dimecres, 16 d’octubre del 2013

Els primers passos d’Hannibal Lecter


(Si no sabeu a què es dedica l’Hannibal Lecter a més de fer de psiquiatre, no continueu llegint)

Fa unes setmanes parlava de l’estrena d’Hannibal, la sèrie basada en el personatge d’Hannibal Lecter que es va fer mundialment famós arran de l’estrena de la pel·lícula El silenci dels anyells, basada al seu torn en la novel·la de Thomas Harris. Com deia en aquella ocasió, el personatge sempre m’ha semblat fascinant: un psiquiatre brillant, extremadament intel·ligent, educat i amb un gust exquisit pel vestir i el menjar, però alhora un despietat assassí en sèrie que, a més, es menja a les seves víctimes (molt ben cuinades, això sí).

La sèrie ens explica la relació professional que estableix el doctor Lecter amb l’investigador de l’FBI Will Graham, un home amb un do molt peculiar: quan es troba al lloc on s’ha produït un assassinat, és capaç de “veure” en la seva imaginació com ha actuat l’assassí, recreant totes les passes que ha seguit abans d’acabar amb la seva víctima. Aquesta peculiaritat, no obstant, també li provoca insomnis, mals de cap i fins i tot al·lucinacions. El superior d’en Will (un seriós i estricte Laurence Fishburne) li recomana que vagi a visitar al prestigiós psiquiatre Hannibal Lecter, per tal que l’ajudi tant amb els seus problemes mentals com amb els casos que investiga... sense sospitar que el doctor és en realitat l’assassí en molts d’aquests casos.


Precisament el fet que un percentatge molt elevat d’espectadors ja sabem des de bon començament com se les gasta el doctor Lecter, fa que durant els primers episodis ens preguntem si se’ns ocultarà durant molt temps l’autèntica personalitat de l’assassí caníbal, la qual cosa (donat aquest coneixement previ) hauria estat una mica absurda. Per sort no és així, i a mitja temporada ja el podrem veure cobrant-se la seva primera víctima. Així doncs, els televidents sempre tenim més informació que el pobre Will i els seus superiors. Fins quan durarà aquest desconeixement? Sabem que la intenció és allargar la sèrie fins a les set temporades, però també que amb penes i treballs ha aconseguit la renovació per a la segona...

Malgrat l’atractiu i el carisma innegables del personatge, la veritat és que les sensacions finals no han estat a l’alçada de les meves expectatives. I el cas és que la sèrie pot presumir d’unes interpretacions més que correctes (el danès Mads Mikkelsen aconsegueix fer oblidar a Anthony Hopkins, cosa gens fàcil), d’una molt bona ambientació, d’unes situacions de tensió bastant ben trobades i d’uns assassinats tan desagradables com originals i imaginatius. Però també tenim massa lentitud durant moltes estones, multitud de sessions psiquiatre-pacient, moltes teories psicològiques i la sensació de donar moltes voltes sense arribar enlloc. Tot i que li reconec els seus mèrits, per ser honest no m’ha atrapat i dubto molt que continuï mirant-la quan s’estreni la segona temporada, prevista pel 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada