, gairebé sense ni adonar-nos-en, serem testimonis privilegiats de bona part dels aspectes socials, culturals i polítics dels anys seixanta. Destaca poderosament, per exemple, un aspecte que avui en dia va camí gairebé de desaparèixer: el consum compulsiu de tabac. Aleshores fumava tothom i es podia fumar a tot arreu, fins i tot els metges mentre atenien els seus pacients. Es calcula que, a meitats de la dècada dels 50, fumaven més de la meitat dels homes i gairebé una tercera part de les dones.


Altres aspectes socials i culturals que no passen desapercebuts són l’antisemitisme imperant (no només en el món de la publicitat, sinó que s’arribava a l’extrem d’haver-hi clubs i restaurants que no acceptaven jueus), el masclisme (Don Draper marxa d’una reunió perquè no tolera que una dona li parli amb el to que li ha parlat), el paper de les dones en la societat (que sovint tenien com a màxima aspiració trobar un bon marit per casar-se i formar una família), la lenta implantació dels anticonceptius orals femenins degut a la moral de l’època, i mil coses més.

La sèrie respira anys 60 per tot arreu, i en aquest sentit el disseny de producció no es pot qualificar de cap altra manera que d’espectacular: el vestuari, els pentinats, els models de màquina d’escriure, la música que s’escolta als bars on van a fer la copa després de la feina, etc. etc. La influència de la sèrie en aquest sentit és tan alta que fins i tot alguns dissenyadors de moda actuals han creat línies de roba inspirades en els 60.

Mad Men és una sèrie difícil de recomanar. No hi ha explosions, ni persecucions de cotxes, ni efectes especials, ni fenòmens paranormals i inexplicables. És un drama de personatges i de les seves relacions. És una sèrie visualment molt cinematogràfica, a cada episodi tenim la sensació d’estar veient una pel·lícula extraordinàriament ambientada i interpretada. És una producció basada en els diàlegs, calculats al mil·límetre, afilats, genials, però també en els silencis: a vegades és tan important el que es calla com el que es diu. Igual que passa amb el bon menjar, la sèrie es va coent a foc lent, i segurament aquest mateix ritme pausat farà que molts se n’allunyin als primers episodis. Gran error. Si aconseguiu entrar-hi, els homes (i les dones) de Madison Avenue es quedaran amb vosaltres per sempre. Segur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada