divendres, 31 de desembre de 2010

Resum seriòfil del 2010

S’acaba l’any i toca fer una mica de balanç. No faré una llista d’aquelles típiques de “les 10 millors”, sinó que senzillament n’esmentaré unes quantes que han marcat el meu any seriòfil. No totes s’han estrenat el 2010, ni estan per ordre de preferència, simplement les recordo perquè aquest any les he vist. Per fer-ho amb un cert ordre, les posaré alfabèticament. Espero no deixar-me’n cap...

Boardwalk Empire: darrera d’un embolcall majestuós, lluent i impecable, i d’un Steve Buscemi que gairebé es converteix en el personatge que interpreta, ens hem trobat amb una sèrie de desenvolupament irregular, amb massa episodis que no han acabat d’estar a l’alçada de les altíssimes expectatives generades. De tota manera, els episodis finals permeten tenir esperances que la cosa remunti de cara a la segona temporada.

Breaking Bad: tot i que abans he dit que no volia parlar de preferències, em sembla que si em fessin triar només una de les sèries que he vist aquest any, seria aquesta. La fugida endavant de Walter White, professor de química malalt de càncer i reconvertit en fabricant d’una metamfetamina tan perfecta que fa trontollar els poderosos càrtels mexicans de la droga, m’ha donat tants moments gloriosos aquest any (especialment en la seva tercera temporada), que compto els dies que falten per a l’estrena de la quarta (i última?).

Dexter: l'únic assassí en sèrie que em cau simpàtic. Ja que té la necessitat de matar, com a mínim esborra del mapa als criminals que han aconseguit fugir de la justícia per algun error administratiu, policial o judicial. Estic gaudint com un camell de la 4a temporada, fins ara la millor; i mira que les 3 anteriors ja eren molt bones.

Fringe: el que semblava que seria una sèrie més d’un cas per capítol ha acabat desembocant, sense que gairebé ni ens n’adonem, en una trama fascinant i misteriosa d’universos paral·lels, de viatges entre ambdós i dels éssers (iguals però diferents) que els habiten. Una obra imprescindible per a qualsevol amant de la ciència ficció, però que malgrat tot veu com l’ombra de la cancel·lació plana per sobre del seu cap.

Lost: ho vaig advertir i malauradament es va acabar complint: els guionistes van obrir tantes portes que al final no van saber tancar-les, i el regust final va ser decebedor. La reina absoluta dels debats i de les teories, tan seguida per televisió com (sobretot) per Internet. Ha estat un viatge llarg, enrevessat, brillant durant moltes estones, addictiu (no ho negaré), confús i misteriós, però aquest final tipus El sexto sentido, què voleu que us digui... que no, cony, que no!

Mad Men: l’única que li podria discutir el graó més alt del podi a Breaking Bad. Una visió de la societat americana dels anys 60 a través de les vivències dels treballadors d’una de les agències publicitàries de l’Avinguda Madison de Nova York. Ambientació perfecta, actors extraordinaris, guions mil·limètrics, la falsa sensació que no passa mai res (quan en realitat passen moltes coses) i, per sobre de tot i de tots, Don Draper; els productors de la sèrie mai podran agrair prou a Jon Hamm que es presentés al càsting...

Sèries britàniques: qualsevol que segueixi mínimament aquest bloc sabrà que sóc bastant fan de les produccions que ens arriben de les illes. La qualitat està sempre garantida, i si creuen que per explicar una història només calen 3 episodis, doncs aquí ho deixen (cosa que sovint els americans no saben fer). Aquest any n’he pogut gaudir unes quantes de notables: Luther, Misfits, Red Riding, etc. Actualment estic amb Sherlock, que de moment em sembla extraordinària. Segurament serà el primer post de l’any que ve...

The Walking Dead: o com donar una nova volta de cargol a un tema tan vist com els zombis, i aconseguir que sembli fins i tot una obra original. Amb només 6 capítols ha aconseguit tenir un estil propi i definit, amb un argument centrat en els supervivents d’un món devastat i en les decisions que han de prendre (sovint extremes) per tal de continuar vius un dia més.

Com ja he dit moltes vegades, la televisió està vivint una edat d’or que com a aficionat em sento afortunat d’haver tingut l’oportunitat de viure. Davant de la sequera que cada setmana pobla les cartelleres de cinema, la petita pantalla (o hauríem de dir la gran, ja?) ens ofereix contínuament històries originals, brillants, addictives i que fan que les hores que hi invertim tinguin un regust gairebé de recompensa. Espero que el 2011 les coses continuïn, televisivament parlant, com a mínim igual.

Bon any a tothom!

2 comentaris:

  1. De la llista només he vist "broadwalk empire" i mn'ha agradat molt!

    Aquesta temporada he vist més mini-sèrie rollo "todas las mujeres" i "¿Que fué de jorge sanz?", poc temps per veure sèries més llargues.

    ResponElimina
  2. He sentit a parlar molt bé de la d'en Jorge Sanz. Val la pena?

    ResponElimina