dissabte, 6 de novembre del 2010

Els zombis arriben i arrasen


La passada nit de Halloween, tal com estava previst, es va estrenar la que promet ser una de les sèries de la temporada: The Walking Dead, adaptació del còmic homònim de Robert Kirkman (que també forma part de l’equip de producció) ha començat forta, i tot sembla indicar que continuarà així. Molta atenció amb la cadena AMC, que ja ens ha deixat meravelles com Breaking Bad o Mad Men (aviat en parlarem). L’HBO ja tremola…

I és que a aquestes alçades s’ha de tenir les coses molt clares per apostar per una sèrie de zombis. El tema està tan vist, fins i tot tan gastat, que qualsevol nou intent de recrear aquest univers pot caure fàcilment en els clixés, les repeticions i els estereotips. De fet n’hi ha (el caminar lent i insegur dels morts vivents, la seva insaciable fam de carn humana, el tret al cap com a manera de matar-los), però l’enfocament és tan especial que la sensació és que ens trobem davant d’una proposta fins i tot original, i no cal que siguem aficionats al terror o als zombis per tal de poder gaudir-la. Us podeu creure que es pot arribar a sentir llàstima i compassió per un zombi? A mi m’ha passat, concretament amb aquest:


Però més que els zombis, els autèntics protagonistes de la sèrie són els humans; com el policia Rick Grimes, que es desperta del coma provocat pel tret d’un delinqüent i es troba sol en un hospital destrossat. Quan aconsegueix sortir a fora veu tota una colla de cadàvers tapats amb un llençol i arrenglerats al pati. La ciutat també està abandonada i feta miques, i hi ha morts per tot arreu. Per sort, trobarà un pare i el seu fill que l’acolliran a casa seva i el posaran al dia dels esdeveniments: els morts vivents dominen la terra, i als humans només els queda intentar sobreviure i posar-se en contacte amb altres de la seva espècie.

L’episodi pilot de The Walking Dead, dirigit per l’experimentat Frank Darabont, frega la perfecció. Comença amb un inquietant flashforward, ple de tensió, i continua amb un ritme pausat però constant (tal i com ens té acostumats AMC), on ja ens deixa veure les claus que segur que dominaran la sèrie. Ens presenta a uns humans posats en una situació límit, i les decisions que prenen en aquestes circumstàncies. Utilitza el silenci d’un món desolat de manera molt efectiva, amb llargues estones on no es diu ni una paraula (ni cal). No abusa de la presència dels zombis, però la sensació que ens els podem trobar a qualsevol cantonada és constant, i alhora terriblement inquietant. I el final… només us diré que millor no el mireu si sou propensos a tenir malsons, o si patiu claustrofòbia.

Per acabar, dues curiositats. Una és aquest genial vídeo que ha fet un fan del còmic que respon al nom de Daniel Kanemoto, i que podria servir perfectament com a títols de crèdit de la sèrie:


I l’altra és una frikada total: si visiteu makemezombie.com i afegiu una foto vostra, podreu veure quina cara faríeu si fóssiu un zombi. Jo vindria a ser més o menys així:


Podria ser pitjor, alguns dies quan em llevo faig més mala cara...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada