dissabte, 8 de gener de 2011

Sherlock Holmes, ara i aquí

Que Sherlock Holmes és un dels personatges més populars de la ficció universal de tots els temps és tan innegable com que sempre l’hem associat a una època molt concreta, degut en bona part a que totes les adaptacions cinematogràfiques i televisives han respectat els cànons i l’original de Sir Arthur Conan Doyle. Tot plegat feia que plantejar-se una actualització del detectiu més famós de la història fos gairebé una boja utopia.

Per sort, els senyors de la BBC no deuen pensar el mateix perquè justament això és el que han fet: traslladar l’immortal personatge al Londres actual. El Sherlock del 2010 no fuma en pipa però es posa pegats als braços perquè la nicotina l’ajuda a pensar, manté intactes les seves impressionants capacitats deductives (i les explica en una pàgina web), envia SMS contínuament i fins i tot fa servir el GPS del mòbil de l’assassí de torn per localitzar-lo via Internet. Vaja, un Sherlock 2.0 explicat en 3 episodis de 90 minuts cadascun.

De tota manera, això no deixaria de ser una simple anècdota simpàtica i sense prou base com per fer una sèrie, si no fos per altres elements. Un dels principals, evidentment, són els casos que ha de desxifrar en Holmes (amb el seu inseparable Dr. Watson, per descomptat): un assassí en sèrie que fa que les seves víctimes es suïcidin, una sèrie d’assassinats amb el denominador comú d’uns misteriosos símbols xinesos, i un criminal que posa armilles explosives a les seves víctimes i dóna terminis a en Sherlock per tal que desxifri una sèrie d’enigmes abans no explotin.

Menció especial es mereix Benedict Cumberbatch, l’actor triat per fer de Sherlock. És cert que té una cara tan estranya com el seu nom, sembla una barreja impossible de vampir i cantant de rock alternatiu, però la solvència i la comoditat amb la que interpreta un personatge tan complicat com Sherlock Holmes és increïble. Espectacularment intel·ligent, egocèntric, asexuat, excèntric, poc amic de les relacions socials i de qualsevol aspecte que no tingui a veure amb la seva feina, el Sherlock modern respecta l’essència de l’original perquè en manté els trets bàsics. I la resta és simple habilitat i talent dels guionistes i productors.

Potser els puristes es posaran les mans al cap quan vegin el tractament que se li ha donat a aquest Sherlock i el comparin amb el clàssic. És el seu problema. L’adaptació que ha fet la BBC és absolutament espectacular i 100% entretinguda, la millor demostració que entreteniment i qualitat no tenen per què estar renyides. Els creadors de la sèrie expliquen que “altres detectius tenen casos, mentre que Sherlock Holmes té aventures”. I aquesta premissa es nota: acció, misteri, suspens, unes gotes del millor humor britànic... M’atreveixo a afirmar que cadascun dels 3 episodis de Sherlock és (molt) millor que qualsevol pel·lícula que pugueu trobar ara mateix en cartellera.

2 comentaris:

  1. Molt d'acord en gairebé tot. A mi també em va entusiasmar la primera temporada de Sherlock, llàstima de la durada. Jo també penso que és més un conjunt de pel·lícules (magnífiques pel·lícules) que d'una serie estríctament.

    Gran definició física de Cumberbatch: "una barreja impossible de vampir i cantant de rock alternatiu". Encara ric ara!

    Per cert, precisament d'aquesta sèrie va ser de la primera que en vaig fer una crítica a Telediscreta (http://telediscreta.wordpress.com).

    ResponElimina
  2. Hola Arnau, gràcies pel comentari. Sí, les sèries britàniques solen ser molt curtes i la veritat és que sovint et quedes amb ganes de més. Però tranquil, que ja està confirmada la segona temporada de "Sherlock" per a aquest 2011.

    Acabo de visitar el teu bloc i m'ha agradat. Me'n faig seguidor ara mateix!

    ResponElimina