divendres, 10 de desembre de 2010

Amb ganes de més zombis



Ja m’ho imaginava abans de començar, i s’ha acabat confirmant: la primera temporada de The Walking Dead deixa amb ganes de més, de molt més. Sis episodis són molt pocs, i si a sobre tenen la qualitat que han demostrat i obren tants interrogants sobre el futur dels seus protagonistes, la conseqüència no pot ser cap altra que només d’acabar-se l’últim episodi ja voldríem veure el següent. Doncs paciència, perquè sembla que haurem d’esperar fins a l’octubre de 2011...

El que ha aconseguit aquesta sèrie en la seva primera i breu temporada és molt destacable. Si hi ha un gènere vist, revist, fet, refet i fins i tot parodiat, aquest és el dels zombis. Des de finals dels anys 60, quan George A. Romero va aterrir els espectadors dels cinemes de tot el món amb La nit dels morts vivents, les successives versions i interpretacions del tema han estat tan abundants (i no sempre reeixides) que la veritat és que, en principi, gairebé feia mandra posar-se a veure una sèrie sobre zombis.


Doncs seria un gran error. Tot i que evidentment ens trobem amb molts dels elements comuns del gènere (els humans obligats a conviure en un espai reduït, la lluita per sobreviure, un món devastat i dominat per morts famèlics de carn humana -o animal-, l’origen incert de l’apocalipsi, etc.), The Walking Dead té un to i una personalitat propis, i està enfocada d’una manera tan especial que pràcticament no ens adonarem d’aquests tòpics.

Tot i que a cada episodi surten zombis (als quals, curiosament, no s’esmenta amb aquest nom ni una sola vegada), la història se centra sobretot en els humans i en com afronten la seva situació desesperada, com intenten veure començar un nou dia, com n’hi ha que tenen l’esperança de sortir-se’n i com d’altres la van perdent, i com intenten no oblidar-se de qui són, ja que no volen perdre l’esperit i l’ànima humana: per exemple, als humans que han mort se’ls enterra, mentre que als zombis se’ls crema. O quan en Rick Grimes, abans d’esquarterar a un zombi, li agafa la cartera dels pantalons i llegeix el seu nom en veu alta davant dels altres, com per recordar-los que no fa massa temps era un home exactament igual que ells.


Aquests primers sis episodis, de fet, gairebé es poden considerar una introducció un pèl allargada, una mena de pròleg del que serà l’aventura de veritat. Tot i que el ritme és desigual al llarg de la temporada (i això, com que és tan curta, és un punt criticable), i que es nota el pes de l’extraordinari episodi pilot, la sèrie és coherent, la qualitat és màxima, l’ambientació espectacular, les actuacions convincents i la matèria prima (el còmic en el qual està basada la sèrie) garanteix que hi haurà material de sobres per anar fent temporades sense por que s’esgotin les idees.

Precisament els incondicionals del còmic han posat el crit al cel i critiquen que la sèrie s’està allunyant de la trama desenvolupada en el paper. Aquesta discussió, igual que la de si el llibre és millor que la pel·lícula, trobo que no acaba de tenir massa sentit, perquè es tracta de dos llenguatges diferents i per tant no tenen per què enfocar les temàtiques ni les històries de la mateixa manera. En qualsevol cas jo, que no he llegit el còmic ni ho penso fer per no espatllar-me les sorpreses, només puc dir que la sèrie em sembla excel·lent i que estic absolutament convençut que no només continuarà així, sinó que el nivell fins i tot pujarà. Que llarg que es farà fins a l’octubre...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada