dilluns, 24 de juny de 2013

“Black Mirror”... black future? (3/3)


Arribem a l’últim episodi de la segona temporada de Black Mirror, segurament el més fluix dels tres però que, com passa amb les produccions de Charlie Brooker, sempre hi ha aspectes que val la pena comentar.

The Waldo Moment (El moment Waldo)

(Detalls importants de l’argument. Esteu avisats)

En Waldo és un personatge de dibuixos animats, una mena d’ós de color blau amb la veu d’en Jamie, un comediant fracassat. En Waldo entrevista a polítics i a altres personatges públics d’una manera políticament incorrecta i deixant anar freqüents comentaris grollers i burletes. Ben aviat es converteix en una autèntica celebritat entre el públic britànic, i els seus creadors es plantegen primer fer una sèrie de televisió i després, fins i tot, que es presenti a les properes eleccions i es pugui enfrontar a un dels seus entrevistats, el líder del partit conservador Liam Monroe. I efectivament, la productora comença a anar als mateixos llocs on en Monroe fa campanya, amb una furgoneta que té una pantalla incorporada i des d’on en Waldo es burla del polític. El fenomen Waldo va en augment i arriba a participar en el debat electoral final, on acusa als altres polítics de ser fins i tot més artificials que ell mateix. Finalment, en Waldo no guanya les eleccions i en Jamie, fart de tantes mentides i falsedats (incloses les seves), acaba vivint com un indigent.


Com hem dit abans, aquest episodi és segurament el més fluix dels tres de la segona temporada, en part perquè parteix d’un fet del tot inversemblant com és que un dibuix animat es presenti a unes eleccions (tot i que no fa massa hem vist com a Itàlia es presentava a les eleccions Beppe Grillo, un actor còmic que no ha obtingut uns mals resultats). Tot plegat és una reflexió (en cert punt absurda) sobre el fet que la gent, els votants, estan farts de les promeses de sempre i per tant es mostren disposats a escoltar propostes diferents i amb les que connecten més, encara que vinguin d’un personatge de ficció. Però la cosa no es queda aquí, i també es posa de manifest que fàcil que resulta manipular a la gent i orientar-la, captant el malestar general i creant campanyes populistes per intentar rebentar una democràcia que, com diu el líder conservador, “no és perfecta però com a mínim ha construït aquestes carreteres”.

Parlant en general del que ha estat aquesta segona temporada, la sensació que tenim al veure Black Mirror és que les visions del futur que ens presenta Charlie Brooker són fosques, pessimistes i segurament exagerades, però també possibles, i això fa que acabem cada un dels episodis amb un notable sentiment d’incomoditat. Sens dubte veiem molts aspectes de ciència ficció, però tampoc es pot negar que la sèrie tracta problemes i realitats actuals, i seria estúpid negar-ho o apartar la vista i fer veure que no està passant. Tots volem pensar que el que se’ns mostra no acabarà passant mai, però tampoc podem evitar preguntar-nos: “I si passés?”. Un excepcional exemple d’entreteniment intel·ligent, en el qual continuem pensant força temps després d’apagar el televisor.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada