Amb una mica de retard sobre la data prevista, i després d’haver analitzat el primer episodi de la segona temporada de Black Mirror, avui toca parlar del segon. Com passava amb el primer, aquest també té molts aspectes a comentar i analitzar.
White Bear (Ós blanc)
(Detalls importants de l’argument. Esteu avisats)
Una noia anomenada Victoria es desperta asseguda en una cadira d’una habitació en una casa que no coneix, sense recordar què fa aquí ni res de la seva vida anterior. Quan surt cap a fora, està tot ple de gent que la grava amb el mòbil i que no li fan cap cas quan els demana ajuda. De sobte, un home amb un passamuntanyes treu una escopeta d’un cotxe i comença a disparar-li. Mentre fuig, es troba amb un noi i una noia que fugen amb ella. Quan els perseguidors finalment els atrapen, s’obre una paret invisible fins aleshores i apareix una graderia plena de públic: tot plegat era un muntatge que formava part d’un programa televisiu, i les peripècies de la Victoria són el resultat d’una sentència judicial que la va condemnar a viure la mateixa experiència contínuament (esborrant-li la memòria al final del dia) per un crim que va cometre fa temps.
Charlie Brooker torna a posar el seu punt de mira en una futura societat completament insensible, més pendent de gravar-ho tot amb el mòbil que d’ajudar als necessitats (no fa massa m’explicaven el cas de gent que retraten i/o filmen accidents de cotxe amb el mòbil abans de plantejar-se ajudar als accidentats, o sigui que aquest episodi tampoc és tanta ficció com sembla). Per altra banda, Brooker torna a un dels seus arguments preferits com és la crítica al món televisiu (recordem l’excel·lent Dead Set o el segon episodi de la primera temporada, on la participació en espais televisius era la única manera d’aconseguir viure una mica millor en un futur món absolutament deshumanitzat). Aquí se’ns planteja una hipòtesi que a primer cop d’ull pot semblar exagerada, però que també fa sorgir moltes preguntes incòmodes: podria passar el que veiem en aquest episodi? Els humans podrem arribar a desitjar veure patir a un ésser com nosaltres només per tenir-nos entretinguts una estona? És just i proporcionat el càstig que rep la Victoria pel seu crim? Charlie Brooker sap millor que ningú que tot es mou per l’audiència, i si arriba un moment en què el que demana és veure patir a un humà indefens, qui són els productors per negar-li aquest gust?
Qualsevol que em conegui sabrà quina opinió tinc de les teleescombraries i els reality shows, per la qual cosa aquest episodi m’ha semblat especialment interessant. Ens explica fins on podria arribar d’aquí a no massa temps l’entreteniment televisiu si les coses continuen igual com fins ara. Potser sí que és exagerat pensar que la gent pugui gaudir amb un espectacle així, però veient segons quins programes de segons quines cadenes, sincerament penso que tampoc estem tan lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada