dimarts, 8 d’octubre de 2013

L’adéu d’en Heisenberg


S’ha acabat Breaking Bad. La sola pronunciació d’aquesta frase deixa entre els aficionats a les sèries una sensació com si ens faltés alguna cosa, una mena de buidor i de sentiment de manca, un pressentiment que mai tornarem a veure res igual. Han estat cinc temporades, seixanta-dos episodis, gairebé sis anys gaudint de moltes de les millors estones que recordo haver passat davant d’un televisor, i una tanda final d’episodis que ha posat la tensió dramàtica a uns nivells que poques vegades s’han vist a la petita pantalla.

Què serà de nosaltres, pobres freakies seriòfils, sense en Walter White, aquest insignificant professor de química que inicia un descens als inferns amb el nom de Heisenberg i s’acaba convertint en el rei del narcotràfic de Nou Mèxic? I sense en Jesse Pinkman, aquest pobre noi totalment trastornat que no sap què fer amb la seva vida i al qual els diners li acaben sent tan indiferents que llença feixos sencers per la finestreta del cotxe? I sense en Hank Schrader, el cunyat policia d’en Walter que de mica en mica es va adonant de qui és realment el seu familiar? I sense l’Skyler, una dona que mai saps què pensa realment, si està a favor o en contra del seu marit? I sense els altres secundaris, tots amb la seva història al darrera (inoblidable en Gus Fring, per exemple)? Quina altra sèrie ens donarà tanta profunditat en la construcció dels personatges, tantes llums i ombres, tantes contradiccions, tants dilemes morals... tanta humanitat, en definitiva?


A partir d’ara, ja ens podem preparar per començar a sentir com es bateja a alguna nova sèrie com “la nova Breaking Bad”. Com si això fos tan fàcil. En un món on el més normal és que amb el temps es vagi perdent gas, a veure quina altra sèrie trobarem que mantingui un nivell tan elevat al llarg de tots els seus episodis (amb puntes d’absoluta genialitat), i que a sobre tanqui totes les trames pendents amb un episodi final senzillament impecable. Que aconsegueixi reunir a un estol d’actors tan impressionant, requisit imprescindible per donar vida a uns personatges tan complexos. Que prengui tants riscos, que sigui tan atrevida, que sempre busqui una altra volta de cargol. Que només d’acabar-se, sense que ni tan sols faci falta el pas del temps per pair-la i veure-la amb perspectiva, ja tothom estigui debatent si es pot comparar amb The Sopranos o The Wire (les reines del regne de les sèries, segons els entesos).

Tots hem sentit alguna vegada aquella dita de “Ni millor ni pitjor, diferent”. Breaking Bad és un cas claríssim on es pot aplicar: pitjors són gairebé totes, millors es pot discutir (ja s’està fent), i el que no té discussió possible és que és diferent. Vince Gilligan, actors, productors, responsables, gràcies per totes les estones que m’heu fet passar. Us trobaré a faltar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada