dissabte, 31 de desembre del 2011

Resum seriòfil del 2011

Un altre any que se’n va, i arriba el moment de fer una mica de resum de què ens ha deixat, televisivament parlant. Aquesta llista no pretén ser d’aquelles típiques de “el millor del 2011” (perquè algunes de les sèries que hi surten ni tan sols s’han estrenat aquest any), sinó senzillament un recordatori, absolutament personal i subjectiu, de les sèries que han marcat el meu any. I com que no hi ha ordre de preferència, igual que vaig fer l’any passat, les posaré per ordre alfabètic (podeu fer clic al títol per veure una explicació més detallada). Som-hi!


American Horror Story: acabada fa ben poc la primera temporada, la nova creació dels responsables de Nip/Tuck és encara més delirant, caòtica i enrevessada. Ambientada en una casa encantada, amb el seu soterrani misteriós i els seus fantasmes, és una mena de barreja esquizofrènica de bona part dels tòpics cinematogràfics del terror, i malgrat això és més original del que sembla. Una bona aportació a aquest gènere, no massa present a la televisió.

Boss: un cop passat el primer impacte de veure en Kelsey Grammer fent drama i no comèdia (qui no recorda al gran Frasier Crane, sol o en companyia), ens trobem sens dubte amb una de les millors estrenes de l’any. La història de l’alcalde de Chicago, víctima d’una malaltia cerebral incurable que ha de compaginar amb la responsabilitat del seu càrrec, ens ha permès veure (a més del drama humà) què s’amaga al darrera de la façana dels polítics: interessos, corrupció, enganys, ambició. Un retrat impecable i implacable del món polític.

Breaking Bad: la quarta temporada d’una de les sèries estrella de la cadena AMC ha estat, com a mínim, al mateix nivell que la tercera. En Walter White, en els primers episodis un home espantat en un món que no és el seu, s’ha anat transformant progressivament en un personatge fred, calculador, que no deixa res a l’atzar i que ha pres totalment el control de tot i de tothom que l’envolta. Fins i tot comencem a dubtar que sigui bona persona.

Crematorio: la demostració que, amb una mica de voluntat i de talent, la televisió espanyola es pot acostar a l’anglosaxona. Basada en la novel·la de Rafael Chirbes, la història de les estafes, enganys i corrupcions d’en Rubén Bertomeu (extraordinari José Sancho), un ambiciós constructor sense cap mena d’escrúpol, ens ha permès gaudir d’una mini sèrie com mai s’havia vist a la televisió ibèrica. Tindrà continuïtat, o serà l’excepció que confirma la regla?

Downton Abbey: la sèrie més cara de la història de la televisió britànica ens explica el dia a dia de la família aristocràtica Grantham i dels seus problemes per trobar un hereu a l’actual duc. Serem testimonis dels secrets i les intimitats tant dels senyors com dels servents, del passat fosc d’alguns, de les aspiracions d’altres, de les males arts dels que volen deixar la seva condició actual i pujar socialment. Malgrat que a vegades pren aires de culebron, una bona sèrie.

Game of Thrones: la cadena HBO li ha vist les orelles al llop, s’ha adonat que el seu regnat perilla degut a la competència, i ha decidit posar-se mans a l’obra i deixar-s’hi la pell (i els calés). L’adaptació de la nissaga literària de George R.R. Martin és absolutament espectacular, èpica, fantàstica en tots els sentits de la paraula, i dirigida no només al públic aficionat a la temàtica medieval. Deu episodis que ens preparen per al que vindrà, que sembla ser que serà molt, i molt bo.

Lights Out: la història d’en Patrick “Lights” Leary, un boxejador retirat que es planteja tornar al ring per fer front als deutes econòmics de la seva família, ha estat una de les sorpreses més agradables de l’any. Una història dura, humana, emotiva i amb tots els tòpics (bons i dolents) del món de la boxa. La seva cancel·lació al cap de només una temporada, que en un principi va saber greu, vista amb el temps es pot considerar com el millor final possible per a la sèrie.

Modern Family: entremig de tant drama, fantasia, terror i corrupció, una mica de comèdia és gairebé necessària. El retrat en format de fals documental de tres famílies molt diferents entre sí, unides totes elles per llaços familiars, ha estat una de les sorpreses més divertides de l’any. Ideal per riure una mica i desconnectar, sense haver-li de donar massa voltes al cervell.

Sherlock: què passaria si l’immortal detectiu de la lupa i la pipa visqués al Londres actual i fes servir el telèfon mòbil i Internet per solucionar els seus casos? La BBC s’ho ha plantejat, ens ho ha ensenyat i ens ha fascinat amb tres episodis que tindran continuïtat aquest proper any 2012. Una meravellosa actualització (però mantenint-ne l’essència) d’un dels personatges més famosos de la literatura universal.

The Corner: abans de crear la seva obra mestra The Wire, David Simon ens va deixar també aquesta mini sèrie sobre el món de la droga en un barri de Baltimore. Un retrat duríssim i tremendament realista sobre uns fets que sovint es volen amagar, o fer veure que no existeixen. Aquesta sèrie hauria de ser de visionat obligatori a tots els instituts de secundària; segur que l’impacte seria molt més gran que qualsevol xerrada sobre el tema.

The Killing: l’assassinat de l’adolescent Rosie Larsen és el punt de partida per a una investigació policial amb molts misteris, equívocs i personatges de les altes esferes que hi poden estar implicats. Ambientada a Seattle, la sèrie més fosca i plujosa de l’any va tenir un final amb una certa olor de trampa, que no va deixar indiferent a ningú. Veurem què passa a la segona temporada.

The Walking Dead: la segona temporada de la sèrie dels zombis no ha respost, de moment (està aturada fins el febrer), a les grans expectatives que havia creat. El primer i l’últim episodis van estar a l’alçada, però entremig hem estat testimonis de molt poca acció i molta xerrameca insubstancial entre els personatges. Esperem que la segona tongada remunti.


La televisió s’ha encarregat de demostrar-nos un any més que, a nivell de qualitat i de creació d’històries, no té res a envejar al millor cinema. És més, veient les estrenes setmanals de la cartellera podríem dir que moltes vegades el bon cinema està a la petita pantalla. Que no pari la festa televisiva, que el 2012 sigui com a mínim igual de bo a nivell de sèries, i que tots plegats puguem continuar gaudint d’aquesta autèntica edat d’or de la televisió.

Bon any a tothom!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada