dissabte, 27 d’abril de 2013

“Black Mirror”... black future? (1/3)



Fa unes setmanes anunciàvem el seu retorn i ara ja fa uns dies que la segona temporada de Black Mirror és història. Tres episodis amb el denominador comú de la tecnologia, del seu ús i abús, i de la influència que té (i que pot arribar a tenir) en les nostres vides. Com que un anàlisi conjunt dels tres episodis donaria com a resultat un article massa llarg, m’estimo més parlar de cada un individualment, ja que a més tots tenen aspectes prou interessants a analitzar. Som-hi!

Be Right Back (Ara mateix torno)

(Detalls importants de l’argument. Esteu avisats)

La Martha i l’Ash són una jove parella que es trenca sobtadament el dia que ell mor en un accident de cotxe. Al funeral, una amiga de la Martha li fa saber l’existència d’un nou servei que utilitza els perfils de les xarxes socials (a les quals l’Ash era addicte) i tot el que s’hagi penjat a Internet per “crear” una versió fictícia d’una persona, amb la qual ens podrem comunicar un cop morta. La Martha s’hi nega en rodó, però un bon dia rep un missatge de l’Ash, ja que la seva amiga l’ha donada d’alta en el servei. La curiositat i la soledat poden més que la recança inicial (encara més quan descobreix que està embarassada), i finalment la Martha comença a parlar virtualment cada nit amb l’Ash. Però el servei ofereix alternatives més avançades, com ara imitar la veu del difunt per telèfon o fins i tot crear-ne un clon. Serà capaç la Martha d’arribar tan lluny?


Aquest primer episodi de la segona temporada ens recorda, en certa manera, al tercer de la primera en el sentit que ens mostra com la tecnologia pot afectar a una relació de parella: en aquell cas suposava el trencament, en aquest cas ens permet recuperar-la (encara que sigui en part). Dels sis episodis que composen Black Mirror, aquest és segurament el que més sentiments humans toca: la soledat, l’enyorança dels éssers estimats perduts, les ganes de recuperar-los... L’episodi ens planteja unes quantes qüestions: fins on estaríem disposats a arribar per recuperar a un ésser estimat, per tornar-hi a parlar, per poder tornar a estar amb ell? La Martha arriba fins al màxim límit que li permet la tecnologia de la seva època (més avançada que la nostra), però el resultat, a la llarga, no la satisfà perquè la versió virtual de l’Ash té unes lògiques limitacions que acaben per desesperar-la. Ens satisfaria a nosaltres? Ens hi conformaríem? Podríem viure amb aquest autoengany? Com sempre passa amb les creacions de Charlie Brooker, preguntes inquietants i que ens fan reflexionar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada