Alabat sia Freud

Que la cadena HBO és sinònim de qualitat i de risc és un fet del qual ja hem parlat més d’una vegada en aquest bloc. No obstant, en pocs casos com el que ara ens ocupa es pot veure amb més claredat: In Treatment (En terapia al territori ibèric) és gairebé teatre a la televisió, un cara a cara entre psicòleg i pacient que va molt més enllà del que estem acostumats a veure a la petita pantalla, una revolució televisiva absoluta que ens arriba de la mà de Rodrigo García (el fill gran de Gabriel García Márquez) i que es basa en la sèrie israeliana BeTipul.

Tota l’acció transcorre entre les quatre parets de la consulta del psicoanalista Paul Weston (sensacional Gabriel Byrne), que cada dia de la setmana rep a un pacient diferent:

La Laura és una infermera molt sexy, amb tendència a l’histerisme i que manté una relació molt problemàtica amb el seu xicot. Ja al primer capítol li confessa a en Paul que està enamorada d’ell. L’ètica professional del psicòleg lluitarà contra l’evident (i comprensible) atracció que sent per ella.

L’Alex és un soldat nord-americà (concretament aviador) responsable de la mort d’una dotzena de nens a l’Iraq després de bombardejar una escola. Tot i que intenta enganyar-se a si mateix i creure que ell només complia ordres i per tant no és culpable, no pot evitar sentir uns profunds remordiments.

La Sophie és una jove promesa de la gimnàstica que veu interrompuda la seva carrera degut a una lesió als braços, que segurament li impedirà participar als pròxims Jocs Olímpics. Aquest, però, només és un dels problemes que la turmenten, ja que té molts conflictes familiars, està enamorada del seu entrenador i té tendències autodestructives i suïcides.

En Jake i l’Amy són una parella en plena crisi que acut a en Paul com a últim recurs per intentar salvar el seu matrimoni. Les seves diferències són evidents fins i tot a la consulta, i en Paul se les veu i se les desitja per evitar que es barallin davant seu.

I a més, els divendres en Paul també va al seu psicòleg particular, la Gina, on oblida la seva habitual serenitat davant dels pacients i deixa anar la tensió acumulada durant tota la setmana. La Gina ja està retirada, però accepta veure en Paul perquè a tots dos els uneixen relacions personals i professionals del passat.

A més de la novetat i de l’originalitat d’una proposta com aquesta, una altra característica que fa que aquesta sèrie sigui tan especial és que (als EE.UU.) s’emetia cada dia de la setmana, i a més coincidia amb el dia de visita dels protagonistes. Així, l’emissió televisiva dels dilluns coincidia amb la visita que rebia en Paul el mateix dia a la ficció, etcètera. Actualment, però, s’està emetent la 3a temporada i aquest format ha canviat.

Aquesta estructura tan peculiar també ens permet als espectadors la possibilitat de gaudir de la sèrie d’una manera diferent (sempre i quan tinguem els episodis baixats d’Internet, és clar): podem anar-la veient en ordre cronològic, però també podem veure-la agrupant els episodis per personatges. És a dir, que si volem podem veure seguides les cinc o sis sessions de la Laura o de l’Alex. Cap altra sèrie ens ofereix aquesta possibilitat, tremendament original i innovadora.

En definitiva, una vegada més, HBO arrisca i guanya. Segurament no atraurà grans audiències, però és un exemple claríssim del que es pot fer només amb un bon guió i uns bons actors. Que ningú esperi trets, explosions ni persecucions de cotxes. Aquí podrem gaudir del poder de la paraula, dels diàlegs, dels silencis, de les mirades, d’uns personatges humans, dèbils i terriblement propers, de la intimitat dels quals nosaltres serem voyeurs privilegiats des del menjador de casa. Una petita obra d’art.