dimarts, 31 de desembre de 2013

Resum seriòfil del 2013

Un altre any que s’acaba i, com sempre en aquestes dates, arriba el moment de fer un resum televisiu (totalment personal) de les sèries que he pogut veure i comentar aquest 2013. Estan llistades sense cap preferència, només ordenades alfabèticament, i si feu clic al títol podreu veure l’article sencer. Som-hi!

Band of Brothers: la història real de la “Easy” Company, un destacament de paracaigudistes nord-americans que va lluitar a Europa durant la II Guerra Mundial. Ambientació perfecta, fidel reproducció dels escenaris on es van desenvolupar les batalles reals, impecables interpretacions... Una obra mestra absoluta de la televisió.

Black Mirror: la segona temporada de la sèrie de Charlie Brooker ens avisa sobre els possibles perills de l’ús de la tecnologia (fins i tot més enllà de la mort), ens mostra fins on pot arribar l’entreteniment televisiu, i ens fa veure les possibles conseqüències del descontentament de la població amb els polítics. A més d’entretenir-nos, la sèrie ens planteja un seguit d’interessants reflexions sobre el món on vivim, o on podríem arribar a viure.

Breaking Bad: adéu a una de les millors sèries dels últims anys. La història del professor de química convertit (per necessitat) en narcotraficant a gran escala ens ha deixat per sempre, i sense que faci falta el pas del temps ja és considerada una de les grans de la història televisiva. Queda el record de grandíssims moments passats davant del televisor, d’uns personatges inoblidables i d’una història que enganxa com poques.

Bron/Broen: l’aparició d’un cadàver al pont que uneix Malmö amb Copenhaguen fa que del cas se n’hagin d’encarregar una policia sueca i un policia danès, molt diferents entre sí. Una coproducció nòrdica molt ben interpretada i explicada, amb un ritme pausat però que en el moment menys pensat s’accelera fins al límit, i que ens fa veure que hi ha vida més enllà de la televisió anglosaxona.

Deadwood: el naixement de la ciutat que dóna nom a la sèrie és l’escenari d’una de les millors produccions que ha donat mai la indústria televisiva. Una sèrie coral, amb un gran nombre de personatges entre els quals destaca amb llum pròpia Al Swearengen, un dels dolents més carismàtics de la història de la televisió.

Game of Thrones: tercera temporada de la sèrie visualment més espectacular que recordo, amb uns escenaris dignes de pel·lícula de gran pressupost, i també una de les que més dificultats comporten a l’hora de recordar els noms dels personatges i les relacions que els uneixen. Ah, i les emocions fortes les donen els penúltims episodis de cada temporada, no els últims.

Hannibal: el famós psiquiatre caníbal que la gran majoria d’espectadors vam descobrir a El silenci dels anyells es passa al món televisiu, on se’ns mostren tant la seva vessant professional (com a ajudant d’un investigador de l’FBI) com les seves particulars aficions, encapçalades per un refinament extrem tant en el vestir com... en el menjar. Una producció molt correcta en tots els sentits, però que personalment no m’ha atrapat com em pensava que ho faria.

Justified: en Raylan Givens és un cowboy modern, un defensor de la justícia que actua amb les seves pròpies normes i valors defensant el que ell creu just. La tornada a la seva ciutat natal farà que es retrobi amb tota una sèrie de persones del seu passat, algunes de les quals seria millor no haver conegut. Una bona història que barreja el thriller, el cinema negre i el western contemporani, uns diàlegs excel·lents, i uns personatges carismàtics com pocs.

Lilyhammer: un mafiós americà que testifica contra el seu cap entra en el programa de protecció de testimonis de l’FBI i l’envien a la localitat noruega de Lillehammer, on començarà una nova vida amb una falsa identitat. Entretinguda sèrie protagonitzada per Steven Van Zandt, guitarrista de Bruce Springsteen i secundari a la mítica The Sopranos.

Line of Duty: el millor policia dels últims tres anys ho és per mèrits propis, o en realitat amaga alguna cosa? Corrupció policial, investigacions internes i molts assumptes foscos en una producció britànica que, malgrat la seva correcció, deixa una sensació de déjà vu.

My Name Is Earl: un delinqüent de pa sucat amb oli decideix canviar de vida quan veu un programa de televisió sobre el karma, i amb l’ajuda del seu germà i de la seva ex dona intentarà compensar una a una totes les males accions que ha fet. Tot i que va perdre gas, els primers episodis d’aquesta sèrie són dels més divertits que recordo en força temps.

The Walking Dead: la tercera temporada de “la sèrie dels zombis” ens ha portat tots els ingredients habituals, i a més un adversari d’alçada per al grup d’en Rick: el Governador, un personatge aparentment educat i hospitalari però que en realitat és un malvat psicòpata. Per mi ha estat la millor temporada, malgrat un final una mica decebedor per les expectatives que s’havien creat.

Unsere Mütter, unsere Väter: mini sèrie alemanya de tres episodis que ens explica la història de cinc amics que se separen durant la II Guerra Mundial, que tindrà uns efectes devastadors per a la majoria d’ells. Una producció molt cuidada a nivell estètic i visual, que no aporta res nou al gènere bèl·lic però que mereix la pena veure’s.

Utopia: des d’Anglaterra ens arriba una de les produccions més originals i amb més personalitat d’aquest any que acabem. Barreja de thriller, suspens, drama i comèdia, una novel·la gràfica que prediu els desastres de la humanitat posarà en marxa tot un engranatge de conspiracions encapçalades per una poderosa organització secreta, i que arribaran a esquitxar al mateix govern britànic.

I fins aquí el repàs, personal i subjectiu, del que ha estat el meu any televisiu. M’adono que, cada any que passa, sempre arribo a la conclusió que he gaudit molt més amb la televisió que amb el cinema, que pateix una crisi d’idees realment preocupant. Espero continuar veient i comentant moltes més sèries aquest any 2014 que demà comencem.

Salut, i bon any a tothom!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada