dilluns, 25 de juny del 2018

Vergonya aliena

No acostumo a comentar sèries espanyoles (de fet, si no recordo malament l’única vegada va ser aquesta), en primer lloc perquè no en veig moltes i en segon lloc perquè considero que tampoc aporten massa res al món televisiu. Més que ser dolentes, el que se’n pot dir en general és que són grises, no expliquen absolutament res de nou i ofereixen pocs arguments per enganxar-te a seguir-ne alguna. I, a més, tenen una particularitat gairebé comuna a totes elles: acostumats com estem a durades d’entre 45-60 minuts per a drames i 20-30 per a comèdies, el temps que has d’invertir per veure un episodi d’una sèrie espanyola és gairebé el mateix que si volguessis mirar una pel·lícula, ja que la seva durada difícilment baixa d’una hora i quart. Això, que ja costa de justificar en el cas d’un drama, passa a ser imperdonable si parlem de comèdies.

Amb aquests antecedents, em va cridar l’atenció quan vaig saber de l’existència de Vergüenza, una comèdia espanyola amb episodis d’uns 25 minuts (per fi!) i de la qual molta gent parlava com a una cosa mai vista en la televisió del país veí. Se’ns explica la història d’en Jesús i la Nuria, una parella que podríem considerar normal (ell és fotògraf de casaments amb aspiracions artístiques, mentre que ella no acaba de trobar una feina estable) si no fos per una peculiar i incòmoda característica: són especialistes a ficar la pota, fer el ridícul i avergonyir a qualsevol que es trobi prop seu, siguin familiars, amics o coneguts. I el pitjor és que se n’adonen i ho volen canviar (sobretot ella), però no sembla haver-hi manera de fer-ho.


Aquest plantejament és l’eix principal d’aquesta sèrie de Movistar+, i és a la vegada el seu principal atractiu però també el seu major problema. Malgrat que hi ha situacions divertides i ben trobades, també és veritat que a vegades els creadors forcen massa la màquina a l’hora de fer quedar en ridícul els protagonistes, i al final l’escena acaba quedant poc creïble. Això és especialment veritat en el cas d’ell, un autèntic impresentable, mal educat, presumit i cregut, que no només no s’adona de la incomoditat que genera al seu voltant, sinó que es pensa que és l’home més ben parit del món. És per això que les escenes més creïbles (i també les més divertides) són les menys forçades i normalment estan protagonitzades per la Nuria, com per exemple quan deixa verd el cap de la seva empresa en un grup de WhatsApp sense saber que ell també en forma part, o bé quan se’n va a una festa sense adonar-se que, amb les presses, ha sortit de casa amb sabatilles. Pot haver-hi alguna cosa més ridícula i, a la vegada, possible?


Malgrat els retrets que acabem de comentar, cal dir que la sèrie és divertida, distreta i els seus 10 episodis es consumeixen en un tres i no res. Els dos actors protagonistes estan més que correctes, amb una Malena Alterio ja acostumada a la comèdia i un Jesús Gutiérrez al qual personalment prefereixo en papers dramàtics (com en l’excel·lent La isla mínima), però que se’n surt sense cap problema perquè és molt bon actor i, a més, té la gran sort de tenir una cara que queda igual de bé en la comèdia que en el drama. Sens dubte, la proposta és la que ens havien promès: diferent, innovadora, desvergonyida, sense censures, delirant i, sovint, ridícula. Més d’una vegada sentirem vergonya aliena i incomoditat, ens farà posar nerviosos i fins i tot tindrem ganes d’apartar la vista de la pantalla, però potser també hi reconeixerem algun amic o familiar especialista en dir la cosa menys adequada en el moment més inoportú... tot i que segurament sense arribar als extrems que se’ns mostren aquí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada