dimarts, 14 de desembre de 2010

La cara fosca de la justícia

No sé com s’ho fan els anglesos, però la veritat és que tenen l’habilitat d’aconseguir que una temàtica que s’ha vist mil vegades resulti atractiva i acabi semblant fins i tot original. Perquè estarem tots d’acord que parlar de segrestos, assassinats, corrupció policial i (també) dels individus que volen descobrir què s’amaga al darrere de tot plegat, no és a priori un argument massa innovador.

Doncs bé, ho han tornat a fer. En aquest cas amb Red Riding, una mini sèrie de només 3 episodis (això sí, d’una hora i mitja cadascun) i que és l’adaptació televisiva de les novel·les homònimes de David Peace. La trama, ambientada respectivament als anys 1974, 1980 i 1983, ens explica els intents d’un jove periodista primer i d’un advocat després per intentar treure l’aigua clara d’una sèrie de segrestos i assassinats de nenes al comtat anglès de Yorkshire. També veurem el cas d’un perillós assassí de dones, i en aquesta ocasió serà un policia vingut expressament de Manchester qui intentarà esbrinar què està passant.

Tot i que els guions són ficticis, els fets criminals que detalla la sèrie són reals; el més famós és el cas de l’esbudellador de Yorkshire, nom amb el que era conegut Peter Sutcliffe, que l’any 1981 va ser condemnat per l’assassinat de 13 dones durant els anys 70 al nord-oest d’Anglaterra (actualment encara compleix cadena perpètua). A la sèrie també queda reflectit un altre fet real relacionat amb aquest cas, ja que un home va fer-se passar per l’autèntic assassí enviant cartes i cintes gravades on assegurava que ell era l’esbudellador.

Però si hi ha un tema que sobresurt per damunt de tots els altres i que està present als 3 episodis, és l’anarquia moral i l’enorme corrupció que regna a la policia de Yorkshire. La sensació és que tothom qui vol ascendir en el cos ha de conèixer les regles i jugar d’acord amb elles. És especialment reveladora la frase que un policia li deixa anar al periodista Eddie Dunford després d’haver-lo apallissat per “recomanar-li” que no fiqui el nas on no toca: “Això és el nord, i fem el que volem!”. Igualment, al segon episodi també veurem com la mateixa policia de Yorkshire amaga informació a la policia de Manchester perquè tenen part de culpa en el cas i s’han de cobrir les espatlles. No sé si la policia d’aquest comtat anglès és o no així en realitat, però la simple possibilitat ja posa els pèls de punta.


La distribució dels episodis pot resultar un pèl confusa, ja que els casos de les nenes desaparegudes es tracten en els episodis 1 i 3, mentre que en el segon es planteja el cas de l’esbudellador, la qual cosa pot portar a oblidar alguns detalls importants del primer episodi quan mirem el tercer. Malgrat això, també cal dir que al final del segon se’ns aclareixen alguns fets del primer, i que el tercer acaba de lligar tots els caps gràcies a uns quants flashbacks, de manera que al final tots tres episodis queden perfectament interconnectats.

Una vegada més, i com ja ve sent habitual amb les produccions angleses, ens trobem amb un producte d’una factura impecable, amb una ambientació perfecta (que ens mostra el típic paisatge anglès plujós i gris, que augmenta encara més la sordidesa de l’argument), uns actors increïbles i uns guions que no ens deixaran apartar els ulls de la pantalla en cap moment. Sembla ser que Ridley Scott ha adquirit els drets per fer-ne un remake nord-americà. S’haurà de veure el resultat, però francament dubto que superi a l’original.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada