Diagnòstic: possible “pilotitis”

La sala d’espera estava a petar de noves sèries de tot tipus: comèdies, drames, d’acció, policials... Era normal. Cada any, en aquesta època, es repetia la mateixa situació. Després de l’estiu era temporada d’estrenes i el Dr. Spoiler, psicòleg de sèries, sempre tenia la consulta plena de noves creacions dubtoses del seu èxit.

Al cap d’una estoneta, van sentir com s’obria la porta de la consulta i van veure com en sortia la darrera pacient: Lone Star, cancel·lada després de només dos episodis, marxava capcota, eixugant-se les llàgrimes i fent que no amb el cap. Totes van sentir llàstima per ella, i van pensar que potser la seva cancel·lació no havia estat del tot justa. Però sabien en quin món vivien, i ho havien d’acceptar.

Poc després va sortir una infermera malcarada i, amb una veu segurament més alta del que seria necessari, va cridar: “The Event!”.

Una sèrie es va aixecar de mica en mica de la seva cadira, va sortir de la sala d’espera i va entrar lentament al despatx del doctor.

- Segui -va dir el doctor-. Vostè dirà.

- Doncs miri, resulta que tot just m’acabo d’estrenar i ja hi ha gent que pensa que no seré capaç d’estar a l’alçada del que prometo.

- No em digui res més. Vostè té un pilot espectacular, oi?

- Doncs sí... com ho sap?

- Porto molts anys en això, jove. He vist de tot ja. -El doctor va girar en la seva cadira, va donar l’esquena a la pacient i va mirar el carrer a través de la finestra mentre s’acaronava lentament la barbeta amb una mà-. El seu cas podria ser un típic exemple de pilotitis -va dir amb solemnitat.

- Com diu? -va exclamar The Event, obrint uns ulls com taronges i sentint una suor freda per tot el cos.

- Pilotitis, jove. És un terme inventat per un col·lega, el Dr. Nahum. És una malaltia que per desgràcia cada vegada és més freqüent en les de la seva espècie: un episodi pilot que intenta enganxar com sigui a l’espectador, amb molta acció, amb un punt de partida interessant i, sobretot, deixant un munt de preguntes a l’aire. Moltes de les que la pateixen s’acaben desinflant tan de pressa com s’han inflat, i rarament arriben a la segona temporada.

- Però... però... si tinc tots els ingredients per agradar. Hi ha una conspiració contra el president d’Estats Units, una agència secreta amagada en una muntanya d’Alaska, una noia desapareguda en un creuer sense deixar rastre, el seu xicot que segresta un avió a punta de pistola i després resulta que el pilot és el seu sogre, i a més...

- Tot el que vostè vulgui -la va interrompre el doctor-. Jo també li podria dir que tot això tampoc és que sigui massa original, i que a més vostè abusa molt dels flashbacks i que això pot arribar a resultar molest i confús.

The Event no va respondre. Mirava cap a terra mig avergonyida, com si no hagués previst que el doctor tenia molts anys d’experiència i que, a més, havia vist el pilot.

- A més, suposo que se’n recorda de FlashForward, oi?

En sentir aquest nom, The Event va aixecar el cap immediatament, va obrir uns ulls espantats i se li va escapar un petit crit mentre es tapava la boca amb les dues mans.

- Ja veig que sí -va dir el doctor-. El seu cas va ser tan espectacular que hi ha col·legues que a la pilotitis li’n diuen ‘síndrome FlashForward’. No crec que vostè prometi més del que prometia ella, i ja va veure com va acabar.

The Event va tornar a abaixar el cap i, amb un fil de veu, va gosar dir:

- Aleshores, què puc esperar?

- Jove, no la vull enganyar: el seu cas no pinta gens bé. Però també m’agradaria pensar que no tothom ha d’acabar igual. Sempre cal tenir l’esperança que els creadors no cauran en els mateixos errors d’altres, i que a més d’un bon pilot també seran capaços de desenvolupar una història amb cara i ulls, que tingui sentit i amb un bon final.

- Ja ho veig -va dir The Event-. Com sempre, el jutge definitiu seran les audiències. En fi, moltes gràcies pel seu temps, doctor.

- Per això estem. I no es desanimi, que també pot ser que acabi anant bé.

The Event no va respondre. Va mirar el doctor als ulls durant uns segons, li va donar la mà, es va aixecar lentament, va sortir del despatx i, abans d’obrir la porta del carrer, va fer un darrer cop d’ull a la resta de sèries que, entre espantades i esperançades, esperaven encara el seu torn de visita.