dissabte, 22 de juny de 2013

En Tony Soprano no ha mort

Abans d’ahir, un missatge al mòbil d’un amic m’acompanyava el sentiment només de llevar-me. La meva primera impressió va ser que es referia a la final de la lliga de bàsquet, que el Barça havia perdut el dia anterior davant del Madrid, i li vaig demanar si es referia a això. La seva resposta em va deixar glaçat: en James Gandolfini s’havia mort d’un atac de cor.

El meu amic, potser seguidor d’aquest bloc i qui sap si també de l’altre, sap que el meu alter ego blogger és Tony Soprano, precisament el personatge que va portar a la fama a l’actor que ens va deixar dimecres passat, amb només 51 anys. Acostumat a ser un etern secundari en el cinema, i amb un físic molt allunyat dels cànons estàndards de bellesa cinematogràfica/televisiva, James Gandolfini va tenir l’oportunitat de la seva vida (i la va aprofitar, i de quina manera) quan el van escollir per interpretar a un cap mafiós de New Jersey, un home estressat per les seves vessants de pare de família (amb fills problemàtics), marit (amb un matrimoni que ja fa temps que no funciona), fill (amb una mare autoritària i manipuladora) i màxim responsable d’una organització criminal.


El paper de Tony Soprano no només va canviar la vida de l’actor, sinó que de pas va capgirar la història de la televisió moderna i en va encetar una edat d’or que encara continua. Acostumats a veure a mafiosos de l’estil de El padrí, la interpretació de Gandolfini va redefinir el concepte i ens va presentar a un assassí implacable, però també a un home insegur i acomplexat que visita sovint a una psicòloga. Al llarg de la sèrie veiem totes les cares d’en Tony Soprano, les bones i les dolentes, ja que sens dubte es tracta d’un dels personatges més contradictoris, complexos i elaborats de la història de la televisió. Malgrat que David Chase (creador i guionista de la sèrie) va intentar sempre que el públic no s’identifiqués amb el protagonista, es va produir un fet que a priori semblava impossible: que en alguns moments un gàngster ens caigués bé i fins i tot ens fes llàstima, malgrat ser perfectament conscients que era un autèntic malparit.

Considerada unànimement com una de les millors sèries mai realitzades (per mi la millor), The Sopranos va tenir la gran sort de comptar amb uns guions impecables (no fa massa ha estat considerada la sèrie millor escrita de la història) i amb un excepcional repartiment d’actors. Igual que passa en molts altres casos (com Larry Hagman amb J.R. Ewing, o Christopher Reeve amb Superman), la identificació de Gandolfini amb el seu personatge és tan gran que ja resulta impossible separar-los. Aquest home grassonet, mig calb, d’ulls tristos i aspecte afable, és el responsable d’algunes de les millors estones que he passat davant d’un televisor. Ens ha deixat l’actor, però el personatge i la sèrie queden per sempre. Ha mort en James Gandolfini, però en Tony Soprano no. En Tony Soprano és etern.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada