dissabte, 6 de febrer de 2010

Simpatia per un assassí

És possible sentir simpatia per un assassí? Si ens ho plantegen així, en fred, sembla clar que la majoria de nosaltres diria que no. Però i si resulta que les víctimes d’aquest assassí són únicament criminals clarament culpables però que han aconseguit escapar de la justícia? Segurament el percentatge ja no seria el mateix. Doncs precisament aquest és l’argument que ens planteja la sèrie que avui m’agradaria recomanar-vos: Dexter.

Quan era molt petit, en Dexter va presenciar el brutal assassinat de la seva mare i segurament degut a aquest trauma va començar a sentir el desig de matar. Primer va ser la mascota del veí, juntament amb altres animalons. Quan el seu pare adoptiu es va adonar de les peculiars inquietuds del nen, va decidir que ja que no podia evitar-les almenys intentaria aprofitar-les per impartir una mica de justícia. I és que com a policia, en Harry Morgan sentia una gran frustració quan algun dels criminals que havia aconseguit detenir aconseguia evitar el seu càstig per un tecnicisme o per un error burocràtic, de manera que va decidir instruir al jove Dexter per tal que els hi fes pagar el seu crim. En Harry estableix una mena de codi que en Dexter ha de seguir, com ara que només pot matar a qui realment s’ho mereixi, i gràcies a la seva experiència policial també podrà ensenyar al seu fill adoptiu a evitar deixar rastres que el puguin incriminar.

Uns anys després, en Dexter és un expert en sang tant de nit com de dia. A les seves caceres nocturnes s’hi afegeix la seva feina com a investigador forense de la policia de Miami, on intenta resoldre assassinats analitzant els esquitxos que deixa la sang de les víctimes al terra i a les parets. És per això que queda completament descol·locat quan es troba amb el cas d’un assassí que esquartera les seves víctimes però no deixa ni una gota de sang enlloc. I ja us aviso que la sorpresa que té quan finalment aconsegueix enxampar-lo (al final de la primera temporada) és de les que no s’obliden.

En Dexter és un inadaptat, està sol en el món, ho sap i pateix perquè no pot fer res per controlar la seva peculiar addicció. És inútil intentar lluitar-hi, ha nascut així i sembla que així morirà. Si mai intenta reprimir els seus instints, les coses encara li van pitjor. No té ànima, és fred com el gel, però en societat intenta amagar-ho i aparentar un comportament normal. Les úniques persones capaces de despertar-li alguna cosa semblant als sentiments són la seva germana Debra, la seva parella Rita i els dos fills petits d’aquesta última. A cada episodi serem testimonis directes dels seus turmentats pensaments, que ens arribaran en forma de veu en off.

Les preguntes i dubtes morals que ens planteja aquesta sèrie són tan inquietants com interessants: què faríem nosaltres en el cas d’en Dexter? Mata per plaer, per fer justícia o per ambdues coses? Es fa realment justícia quan es mata a un assassí? És justificable aplicar el lema de “ull per ull, dent per dent”? I la més inquietant de totes: quantes persones semblen normals però en realitat amaguen una doble personalitat, qui sap si psicòpata?

Dexter capgira els plantejaments habituals i fa que ens posem del costat de l’assassí, que normalment és el dolent de la pel·lícula. Simpatitzarem amb un home que té les mans tacades de sang, voldrem que se’n surti, que no l’atrapin, que continuï amb la seva tasca de netejar l’escòria de la societat. Ens convertirem en còmplices morals dels seus actes, i potser ens sentirem culpables. O potser no...

Dexter acaba de tancar la seva quarta temporada als EE.UU., i sembla que ha estat la millor (la qual cosa és dir molt després d’haver vist les dues primeres). És una sèrie dura, intensa, hipnòtica, cruel, irònica, amb punts d’humor negre i que a més té la sort de poder comptar amb un actor protagonista absolutament excepcional: Michael C. Hall. Els Globus d’Or d’aquest any l’han coronat (per fi) com a millor actor, un premi que en la meva opinió ja feia temps que es mereixia perquè no tothom pot donar vida a un personatge psicològicament tan complex. No volem ser mal pensats i creure que li han donat el guardó poc temps després que l’actor anunciés que tenia un càncer limfàtic. Per sort, sembla que ha estat detectat en una primera fase i que se’n sortirà. De debò que ho desitgem de tot cor, i que ens pugui continuar regalant les seves genials interpretacions durant molt de temps.

Us deixo amb la seqüència que obre cada episodi, plena de simbolismes i que aconsegueix que actes tan quotidians com afaitar-se, preparar l’esmorzar o cordar-se les sabates ens recordin la fosca natura del protagonista. I és que coneixent-lo, quan el veiem tallant un bistec no pensem només en el menjar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada