El pitjor malson

No és la primera vegada aquests últims mesos que em miro una sèrie que, a priori, no es pot considerar massa original però que, gràcies a diversos aspectes (interpretacions, manera d’explicar la història, etc.), al final m’acaba agradant bastant o molt. Em va passar amb Happy Valley, amb Broadchurch i ara amb The Missing.

La història se centra en el matrimoni format pels britànics Tony i Emily Hughes, que se’n van de vacances a França amb el seu fill Oliver, de cinc anys, i una avaria del cotxe els obliga a passar uns dies en un petit poble. Un vespre, el pare i el fill van una estona a la piscina i després a un bar a l’aire lliure, on en Tony perd de vista el seu fill enmig de la gentada. La història salta vuit anys i veiem que encara no han trobat el nen, que el matrimoni s’ha trencat i que en Tony ha caigut en l’alcoholèmia, però no ha deixat de buscar el seu fill durant tot aquest temps i torna al mateix poble després de veure una fotografia en la qual un nen porta una bufanda idèntica a la que portava l’Oliver el dia que va desaparèixer. Allà es posarà en contacte amb Julien Baptiste (excel·lent Tchéky Karyo), el mateix detectiu que va dirigir la investigació original (ara ja jubilat), i tots dos començaran a encaixar les peces per reprendre la investigació.

La investigació del cas de la desaparició del nen farà sortir a la llum aspectes bastant foscos: un important i ric empresari que vol ajudar el matrimoni econòmicament però que alhora sembla amagar alguna cosa, un noi acusat de pederàstia sobre el que recauen moltes sospites, un detectiu corrupte que rep el xantatge d’un periodista sense escrúpols, etc. La història se’ns explica saltant contínuament del present al passat amb molta habilitat, tot i que també és veritat que a vegades aquests continus salts en el temps poden confondre una mica l’espectador, especialment perquè l’aspecte d’alguns personatges gairebé no ha canviat en vuit anys i això provoca que a vegades et pensis que estàs en una època quan realment estàs en una altra.

Com dèiem al principi, l’argument de la investigació policial de la desaparició d’un nen no es pot considerar el més original del món, però això no li treu a la sèrie ni una mica d’atractiu. Turmentat per la culpa d’haver perdut el seu fill de la manera més estúpida, en Tony Hughes s’implica i participa tan activament en la investigació que la sèrie agafa un plus emocional que ens submergeix en la història com poques vegades s’ha vist, ajudats per una impressionant interpretació de James Nesbitt, que transmet tanta desesperació i patiment que sovint ens oblidem que estem veient un actor i creiem que realment és un pare que es troba en aquesta terrible situació, que dedica tots els seus esforços a intentar saber què va passar i que no troba descans en la seva vida perquè sap que hi ha possibilitats que el nen sigui viu.

Al seu costat, la resta de personatges no desmereixen ni molt menys, ja que tots tenen el seu univers particular i molt ben descrit: l’Emily, tan pertorbada per la desaparició del seu fill que creu veure’l per tot arreu; el detectiu Baptiste, amb una filla drogoaddicta que no es deixa ajudar, o Vincent Bourg, el pederasta que pateix per ser-ho i es vol curar sense aconseguir-ho. Aquest component emotiu tan marcat fa que no sigui una sèrie fàcil de recomanar per a tothom, ja que porta els espectadors a estats emocionals molt intensos (amb menció especial per a l’últim episodi). The Missing és un exemple més de televisió britànica impecablement ben feta, escrita i interpretada, que no es conforma amb explicar-nos la investigació sinó que va més enllà i ens fa testimonis de les conseqüències que té el cas per a tots els seus protagonistes. Malgrat que inicialment estava pensada com una mini sèrie de vuit episodis estrenada l’any 2014, dos anys després va tornar amb una segona temporada que explica un cas totalment diferent, amb l’únic nexe d’unió del detectiu Baptiste. Veient la qualitat de la primera, sens dubte caldrà estar al cas també de la segona.