dimecres, 22 de maig del 2013

Karma positiu


Sovint tinc la sensació que centro massa el meu temps televisiu en mirar sèries dramàtiques, mafioses, thrillers, intrigues polítiques, etc., i que cada cop més (sense cap motiu) estic abandonant les comèdies que tant bones estones m’havien fet passar anys enrere. Potser per això, o perquè l’altre dia fent zapping vaig veure que a la cadena Neox (crec recordar) encara la fan, avui m’he recordat de My Name Is Earl.

La sèrie ens explica la història de l’Earl, un delinqüent de pa sucat amb oli que un bon dia compra una butlleta de loteria (amb diners robats) i li toquen 100.000 dòlars, però en el mateix moment l’atropella un cotxe i perd la butlleta premiada. Mentre es recupera a l’hospital sota els efectes de la morfina, veu un programa de televisió on es parla sobre el karma i queda convençut que la mala sort que ha tingut sempre a la vida és deguda a que ha fet coses negatives.


A partir d’aquí, l’Earl (acompanyat del seu germà curtet i de la seva esbojarrada ex dona) decideix variar el seu comportament i intenta portar-se bé per veure si li canvia la sort. Per aconseguir-ho, fa una llista de totes les males accions que ha fet a la seva vida i es proposa esmenar-les una per una (tot i que no acaba de quedar mai clar si realment se’n penedeix o si només intenta compensar-les per guanyar bon karma). Lògicament, la cosa no és tan fàcil com creu l’Earl perquè molt sovint les repercussions que han tingut les seves accions són molt més importants del que ell havia pensat en un principi, i per tant l’esforç que ha de fer per compensar-les també és molt gran. A més, moltes de les persones a les que ha perjudicat en el seu passat no són tan comprensives com per acceptar una excusa basada en el karma...

La sèrie va patir una davallada considerable quan va abandonar durant un temps el tema de la llista de les males accions, però en els seus primers episodis My Name Is Earl és d’aquelles sèries ideals per veure abans d’anar a dormir, perquè et deixa amb un somriure a la boca i no obliga a fer cap esforç mental extraordinari. Els personatges, malgrat que acumulen molts més defectes que virtuts i que sovint es comporten de forma políticament (molt) incorrecta, en el fons són entranyables i els hi acabes agafant simpatia. Sens dubte, una de les comèdies més destacades d’aquesta última dècada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada