diumenge, 19 de setembre de 2010

La penúltima joia

Abans de posar-me a mirar una sèrie, acostumo a deixar-me aconsellar pels que en saben. Si no ho hagués fet, a vegades potser no passaria dels primers episodis, com en aquest cas: massa drama, massa patiment del protagonista, massa malestar psicològic. Però els que en saben deien que valia la pena continuar, que la cosa millorava fins a convertir-se en una petita meravella televisiva a l’alçada de les més grans. Avui puc dir que tenien raó, i que me n’hagués penedit si no hagués continuat. Breaking Bad és una sèrie de culte, una obra per a sibarites de la petita pantalla, que cada vegada és menys petita i està vivint la seva particular edat d’or.

Fa unes setmanes ja havíem parlat d’en Walter White i de les dramàtiques circumstàncies que el portaven a convertir-se en fabricant d’una droga d’altíssima qualitat, amb l’ajuda del seu ex alumne Jesse Pinkman. Això, evidentment, només és el punt de partida. Perquè els nostres dos novells amics aviat se les hauran de veure amb personatges molt més experimentats que ells en aquest fosc món. En Walter, a més, començarà a viure una doble vida on intentarà amagar a la seva família la seva nova ocupació, especialment al seu cunyat Hank, policia i membre de l’agència antidroga.

És molt difícil no simpatitzar amb en Walter: és una persona normal, que no ha passat de professor d’institut a pesar de ser un geni de la química, un pare i un marit preocupat per la seva família i que ha de prendre una decisió extrema forçat per les circumstàncies. Ens convertirem en còmplices morals de les seves accions, patirem amb ell, sentirem el seu mateix nerviosisme a mesura que la cosa es vagi embolicant (que ho farà, i molt). El mateix podem dir d’en Jesse: és un nano eixelebrat i sovint no pensa el que fa, però tampoc podem deixar de sentir llàstima per ell quan toca fons.

A pesar d’això, no podrem evitar tenir dilemes morals. Que comprenguem (i fins i tot justifiquem) les accions dels protagonistes no vol dir que ens oblidem que el que estan fent és il·legal, immoral i reprovable. En poc temps en Walter serà responsable de segrest, tràfic d’estupefaents i fins i tot assassinat. Serem testimonis del costat brut de la vida. Tots sabem que en el món hi ha corrupció, droga, violència i crims, però quan una sèrie ens ho mostra sense cap mena de concessió ni censura sovint ens resistim a creure-ho i ens sentim incòmodes. Ningú vol que un mafiós li caigui simpàtic. Com reaccionaríem nosaltres en les seves circumstàncies? Què faríem si ens trobéssim en el seu cas?

L’aventura dels protagonistes comença a petita escala, però la bola de neu va creixent fins que ja no té solució. Quan passes de relacionar-te amb els petits traficants del carrer als grans caps mexicans de la droga, saps que si et replanteges les teves accions els hi estàs declarant la guerra. Perquè per molt amable i raonable que sembli en Gus Fring (quin gran secundari!), per molt bé que pagui, encara que ens convidi a sopar a casa seva, sota la seva innocent aparença d’encarregat d’una cadena de menjar ràpid mai hem de perdre de vista qui és en realitat. En Walter finalment ho ha tingut clar i al final de la 3a temporada no hi ha volta enrere: la guerra és oberta.

No em vull creure que els rumors de cancel·lació siguin certs. L’implacable criteri de les audiències no ens pot deixar sense saber com acaba aquesta sensacional història. No seria just, ni pels creadors ni per nosaltres, els espectadors. Si us plau, que els hi deixin fer com a mínim una altra temporada i que ho tanquin tot com Déu mana. Breaking Bad ja forma part de la història de la millor televisió, i es mereix un final a la seva alçada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada