diumenge, 3 de març de 2013

Un mafiós americà a Noruega


Si us agrada la música de Bruce Springsteen, probablement us haureu fixat en el guitarrista que l’acompanya habitualment, un paio amb cara de malparit simpàtic, una mica geperut i amb un mocador permanentment cobrint-li el cap. Si a més sou bons aficionats a les sèries de televisió (i si esteu llegint això cal suposar que així és), segur que recordeu que el guitarrista de la famosa E Street Band és, a més, l’actor que va donar vida al violent però entranyable mafiós Silvio Dante a The Sopranos, per mi la millor sèrie de la història. Moltes vegades penso que l’Steven Van Zandt deu ser un dels homes més feliços del món, perquè és un d’aquells casos que han aconseguit que les seves aficions siguin les seves professions. I tot i que va manifestar que després de participar en aquella obra mestra ja no volia fer més d’actor, s’ha tornat a convertir en mafiós per a una coproducció entre Noruega i Estats Units anomenada Lilyhammer.

En Frank Tagliano és un gàngster de Nova York que després de testificar contra el seu antic cap entra en el programa de protecció de testimonis de l’FBI i es veu obligat a fugir del país per evitar represàlies. Quan li demanen on vol anar, escull la localitat noruega de Lillehammer (ell li diu “Lilyhammer”, d’aquí el nom de la sèrie) perquè recorda haver-la vist per la televisió durant la celebració dels Jocs Olímpics d’hivern de l’any 1994: “Aire pur, neu fresca, noies guapes... era preciós”. I cap allà que se’n va, amb la seva nova identitat de Giovanni Henriksen.


Bona part de la gràcia de la sèrie (que té bastant més de comèdia que de drama criminal) està en veure com se les enginya un habitant d’una gran ciutat en una localitat petita amb un clima gèlid i on no hi ha massa res a fer. Si a més aquest habitant resulta ser un membre de la màfia acostumat a un nivell de vida alt, ara es trobarà que només és un immigrant sense feina. Haurà de lluitar amb l’estricta burocràcia i amb les peculiars costums noruegues, això per no parlar de l’idioma. Però gràcies a la seva forta personalitat, en Frank aconseguirà que en comptes d’adaptar-se ell al seu nou lloc de residència, siguin els altres els que s’adaptin a ell. Al cap de poc temps ja ha fet més que amistat amb una mare separada i el seu fill, ha convertit un local de mala mort en un modern bar musical (previ intent de suborn i posterior xantatge al funcionari corresponent), ha conegut una colla de joves sense massa llums (als quals farà fer el que voldrà, com a bon capo), i ben aviat els seus nous veïns comprovaran que, sovint, la manera que té en Frank d’arreglar els problemes és al vell estil sicilià. Però les coses es complicaran amb les sospites d’una parella de policies locals, i aquest amagatall en principi perfecte potser no ho serà tant com sembla. I és que l’ombra de la màfia és allargada....

Lilyhammer ja ha estat renovada per a una segona temporada, després d’haver estat aturada durant un temps degut als compromisos musicals de Van Zandt. És una sèrie sense massa pretensions que no sigui la d’entretenir (cosa que aconsegueix sobradament) i amb una bona quantitat de tòpics que fan que no ens sorprengui gairebé mai. No ens canviarà la vida ni passarà a la història com una de les millors sèries mai realitzades, però és una producció ben feta, correctament interpretada, entretinguda i amb la qual passarem una bona estona mirant-la.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada